Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juliol»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: amèrica llatina
Hondures liquida els seus pàries amb tota impunitat
06 des 2004
Guerra contra els pobres


En condicions sospitoses, cent quatre joves detinguts van perdre la vida, el 17 de maig del 2004, en l’incendi de la presó de San Pedro Paula. Més enllà d’aquesta tragèdia que en constitueix el fet més revelador, Hondures està en guerra contra els delinqüents, sobretot els més joves i els més pobres. Al marge de la repressió legal, centenars d’execucions extrajudicials de nens i adolescents sagnen el país: 2.125 assassinats de joves, d’entre tres a vint-i-tres anys, aquests darrers cinc anys.

Per la nostra enviada especial Raphaëlle Bail*
Article traduït per Rut Jou
âMaten els mareros (1). Surten de nit per assassinar-los. Els llancen en camps de canyes de sucre, a vegades els pengen o els maten amb armes de foc. Potser ells mâeliminaran, com fan amb altresâ?. En una de les seves últimes cartes, escrita el 2003, abans de ser abatuda per desconeguts, la jove agent de policia Ana Bessy Ramírez acusa els seus col·legues policies: âassassinsâ? i âcorruptesâ?, són els que fan neteja entre els joves delinqüents dels gàngsters locals.

Fa més de sis anys que van ser assassinats Ãscar Medina, de quinze anys, i José Hernández, de catorze anys. Quan arreglaven una bicicleta en una plaça pública dâEl Progreso, cinc homes armats els van amenaçar i els van forçar a pujar en un cotxe blau. Els seus cossos mutilats els van trobar lâendemà. Oficialment, la investigació no va trobar res. No obstant això, els testimonis dels veïns són molt interessants: al mateix matí, tot el veïnat havia estat interrogat per investigadors de la Direcció General dâInvestigació Criminal (DGIC), que conduïen un cotxe semblant, a propòsit dâun robatori comès per joves. Alguns testimonis van identificar també un dels membres de la DGIC entre els homes que havien segrestat els dos adolescents.

Aquest mateix DGIC és responsable de la investigació, i omet escoltar alguns testimonis que tenen el coratge de parlar. En un primer moment, les famílies de les víctimes, amenaçades, callaven. De totes maneres, el 2002, José, el germà gran dâÃscar, va decidir trencar el silenci i denunciar el cas a lâorganització no governamental (ONG) Casa Alianza.

âHi ha poca publicitat sobre Casa Alianza, després que ens atribuïssin un premi internacional de protecció a la infantesa âexplica el Sr. José Manuel Capellín, el seu directorâ. José ens va venir a parlar de lâassassinat del seu germà... i després, vam portar el cas davant el Tribunal Interamericà dels Drets Humansâ?. Davant les incongruències de la investigació i la lentitud sospitosa de la justícia, les instàncies internacionals apareixen com lâúltim recurs. Es va adoptar la solució en sis casos més. Ja que, tot i ser emblemàtiques, les morts dâÃscar i José estan lluny de ser casos aïllats.

Tortures, execucions sumàries i extrajudicials... Casa Alianza, impulsant les seves informacions a la premsa, a més de les dâaltres ONG o directament des de les famílies de les víctimes, compta, pel període de 1998â2003, amb 2.125 assassinats de joves que tenien entre tres i vint-i-tres anys. La meitat afecta menors de divuit anys i pràcticament la totalitat eren nens. Xifres a les quals arriba més o menys el Ministeri Públic. En pocs mesos, dos nens o joves són assassinats cada dia en aquest país centreamericà de 6,6 milions dâhabitants (2).

Lâopinió pública, farta, mal informada, atribueix aquesta violència a venjances entre mareros âla versió oficial de les autoritats. No importa que algunes víctimes siguin flequers, paletes o estudiants. De totes maneres, la indiferència sembla haver perdut una mica de terreny des que les estadístiques macabres que va publicar Casa Alianza tenen una difusió nacional i internacional. LâOrganització de les Nacions Unides (ONU) va investigar Hondures el 2001, i després va publicar un informe sagnant que indicava que les forces de la policia estaven, efectivament, implicades en aquests assassinats (3). La Comissió dels Drets Humans del país va fer el mateix i, a lâoctubre del 2002, el president de la República, Ricardo Maduro, va reconèixer públicament les execucions de 574 nens i adolescents. âA Europa, deu dâaquests casos serien suficients per fer saltar un govern! âfulmina el Sr. Capellínâ. Hem aconseguit que tothom admeti lâexistència dâaquests crims, però la impunitat segueix essent gairebé total.â?

El Sr. Ãscar Ã?lvarez, elegant ministre de lâInterior, convertit en un súper heroi des que va iniciar una creuada contra la criminalitat, defensa la seva versió dels fets: âUn 90% de les víctimes són mareros; assistim a venjancesâ?. Lâexplicació, simplista, fa indignar el Sr. Capellín. Segons Casa Alianza, només un 20% dels casos es poden atribuir a la guerra de gàngsters. Les ONG que denuncien aquests assassinats van poder âdetectar, en moltes execucions, un model operatori que fa pensar que les forces de lâordre i els agents de seguretat hi estan implicatsâ?.

En efecte, les execucions són molt més organitzades del que podria semblar. Les armes dâun calibre utilitzat per la policia i els militars els acusen; els assassinats es cometen amb bales, directament a partir de cotxes identificats en moltes escenes del crim; a vegades hi ha tortures seguides dâun cop de gràcia a la nuca, en alguns casos, els cossos han estat desmembrats. Pràctiques de bandes? Per a la Sra. Asma Jahangir, reportera de lâONU en aquest tema, âno hi ha cap dubte que existeixen bandes violentes al país, però lâexistència dâaquests grups no pot servir dâexcusa per a les execucions extrajudicials amb total impunitat per a les forces de seguretatâ?.

El Sr. Ãscar Ã?lvarez, fent balanç dâaixò i algunes paraules en anglès dâun discurs asèptic, controla malament la seva irritació. âVam crear una unitat especial dâinvestigació al setembre del 2002, però tenim pocs mitjans... Som conscients que alguns casos impliquen policies i dirigim la investigacióâ?, afirmava, proclamant el voluntarisme polític que li havia donat èxit. âAlgunes persones, relacionades amb lâestranger, han parlat de política dâestat i de neteja social, però això és totalment falsâ?, encara apunta, recordant que oficialment un 1% dâaquests assassinats sâhan atribuït a les forces de suport de lâordre. Però el Sr. Ã?lvarez, nebot de lâexcap de les Forces Armades que dominava el país als anys vuitanta (4), podria voler amagar bé una realitat molt més fosca.

La DGIC, encarregada de portar les investigacions presentades al Ministeri Públic, depèn del... Ministeri de lâInterior. Una ganga institucional per als ripoux, rarament acusats pels seus propis col·legues. Tot i que sectors de la societat, més o menys confabulats amb la policia i lâexèrcit, havien decidit desfer-se dâelements considerats indesitjables, estan perfectament coberts.

Al Ministeri Públic, implícitament acusat pel Ministeri de lâInterior de retardar la marxa de la justícia, el Sr. Roy Medina, fiscal general, reconeix que es manté una gran incògnita: qui mata, i per què? âSâha parlat de la participació de la policia, però també hi ha grups privats. Alguns pensen que la solució al problema de la violència és matar els delinqüents. Ha aparegut una forma de seguretat privada... Ãs difícil indicar amb precisió qui fa què...â? Pel que fa als retards en els processos que impliquen policies, es manté vague. Les proves aportades pel DGIC són suficients? âSi ho fossin, estarien tots condemnats; deu ser que no ho sónâ?.

A la premsa li agrada llançar els rumors, sobretot si són suculents. Un dâells narra el que hauria confessat el Sr. Ramón Custodio, comissari dels drets humans, molt criticat, a un periodista estranger: empresaris del país es reuneixen en un restaurant de San Pedro Sula per planificar les execucions dels suposats membres de les bandes. El Sr. Custodio pretén que el periodista va deformar els seus propòsits. De totes maneres, lâexdefensor dels drets humans, en el passat moltes vegades amenaçat, i en especial durant els anys vuitanta, sap sens dubte més del que pot o vol dir. âEls autors de les execucions de nens i adolescents són múltiples i variats: membres de bandes, policies, sicaris (5). Uso el mot sicari amb coneixement, no sé qui els envia, i és el que hem de descobrirâ?, acabava per deixar abans dâescurçar lâentrevista, visiblement aclaparat per la insistència de les qüestions.

Tot i que la impunitat sâexpliqui en part per les febleses de mitjans de lâEstat (6), mostra sobretot dâuna absència de voluntat política, fins i tot un intent evident de cobrir una empresa vasta de neteja social. Què es pot pensar per exemple de lâextrema lentitud de la investigació que implicava els alts funcionaris de policia sospitosos de les morts dels membres de bandes i responsables de segrest, i posteriorment acusats dâhaver maquillat els fusells AK-47 que els hagin pogut acusar? Aquestes armes, conservades sota precinte a la seu de la policia, a Tegucigalpa, han desaparegut, després han estat destruïdes, sens dubte amb la benedicció dâuna directora i dâuna inspectora de policia.

Un altre afer rocambolesc: lâexpedient dâacusació que designa sis policies com a autors dâexecucions arbitràries, providencialment extraviat lâoctubre del 2002... Res de tot això no sorprèn la Sra. Maria Luisa Borjas, a lâorigen de la majoria dâaquestes acusacions. Aquesta dona, amb graduació alta de la policia, felicitada per la seva eficàcia en la lluita contra el crim organitzat, ara és esbroncada per la seva pròpia jerarquia. El seu crim? Només ha fet el seu treball de cap dâAfers Interns tot denunciant pràctiques criminals en el si de lâaparell policíac. El seu ministre la va destituir al gener del 2003, però la Sra. Borjas continua donant testimoni, malgrat les greus amenaces que pesen sobre la seva família.

La lectura dels documents comprometedors que ensenya fan esfereir. Mostra, entre dâaltres, el testimoni dâun noi jove pres per ostatge per la policia, i que ha hagut de denunciar excol·legues implicats en un tràfic dâautomòbils. Un a un, han estat executats. Terrorífic, el testimoni va preferir temptar la seva sort fora del país, no sense haver posat una queixa. âA escala nacional, hi ha una vintena de grups dâexterminació formats per policies âafirma la Sra. Borjasâ. El Ministeri Públic va portar el procés, però només fins a cert punt: quan va aparèixer clarament que es tractava dâuna política dâEstatâ?.

âEs pot parlar de respecte de la vida per part de lâEstat? âes pregunta la Sra. Berta Oliva, directora del Comitè de Famílies de Detinguts i Desapareguts a Hondures (Cofadeh)â LâEstat sap qui són els autors de les execucions, però no fa res contra ells, ja que seria anar contra els seus propis interessos i els seus propis agentsâ?. Recorda que el Ministeri de lâInterior no es va desfer dels seus elements implicats en la repressió militar dels anys vuitanta: âLes mateixes pràctiques perduren en el si de la policia i de lâexèrcit, pràctiques que neguen el dret a la vidaâ?. A la cimera dâEstat, el mateix president Maduro simbolitzaria aquesta deriva. El 1997, el seu fill va ser segrestat i després assassinat, víctima de la suculenta indústria del segrest, molt de moda a lâAmèrica Llatina. Alguns dels autors del segrest van ser misteriosament assassinats. Un rumor curt sobre la identitat del comandant del crim (però desproveït del menor començament de prova), divulgat per testimonis, funcionaris i policies...

Per molts hondurenys, els mareros assassinats només tenen âel que es mereixenâ?. Ãs culpa, sens dubte, de la violència real i creixent de la que són responsables les bandes. Però el clima ultra repressiu creat pel Govern no és estrany. Des de la seva arribada al poder el 2002, el Sr. Maduro martelleja la seva política de tolerància zero respecte dels gàngsters, política registrada pels mitjans.

Votada per quasi unanimitat el juliol del 2003, en el marc dâuna reforma del codi penal, la nova versió de la Llei 332 criminalitza específicament les bandes. Es considera lâactivitat de les maras il·lícita, i només cal que un sospitós porti tatuatges representatius dels gàngsters per ser arrestat i detingut (7). Aquesta filosofia prepara el terreny per a les operacions, sovint preventives, que acaben amb la presó... Alguns juristes han denunciat aquesta llei, que atempta contra les llibertats individuals autoritzant lâempresonament sense un delicte precís. Les acusacions dâanticonstitucionalitat han estat ràpidament neutralitzades. El Ministeri dâInterior branda les estadístiques que fan dâaquesta reforma un èxit i la famosa Llei 332 (segons els sondeigs) seria aprovada per un 92% de la població. No obstant això, no ha reduït sensiblement els assassinats dels joves, encara que les autoritats assenyalin aquests joves com a responsables dels crims en qüestió (8)!

Ningú, a Hondures, no nega els delictes comesos per les bandes, sobretot Ernesto Bardales, sociòleg que treballa amb èxit per un programa de reinserció dels membres de bandes (JHAJA), a San Pedro Sula. Set anys dâexperiència lâencoratgen a pensar que les bandes entren en la criminalitat sota lâefecte de tres factors conjugats: el mercat de la droga, la repressió policíaca i la circulació dâarmes. âPer procurar-se la droga, aquests joves han recorregut a la violència i, fenomen nou, el narcotràfic usa els serveis de les bandes per assegurar territoris, assegurar la circulació de la producció o servir de sicarisâ?. A aquest nivell, esdevé difícil distingir els fils que condueixen a la liquidació dâuna part de la joventut: es pot acusar les venjances entre narcotraficants i membres de les bandes. Però, quan es coneix la implicació de les autoritats polítiques, policíaques i militars en el narcotràfic, el panorama esdevé encara més complex. De totes maneres, la responsabilitat col·lectiva dels agents de lâEstat no deixa lloc al dubte.

Són molts els testimonis de membres de bandes en actiu o retirats. El Sr. José Medina, de vint-i-set anys, va fugir als Estats Units després de ser retirat de Salvatrucha. Víctima de fustigació per part de la policia, va demanar asil polític al gran veí del nord. Carla, una de les seves familiars, narra que âno li perdonen que hagués estat membre de les bandes. Els polis es passegen pel barri, trasbalsen els joves, els arresten i els passen tabac o a vegades els tiren a terra per divertir-seâ?. La mateixa opinió que Juan José, vint-i-tres anys, que treballa a partir dâara per la JHAJA. Amb la lucidesa que li confereixen alguns anys passats fora del seu gàngster, confessa que âels germans de gàngsters no et deixen tranquil quan decideixes retirar-te perquè, segons la llei de la mara, això significa la mort. Però sempre hi ha mitjans per sortir-seân. El problema, és que encara que tinguem por de la mara, encara tenim més por dels polisâ?.

En un país on el sentiment dâinseguretat no té límits, les agències privades de seguretat proliferen, a vegades complements dels Comitès de Seguretat Ciutadana (Comités de Seguridad Ciutadana). Aquests últims van sorgir el 1998, amb lâaval de lâexministre de lâInterior, per assegurar la seguretat a les zones on la presència policíaca no era suficient. Els ajuntaments poden organitzar la seva pròpia defensa. Enxampats per Amnistia Internacional, que discuteix les seves bases jurídiques molt confoses, âels Comitès de Seguretat semblen actuar en alguns casos (dâexecucions extrajudicials) amb la complicitat de la policia (9)â?. En un país on les armes circulen fàcilment, és fàcil imaginar lâefecte que pot produir la confrontació entre aquests comitès de civils i els joves membres de bandes.

Efectivament, el Ministeri de lâInterior no controla gaire aquests grups, i el Sr. Ã?lvarez mateix reconeix que la seva existència és âproblemàticaâ?. Tant si es tracta de comitès que actuen en completa autonomia, com la policia o fins i tot les agències privades, la seguretat dels ciutadans hondurenys es troba en mans de persones que estan mancades cruelment de formació i dâètica. La cultura de la violència, que impregna tot el teixit social centreamericà, repercuteix amb força sobre els guardians de lâordre que la perpetuen. I la trista banalitat de la violència diària no dissimula les execucions que mostren els esquadrons de la mort organitzada.

Suport de lâordre, odi profund dels delinqüents o fins i tot menyspreu a una pobresa criminal obstaculitzen la bona marxa del país cap a la prosperitat econòmica dâuna classe privilegiada? La neteja social sâalimenta dâuna propaganda en matèria de delinqüència que passa en silenci algunes dades més discretes: un 77,3% dels hondurenys viuen en la pobresa, un 54,4% se submergeixen en la indigència més absoluta (10). El Govern ha reconegut que la delinqüència juvenil constituïa un 5% de totes les infraccions comeses al país i, el 1999, lâInstitut Hondureny de la Infantesa i la Família (IHNFA) va indicar en un estudi que un 0,02% de tots els homicidis perpetrats a Hondures eren imputables a menors.

Pel Sr. Juan Almendárez, director del Centre de Prevenció, Tractament i Rehabilitació de les Víctimes de Tortura i les seves famílies (CPTRT), aquestes execucions sâintegren en un esquema molt més vast. Segons ell, Hondures renova amb els vells dimonis dels anys vuitanta: âÃs una nova doctrina de seguretat nacional. Els mecanismes són els mateixos: es designa un enemic, han creat un clima de terror i reforça la presència militar i policíaca per mantenir el país a cop de regleâ?. Els membres de bandes succeiran lâesquerra dels anys setanta i vuitanta? Anònimament, els que recolzen aquesta tesi són cada vegada més nombrosos. âHem entrat en una veritable guerra psicològica, que narra els conflictes de baixa intensitat: tot això té una base ideològicaâ?.

En un país esgotat per la pobresa i rebentat per les mesures neoliberals, les vel·leïtats de resistència social es fan sentir. Els exemples equatorià, bolivià i veneçolà preocupen les autoritats i Hondures va conèixer algunes manifestacions explosives el 2003. El país, salvat de les guerres fratricides de lâAmèrica Central dels anys vuitanta, podria conèixer una explosió social? Pels poderosos, val més prevenir i per això, res millor que designar un enemic comú i posar-se en marxa per eliminar-lo.

Aquesta Hondures, que sâacomoda perfectament en els assassinats de milers dels seus nens i adolescents, es presenta com el nou cervell centreamericà de la lluita contra la criminalitat... I això cau per si, com un parangó de democràcia.


(1) Maras i bandes són lâequivalent centreamericà de gàngsters dels Estats Units. Els seus membres són mareros o membres de bandes. Les dues principals maras rivals són la Salvatrucha i la 18. Sobre el seu equivalent a la regió, llegiu Philippe Revelli, âDerrière la violence des gangs au Salvadorâ?. A: Le Monde diplomatique, març de 2004.

(2) Segons Amnistia Internacional prop de set-cents nens i adolescents han estat assassinats o executats de manera extrajudicial des del febrer del 2003 (comunicat de premsa de la secció francesa, el 6 de setembre del 2004). Tegucigalpa, la capital, i San Pedro Sula, la segona ciutat del país i el seu centre industrial, ostenten el trist rècord del nombre dâassassinats.

(3) Asma, Jahangir. âLes droits civiles et politiques, en particulier la question des disparitions et exécutions sommairesâ?. A: Rapport de la Commission des droits de lâhomme du Conseil économique et social de lâONU. Ginebra, juny de 2002.

(4) Relacionat amb la secta Moon, el general Gustavo Ã?lvarez, cap de les Forces Armades Hondurenyes fins el 31 de març del 1984 i, de facto, home fort del país, també era el cap ocult del Batalló 316, esquadró de la mort responsable de lâassassinat dâuns dos-cents hondurenys oposats al fet que el seu país fos usat com a portaavions dels Estats Units contra la Nicaragua Sandinista. Tractava en estret contacte amb el Sr. John D. Negroponte âanomenat el procònsolâ, ambaixador americà a Tegucigalpa entre el 1981 i el 1985. Lâadministració Reagan va concedir la legió del mèrit al general Ã?lvarez, el 1983, per haver âencoratjat la democràciaâ?. Pel que fa al Sr. Negroponte, últim representant dels Estats Units a lâONU, va ser nomenat el 19 dâabril del 2004, ambaixador a Bagdad, i ho és a partir del 30 de juny del 2004.

(5) Assassí a sou. A lâAmèrica Central, només cal a vegades un centenar dâeuros per llogar els seus serveis.

(6) Lâavenç de la justícia topa amb múltiples errors del sistema policíac i judicial dâun país classificat entre els més pobres del món: tres-cents investigadors per a més de sis milions dâhabitants, un ministeri públic que veu com cada vegada es redueix més el seu pressupost.

(7) Contra els caps de les maras es requereixen penes de nou a dotze anys de presó.

(8) Sâhan comptat quaranta-cinc assassinats només el mes de gener del 2004: un 43% de les víctimes tenien menys de divuit anys, el 57% restant entre divuit i vint-i-tres anys.

(9) âCero Tolerancia... a la impunidad. Ejecuciones extrajudiciales de niños y jóvenes desde 1988â?. Amnistia Internacional, Londres, febrer de 2003.

(10) Comisión Económica para America Latina y el Caribe, Síntesis â Panorama social de America Latina 2002-2003. Mèxic, novembre de 2003, pàgines 8-9.


* Periodista.
_____________________________________________________
Presons de la mort

Desenes de joves sospitosos empresonats moren en condicions obscures, a Hondures, mentre es troben sota vigilància de la policia i els guàrdies de la presó (1). Aquest fenomen que, en principi, no commou gaire gent sembla que va arribar a un punt sense retorn lâabril del 2003, en el centre penal dâEl Porvenir, prop de la ciutat de La Celba, a la costa atlàntica del país. Aquell dia seixanta-vuit detinguts, pràcticament tots membres de la mara 18, van morir cremats vius o abatuts en condicions que la justícia encara ha dâelucidar.

Malgrat una versió oficial que parla dâenfrontaments entre pandilleros (armats fins a les celles, quan es trobaven en detenció) i dâun sobtat principi de foc en una cel·la, la culpabilitat de la policia i els militars sembla clara en el que sembla una matança col·lectiva. Abans de deixar les seves funcions el març del 2003, el fiscal general Roy Medina va inculpar una cinquantena de persones, que majoritàriament pertanyien a les forces de suport de lâordre. Cap dâelles ha estat suspesa.

Des de lâadopció de la Llei antimara, aprovada pel Congrés el juliol del 2003, la freqüentació dels centres penitenciaris ha explotat a causa de lâarrest de milers de joves per pertinença a bandes. La presó de San Pedro Sula, la segona del país, a 240 quilòmetres al nord de la capital, tenia una capacitat de vuit-cents presos. Nâacollia dos mil dos-cents, gairebé tres vegades més, quan sâhi va declarar un incendi, el 17 de maig del 2004. Cent quatre detinguts, la majoria dels quals pertanyien a la mara Salvatrucha, van morir aquell dia en condicions atroces. Molts supervivents van acusar les autoritats de no córrer al seu auxili i dâhaver-los mantingut tancats, un cop es va desencadenar el sinistre. Aquests testimonis han estat confirmats pel bisbe auxiliar de San Pedro Sula, Monsenyor Rómulo Emiliani, que afirma, segons les seves informacions: âDurant més dâuna hora, els presoners van suplicar que els obrissin les portes de les cel·les (2)â?. Sense resultat.
R. B.


(1) Segons Casa Alianza, cinquanta-nou joves de menys de vint-i-tres anys han estat assassinats en centres de detenció entre el maig del 2002 i el març del 2004.

(2) BBC, Londres, 19 de maig de 2004.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Hondures liquida els seus pàries amb tota impunitat
06 des 2004
molt bo, lector, moltes gràcies

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more