Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal
Una estratègia rupturista davant la neo-reforma
01 nov 2004
Article publicat en el número de setembre de 2004 de la revista Tanyada, editada per Endavant.
1. La Reforma, 25 anys després:

Ara fa 25 anys que lâestat espanyol escenificava lâestafa de transició de lâestat franquista a lâestat democràtico-burgès actual. La casta política burgesa va escenificar aleshores un procés de suposats canvis que, essencialment i més enllà de les aparences i el maquillatge âdemocraticistaâ? i de certs canvis guanyats per mitjà de les lluites obreres i populars, havien de servir a la fracció dominant de la burgesia per a transformar lâestat. Lâobjectiu era reformar-lo per a poder-lo presentar com a estat modern homologable a les democràcies burgeses europees i, per tant, amb possibilitats per a entrar al selecte club de la Comunitat Econòmica Europea.

La Constitució Espanyola de 1978, els claudicants Pactes de la Moncloa, lâEstatut dels Treballadors i els diferents estatuts dâautonomia esdevingueren els principals i més visibles instruments jurídics que han regit fins a dia dâavui el funcionament de lâestat: va ser el procés que sâha conegut com a Reforma Democràtica. Amb el temps, però, sâha vist que ni de âReformaâ? ni de âdemocràticaâ? res de res.

La dita Reforma, de manera general, ha estat la que ha suposat durant tots aquests anys instaurar la divisió territorial dels Països Catalans (a través de lâarticle 145, article fet a mida, no cal recordar-ho, per als Països Catalans), la desprotecció en matèria socio-laboral dels i les treballadores i el desenvolupament del potent sindicalisme groc (alimentat directament pels pressupostos de lâestat), la manca de divisió de poders (la clara subordinació dels poders judicial i legislatiu a lâexecutiu, com ha quedat palès amb la persecució de lâocupació dâhabitatges, fent prevaldre el dret a la propietat per sobre del dret a lâhabitatge, o bé la realització ad hoc de la feixista âLlei de Partitsâ?), per no parlar de lâagreujament de la xacra del Patriarcat i de la seva brutal i congènita violència sobre les dones i homosexuals, o bé de la degradació medi-ambiental en mans dels interessos del sector de la construcció, entre tants dâaltres aspectes.

2. El perquè de les actuals propostes de reforma:

Un cop més ens trobem en ple procés de modificació del marc jurídico-polític de lâestat espanyol. Sâhan anunciat per a dates properes les reformes dels estatuts valencià i principatí, amb la reforma de la Constitució Espanyola com a marc general de fons. 25 anys després de la Reforma, la majoria dels partits de lâarc parlamentari dels Països Catalans (a excepció del PP, malgrat la posició favorable dâalguns sectors dâaquest), proposen avui una nova Reforma: un sobtat i artificial debat sobre la necessària reforma dels estatutets i la Constitució Espanyola ha estat difós a tort i a dret per boca de la indústria mediàtica burgesa. Tertúlies, diaris i telenotícies han generat línies i més línies sobre les diferents propostes, sense que les classes populars catalanes sàpiguem perque han de servir aquestes reformes, aquest procés de neo-Reforma.

Una anàlisi superficial de les actuals propostes i debats sobre la reforma del marc jurídico-polític espanyol portaria a interpretar-ho com una voluntat de millora de lâactual situació, com el pas lògic per tal de revisar uns instruments, unes regles, que amb el pas dels anys sâhan de revisar per la pura lògica del pas del temps. Això és la part ideològica, lâaparença, que es difon a través de tot lâaparell estatal i a través de la indústria político-mediàtica burgesa.
Una anàlisi més profunda, però, ens porta a una conclusió diferent: aquestes reformes no es proposen per tal de millorar les condicions de vida de ningú ni per a avançar vers la sobirania dels Pobles oprimits per lâEstat espanyol, sinó que són reformes encaminades a millorar en la dominació dâaquests.
La Constitució Espanyola, i els seus fills els Estatuts dâautonomia, així com la resta de lâordenament jurídic espanyol no és res més que un instrument de dominació dels Pobles i de les classes populars. Ho demostra, entre dâaltres, el fet que no es reconegui el dret dâautodeterminació de les nacions sense estat, lâevidència de lâexistència de tortura a les comissaries i presons (denunciat per lâONU i per Amnistia Internacional, entre dâaltres organismes), o bé senzillament la creixent consciència entre la població catalana i en la de la resta de Pobles oprimits per lâestat que després de 25 anys els Estatuts sols han servit per a reforçar lâopressió espanyola enlloc de ser els suposats instruments que ens havien de menar cap a la sobirania.
I és que lâactual procés de reforma representa per als partits burgesos una necessitat davant de les debilitats estructurals de lâestat espanyol. Perque aquest instrument de la burgesia que és lâestat espanyol pateix de diversos mals que nâamenacen lâexistència de manera seriosa: dâuna banda, fruit del tardà i deficient domini burgès i, de lâaltra, de la resistència i lluita dels Pobles oprimits dins de lâestat, lâestat és un estat estructuralment dèbil. Malgrat que gran part de les (ex-)esquerres i del sindicalisme està integrat en la defensa del marc estatal com a marc dâacumulació simbòlico-material de la burgesia i malgrat lâendarreriment de la seva indústria, lâestat té seriosament qüestionada la seva continuïtat, en els aspectes definitoris essencials.
Cap de les propostes que es puguin realitzar, doncs, des de lâintent modernitzador i espanyolista del PSOE fins a les ingènues esperances descentralitzadores i autonomistes dâERC, no serveixen als interessos del Poble Català. No volem cap reforma del Senat espanyol ni representants autonòmics acompanyant els responsables espanyols en les cimeres de la UE. El camí cap a la llibertat dels Països Catalans no té lloc dins dels estats espanyol i francès, perque aquests són irreformables i serveixen a uns interessos de classe i nacionals aliens als nostres.

3. Una estratègia, aquest cop sí, per la ruptura:

Fonamentalment, perque aquest cop, a diferència dels anys setanta i inicis els vuitanta, la Reforma no es consolidi i avancem definitivament en la construcció del contra-poder popular català, lâestratègia que cal seguir hauria de contemplar els següents punts:

- Reforçar i millorar la coordinació en la Construcció Nacional des dels diferents àmbits de la lluita de lâEsquerra Independentista (socio-laboral, municipal, anti-patriarcal, moviments populars...),

- caminar vers la Independència i assumir-ho des dâara mateix, perque no és cap utopia, sinó que és necessària i urgent: cal que trenquem els murs mentals imposats per França i Espanya, i ens autodeterminem amb cada acció, dia a dia,

- la incorporació plena al discurs independentista de la denúncia de classe i nacional de la Unió Europea i la seva burgesa i anti-democràtica Constitució, i lâamenaça gravíssima que suposa per al nostre poble, i, finalment,

- Cal comptar i avançar amb la lluita de la resta de nacions oprimides i esquerres dins de la UE per a aplegar esforços contra Espanya, França i lâEuropa del Capital.

Lâautonomisme només ha servit per a dividir-nos com a poble i per a reforçar la burgesia espanyola. Ara és el moment de trencar amb els estats espanyol i francès, és el moment dâavançar unilateralment i decidida vers la Independència.
Necessitem un estat propi, controlat per les classes populars i al servei dâaquestes, i, no, cal dir-ho, que avanci vers lâauto-extinció tan bon punt neixi. Però en la situació actual és, tanmateix, urgent i imprescindible aconseguir un estat per així poder fer front a les actuals agressions i per tal de poder reparar allò destruït per lâocupant (natura, complex lingüístico-simbòlic...). No queda temps i lâEsquerra Independentista som lâúnica opció política que podem afrontar aquest repte.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Una estratègia rupturista davant la neo-reforma
02 nov 2004
salut i força!!
Sindicat