|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Europeïsme del NO
|
|
|
per pèsols pel NO |
20 des 2004
|
Constitució europea: com es pot votar a favor d'una cosa que no s'entén?
d'Hèctor López Bofill. Professor de dret constitucional
Font : diari AVUI |
Com es pot votar a favor d'una cosa que no s'entén? En la ingenuïtat d'aquesta pregunta, que és la que es fan la majoria de ciutadans europeus, rau la primera presumpció en contra de la Constitució europea. En democràcia no es pot demanar un vot apel·lant a l'excel·lència tècnica d'aquells que han pres la decisió, no es pot menysprear el ciutadà (com es fa en alguns fòrums acadèmics) adduint que no està preparat per entendre allò que han acordat les elits. Al meu parer, en la incomprensió, en la complexitat i en el desconcert que entre la població genera el Tractat pel qual s'estableix una Constitució per a Europa es troba el primer indici del rebuig que mereix aquest text. Perquè Europa és això: una qüestió d'elits i una qüestió d'una exagerada complexitat, i és d'una exagerada complexitat per satisfer la voracitat dels Estats representats a través d'aquestes elits. El Tractat pel qual s'estableix una Constitució per a Europa és la consagració de la sobirania dels Estats, la certificació d'un espai polític en el qual els Estats cedeixen el mínim per aconseguir el màxim. No s'està creant un veritable espai de decisió superior als Estats i amb vincles directes de legitimitat amb la ciutadania, no es consolida un espai transeuropeu amb capacitat de confegir polítiques globals més enllà de la negociació gasiva, no hi ha cap pas afirmatiu en un sentit de federalització de la Unió, no anem cap a la creació d'un poder continental que empari la diversitat i el pluralisme dels pobles europeus. Per aquests motius, perquè la oportunitat ha estat desaprofitada i perquè es beneeix un sistema erràtic que no contribueix a enfortir i a cohesionar el continent, també des de l'europeisme es pot dir no a aquesta Constitució, i això malgrat el bombardeig mediàtic i la pressió del pensament únic i la covardia intel·lectual que en aquesta causa, més que en qualsevol altra, s'imposarà en els propers dies. No volia tornar a tractar la qüestió nacional perquè ja ho he fet a bastament en articles anteriors, però sempre em fa l'efecte que mai no hi insisteixo prou: si des de l'europeisme es pot dir no, des del catalanisme polític és indigne dir que sí. Com no em cansaré de repetir, la columna vertebral del text del Tractat és la sobirania dels Estats i, en conseqüència, la Constitució bandeja tot allò que no sigui un Estat: les regions no obtenen ni una engruna de més poder ni d'influència i si, per ventura, a alguna regió se li acut provar d'esdevenir un Estat, aleshores la Unió Europea es troba implicada en la repressió de tot gest secessionista (article I-5 del Tractat pel qual s'estableix la Constitució per a Europa). Però no cal arribar tan lluny. Les competències de la Generalitat de Catalunya es podrien veure fàcilment envaïdes sense participació vinculant del Parlament de Catalunya en el control de subsidiarietat, sense accés directe al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i sota la passivitat d'un teatre sense cap mena de funcionalitat com és el Comitè de les Regions. I amb això no diem res del català, el reconeixement oficial del qual a les institucions europees encara es troba molt lluny de realitzar-se. Catalunya no sols no ha guanyat res sinó que perd molt i, des d'aquí, podem vaticinar que no es resoldrà res. Per això l'actitud de Convergència i Unió en aquest afer em sembla tan nociva perquè s'està enganyant la gent: per a qualsevol reforma del Tractat (i també del Reglament Lingüístic, si ens centrem en aquesta qüestió) cal el consentiment dels 25 membres de la Unió, unanimitat que, deixem-nos estar d'hipocresies, no s'aconseguirà mai. Ben aviat tindrem un nou cadàver a la golfa de les frustracions catalanistes, propiciat per les ganivetades i per les ambicions personals d'algú com el senyor Duran Lleida i el seu poderós sentit d'Estat... espanyol. Però en aquest article, més enllà de l'àmplia panòplia d'arguments que es podrien desplegar en altres sentits contra la Constitució (la feblesa de la construcció social europea en contrast amb la potència de les llibertats econòmiques, la militarització de la Unió...), volia destacar que el més preocupant és l'absència de canvis en la filosofia de fons de la construcció europea. L'estructura constitucional que ara es perfila, en termes substancials, no aporta pràcticament res més enllà del que ja hi havia (potser amb l'excepció de l'increment del paper colegislador del Parlament) i només busca, en aquells Estats que han optat per la ratificació en referèndum, una legitimitat formal que beneeixi dinàmiques que continuaran funcionant alienes a la ciutadania. Un projecte polític que es continua sotmetent a la tutela final dels interessos de 25 Estats serà incapaç de contenir les demandes econòmiques dels grans grups de pressió, de reduir les desigualtats, de desenvolupar una política exterior única que influeixi a la resta del món (no oblidem que la regla de la unanimitat continua dominant en aquest àmbit malgrat la creació de la figura del Ministre d'Afers Exteriors). ¿Com es pretén avançar, aprofundir en la integració, impedir el bloqueig en els moments clau, amb una norma fundacional de 448 articles, més desenes de Protocols i de Declaracions Annexes? Com es pretén que funcioni un sistema que té com a gran fita que moltes decisions es prenguin amb un mínim del 55% dels membres del Consell de Ministres amb inclusió, com a mínim, de quinze d'aquests membres que representin Estats membres que reuneixin, com a mínim, el 65% de la població de la Unió? El que resumeix aquesta complexitat és que la Constitució és un text basat en el principi de malfiança i una Unió Europea així està condemnada abans de néixer.
Hèctor López Bofill. Professor de dret constitucional |
This work is in the public domain |
