|
Notícies :: globalització neoliberal |
Una estratègia rupturista davant la neo-reforma
|
|
per acció |
01 nov 2004
|
Article publicat en el número de setembre de 2004 de la revista Tanyada, editada per Endavant. |
1. La Reforma, 25 anys després:
Ara fa 25 anys que l’estat espanyol escenificava l’estafa de transició de l’estat franquista a l’estat democrà tico-burgès actual. La casta polÃtica burgesa va escenificar aleshores un procés de suposats canvis que, essencialment i més enllà de les aparences i el maquillatge “democraticistaâ€? i de certs canvis guanyats per mitjà de les lluites obreres i populars, havien de servir a la fracció dominant de la burgesia per a transformar l’estat. L’objectiu era reformar-lo per a poder-lo presentar com a estat modern homologable a les democrà cies burgeses europees i, per tant, amb possibilitats per a entrar al selecte club de la Comunitat Econòmica Europea.
La Constitució Espanyola de 1978, els claudicants Pactes de la Moncloa, l’Estatut dels Treballadors i els diferents estatuts d’autonomia esdevingueren els principals i més visibles instruments jurÃdics que han regit fins a dia d’avui el funcionament de l’estat: va ser el procés que s’ha conegut com a Reforma Democrà tica. Amb el temps, però, s’ha vist que ni de “Reformaâ€? ni de “democrà ticaâ€? res de res.
La dita Reforma, de manera general, ha estat la que ha suposat durant tots aquests anys instaurar la divisió territorial dels Països Catalans (a través de l’article 145, article fet a mida, no cal recordar-ho, per als Països Catalans), la desprotecció en matèria socio-laboral dels i les treballadores i el desenvolupament del potent sindicalisme groc (alimentat directament pels pressupostos de l’estat), la manca de divisió de poders (la clara subordinació dels poders judicial i legislatiu a l’executiu, com ha quedat palès amb la persecució de l’ocupació d’habitatges, fent prevaldre el dret a la propietat per sobre del dret a l’habitatge, o bé la realització ad hoc de la feixista “Llei de Partits�), per no parlar de l’agreujament de la xacra del Patriarcat i de la seva brutal i congènita violència sobre les dones i homosexuals, o bé de la degradació medi-ambiental en mans dels interessos del sector de la construcció, entre tants d’altres aspectes.
2. El perquè de les actuals propostes de reforma:
Un cop més ens trobem en ple procés de modificació del marc jurÃdico-polÃtic de l’estat espanyol. S’han anunciat per a dates properes les reformes dels estatuts valencià i principatÃ, amb la reforma de la Constitució Espanyola com a marc general de fons. 25 anys després de la Reforma, la majoria dels partits de l’arc parlamentari dels Països Catalans (a excepció del PP, malgrat la posició favorable d’alguns sectors d’aquest), proposen avui una nova Reforma: un sobtat i artificial debat sobre la necessà ria reforma dels estatutets i la Constitució Espanyola ha estat difós a tort i a dret per boca de la indústria medià tica burgesa. Tertúlies, diaris i telenotÃcies han generat lÃnies i més lÃnies sobre les diferents propostes, sense que les classes populars catalanes sà piguem perque han de servir aquestes reformes, aquest procés de neo-Reforma.
Una anà lisi superficial de les actuals propostes i debats sobre la reforma del marc jurÃdico-polÃtic espanyol portaria a interpretar-ho com una voluntat de millora de l’actual situació, com el pas lògic per tal de revisar uns instruments, unes regles, que amb el pas dels anys s’han de revisar per la pura lògica del pas del temps. Això és la part ideològica, l’aparença, que es difon a través de tot l’aparell estatal i a través de la indústria polÃtico-medià tica burgesa.
Una anà lisi més profunda, però, ens porta a una conclusió diferent: aquestes reformes no es proposen per tal de millorar les condicions de vida de ningú ni per a avançar vers la sobirania dels Pobles oprimits per l’Estat espanyol, sinó que són reformes encaminades a millorar en la dominació d’aquests.
La Constitució Espanyola, i els seus fills els Estatuts d’autonomia, aixà com la resta de l’ordenament jurÃdic espanyol no és res més que un instrument de dominació dels Pobles i de les classes populars. Ho demostra, entre d’altres, el fet que no es reconegui el dret d’autodeterminació de les nacions sense estat, l’evidència de l’existència de tortura a les comissaries i presons (denunciat per l’ONU i per Amnistia Internacional, entre d’altres organismes), o bé senzillament la creixent consciència entre la població catalana i en la de la resta de Pobles oprimits per l’estat que després de 25 anys els Estatuts sols han servit per a reforçar l’opressió espanyola enlloc de ser els suposats instruments que ens havien de menar cap a la sobirania.
I és que l’actual procés de reforma representa per als partits burgesos una necessitat davant de les debilitats estructurals de l’estat espanyol. Perque aquest instrument de la burgesia que és l’estat espanyol pateix de diversos mals que n’amenacen l’existència de manera seriosa: d’una banda, fruit del tardà i deficient domini burgès i, de l’altra, de la resistència i lluita dels Pobles oprimits dins de l’estat, l’estat és un estat estructuralment dèbil. Malgrat que gran part de les (ex-)esquerres i del sindicalisme està integrat en la defensa del marc estatal com a marc d’acumulació simbòlico-material de la burgesia i malgrat l’endarreriment de la seva indústria, l’estat té seriosament qüestionada la seva continuïtat, en els aspectes definitoris essencials.
Cap de les propostes que es puguin realitzar, doncs, des de l’intent modernitzador i espanyolista del PSOE fins a les ingènues esperances descentralitzadores i autonomistes d’ERC, no serveixen als interessos del Poble Català . No volem cap reforma del Senat espanyol ni representants autonòmics acompanyant els responsables espanyols en les cimeres de la UE. El camà cap a la llibertat dels Països Catalans no té lloc dins dels estats espanyol i francès, perque aquests són irreformables i serveixen a uns interessos de classe i nacionals aliens als nostres.
3. Una estratègia, aquest cop sÃ, per la ruptura:
Fonamentalment, perque aquest cop, a diferència dels anys setanta i inicis els vuitanta, la Reforma no es consolidi i avancem definitivament en la construcció del contra-poder popular català , l’estratègia que cal seguir hauria de contemplar els següents punts:
- Reforçar i millorar la coordinació en la Construcció Nacional des dels diferents à mbits de la lluita de l’Esquerra Independentista (socio-laboral, municipal, anti-patriarcal, moviments populars...),
- caminar vers la Independència i assumir-ho des d’ara mateix, perque no és cap utopia, sinó que és necessà ria i urgent: cal que trenquem els murs mentals imposats per França i Espanya, i ens autodeterminem amb cada acció, dia a dia,
- la incorporació plena al discurs independentista de la denúncia de classe i nacional de la Unió Europea i la seva burgesa i anti-democrà tica Constitució, i l’amenaça gravÃssima que suposa per al nostre poble, i, finalment,
- Cal comptar i avançar amb la lluita de la resta de nacions oprimides i esquerres dins de la UE per a aplegar esforços contra Espanya, França i l’Europa del Capital.
L’autonomisme només ha servit per a dividir-nos com a poble i per a reforçar la burgesia espanyola. Ara és el moment de trencar amb els estats espanyol i francès, és el moment d’avançar unilateralment i decidida vers la Independència.
Necessitem un estat propi, controlat per les classes populars i al servei d’aquestes, i, no, cal dir-ho, que avanci vers l’auto-extinció tan bon punt neixi. Però en la situació actual és, tanmateix, urgent i imprescindible aconseguir un estat per aixà poder fer front a les actuals agressions i per tal de poder reparar allò destruït per l’ocupant (natura, complex lingüÃstico-simbòlic...). No queda temps i l’Esquerra Independentista som l’única opció polÃtica que podem afrontar aquest repte. |
This work is in the public domain |
Re: Una estratègia rupturista davant la neo-reforma
|
per SALUT |
02 nov 2004
|
salut i força!! |