Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Visca la literatura rebel!
13 nov 2004
Per Pierre Jourde*


La crítica moderna, contràriament a les crítiques dâabans, conformistes i infidels al poder, reconeixia el seu caràcter de protesta. No hi ha res que mâagradi més que lâartista insurrecte, sediciós, en resum, rebel. Lâartista, per la seva banda, tendeix al que es considera com un insubordinat. Lâespectacle de la rebel·lió en el camp de les arts i les lletres és propi per impressionar els més farts. Es pot veure un funcionari seriós, conservador en cap del Museu del Louvre, Régis Michel, organitzar el 2002 una exposició, âLa pintura com a crimâ?, on es dedica a submergir les obres en diatribes que denuncien les pintures una mica imprecises de la insurrecció, o francament llepes amb la ideologia dominant. Es pot veure Buren, artista pompidolien, exposar la seva obra al Centre Pompidou, museu nacional, ornamentant-lo amb pannells ferotges que expliquen fins a quin punt va ser rebutjat per la societat. Es veu Dominique de Villepin, ministre, publicar un assaig en forma dâelogi líric del poeta considerat com un valerós dinamitador. Se sent Marc-Edouard Nabe, escriptor, proclamar que veu bé llançar-se en avió sobre les torres que es vulgui per causa de la poesia. Es veu escriptors ser rebels en revistes dirigides per Frédéric Beigbeder, insurrectes en emissions televisives de Guillaume Durand, revoltats a les edicions Grasset. Finalment, vivim la revolució permanent i general.

La rebel·lió sâha convertit en un objecte indispensable, al mateix lloc que el telèfon mòbil. Hi ha publicistes rebels, maniquins rebels, princeses de Mònaco rebels, empresaris rebels, i també motos, iogurts, pantalons, formatges tous rebels. Ãs inútil precisar contra qui es rebel·len. La rebel·lió val per si mateixa. En estat pur. Ãs més una qualitat que un acte. Aquesta epidèmia de rebel·lió, dâaltra banda, no hauria dâimpressionar lâescriptor, que persisteix a cultivar la seva diferència assumint una rebel·lió personalitzada. Lâescriptor és una víctima de la societat. Com tothom, evidentment, però lâescriptor és escriptor. Això és el que lâaltera (un altre mot indispensable en un discurs crític una mica seriós).

Durant la penúltima tornada, sâhavia descobert, com âsubvertir la metafísica occidentalâ?. Això és una activitat que mereix que sâhi dediqui tota lâatenció, abandonant la resta. Subvertir la metafísica occidental en una novel·la consisteix, segons el crític Jean-Luc Douin (la idea no arriba a les sinistres crítiques del segle xix), a beure vi amb una noia i citar els poetes xinesos. No és vàlid per a tot el món. Philippe Sollers, sempre impecablement rebel, ho va fer a LâEtoile des amants.

El retorn literari del 2004 no es manté, els rebels sâhi mouen. Es pot verificar lliurant-se a un petit sondeig en un diari de referència. En el número 27 dâagost del Monde des livres, dedicat al retorn, lâautor del recent Les Désaxés es troba engalanat de qualificatius indispensables. Reservem un instant de suspens. Què podria ser Christine Angot? Esquirol? Espontània? Pulverulenta? Incombustible? No, Christine Angot és rebel i, naturalment, alterada. Com a mínim era el cas, segons lâautor de lâarticle, quan, rebutjant tot compromís, ella escrivia autoficcions, no novel·les. Obrim el número següent, datat del 3 de setembre del 2004. Què observem en primera pàgina? Ãs Rick Moody, aquesta vegada, qui trasbalsa. Perquè publica un llibre autobiogràfic.

Ens acostem a un aclariment dâaquest concepte delicat: el rebel és el que gosa parlar dâell mateix, el que escup la seva veritat bruta a la cara hipòcrita de la societat, xocant dâaquesta manera contra els burgesos. Ja no es tracta de resoldre un malentès. Els esperits afligits podrien fer ressaltar que la societat contemporània sâalimenta dâexhibicions narcisistes, en les quals no compta lâanàlisi de la persona, sinó lâexhibició de qualsevol, lâexhibició ja no té res per mostrar, sinó que mostra. Lâexhibició sâha convertit en una mena de mecanisme del capitalisme mediàtic. El risc analitzat per Michel Leiris a La Règle du jeu sâha transformat en el lloc de pare de família. En mostrar-se, sâaspira a esdevenir carn de televisió. Cal concloure que lâautoficcionador té moltes oportunitats de ser només un lacai del sistema? No, ja que lâescriptor no és similar. Lâescriptor sap ser ell mateix envers i contra tots. La seva obra expressa el si mateix, i amb això adquireix una potència subversiva terrible. Jo sóc jo, crida, i en conseqüència res de bo.

I després, hi ha lâestil. Per ser subversiu, es pot fer com Christine Angot (que ocupa la plaça de rebel a la casa Fayard): de lâantiestil. Recordar lâessencial: ser, tenir. (Una mica dâanar i fer.) Així, després dâun bon començament, pàgina 1: âElla acabava de rodar una pel·lícula que acaba de sortirâ?, la insurrecció del llenguatge es confirma: â[...] No tenia res especial per fer. Amb ella havia estat sincera. Tenia una cara fora del comú, no es podia dir si era bonica o lletja, era un o altre, si era bonica era molt bonica, tenia el cabell escabellatâ?, etc. No cal recular davant els clixés de premsa people, ja que el clixé és la revolució cultural: âuna gran actriu de Hollywood, una estrella immensa, una icona immensaâ?. Sense personatges, uns ninots vestits ràpid: grans realitzadores, âpretenciosesâ?, escenògrafs âdâuna cultura excepcionalâ?. Tot això per vehicular millor un missatge. Quin missatge? En resum, que lâamor és difícil a la llarga en els caps superiors, sobretot els creatius. Ens enfadem, tenim malsons i psicoanàlisis. Lacanians, les psicoanàlisis, ja lâanalista freudià és âun vell retrògradâ?. Angot apareix també com a mínim insurrecte com va ser, al seu temps, el plorat Paul Bourget.

Una altra manera de ser torbador consisteix a vehicular un missatge brutal en aquests fenòmens dâactualitat recents o personatges coneguts. Es multiplica per les seves oportunitats de veure el seu llibre comentat pels periodistes âsâincrementa la seva potència subversiva. Ãs el partit que pren Yann Moix a Partouz. Aquest text il·lustra un nou gènere literari. Es tracta de narrar una mica la seva vida tot donant-li la seva opinió sobre la marxa del món, o sobre qualsevol cosa, en un simpàtic desordre que mima la confusió del real. Això és podria apel·lar ego-show, en referència al talk show, el reality show, show de voyeur dâon ha sorgit aquest gènere. Yann Moix té idees, idees noves, idees boges. Per exemple, que el despit amorós pot sublimar-se en una creació. Els terroristes de lâ11 de setembre patien frustracions sexuals. Les orgies, res tan interessant com això. Només val lâamor. Evidentment, Michel Houellebecq tenia les mateixes idees, millors. Però Houellebecq escrivia planer. Yann Moix inventa mots maleta divertits, com âremoujuterâ? o âjouissocracherâ?. Un creador és el que sâempara de la llengua per jugar-hi, un insubordinat lexical. Moix escrivia âdonar pel culâ? o âputarrotaâ?. Tot es trasbalsa. Ja que és lliurar el real nu.

Virginie Despentes trasbalsa dâuna altra manera, amb la seva diferència. Cap dels accessoris dâaquesta diferència no falta a Bye bye Blondie: els punks, el rock, els cabells vermells, la cervesa, i naturalment, lâestada a lâhospital psiquiàtric. Tot el que sâespera, en bon ordre, com en un espectacle folklòric per als turistes. Virginie Despentes és un mica com lâAndré Verchuren de la marginalitat. Verchuren també trasbalsa amb el seu acordió. Però Despentes va més lluny. Hi posa sentiment, i també bons sentiments. Ja que lâimportant, Angot, Moix i Despentes estan dâacord encara més enllà, és lâamor. Lâamor que trasbalsa, amb la seva potència subversiva. Sempre lâamor. Bye bye Blondie podria dir-se Martine chez les punks, és una novel·la Harlequin amb battle dress i Bérurier negre.

En llegir aquestes tres novel·les, es descobreix el caràcter trasbalsador de la bona vetlla moral, que usen per coure amb xarop de sentimentalisme. No obstant això, ni Despentes ni Moix són encara purs, bastant extrems en la seva revolta. Podrien trobar inspiració en el Che Guevara de la gramàtica, Erik Orsenna, conseller dâEstat, acadèmic. Les Chevaliers du subjonctif confronten dictadors malvats, jutges agressius, caps penibles, inspectores seques, músics gentils, escriptors simpàtics. Sâhi aprèn que el subjuntiu és el mode de lâirreal, del somni, de lâamor i la revolució. (En efecte. Per exemple: âLenin volia que els socialtraïdors confessessin els seus crims abans que seâls afusellésâ?.) âÃs cert que trasbalseuâ?, declara lâheroïna als defensors del subjuntiu. La bella llengua al servei dels bons sentiments: què hi ha de més autènticament rebel?

* Professor a la Universitat Stendhal â Grenoble â III. Autor destacat de La Littérature sans estomac. París: reedició Pocket, 2003.

This work is in the public domain
Sindicat