|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Bilingüisme i foteses conceptuals
|
|
per L'esperantista
Correu-e: pousec@hotmail.com |
15 nov 2004
|
|
Què és el bilingüisme? Un pas en l'estrategia d'anorreament d'un poble, bàsicament. |
Arran del problema que s’ha desvetllat de nou al voltant del valencià i el català , ara és el moment potser d’anar una miqueta més lluny i mirar de desemmascarar tota la banalitat que s’amaga sota afirmacions de caire pseudo-lingüÃstic i per tant, polÃticament correctes, com és ara la idea del bilingüisme en tant que fet positiu.
Primerament direm que amb el terme “bilingüismeâ€? no ens referim a l’acte de conèixer una segona llengua denominada “estrangeraâ€? que s’aprèn a l’escola i que difÃcilment s’acaba assimilant si no és per mitjà d’altres vies més contundents: normals però cares: viatge al paÃs de la llengua en qüestió (llavors s’aprèn, és clar, vivint-hi uns quants anys). Anormals i barates: versions en dual o bé productes de colonització de baix nivell (que abunden, com la música en anglès de les emissores catalanes). Diem colonització perquè les versions en indonesi, o en swahili o italià o alemany mateix, no es troben tan fà cilment, per què deu ser això, si som multiculturals? No, no ens referim a això. Bilingüisme s’entén com a convivència de dues llengües en un mateix territori, en què la primera ocupa un espai més ampli, fora del territori de la segona i on té una exclusivitat gairebé total. Parlem doncs d’una llengua amb parlants monolingües i d’una altra llengua en què tots els parlants acaben essent per força bilingües.
Anem pas per pas.
Una situació de bilingüisme com la que volem descriure no és fruit de la casualitat, ja que no hi ha comunitats originà riament bilingües com sà que n’hi ha sempre de monolingües. Una comunitat bilingüe no neix mai per solidaritat o bona educació, com molts pretenen, encara menys per admiració. Una comunitat bilingüe neix per la prepotència d’un determinat grup que obliga un altre grup a adaptar-se a la seva manera de fer –tot i que sigui censurable per mala educació-, i és clar, a la seva llengua –que per la llei de l’espasa té ara les millors plomes-. Per què no era aixà abans, em demano? Si no es produeix aquesta violència tot el grup no pot arribar a ser bilingüe.
És veritat, però, que sempre hi ha membres d’un grup que s’adapten per interessos individuals a l’ens poderós i estan disposats a servir-lo. Però aquest no pot ser el cas de tot un poble, en què sempre resten elements de resistència. I com podeu veure, davant d’una tal situació, encara que només fos un el parlant d’una llengua totalment menyspreat –com el darrer mohicà - seria ell qui tindria la raó moral i no tota la resta que ha venut l’heretatge cultural al preu del que val la seva generació: poc.
La realitat és que tota llengua necessita un territori que sigui exclusivament per a ella per tal de sobreviure. No cal un imperi per tenir una llengua “igualâ€?. Només un espai monolingüe on es desenvolupi en plenitud, és a dir, podent complir totes les funcions que són pròpies d’una llengua en una societat. I crec que tota llengua hauria de tenir-lo. És a dir, que tota llengua ha de tenir el seu espai i que qui trenca amb això és un immoral. No m’agrada dir en el fons “immoralâ€? perquè la moralitat sempre és dubtosa quan es parla seriosament i no es fan sermons. Tanmateix no sé com dir-ho, enemic de la humanitat i la seva cultura? Per què? Perquè s’està destruint un ecosistema lingüÃstic, conscientment, o inconscientment, el resultat és el mateix, un empobriment de la veritable multiculturalitat humana. Hi ha parcs naturals i en canvi no hi ha respecte cap a les varietats lingüÃstiques enlloc. Bé, només si es tracta de les quatre llengües colonitzadores del món i que mereixen tots els respectes... Que una p. els bufi el cul –deia mon pare. Hi ha de fet depredadors de mig cervell pertot que es vanten de tenir varietats millors quan l’únic que tenen és un sistema repressiu més desenvolupat i per tant un sistema educatiu més fluix –menys despeses fetes per a l’ensenyament de llengües estrangeres o “del paÃsâ€?; si coneguessin altres llengües serien menys ases potser-. Aquest és el món que conscientment o inconscientment volem tots? Ho dubto.
Casos concrets
“Aquà tothom o gairebé tothom, a Catalunya, se sent feliç de ser bilingüeâ€?. És això el que ens repeteixen constantment d’una manera oficial. I val la pena de creure-s’ho si no es vol ser titllat de “nacionalistaâ€? o de radical. Com si portar túnica fos sinònim de portar bombes. Associacions de nivell intel.lectual pobre pròpies de la bèstia negra de l’Estat i dels seus “maîtres-à -lécherâ€?. Ara bé, quina és la realitat “lingüÃsticaâ€? que s’amaga darrere d’aquest cofoisme. El resultat és sempre que s’acaba perdent la noció d’allò que és una llengua. I en la majoria de casos el català en pateix molt, ja que l’oral de tothom en català és d’una misèria incontestable mentre que l’oral castellà es manté sempre a uns nivells més que raonables i se sent bé arreu. Això en poc de temps farà que el català sigui totalment anorreat si no es canvia d’actitud. Realment, a qui importa si aquà el nivell de castellà escrit és pobre? A ningú ja que sempre hi haurà d’altres territoris per salvar la llengua castellana escrita i per aprendre’n si és el cas. Però la llengua catalana ai...
El més greu de tot plegat és que la gent no és conscient del que estan fent, ja que a l’escola solament t’ensenyen que has de respectar els animals, les persones i les creences, però no les llengües. I no són igualment respectables? Adaptar-se a Catalunya i aprendre el català són una mateixa cosa, el català és la llengua de Catalunya, ja que no té més territoris “propisâ€?. Ni al nord ni al sud. L’à rab va sorgir d’Arà bia, el castellà de la Meseta i el francès de l’Île de France. Si no parem de condemnar la gent que mata espècies protegides, per què no diem el mateix del qui atempta contra una llengua usant-ne una altra en el territori propi d’aquesta en la vida pública? Potser haurÃem de dir prou ja tots plegats o anar al psicòleg perquè tenim doble personalitat o ignorem els fets quan ens va bé.
No es tracta d’una qüestió de polÃtica o de nacionalisme, es tracta d’una qüestió de vitalitat i de biodiversitat cultural, de multiculturalitat veritable. Parlar català a Catalunya ara més que mai és apostar per la multiculturalitat. No fer-ho és cedir a les falòrnies de sempre que barregen a gratcient polÃtica –expansionisme- amb cultura. Que anomenen multicultural allò que al capdavall només s’expressa en anglès o en les llengües grosses que continuen fent estralls a d’altres parts del món. Certament, totes les llengües són iguals si les lleis són iguals per a totes, i és per això que totes necessiten tenir “les mateixes condicions de vidaâ€? i simplement “serâ€? en una comunitat humana i lingüÃstica justa.
Algú em titllarà de boig o d’idealista o d’utòpic o fins i tot de moralista o nacionalista. Poca imaginació tal vegada. M’agraden les cultures, crec que ja ha quedat ben clar. La polÃtica no m’interessa si no serveix la cultura, per desgrà cia gairebé sempre la traeix. En una cultura s’ha de saber apreciar allò que és diferent -no pas allò que és igual o unificador- i que pot enriquir la humanitat. Multiculturals sÃ, però del bec fort o “resâ€?, que ja és el que se’ns acosta finalment si no prenem consciència i ens posem en moviment i diem “prou de succedanisâ€?. Però per fer-ho cal tenir personalitat i no voler ser ni vÃctima ni botxÃ.
L’esperantista |
This work is in the public domain |
|
Re: Bilingüisme i foteses conceptuals
|
|
per Andreu |
12 nov 2005
|
Això que dius es veritat...
Llastima que el pseudoprogresisme i lopolíticament correcte estiguin tant de moda |
