|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Visca la literatura rebel!
|
|
|
per la Xina |
13 nov 2004
|
|
|
Per Pierre Jourde*
La crÃtica moderna, contrà riament a les crÃtiques d’abans, conformistes i infidels al poder, reconeixia el seu carà cter de protesta. No hi ha res que m’agradi més que l’artista insurrecte, sediciós, en resum, rebel. L’artista, per la seva banda, tendeix al que es considera com un insubordinat. L’espectacle de la rebel·lió en el camp de les arts i les lletres és propi per impressionar els més farts. Es pot veure un funcionari seriós, conservador en cap del Museu del Louvre, Régis Michel, organitzar el 2002 una exposició, “La pintura com a crimâ€?, on es dedica a submergir les obres en diatribes que denuncien les pintures una mica imprecises de la insurrecció, o francament llepes amb la ideologia dominant. Es pot veure Buren, artista pompidolien, exposar la seva obra al Centre Pompidou, museu nacional, ornamentant-lo amb pannells ferotges que expliquen fins a quin punt va ser rebutjat per la societat. Es veu Dominique de Villepin, ministre, publicar un assaig en forma d’elogi lÃric del poeta considerat com un valerós dinamitador. Se sent Marc-Edouard Nabe, escriptor, proclamar que veu bé llançar-se en avió sobre les torres que es vulgui per causa de la poesia. Es veu escriptors ser rebels en revistes dirigides per Frédéric Beigbeder, insurrectes en emissions televisives de Guillaume Durand, revoltats a les edicions Grasset. Finalment, vivim la revolució permanent i general.
La rebel·lió s’ha convertit en un objecte indispensable, al mateix lloc que el telèfon mòbil. Hi ha publicistes rebels, maniquins rebels, princeses de Mònaco rebels, empresaris rebels, i també motos, iogurts, pantalons, formatges tous rebels. És inútil precisar contra qui es rebel·len. La rebel·lió val per si mateixa. En estat pur. És més una qualitat que un acte. Aquesta epidèmia de rebel·lió, d’altra banda, no hauria d’impressionar l’escriptor, que persisteix a cultivar la seva diferència assumint una rebel·lió personalitzada. L’escriptor és una vÃctima de la societat. Com tothom, evidentment, però l’escriptor és escriptor. Això és el que l’altera (un altre mot indispensable en un discurs crÃtic una mica seriós).
Durant la penúltima tornada, s’havia descobert, com “subvertir la metafÃsica occidentalâ€?. Això és una activitat que mereix que s’hi dediqui tota l’atenció, abandonant la resta. Subvertir la metafÃsica occidental en una novel·la consisteix, segons el crÃtic Jean-Luc Douin (la idea no arriba a les sinistres crÃtiques del segle xix), a beure vi amb una noia i citar els poetes xinesos. No és và lid per a tot el món. Philippe Sollers, sempre impecablement rebel, ho va fer a L’Etoile des amants.
El retorn literari del 2004 no es manté, els rebels s’hi mouen. Es pot verificar lliurant-se a un petit sondeig en un diari de referència. En el número 27 d’agost del Monde des livres, dedicat al retorn, l’autor del recent Les Désaxés es troba engalanat de qualificatius indispensables. Reservem un instant de suspens. Què podria ser Christine Angot? Esquirol? Espontà nia? Pulverulenta? Incombustible? No, Christine Angot és rebel i, naturalment, alterada. Com a mÃnim era el cas, segons l’autor de l’article, quan, rebutjant tot compromÃs, ella escrivia autoficcions, no novel·les. Obrim el número següent, datat del 3 de setembre del 2004. Què observem en primera pà gina? És Rick Moody, aquesta vegada, qui trasbalsa. Perquè publica un llibre autobiogrà fic.
Ens acostem a un aclariment d’aquest concepte delicat: el rebel és el que gosa parlar d’ell mateix, el que escup la seva veritat bruta a la cara hipòcrita de la societat, xocant d’aquesta manera contra els burgesos. Ja no es tracta de resoldre un malentès. Els esperits afligits podrien fer ressaltar que la societat contemporà nia s’alimenta d’exhibicions narcisistes, en les quals no compta l’anà lisi de la persona, sinó l’exhibició de qualsevol, l’exhibició ja no té res per mostrar, sinó que mostra. L’exhibició s’ha convertit en una mena de mecanisme del capitalisme medià tic. El risc analitzat per Michel Leiris a La Règle du jeu s’ha transformat en el lloc de pare de famÃlia. En mostrar-se, s’aspira a esdevenir carn de televisió. Cal concloure que l’autoficcionador té moltes oportunitats de ser només un lacai del sistema? No, ja que l’escriptor no és similar. L’escriptor sap ser ell mateix envers i contra tots. La seva obra expressa el si mateix, i amb això adquireix una potència subversiva terrible. Jo sóc jo, crida, i en conseqüència res de bo.
I després, hi ha l’estil. Per ser subversiu, es pot fer com Christine Angot (que ocupa la plaça de rebel a la casa Fayard): de l’antiestil. Recordar l’essencial: ser, tenir. (Una mica d’anar i fer.) AixÃ, després d’un bon començament, pà gina 1: “Ella acabava de rodar una pel·lÃcula que acaba de sortirâ€?, la insurrecció del llenguatge es confirma: “[...] No tenia res especial per fer. Amb ella havia estat sincera. Tenia una cara fora del comú, no es podia dir si era bonica o lletja, era un o altre, si era bonica era molt bonica, tenia el cabell escabellatâ€?, etc. No cal recular davant els clixés de premsa people, ja que el clixé és la revolució cultural: “una gran actriu de Hollywood, una estrella immensa, una icona immensaâ€?. Sense personatges, uns ninots vestits rà pid: grans realitzadores, “pretenciosesâ€?, escenògrafs “d’una cultura excepcionalâ€?. Tot això per vehicular millor un missatge. Quin missatge? En resum, que l’amor és difÃcil a la llarga en els caps superiors, sobretot els creatius. Ens enfadem, tenim malsons i psicoanà lisis. Lacanians, les psicoanà lisis, ja l’analista freudià és “un vell retrògradâ€?. Angot apareix també com a mÃnim insurrecte com va ser, al seu temps, el plorat Paul Bourget.
Una altra manera de ser torbador consisteix a vehicular un missatge brutal en aquests fenòmens d’actualitat recents o personatges coneguts. Es multiplica per les seves oportunitats de veure el seu llibre comentat pels periodistes —s’incrementa la seva potència subversiva. És el partit que pren Yann Moix a Partouz. Aquest text il·lustra un nou gènere literari. Es tracta de narrar una mica la seva vida tot donant-li la seva opinió sobre la marxa del món, o sobre qualsevol cosa, en un simpà tic desordre que mima la confusió del real. Això és podria apel·lar ego-show, en referència al talk show, el reality show, show de voyeur d’on ha sorgit aquest gènere. Yann Moix té idees, idees noves, idees boges. Per exemple, que el despit amorós pot sublimar-se en una creació. Els terroristes de l’11 de setembre patien frustracions sexuals. Les orgies, res tan interessant com això. Només val l’amor. Evidentment, Michel Houellebecq tenia les mateixes idees, millors. Però Houellebecq escrivia planer. Yann Moix inventa mots maleta divertits, com “remoujuter� o “jouissocracher�. Un creador és el que s’empara de la llengua per jugar-hi, un insubordinat lexical. Moix escrivia “donar pel cul� o “putarrota�. Tot es trasbalsa. Ja que és lliurar el real nu.
Virginie Despentes trasbalsa d’una altra manera, amb la seva diferència. Cap dels accessoris d’aquesta diferència no falta a Bye bye Blondie: els punks, el rock, els cabells vermells, la cervesa, i naturalment, l’estada a l’hospital psiquià tric. Tot el que s’espera, en bon ordre, com en un espectacle folklòric per als turistes. Virginie Despentes és un mica com l’André Verchuren de la marginalitat. Verchuren també trasbalsa amb el seu acordió. Però Despentes va més lluny. Hi posa sentiment, i també bons sentiments. Ja que l’important, Angot, Moix i Despentes estan d’acord encara més enllà , és l’amor. L’amor que trasbalsa, amb la seva potència subversiva. Sempre l’amor. Bye bye Blondie podria dir-se Martine chez les punks, és una novel·la Harlequin amb battle dress i Bérurier negre.
En llegir aquestes tres novel·les, es descobreix el carà cter trasbalsador de la bona vetlla moral, que usen per coure amb xarop de sentimentalisme. No obstant això, ni Despentes ni Moix són encara purs, bastant extrems en la seva revolta. Podrien trobar inspiració en el Che Guevara de la gramà tica, Erik Orsenna, conseller d’Estat, acadèmic. Les Chevaliers du subjonctif confronten dictadors malvats, jutges agressius, caps penibles, inspectores seques, músics gentils, escriptors simpà tics. S’hi aprèn que el subjuntiu és el mode de l’irreal, del somni, de l’amor i la revolució. (En efecte. Per exemple: “Lenin volia que els socialtraïdors confessessin els seus crims abans que se’ls afusellés�.) “És cert que trasbalseu�, declara l’heroïna als defensors del subjuntiu. La bella llengua al servei dels bons sentiments: què hi ha de més autènticament rebel?
* Professor a la Universitat Stendhal – Grenoble – III. Autor destacat de La Littérature sans estomac. ParÃs: reedició Pocket, 2003. |
This work is in the public domain |
|
|
