|
|
|
|
|
Notícies :: amèrica llatina |
|
"Tots som Zanon", o "íntima revolució".[CAT/CAS]
|
|
|
per L...)A |
25 nov 2004
|
|
|
"Tots som Zanon", o "íntima revolució"
x Claudia Korol - [24.11.04 - 08:03]
Plou fora de la carpa en la qual els obrers i obreres de Zanon (Argentina) acampen la seva rebel·lia.
A l'interior, continua la metamorfosi que transforma als ceràmics en murals de resistència, a una cançó en la manera d'expressar la continuïtat de la lluita, a un poema en la paraula que ens queda enfront de la grandària de la injustícia, a un home o una dona en el mirall en el qual es crea la imatge de la nostra pròpia sort col·lectiva. En Zanon en aquests dies es juga una part de l'energia multiplicada el 19 i 20, i els colors d'un futur que busquen oscurir, disciplinar i dissoldre.
Diana Bellessi és poeta. Teresa Parodi és trovadora. Diana i Teresa es troben en l'espai de la carpa, on els obrers i obreres sense patrons escolten la poesia d'una i el cant de l'altra. Recuperada l'empresa, és possible recuperar l'art per al poble, semblen dir amb els seus actes qui han inventat novament el treball.
Un grup de poetes anuncia el conveni realitzat amb els obrers de Zanon, d'imprimir poesies en ceràmics. Després de la sèrie obrer, en la qual van reivindicar la seva condició de classe, de la sèrie mapuche, amb la qual van honrar als pobles originaris -que a més de lliurar-los l'argila per als ceràmics els van ensenyar a gravar els seus dissenys en ells-, després de la sèrie en la qual reten homenatge a les Mares de Plaça de Maig, filles dels seus fills i filles, dels nostres multiplicats 30.000, ara vindran els ceràmics amb la poesia. Poesia escrita en fang. Fang que ve dels territoris ancestrals del poble mapuche, que continua així la seva baralla per existir. Fang que es torna poema. Diu Diana: "aquesta és l'ànima de la gent que no mor". Canta Teresa i tots l'acompanyen: "dono senyals de vida mentre espero/ que em doni els seus senyals de vida el poble".
Senyals de vida esperen els obrers i obreres de Zanon. En la carpa de Plaza Congrés, no deixen d'estar en aquests dies al costat d'ells, les obreres i els obrers de Brukman. Aquí caminen Celia, Elisa, Yuri. Aquí estan els treballadors i treballadores d'Impremta Chilavert, altra empresa recuperada. Aquí es barregen els treballadors de la salut. Els familiars dels presos polítics. Els estudiants de la universitat de les mares. Els piqueteros. Els universitaris que mantenen la presa en el Comahue. Els treballadors del subte, que caminen d'atur en atur Arriba una murga que canta sorpresivament cançons de la resistència antifeixista italiana i de la guerra civil espanyola. La gent entra i surt ràpidament. Pregunta. Signa la comanda d'expropiació de Zanón. Es van amb un calendari del 2005 sota l'aixella... calendari de ceràmica, clar. El 2005 serà dur, diuen.
Senyals de vida esperen els obrers i obreres de Zanon. No creuen que arribin de dalt aquests senyals, diuen ells. De dalt només van venir pals. Esperen, sí, que es multipliqui la força de la resistència. Totes les forces, totes, són necessàries, diuen ells. Per això van convidar a iniciar l'acampada a León i als seus bandits rurals, i jo només li demano a déu, a la deessa, i als "orixás" de Xangó, que Zanon no ens sigui indiferent.
"Si toquen a un, toquen a tots", escriu una noia en un mural. Banderes d'alguns moviments envolten la carpa. Encara són poques les banderes per a tots els quals som Zanón. O en aquesta batalla no som tots Zanón? em pregunto, sense claredat en la resposta. Ja vénen arribant, diu Raúl Godoy amb la paciència apresa dels seus germans mapuche. Tant pastar l'argila. La joventut és l'argila amb la qual crearem a l'home nou, va escriure el Che, també sobre la terra americana i amb la seva sang.
La joventut encara no a nascut, insisteixen els obrers i obreres de Zanon. Aquí estan parint futur aquestes senyores que no es cansen de ser mares. Algun compte del pas per la carpa de l'home de la veritat, aquest tal Osvaldo Bayer, que insisteix a reconstruir minuciosament una vegada i una altra la rebel·lia de la Patagonia. Allí va donar la seva classe el mestre anarquista, ensenyant com li agrada, el que la història no conta. Allí va estar també Arbolito, el qual es va atrevir a ajusticiar al senyor de la injustícia, i aquells nois que de molt escoltar a Bayer es van nomenar "Arbolito", i ara incordien amb les seves cançons als nous conquistadors.
Diana llegeix la seva poesia. La vida és de la fe, acaba. Les mans plenes d'argila aplaudeixen la màgia de la creació. Teresa canta "aquesta musiqueta del poble, aquesta musiqueta, tan arrastradeta que sona, tan arrastradeta". Arrosseguem les paraules fins a la festa de la resistència, en la qual la musiqueta del pobles s'aixeca. Teresa llavors canta un chamamé. I després "canta company, no ens deixis sense el foc, canta company, no deixis de cantar". Mira als obrers de Zanon, que no van a deixar el foc, ni la fàbrica. "Zanon és dels treballadors, i al que no li agrada, es fot", canten els nois que encenen el foc.
Diana té una mirada il·luminada. Teresa encén esperances de somnis no oblidats. Fora de la carpa plou. En la carpa els obrers sense patrons, escriuen altra pàgina de la nostra història del futur. Ho fan en el fang. Ho fan en la terra mapuche. Marrichihueu, diuen els mapuches quan afirmen que deu vegades vencerem. Teresa canta una cançó que parla de victòria. "Aquesta és, sempre íntima revolució", escriu Diana.
Novembre 2004
Font: Amèrica Lliure
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
[CAS]
"Todos somos Zanon", o "íntima revolución"
x Claudia Korol - [24.11.04 - 08:03]
Llueve fuera de la carpa en la que los obreros y obreras de Zanon (Argentina) acampan su rebeldía.
Al interior, continúa la metamorfosis que transforma a los cerámicos en murales de resistencia, a una canción en la manera de expresar la continuidad de la lucha, a un poema en la palabra que nos queda frente al tamaño de la injusticia, a un hombre o una mujer en el espejo en el que se crea la imagen de nuestra propia suerte colectiva. En Zanon en estos días se juega una parte de la energía multiplicada el 19 y 20, y los colores de un futuro que buscan opacar, disciplinar y disolver.
Diana Bellessi es poeta. Teresa Parodi es trovadora. Diana y Teresa se encuentran en el espacio de la carpa, donde los obreros y obreras sin patrones escuchan la poesía de una y el canto de la otra. Recuperada la empresa, es posible recuperar el arte para el pueblo, parecen decir con sus actos quienes han inventado nuevamente el trabajo.
Un grupo de poetas anuncia el convenio realizado con los obreros de Zanon, de imprimir poesías en cerámicos. Luego de la serie obrero, en la que reivindicaron su condición de clase, de la serie mapuche, con la que honraron a los pueblos originarios -que además de entregarles la arcilla para los cerámicos les enseñaron a grabar sus diseños en ellos-, luego de la serie en la que rinden homenaje a las Madres de Plaza de Mayo, hijas de sus hijos e hijas, de nuestros multiplicados 30.000, ahora vendrán los cerámicos con la poesía. Poesía escrita en barro. Barro que viene de los territorios ancestrales del pueblo mapuche, que continúa así su pelea por existir. Barro que se vuelve poema. Dice Diana: "ésta es el alma de la gente que no muere". Canta Teresa y todos la acompañan: "doy señales de vida mientras espero/ que me dé sus señales de vida el pueblo".
Señales de vida esperan los obreros y obreras de Zanon. En la carpa de Plaza Congreso, no dejan de estar en estos días junto a ellos, las obreras y los obreros de Brukman. Ahí andan Celia, Elisa, Yuri. Ahí están los trabajadores y trabajadoras de Imprenta Chilavert, otra empresa recuperada. Ahí se mezclan los trabajadores de la salud. Los familiares de los presos políticos. Los estudiantes de la universidad de las madres. Los piqueteros. Los universitarios que mantienen la toma en el Comahue. Los trabajadores del subte, que andan de paro en paro Llega una murga que canta sorpresivamente canciones de la resistencia antifascista italiana y de la guerra civil española. La gente entra y sale rápidamente. Pregunta. Firma el pedido de expropiación de Zanón. Se van con un calendario del 2005 bajo el brazo... calendario de cerámica, claro. El 2005 será duro, dicen.
Señales de vida esperan los obreros y obreras de Zanon. No creen que lleguen de arriba esas señales, dicen ellos. De arriba sólo vinieron palos. Esperan, sí, que se multiplique la fuerza de la resistencia. Todas las fuerzas, todas, son necesarias, dicen ellos. Por eso invitaron a iniciar el acampe a León y a sus bandidos rurales, y yo sólo le pido a dios, a la diosa, y a los orixás de Xangó, que Zanon no nos sea indiferente.
"Si tocan a uno, tocan a todos", escribe una muchacha en un mural. Banderas de algunos movimientos rodean la carpa. Todavía son pocas las banderas para todos los que somos Zanón. ¿O en esta batalla no somos todos Zanón? me pregunto, sin claridad en la respuesta. Ya vienen llegando, dice Raúl Godoy con la paciencia aprendida de sus hermanos mapuche. Tanto amasar la arcilla. La juventud es la arcilla con la que crearemos al hombre nuevo, escribió el Che, también sobre la tierra americana y con su sangre.
La juventud todavía no nació, insisten los obreros y obreras de Zanon. Ahí están pariendo futuro esas señoras que no se cansan de ser madres. Alguno cuenta del paso por la carpa del hombre de la verdad, ese tal Osvaldo Bayer, que insiste en reconstruir minuciosamente una y otra vez la rebeldía de la Patagonia. Allí dio su clase el maestro anarquista, enseñando como le gusta, lo que la historia no cuenta. Allí estuvo también Arbolito, el que se atrevió a ajusticiar al señor de la injusticia, y aquellos muchachos que de mucho escuchar a Bayer se nombraron Arbolito, y ahora escrachan con sus canciones a los nuevos conquistadores.
Diana lee su poesía. La vida es de la fe, termina. Las manos llenas de arcilla aplauden la magia de la creación. Teresa canta "esa musiquita del pueblo, esa musiquita, tan arrastradita que suena, tan arrastradita". Arrastramos las palabras hasta la fiesta de la resistencia, en la que la musiquita del pueblos se levanta. Teresa entonces canta un chamamé. Y después "canta compañero, no nos dejes sin el fuego, canta compañero, no dejes de cantar". Mira a los obreros de Zanon, que no van a dejar el fuego, ni la fábrica. "Zanon es de los trabajadores, y al que no le gusta, se jode", cantan los muchachos que atizan el fuego.
Diana tiene una mirada iluminada. Teresa enciende esperanzas de sueños no olvidados. Afuera de la carpa llueve. En la carpa los obreros sin patrones, escriben otra página de nuestra historia del futuro. Lo hacen en el barro. Lo hacen en la tierra mapuche. Marrichihueu, dicen los mapuches cuando afirman que diez veces venceremos. Teresa canta una canción que habla de victoria. "Ésta es, siempre íntima revolución", escribe Diana.
Noviembre 2004
Fuente: América Libre |
Mira també:
http://www.lahaine.org/b2/articulo.php?p=4986&more=1&c=1
|
This work is in the public domain |
|
|
