|
|
|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
2004-10-01 Entrevista als familiars de Laura i Diego. “La dispersió sembla feta amb l’objectiu de destrossar els familiars�.
|
|
|
per Revista Llibertat (Rescat) |
15 nov 2004
|
|
|
Entrevista a Mª Antonia Burria, mare de Diego Sánchez, i Carme Valenciano i Norbert Riera, pares de Laura Riera: “La dispersió sembla feta amb l’objectiu de destrossar els familiars�.
Entrevista publicada al número 3 de la revista Llibertat, òrgan de Rescat.
Cada cap de setmana dels darrers anys els familiars i amics dels presos polÃtics catalans recorren milers de quilòmetres per poder compartir una estoneta amb els seus: uns 40 minuts o unes poques hores són les recompenses del llarg camÃ. Els familiars són, segons les seves pròpies paraules, els "danys col·laterals" d'una polÃtica penitencià ria que no respecta ni les pròpies lleis espanyoles; dispersió, aïllament i vulneracions dels drets més fonamentals estan a l'ordre del dia a les presons de la PenÃnsula.
En una petita cafeteria, hem compartit un matà amb els pares dels presos polÃtics Diego Sánchez i Laura Riera, amb l'objectiu de conèixer de primera mà les seves experiències i opinions, i un munt d'anècdotes del seu obligat pas pel mapa penitenciari espanyol.
Llibertat.- En Diego i la Laura han estat en els darrers anys dispersats en diferents presons de la PenÃnsula; com a pares, quina va ser vostra primera impressió del contacte amb la polÃtica penitencià ria del govern espanyol?
Norbert Riera.- La nostra filla ha estat a diferents presons i hem tingut una mica de tot; primer va estar a Soto del Real, després a Alcalá-Meco, Badajoz, i ara provisionalment està novament a Soto del Real fins que acabin els judicis, havent de retornar segurament a Badajoz. Cada presó és una mica diferent, i té les seves especificitats; Badajoz i Alcalá són centres més petits i accessibles, i no posen tants problemes pels paquets i les visites. En canvi, Soto és una megapresó, i el tracte és molt més dur i distant. Els funcionaris són molt més estrictes i difÃcils de tractar.
Carme Valenciano.- En el meu cas, crec que el primer contacte amb Soto del Real va ser extremadament dur; vaig arribar a la presó en un estat encara de xoc per la detenció i incomunicació de la Laura, i en un estat anÃmic bastant baix. Ningú t'explica res de res, i em va ser molt difÃcil afrontar les primeres visites; et parlen de "peculis" (ingrés de diners als presos), de "comunicacions", de "bisos", de milers de regles que un no enten res de res. Sort que en aquell moment familiars d'altres presos ens van ajudar, com ho fem ara nosaltres amb els que veiem nous, i ens en vam poder sortir. Em va sobtar d'ells la capacitat de riure de la situació, i ara crec que nosaltres també ho hem après a fer, és llei de vida acostumar-s'hi.
LL.- Com valoreu la polÃtica de dispersió?
MªAntònia Burria.- Desastrosa, no té una altra paraula. La situació és tal, que jo dono grà cies i em sento "afortunada" de tenir el meu fill a Soto, a només 600 quilòmetres de casa nostra. I això que cada mes hem de fer 1200 quilòmetres per veure'l, i en arribar sempre ens pregunta com ha anat el viatge i ens recomana anar amb molt de compte. La carretera és perillosa, molts familiars de presos dispersats han patit accidents després d'esgotadors viatges.
A més, cal tenir en compte els desgast fÃsic i psicològic que representen aquests viatges mensuals, o a vegades dos cops al mes. Per una persona de cinquanta anys és difÃcil afrontar el dormir al cotxe, autocar o tren, i trigues tota la setmana en recuperar-te.
És difÃcil d'explicar, però al anar vas animat perquè el veurà s, i el tornar és molt dur psicològicament, ja que tens la sensació de que el deixes allà .
CV.- I el cost econòmic!. La nostra experiència ens diu que una famÃlia "standard" catalana és impossible que afronti tota sola aquesta polÃtica penitencià ria, que sembla feta expressament per destrossar els familiars. Aquest darrer any en que la Laura ha estat a Badajoz, el cost familiar mensual pujava a 1000 euros (160.000 ptes) en viatges i estada a Extremadura, a 1100 quilòmetres de Terrassa. A més, hem de sortir divendres (demanant festa a la feina) per tornar diumenge a la nit, per les difÃcils combinacions dels trens que ens obliguen a passar dues nits a fora de casa. Tot plegat està dissenyat com a venjança, com a plus de condemna que hem de pagar les famÃlies.
Al meu parer si estiguessin aquà tot seria molt més fà cil; no faltarÃem mai cap visita, podent-li donar més suport moral, i si hi hagués qualsevol problema podrÃem fer més pressió; ara mateix, si el metge no l'atén, hauria d'esperar-me a dilluns o dimarts a Badajoz per poder parlar amb ell i fer els papers, i no puc, ja que haig que tornar a treballar.
Ll.- Com és la relació amb els carcellers?
MªA.- Com ja hem dit, entre els funcionaris hi ha de tot, i cada presó és un món. Però la veritat és que a Soto per molts d'ells tots som "etarres"; és igual que no estiguin condemnats, o que només som familiars o amics. Per alguns d'ells tots som com un "enemic" i funcionen en clau de "venjança" afegida a la condemna que estan complint els nostres fills. Sinó, no es pot entendre com a persones que porten anys anant a visitar un pres un dia li duen a la porta que no pot entrar, o fets semblants que es veuen a les visites.
Ll.- I l'atenció mèdica?
CV.- En aquest aspecte també tenim molt a dir. La Laura va caure accidentalment per unes escales a l'octubre, i es va trencar un turmell. Des de llavors ha estat demanant un metge que encara no ha anat a visitar-la; una tonteria pot esdevenir a la presó una malaltia greu i fins i tot crònica. Imagina, un dels pocs que la va atendre va ser un dentista que li volia treure un dels queixals sans en comptes del que hi tenia cà ries.
MªA.- Aquesta situació de continua desatenció mèdica ha portat a que els presos no se'n fiïn dels metges i no vulguin visitar-se, desconfien moltÃssim. Amb el Diego, va estar mesos demanant les lentilles que necessita per veure mÃnimament, i sense obtenir resposta. Quan finalment li van deixar entrar, havia empitjorat i necessitava més dioptries.
Ll.- I el que volen comprar, com funciona?
MªA.- És el que en llenguatge dels funcionaris és "l'economat", que paguen amb el "peculi" que nosaltres els ingressem. Però tot el que poden comprar allà és el que no se'ls pot entrar, com pasta de dents, fruita o begudes; el preu és normalment el doble que al carrer, un veritable negoci de ves a saber qui, que encara agreuja més la cà rrega econòmica per les famÃlies.
LL.- Tots dos presos catalans van ser detinguts sota la Llei Antiterrorista (LAT), que permet la incomunicació fins a cinc dies, ara prorrogables a tretze. Com veu viure el pas dels vostres fills per la LAT?
MªA.- En el cas del Diego, jo personalment vaig deixar de creure que vivim en un "estat de dret". El meu fill va ser detingut quan entrava als jutjats de Barcelona per declarar, i ja a dins el van detenir, de forma totalment il·legal. Perquè no el van deixar declarar directament? Perquè volien que declarés primer a Via Laietana? Doncs perquè tothom sap que encara es tortura, fÃsica i psicològicament. Va ser molt dur viure allò, i a més van detenir també la seva companya per ensenyar-li i amenaçar-lo amb tot tipus d'agressions a ella.
Quan el vaig tornar a veure, em va dir que va haver moments que hagués signat qualsevol cosa per evitar-li mals o una violació a la seva companya. I jo em pregunto, com pot valer una declaració en una situació com aquella? És escandalós.
CV.- Per nosaltres també va ser extremadament dur, i és molt difÃcil de parlar-ne. A mi la Laura m'explicava que a Espanya es torturava, i jo no la creia gens; però després d'estar tres dies detinguda per la Guà rdia Civil, al veure-la només li vaig poder dir "que t'han fet?"; semblava una titella, la mirada perduda, les sabates tacades de sang i la roba no era la d'ella. No em puc explicar com cinc agents adults van poder fer el que van fer amb una noia de vint anys, no m'ho puc explicar... la van literalment destrossar, fÃsica i psicològicament.
He hagut de reflexionar i m'ha calgut molta ajuda per no odiar profundament a les persones que li van fer allò a meva filla. Ara crec que el que li ha passat no ha de servir per generar més odi, sinó per intentar solucionar el problema; jo estic en contra de totes les formes de violència, de la Guà rdia Civil i d'ETA, i el que cal és seure i parlar, tots i amb qui sigui. No es pot dimonitzar a ningú pel fet de seure i intentar solucionar els conflictes col·lectius parlant-ne. Però el que m'ha quedat clar és que ara i aquà es tortura, igual que quan el Tribunal de l'Orden Público.
NR.- Durant aquells terribles dies no en vam saber absolutament res; ningú ens deia on estava ni què li estava passant. Va ser horrorós; anar d'aquà cap allà i tothom dient-nos que no en sabien res. A més, el paper de la premsa va ser lamentable; cap presumpció, la Laura ja estava condemnada en un judici paral·lel, on van treure on vivia, treballava,... sense respectar cap intimitat.
Ll.- Finalment, fa poc més de dos mesos la Laura i en Diego es van casar a Soto del Real. Com és una cerimònia aixà a la presó?
CV.- En aquest sentit vam tenir molta sort; pocs dies abans vam veure un casament a una cel·la propera que va durar poc més d'un quart d'hora, rapidÃssim, i la núvia va plorar molt al marxar. En el nostre cas ens van permetre uns bisos Ãntims familiars i vam estar les dues famÃlies una bona estona; sense pastÃs, ni grans vestits, però a molts casaments els hagués agradat tenir el bon ambient que es va viure. Ens van deixar entrar unes flors i uns anells, que ja era molt (està vem segurs de que no entraria) i amb tot plegat va ser molt maco.
“La meva filla passa 20 hores al dia tancada a una cel·la�
Ll.- Com veu viure vosaltres i els vostres fills l'atemptat de l'11 de març a Madrid?
MªA.- Nosaltres vam arribar aquell dissabte al locutori sense saber ben bé si podrÃem fer la visita. I ens vam trobar al Diego molt afectat i també indignat de com estaven anant les coses. Dins la presó, els funcionaris van cridar per la megafonia del centre insults contra els presos bascos, i incitant als presos socials a agredir als presos polÃtics. La situació va ser molt tensa, però sortosament no hi van haver agressions.
En canvi, a Alacant una noia que havia estat amb la Laura la van treure al pati amb tot un grup "especial" de preses socials, i els funcionaris van tancar "inusualment" les portes. La noia va rebre una pallissa, i tot perquè l'Acebes volia mantenir la mentida fins les eleccions. Tot plegat va ser vergonyós, i el pitjor és que encara hi ha ex-ministres que defensen la autoria d'ETA.
NR.- A Badajoz no van haver agressions, però les conseqüències han estat també desastroses. El divendres 15 de març a la nostra filla i la resta de preses polÃtiques les van aïllar i incomunicar, teòricament per la seva "seguretat". Però els van aplicar l'article 10, que és una classificació de la Laura com a "molt perillosa" i un règim penitenciari molt dur.
Llibertat.- En que consisteix l'article 10 de preventius?
CV.- La presó de Badajoz, que és on està assignada la nostra filla, va decidir que tots els presos acusats de col·laborar o pertà nyer a ETA eren "perillosos" després de l'11 de març. I a pesar de que després es va saber que era AlQeda, encara estan incomunicats, i poden estar-ho tota la condemna.
El règim consisteix en estar 20 hores al dia sola a la cel·la, on dorm i menja. El menjar li entren per una porta petita que obren per passar-li coses. Té quatres hores de pati amb una altra noia, i després torna a la cel·la on només té uns pocs CD i llibres, no té ni una simple televisió. Ella està animada, però la seva situació és molt dura i per això és tan important per nosaltres anar-la a veure. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: 2004-10-01 Entrevista als familiars de Laura i Diego. “La dispersió sembla feta amb l’objectiu de destrossar els familiars�.
|
per Jordi
lleida@hotmail.com |
24 nov 2004
|
Ànims i molta força!!!!un petó per tots els familiars que han patit,pateixen i patiran la repressió,pel fet de tenir uns fills compromesos.
Una abraçada. |
|
Re: 2004-10-01 Entrevista als familiars de Laura i Diego. “La dispersió sembla feta amb l’objectiu de destrossar els familiars�.
|
per txutxurri
chuchurri_taj@hotmail.com |
02 abr 2005
|
Jo també us desitjo molts ànims i molta força també, a tots aquells que pateixen aquestes repressions injustificables, simplement per pensar diferent d'ells i ésser diferents, esperem que aquesta repressió s'acabi ja!! perquè ja està bé, els qui deurien està a la pressó i més lluny encara són aquest txakurras, és a dir, aquests polícies i caps de govern en general, perquè això no és democràcia ni és res, ells fan les lleis pel seu interès i no pas per la nostra llibertat.
Doncs, molt ànims i un record de la meva part i de tots els inconformistes. :) |
|
|
