Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Raons per un recolzament crític al Pla Ibarretxe
21 des 2004
.

1.-Observacions sobre la naturalesa de la reforma.

 

L'essencial de la proposta Ibarretxe està en la modificació de les relacions Euskadi-Estat, de tal manera que el primer dels judicis de valor que cal fer-se sobre ella s’ha de remetre necessàriament al problema del model d'Estat. En tot cas, per això mateix ha estat jutjat fins ara pels seus detractors més fervents. Però en la seva proposta també hi ha una aspiració a regular les relacions internes en la societat basca, de tal manera que cal jutjar-la des de tots els punts de vista que hi concorren. A saber: (1), pel canvi de model d'Estat (proposta de sobirania compartida); (2), pel mode de com planteja les qüestions relatives a la identitat nacional, als drets de ciutadania, a la territorialitat i a la institucionalització política d'Euskal Herria; i, (3), per tot el que es refereix al model de societat . Totes aquestes qüestions es refereixen al contingut de la proposta.

 

2.- És una proposta democràtica de construcció nacional basca perceptible no sols en el procediment (mitjançant consulta ciutadana), sinó també en el contingut que es vol donar a les formes d'organització interna de la societat (compendi de drets i llibertats).

 

A diferència de la majoria dels Estats-Nació que s'han construït a si mateixos mitjançant la violència i l'assimilació nacional-cultural dels pobles dominats per la nacionalitat dominant, les nacionalitats sense estat poden construir-se com a nacions lliures en l'Europa del segle XXI sense necessitat de cometre amb les seues minories interiors els mateixos estralls que patiren elles en el decurs de la història. La construcció nacional basca pot i ha de fer-se per mitjans democràtics; la qual cosa no sols ha de voler dir, a partir de la voluntat lliurement expressada de tots els ciutadans, sinó també sobre la base del més escrupolós respecte al dret de les minories que hi conviuen. El projecte Ibarretxe ofereix una intenció i un resultat prou acceptable des d'aquest punt de vista. 

 

3.-El nou Estatut de lliure associació és una actualització de les reivindicacions nacionals als nous temps polítics.

 

Es tracta d'una proposta inspirada en la sentència del Tribunal Suprem de Canadà a propòsit de la independència de Québec. Es reclamen noves competències d'autogovern en Justícia, Seguretat Social, Relacions laborals i gestió dels recursos propis en totes les infrastructures del transport i de les comunicacions, afegides a les que ja es tenen en matèries com ara Recaptació fiscal, Educació, Cultura, Sanitat, Ordre Públic. També es reclama la participació directa a Europa en totes les qüestions que afecten a l'autogovern basc, però el més important de tot; l'essencial d'aquesta proposta és que trasllada la sobirania política de les Corts Espanyoles al Parlament Basc, i que proposa com a garantia d'aquest nou “pacte entre iguals? una Comissió paritària d'arbitratge que substitueixi l'actual Tribunal Constitucional en l'enteniment pel que fa als conflictes que pogueren esdevenir entre les parts. Se'ns planteja així passar de l'actual marc d'autonomia atorgada (Estatut de Gernika), a un nou “Estatut de lliure associació? que implica necessàriament un sistema polític de sobiranies compartides.

  

4.-La sobirania compartida implica una modificació del model d'Estat.

 

Es tracta d'un concepte que s'adapta bé al temps polític de la construcció europea (que comença des de la sobirania dels Estats nacionals per delegar cap amunt competències supranacionals i sobiranies compartides amb altres Estats), per articular sobre la seva base un tipus de relació entre els pobles basada en (1), el reconeixement del dret a l'autodeterminació; (2), el reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat; (3) la renúncia de l'Estat a la vella idea de l'assimilació nacional al voltant de la comunitat etnocultural castellana; (4) la no ingerència sobre l'autogovern de les nacionalitats, i, (5) la construcció d'una nova cultura de solidaritat, de pacte i de consens per concertar projectes i polítiques d'interès comú.

 

5.- És una proposta de convivència amb els pobles d'Espanya en un marc d'igualtat.

 

No és una proposta contra Espanya ni contra els espanyols, sinó contra la idea d'Espanya que tenen la dreta conservadora i el nacionalisme espanyol. És una proposta per a fer una unitat política basada en el respecte mutu i en la recerca de la unitat en peu d'igualtat. Cal considerar d'altra banda que la fórmula de la sobirania compartida correspon bé als sentiments d'identitat dual que existeixen en la majoria de la societat basca. A una identitat dual (basca i espanyola) pareix correspondre-li una fórmula política de sobirania compartida en marcs polítics de tipus confederal; un marc que alhora garanteixi la sobirania exclusiva en totes les matèries que els ciutadans d'una nacionalitat vulguin conservar per a si mateixos, però també un marc de relació entre els pobles d'Espanya dels quals molts bascos se senten part.

 

6.-És una proposta que porta més democràcia.

 

En primer lloc, perquè trasllada la sobirania política de les Corts Generals als ciutadans bascos, i perquè l'exercici d'aquest dret posa fi a les relacions de dominació imposades per l'Estat als pobles d'Espanya. La proposta de més sobirania equival en tots els casos a més autogovern. I, en el present cas, equival també a més democràcia. Per diversos motius afegits: (1), perquè elimina la ingerència externa d'un Estat reaccionari; (2), perquè el reconeixement de la sobirania de les nacionalitats trenca l'estructura de poder del nacionalisme d'Estat construït per la dreta: (3) perquè l'autogovern en un país petit amb una societat civil molt organitzada i participativa implica una major proximitat del govern als ciutadans i una major capacitat de control sobre ell.

 

7.-Però no porta tota la democràcia possible.

 

En primer lloc, perquè no s'ocupa d'articular una nova relació interior entre el poder polític (el Govern Basc en aquest cas), i la societat civil. I, en segon lloc, perquè no incorpora a l'ordenament jurídic el nucli central dels drets socials. Per a millorar la qualitat de la democràcia cal incorporar a l'ordenament jurídic les formes d'assegurar (obligar els governs) la participació ciutadana en la presa de decisions polítiques sobre totes les qüestions d'interès general. Les consultes ciutadanes i els referèndums no sols són necessàries per a resoldre totes les qüestions relatives a la relació de la nacionalitat amb l'Estat, sinó també per a decidir qüestions relatives al bon govern de la societat basca.

 

8.- Ni la justícia social necessària.

 

Mirada des d'aquest punt de vista, la proposta del lehendakari deixa les coses en el mateix nivell d'injustícia i de desigualtat en què avui estan. Les majors competències d'autogovern que es reivindiquen en matèria laboral i de seguretat social no s'utilitzaran per a fer polítiques redistributives del treball i de la riquesa, de tal manera que la qualitat de l'ocupació (precarietat laboral), la qualitat de vida (relació entre ingressos, despeses i cobertures socials de cada persona individualment considerada), i la justícia social, continuaran sent les grans assignatures pendents de l'autogovern basc. Aquest és un problema en si mateix que contribueix a més a restar legitimació social al projecte de sobirania compartida que se'ns presenta.

 

9.-Però és una proposta que allibera l'esquerra espanyola dels seus lligams amb el discurs totalitari de la dreta nacionalista espanyola, perquè obre una nova perspectiva al federalisme espanyol fins al punt que ofereix la possibilitat de resoldre alhora la crisi d'identitat nacional de l'esquerra espanyola i la seva autonomia política respecte a la dreta.

 

Necessita per a això una nova mirada que s'aproximi a la identitat espanyola separant-la de la seva vella relació amb l'Estat unitari. Una mirada que renunciï a l'Estat com a patrimoni exclusiu de la comunitat etnocultural castellana. Els pobles d'Espanya seran pobles lliures en la mesura en què s'allunyin del nacionalisme i s'aproximin a les nacionalitats sense Estat des del respecte a la seva diferència.

 

 

Publicat al nº2 de Revolta Global (desembre-gener 2004)

Mira també:
http://www.revoltaglobal.net/WEB/artrg_27_euskadi.htm

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Raons per un recolzament crític al Pla Ibarretxe
22 des 2004
Lizarra después de Lizarra



Con el Plan Ibarretxe, el PNV busca la reconstrucción política del nacionalismo vasco. Lo importante no es la imposible libre asociación, sino que esta idea actúe como bandera para todo el nacionalismo: un solo programa en pos del Gobierno vasco que dirige el PNV. ¿Desde su punto de vista, no sería un progreso transcendental en la construcción nacional?


Estamos ya en los últimos estertores de la primera fase del Plan Ibarretxe, la que quizás nos conducirá, el 30 de diciembre, al mayor dislate de la historia parlamentaria vasca, de por sí no muy abundante en actos de cordura. Transcurridos al menos tres años largos desde que esta historia empezó, conocemos no sólo la propuesta, también cómo la han gestionado sus mentores, qué límites políticos y éticos se han impuesto, qué acuerdos han buscado y cuáles no. Tenemos, pues, elementos suficientes para interpretar de forma fiable en qué consiste, qué busca, adónde va.
Por lo que luego se dirá, puede sostenerse con alguna seguridad la afirmación inicial de que este mes concluye la primera fase del Plan, en la intención de quienes lo impulsan. A estas alturas, todo indica que la clave de éste no reside en la búsqueda de la "libre asociación". La propuesta de un "Nuevo Estatuto" cumple una función instrumental, es un medio (la forma de crear una plataforma política) y no un fin real (alcanzar la próxima legislatura un nuevo estatus político para el País Vasco).

Nadie con un conocimiento mínimo de la correlación de fuerzas en el País Vasco y de la situación política española (la anterior y la actual) puede imaginar ni por asomo que, por muchas vueltas que esto dé, el "Nuevo Estatuto", lleno de previsiones extravagantes, pueda convertirse los próximos años en una realidad. Y los nacionalistas suelen conocer el paño de las correlaciones políticas.

Tal y como está redactado, sin privarse de ningún vericueto en el que pueda tropezar un proyecto, sino entrando en todos, aunque sean irrelevantes en la definición final, difícilmente puede sostenerse que esté concebido para ponerlo en práctica. El Plan, se dice además, debe negociarse en algún momento, pero la redacción no sugiere que se haya concebido con tal fin: nadie hace un articulado tan extenso, minucioso, detallado y prolijo para negociar después en su día, punto a punto, su transformación en camino a medias; sería complicarse inútilmente la vida.

Este texto no es un proyecto. Tiene más bien las características de una propuesta programática para crear una plataforma política: definición ideológica (de máximos), radicalismo político, desarrollo prioritario de principios, olvido del pragmatismo. Tiene otras dos notas chocantes. En el texto, lo prioritario no son más competencias, ni más autogobierno, sino una legitimidad diferente incluso para el que ya se ejerce; busca más autogobierno, pero sobre todo incluye definiciones ideológicas. Y no cumple la función de prestigiar al nacionalismo en algún foro nacional e internacional, por una presunta incomprensión española a la Causa Vasca. Algunas previsiones son insensatas (la idea de que el Parlamento vasco tome decisiones que aten al Parlamento y al Gobierno español en determinadas materias es absurda) y otras rozan la barbaridad: el propósito de crear dos nacionalidades en el País Vasco, vasca y española, presentado como algo inocuo y casi divertido, es una de las especies más peligrosas esbozadas en Europa en tiempo; hasta sorprende que se haya puesto por escrito. El preámbulo, que entra en disparatadas disquisiciones sobre la territorialidad sólo aptas para especialistas, con alusiones al País Vasco francés y a Navarra que no tienen desperdicio (tampoco las que atañen a la Comunidad Autónoma), raya en lo risible. Desde luego no popularizará la causa vasca allende nuestras fronteras. Tampoco aquende. Quizás sea el párrafo político más raro que haya habido en el País Vasco nunca, al menos de los de alguna importancia.

Suponer que la dirección del nacionalismo cree que esto puede ver la luz mientras el mundo político sea como lo conocemos es subestimar su capacidad de análisis. Y no hay que olvidar que el PNV lleva más de cien años en sus propósitos y que, en conjunto, se ha desempeñado bien. No le es propio, por otra parte, hacer brindis al sol. Basta repasar su historia para comprobar su coherencia interna, el mantenimiento durante décadas de unos mismos objetivos, así como su escaso gusto por la improvisación. Eso sí, para los acostumbrados a partidos modernos resulta de comportamiento extraño, pues no se mueve conforme a los parámetros habituales. No sólo es un partido de cien años: es un partido de hace cien años. Es diferente, porque en su sentir encabeza una comunidad nacional.

La idea del PNV como encarnación de la nación es la clave que explica el Plan, su contenido y su gestión. No busca prioritariamente la libre asociación (no dirían que no, si cayese; pero no es su principal objetivo), sino la reconstrucción política del nacionalismo vasco, que en el concepto del PNV constituiría avance fundamental en la construcción de la nación vasca. Lo importante no es la imposible libre asociación, sino que esta idea actúe como bandera para todo el nacionalismo. Un nacionalismo vasco con un solo programa: esto no se ha visto desde mediados de los años sesenta. Además, en pos del Gobierno vasco que dirige el PNV. ¿Desde su punto de vista, no sería un progreso transcendental en la construcción nacional?

Todo ha girado estos años en torno a esa cuestión, aunque se haya enmascarado al Plan como oferta a toda la sociedad vasca. La oferta programática es sólo para la comunidad nacionalista; sus extrañas previsiones, sólo entendibles por los nacionalistas. Así, el Plan Ibarretxe es continuidad neta de los años de Lizarra. No, como se ha afirmado, "ni Ajuria Enea ni Lizarra", sino Lizarra después de Lizarra, y a palo seco. Es decir: la construcción de la nación vasca mediante la unión nacionalista y el uso de su hegemonía en la sociedad vasca para transformarla. Con una novedad: la dirección del conglomerado Lizarra corresponde al Gobierno vasco y no a aquel conglomerado de partidos y organizaciones nacionalistas. En lo demás, estamos donde estuvimos.

El Plan tendrá éxito, en este concepto, si consigue aglutinar a todo el nacionalismo. Lo que pase con los demás vascos y con la libre asociación es muy secundario. Así, el problema de estos años ha sido no el de conseguir apoyos fuera del nacionalismo -se ha rehuido cualquier diálogo con ellos para modificaciones estatutarias-, sino lograr la aquiescencia del nacionalismo radical al programa que supone el Plan y al liderazgo del PNV. Probablemente, con la ilusión de que Batasuna pudiera funcionar con alguna autonomía, y hasta desgajarse de la organización madre. Como esto no sucede, se sobrepasan los límites éticos y, llegados a este punto, la situación es clara: concluirá con éxito la primera fase del Plan (de reunión nacionalista bajo un proyecto común) si ETA admite que Batasuna lo apoye. Lo de Ezker Batua, que en este asunto hace de tonto útil, no cuenta, pues su apoyo es irrelevante para el fin fundamental de reunir a todos los nacionalistas vascos.

El apoyo de Batasuna al Plan parece ya preparado, pero a ver si ETA les acaba dejando. Están, en el texto, las abundantísimas concesiones ideológicas al nacionalismo radical. Y, por parte de éste, está la conmovedora escena de Anoeta. Pese a la pobreza de las novedades que se oyeron, a sus seguidores, a quienes fue dirigido, pudo darles la sensación de que sus dirigentes saben por dónde van cuando den el volatín del 30 de diciembre, si lo dan. Y es que el apoyo del nacionalismo radical al proyecto plantea un problema: existe ETA, y mantiene mando en plaza. No sería de extrañar que aspire a una presencia más activa en la "unidad nacionalista". De ahí su rentrée los primeros días de diciembre: no sólo para compensar con la cal la arena de Anoeta y demostrar a los suyos que a Dios rogando pero con el mazo dando (dar: aquí, extorsionar, matar, etc., la seña de identidad de ETA) y que siguen coaccionando a la sociedad. También para que cuando el PNV-EA el 30 de diciembre tenga los votos de la "izquierda abertzale" -si la organización se decide en este sentido- haya conseguido, tras buscarlos, los de un movimiento incapaz de condenar la violencia o una muerte. Para que luego, al acabar la sesión, todos aplaudan, para vergüenza suya, los votos de quienes se identifican con el terror. Quizás sea lo que tendremos: unidad nacionalista, construcción nacional con definiciones radicales, dirección política del PNV y la destrucción ética que aportan ETA y los suyos. Por eso era, para ETA, imprescindible actuar en diciembre. Ojalá las cosas se queden ahí.

Es seguro que esta evolución violenta de los acontecimientos disgusta al PNV, que hubiera deseado reconstruir la unidad nacionalista sin estos costes éticos, pero es lo que tiene encima, el círculo del que no consigue salir..., porque no tiene salida. Pues ETA existe y acabará manchando cualquier iniciativa que no pase por el repudio constante, a ETA y a quienes le jalean o comprenden.

Con esos mimbres proseguirá después del 30 de diciembre nuestro proceso de construcción nacional, ahora desde la unidad nacionalista, si el Plan alcanza ese día el éxito que busca desde hace tres años. Los pasos posteriores están ya previstos. El siguiente empieza en la primavera de 2005 y es el de confrontación política de la comunidad nacionalista (identificada simbólicamente con todo el País Vasco tras la votación parlamentaria) con el Estado. Después, cuando se evidencie lo que todo el mundo sabe, que el Parlamento español, terco, no se doblega, llegará el momento decisivo: el de escindir con una especie de referéndum a la sociedad vasca, entre nacionalistas y no, entendiendo que la comunidad nacionalista, unida, se impondrá, no sólo políticamente.

En el Plan no figura qué viene después. No hace falta, porque su función es ser la bandera de nacionalistas, no proyecto a realizar. Es muy secundario que éste se desarrolle o no: lo importante es afianzar al nacionalismo como una comunidad nacional unida. Lo demás, en este concepto, llegará inevitablemente, por añadidura.


Manuel Montero es catedrático de Historia Contemporánea, ex rector de la UPV-EHU y autor, entre otras obras, de 'La construcción del País Vasco contemporáneo'.

Manuel Montero, EL PAÃ?S, 21/12/2004
Re: Raons per un recolzament crític al Pla Ibarretxe
22 des 2004
independència!
Re: Raons per un recolzament crític al Pla Ibarretxe
22 des 2004
Sembla mentida que el plan Ibarretxe tingui recolçament dintre d'aquests tipus d'espais. Recordem tots que el PNV és un partit que no promulga cap canvi en el model economic, social, laboral...que per mi és igual de important que el reconeixement nacional.
amb flipa
22 des 2004
jo també vaig per aqui, i flipo també que sigui recolzat per esquerres.

pero bueno, es el partit que mana, o intenta manar
4 apunts en calent-tebi
23 des 2004
Senyors i senyores de Revolta Global:

No us compliqueu tant la vida (de tanta lectura un al final es fa un embolic, paeix malament i et tornes que sembles un macaco).
Agafin Lenin, el dret a l'autodeterminacio i l'apliquin.
Agafin Maurin, el BOC i el POUM i concretin que volia dir per ells aixo ("Que Catalunya faci el que li dongui la gana" deien en algun escrit)

El que esta en discussio a Euskadi (i a d'altres llocs) no es el model d'Estat. Es la negacio dels legitims drets nacionals del poble basc.

I aixo no s'arregla amb mitjes tintes. Sobirania compartida? No, sobirania nacional. Els i les basques només tenen que compartir la seva sobirania amb elles mateixes. I molt menys amb una estructura que no és més que l'herencia d'un aparell repressiu i poca cosa més que és el que ha estat sempre la continuacio de l'Estat burges i liberal espanyol, passat pel tamis d'unes quantes dictadures, amb un poder militar a l'ombra mai desmuntat etc etc.

I aixo no es radicalisme, esquerranisme o com se li vulgui dir. Imaginem-nos per un moment que al moviment antiOtan se'ns hagues ofert en lloc del SI o el NO, "un a mitges". Que haguessim proposat: "ni lo sueñes". Vam lluitar i vam ... perdre? Que hagues passat si ens haguessin ofert un "a mitges" i haguessim proposat un "si critic". Com s'hagues generat tota una consciencia social mes o menys pacifista i/o antimilitarista tal com es va generar aleshores (d'arrels profundes); que hagues passat despres amb el moviment antimilitarista i per la insubmissio, les mobilitzacions contra la primera guerra del golf o fins i tot les darreres a Catalunya contra la guerra d'Irac?

Poques corrents han fet una caracteristica seva el fet d'entendre la historia, aprendre de l'experiencia historica real. Al igual que una simbiosi de pragmatisme i aplicacio d'una forma critica del marxisme. Critica i heterodoxa pero sense renunciar a res. Potser alguns sectors llibertaris, d'altres independentistes. Pocs mes. A mes de saber participar als llocs, sabent, si cal, estar a la cua i a la minoria, barrejar-se (no com altres que es barrejen si serveix per continuar manant), sense fer paracaigudisme, aprenent d'allo concret... I tot plegat aqui cal aplicar-ho tambe.

Al Pais Basc hi ha un moviment real, que es seguit per milers de persones, amb xarxes associatives de tota mena. Que parteix d'una identitat fortament arrelada per la cultura i l'historia d'un poble amb arrels mil·lennaries... Poble que com pocs a Europa va rebre les consequencies de la crisi economica dels 70. Que ha patit una repressio ferotge. Amb centenars d'empressonats, de repressaliats, de morts... I aixo es encara el que els preocupa.

El pla Ibarretxe no es res més que el pla de la burgesia basca per resoldre l'entrellat. Un cop aparentment nucat el moviment que plantava cara al poder i a les classes dominants, amb les seves organitzacions il·legalitzades o les il·legals clarament malmeses gracies a l'aparell repressiu de l'Estat (i aqui discutiriem quina responsabilitat hi ha en les caracteristiques d'aquest moviment, que per altra banda li son intrinseques i tb l'han fet possible), la burgesia basca mou fitxa: proposa una nova reforma. Pero es una reforma que esta condemnada al fracas. L'Estat espanyol, tal com es ara, mai s'avindra a compartir sobirania. A més de no resoldre el problema de fons.

Els batasunos han fet el que s'ha de fer, res més. No frustrar les logiques aspiracions de la gent en un moment de cansament. Pero no donar-lis ales tampoc.

Als anys 70 molta gent va acabar cedint a la proposta de reforma. D'altra es va mantenir en el rebuig o en desmarcar-se de les seves Constitucions i Estatuts: no eren la via cap el dret a l'autodeterminacio i el socialisme. (I fins i tot, ben pocs van donar quartada a individuus com Tarradellas).

No feu com EB-IU, que a més a més dona suport a un govern burgés i fins i tot ha practicat un maniobrisme oportunista, electoralista i barroer pel que fa a un tema de drets democratics bàsics com és la il·legalitzacio d'una organitzacio politica amb la incidencia social que tenia Batasuna.
4 apunts...
23 des 2004
al final: (i fins i tot ben pocs NO van donar quartada a un un individuu com Tarradellas)(que va ser visitat en peregrinatge per tothom, fins i tot Psan i Mc)
Raons per un no recolzament crític al Pla Ibarretxe
31 des 2004
Trobo una presa de pèl tot el que ha dit el lehendakari basc sobre la seva escomesa contra Espanya i el que ha costat tant de sacrifici construir.
Enganyen en les formes, en el fons i també en les últimes intencions. Diuen que no volen la independència, que no es tracta de trencar res i també diuen que es tindrà en compte a tothom i que es farà la "consulta popular" si hi ha manca de violència.
Tot això no s'ha fet així i molt em temo que tampoc es continuarà fent. No s'ha tingut res més en compte que el que li ha convingut al PNB/EAJ, a EK i a altres sectors nacionalistes bascos. No hi ha voluntat de consens, perquè no han obert veritables vies de diàleg amb els partits constitucionalistes i saben que no aconseguiran calmar la bèstia, entre altres raons perquè la bèstia no els vol calmats a ell i l'interessa el ball de bastons que s'albira.
Sindicat Terrassa