|
|
|
Anàlisi :: corrupció i poder |
|
La democràcia «era» només unes eleccions
|
|
|
per Antoni Ferret |
20 nov 2004
|
|
«Era» només això, i, en rigor, encara ho és, però... |
Efectivament: només unes eleccions, i manipulades, i no gaire cosa més. És cert que també hi havia una cosa molt important per a tots els qui hem viscut sota una dictadura de veritat: que podies bellugar-te, fer coses, denunciar, protestar, sense que et vinguessin a buscar per maltractar-te i tancar-te. Però això, cert per a la gran majoria i tan important, ni tan sols era veritat per a «tots», ja que els col·lectius de més risc, més radicals, encara no ho han conegut mai. Encara hi havia altres avantatges, com que, de tant en tant, amb esforç, s'aconseguia alguna cosa d'importància mitjana.
Però bàsicament la democràcia liberal «era» unes eleccions. Unes eleccions, val a dir, amb cartes marcades, perquè hi havia tot de sedaços per «filtrar». Les possibilitats de comunicar-se amb l'electorat eren radicalment desiguals, per causa de la diferència de recursos econòmics i del diferent accés als mitjans de comunicació, tant si era època electoral com no (coses aquestes curosament planificades, per assegurar aquesta «diferència», que semblava que fos pròpia de la naturalesa de les coses). Fins i tot les lleis electorals eren pensades perquè donessin més vots a uns que a altres, o bé que els valguessin més. I altres aspectes que ara no vénen al cas.
Tot això, de tota manera, ho he explicat altres vegades, és sabut, encara que molt sovint oblidat, i no és l'objectiu de l'article.
L'objectiu d'aquest escrit és remarcar el temps en passat del verb. Tot això «era» així. Bé, en rigor encara ho és. El que passa és que, pel que es veu a venir, potser en endavant no serà així, si badem. No serà «ni» així.
Quan al país que ha estat considerat el model de la democràcia liberal, perquè en un temps llunyà ho va ser, ja porten dues eleccions presidencials resoltes amb trampes (presumptament, és clar), i no ja trampes d'orientació dels vots cap a determinades opcions, sinó de falsejament dels mateixos vots, cal començar a posar-se el cul en remull.
Com no sé si ja tothom sap, periodistes nord-americans han denunciat, basant-se en indicis no gens menyspreables, la «possibilitat» que algunes de les màquines electròniques que van executar el recompte de vots de les recents presidencials, degudament programades, vagin desviar grans quantitats de vots d'una candidatura a l'altra. És a dir, que hi hauria hagut una immensa tupinada electrònica. Els indicis són: a) Aquests ordinadors van ser facilitats per empreses addictes al partit guanyador. b) Els ordinadors poden ser programats per fer aquest desviament. c) En algunes demarcacions electorals (urbanes) el nombre de vots esperats, segons sondejos, per a cada candidatura i el nombre de vots reals, segons el recompte, eren sensiblement similars. En canvi, en altres demarcacions (rurals) les xifres eren molt diferents, i sempre amb la diferència a favor del candidat oficialment guanyador.
No podem assegurar res, però sí que val la pena començar-se a preparar. Pot arribar un dia que la democràcia liberal o occidental no sigui «ni eleccions».
Aleshores, molts es poden plantejar: «Doncs, per a què la volem?» I aquesta seria la «gran trampa». Res no els ho podria posar més fàcil.
L'existència en el lèxic català de la paraula «tupinada», amb un fort regust popular, ens recorda que, cent anys enrere, era normal que les eleccions fossin falsejades (el cens era fals, votaven els morts, etc.). Va costar molt, superar-ho. Ara hi podríem tornar, amb formes, és clar, més modernes i tecnològiques. Més «avançades».
De fet, la democràcia liberal ha estat tradicionalment un recurs de la burgesia. Primer per imposar-se a la noblesa (segle XIX), i després per controlar les classes populars. Quan algun cop se li descontrolaven es tirava mà de recursos excepcionals. Així Espanya'36, Guatemala'55, Brasil'64, Xile'73, per dir alguns exemples. La classe obrera i les classes populars, en canvi, sempre hi han vist «una de les» seves armes d'alliberament, a pesar de tot. Però la burgesia, malgrat les seves traïcions hipòcrites, sempre ha fet gala de la seva «democràcia». Ara bé: avui la burgesia, com a tal, ja no és l'element dominant. El que domina és més aviat una oligarquia financera, i aquesta, no sols no té una tradició «democràtica», sinó que no té ni tradició de cap mena. Poc li importaria, tal volta, passar pàgina.
Doncs, atenció! Quan ens parlin de recomptes electrònics, no ho acceptem si no és amb totes les garanties. I, davant aquesta avinentesa, tant si la tupinada electrònica nord-americana s'acabés demostrant com si no, cal reivindicar més que mai la democràcia, i no la liberal, sinó les seves formes més participatives.
Antoni Ferret
http://llengcat.com/aferret |
This work is in the public domain |
