|
|
|
|
|
Notícies :: mitjans i manipulació |
|
Les petites veus de la dissidència
|
|
|
per lector |
23 oct 2004
|
L’eclosió de la premsa escrita independent
El 8 de juliol del 2004, el Sr. Serge Dassault es va convertir en el nou president de la Socpresse, incrementant d’aquesta manera una mica més la concentració de la premsa francesa en mans dels grans grups industrials. Davant l’extinció del pluralisme, especialment de regió, publicacions modestes intenten tornar a donar al periodisme alguns colors i valors. Sota formes molt variades, els petits diaris independents defensen l’ambició de preferir sempre la sàtira a la reverència. |
L’eclosió de la premsa escrita independent
Per Philippe Descamps*
Article traduït per Rut Jou
“La premsa sovint diu mentides, ja se sap. És greu. I tot i aixÃ, menys greu que aquest corrent que afecta milions de persones sense que això remogui la petita cullera del microcosmos parisenc (1)â€?. Cada setmana a La Feuille, a Villeneuve-sur-Lot, Anne Carpentier i els seus col·legues breguen contra els ordenances, els banquers, els electes corruptes o impotents, els amos brètols que imposen aquesta “taxa sobre la misèria afegidaâ€? atacant els obrers acomiadats, els agricultors arruïnats o les microempreses abandonades. Des del 1976, aquest diari difon uns 5.000 exemplars, posa les seves columnes al servei dels lectors “al caire d’una crisi de nervisâ€?, en una regió rosegada com d’altres per les desigualtats.
Són desenes de periodistes aficionats o professionals els que intenten l’aventura de la independència (2). En l’à mbit d’un barri, com L’Ami du 20e des del 1946, d’una petita comuna, d’un cantó, com L’Oursaint o Le CaNeTON déchaîné, d’una regió o fins i tot de l’Hexà gon, com La Décroissance, Fédéchose o Liquidation totale, sovint es llancen en un moviment de franca broma per finalment poder llegir coses serioses. Molts exploren temes abandonats: La Vache qui lit volia donar a conèixer les històries de què ningú no parla, Brisons nos chaînes ! proposa un espectador dissident de la televisió, els sardons de PLPL investiguen les derives del “partit de la premsa i els diners�, La Décroissance defensa la convivència contra la “propaganda publicità ria�. Tots ignoren l’esport i els casos diversos, excepte quan revelen fets socials.
Els equips a vegades poden ser molt reduïts, com els dos col·laboradors de Mouton fiévreux, a Laval, que publicaven sis vegades l’any una controvèrsia progressista de trenta-dues pà gines en una de les regions més conservadores de França. A Alvèrnia, La Galipote agrupa una seixantena de col·laboradors. I quan proposen un dossier sobre els organismes genèticament modificat (OGM), el lector disposa d’una trentena de textos units en una quinzena de pà gines i proposen aclariments tant locals com internacionals.
“Donar la paraula als que, individus o grups, n’estan privatsâ€?, és la lÃnia de La Mée socialiste a Chateaubriand (Loira–Atlà ntic). L’equip vol donar la paraula als que no tenen facilitat per l’escrit o que no poden aparèixer sense el risc de represà lies a la seva empresa. Le Ravi va néixer, a Marsella, de la necessitat d’expressió d’un grup de sociòlegs i de la seva frustració davant la pobresa de les informacions que circulen a Provença–Costa Blava. “Hi ha una incapacitat per explicar completament alguns assumptesâ€?, explica Étienne Ballan. I mencionar, per exemple, “els estancaments de la premsa local en el clientelismeâ€?.
Aquests lectors insatisfets consideren que la premsa és massa complaent amb les institucions i massa indiferent amb la condició humana. Els diaris independents neixen d’una necessitat d’expressió, però també d’informació. A Montreuil, quan l’emissió Enviat especial de France 2 bombardejava, el juny del 2004, “l’ascens de l’antisemitisme�, Le Poivron unia testimonis per demostrar la “manipulació� i l’estigmatització injusta d’un col·legi. A Nantes, La lettre à Lulu publicava el seu Top 44 atribuint punts als cacics de la regió en funció del nombre i emplaçament de les seves fotos en la premsa local.
Discutir i informar
Els periodistes d’aquestes publicacions tenen opinions diverses, però no volen fer una premsa editorial i de comentaris. La seva motivació ve de la capacitat per treure les informacions que no es poden llegir en altres llocs. “Els fets, socials i locals�, repeteix François Ruffin. Quan Fakir investigava l’hospital psiquià tric d’Amiens, esperava reflectir també l’estat de la psiquiatria a França.
“Faltava, i falta potser sempre, un diari que discuteixi amb la informacióâ€?, explica Olivier Cyran. L’equip de CQFD intenta parlar del moviment social amb una llibertat total, incloent la burla a certes icones de l’altermundialització. El mensual també va néixer, segons François Maliet, d’una lectura crÃtica de la premsa militant: “El registre d’indignació pot resultar enfadós. El món ja no té grà cia. Es pot parlar amb una certa distà ncia, sense intentar queixar-seâ€?.
Com menys irrisori és el propòsit, més lloc hi ha per la irrisió. Són pocs els diaris, els perfils de premsa troben la seva llibertat en la premsa independent. “Sintetitzen en una imatge aclaparadora de sentiments confosos, que un piló de paraules no aconseguirien circumscriure. Transformen en focs artificials un vulgar crit�, escrivia La Galipote en el seu 25è aniversari, celebrat amb un número ple de dibuixos.
“L’humor, els dibuixos, la sà tira són indissociables de les informacions serioses. El pas cap a la informació s’ha de fer grà cies a l’humor�, explica Michel Gairaud, del Ravi. Per La lettre a Lulu, en dóna testimoni Nicolas de la Casinière: “No hi ha deriva de comentari o deliri col·legial sense informació que el sostingui. Per contra —precisa—, no es pot negar una mica de mala fe. És un murri, aquest Lulu, un estil de Gavroche dels carrers que diu en veu alta coses que no sempre són agradables de sentir�.
Tot i que tots són crÃtics amb els diaris ordinaris, els redactors d’aquesta premsa diferent i satÃrica generalment donen mostres d’una fe autèntica en el periodisme. Creuen sincerament que la democrà cia progressa quan es poden publicar algunes informacions sòlides.
Malgrat que les vendes de Satiricon creixen (5.500 exemplars), Pierre Samson tem no tenir l’energia suficient per animar el seu equip gaire temps més. Molts diaris independents desapareixen per laxisme, o perquè el nucli dur no s’entén. No obstant això, es prolonguen moltes de les seves aventures. La durada de vida de totes aquestes revistes sovint és més llarga que la de moltes publicacions clà ssiques que havien sobreestimat les ventes potencials o els beneficis publicitaris.
“El voluntariat és una dificultat. Però també una força. La força de les nostres conviccions�, prova l’equip de La Mée. Des del 1972, aquesta redacció ha aconseguit treure un setmanari de dotze a setze pà gines ben informades, tot i que és enterament voluntà ria. Cada divendres de nit, sis persones rellegeixen tots els textos de fons. El cap de setmana es dedica a la maquetació i fabricació.
La premsa independent es basa essencialment en el voluntariat associatiu. Si estudiem una trentena de tÃtols (la seva difusió varia entre 80 i 40.000 exemplars), només dos estan editats per una societat de responsabilitat limitada (SARL), i menys de la meitat poden oferir salari al personal. I encara més, per la majoria són contractes auxiliars. Només La Feuille de Villeneuve-sur-Lot disposa d’un equip completament assalariat de sis persones.
Tot i aixÃ, són els periodistes professionals, titulars del tÃtol de premsa, els que cada vegada més s’interessen per aquesta premsa. François Ruffin, en sortir del prestigiós Centre de Formació de Periodistes (CFJ), del qual en va narrar els conflictes (3), va tornar a Amiens per continuar Fakir. Michel Gairaud acaba de ser contractat per Le Ravi després d’haver estudiat al Centre Universitari d’Ensenyament de Periodisme (CUEJ) d’Estrasburg i després d’un llarga experiència en la premsa nacional (La Croix, Témoignage chrétien). Olivier Cyran, en sortir de l’escola va treballar deu anys a Charlie Hebdo abans de participar actualment en CQFD. Els corresponsals nacionals animen a La Lettre à Lulu. Molts periodistes de la premsa regional contribueixen obertament o discretament a fer Satiricon, Ravi o La Galipote, sovint per sortir dels dossiers censurats o abandonats per la seva pròpia redacció. D’altres voldrien entrar a La Feuille, com el seu col·lega Guy Nanteuil, que ve de Sud-Ouest.
A CQFD, es vol lluitar contra la formatació. No hi ha redactor en cap. En el si del comitè de redacció, hi ha tres periodistes gairebé a temps complet (només un està assalariat) que tenen simplement una ordre de relectura. “De totes maneres, s’havia de patir la precarietat —explica François Maliet—. La idea és que en sortirem en algun moment. Però tots som molt crÃtics davant l’assalariat, ens faltaria una ajudaâ€?.
Michel Gairaud, l’únic assalariat de Ravi, veu els lÃmits d’un model associatiu: “La nostra llibertat real des del punt de vista editorial està controlada per les tasques quotidianes, que ens frenen en el nostre treball d’investigacióâ€?. Etienne Ballan espera associar progressivament els periodistes capaços d’invertir mesos en un dossier, oferir-los un espai per publicar investigacions autèntiques, al final contra remuneració. Bruno Jalabert, ex de La Cuvette a Grenoble, creu en una “excepció de la informacióâ€?. Somnia un estatut “del temporer del periodismeâ€? que permeti als periodistes independents llançar-se a treballs de llarga durada.
Els abonaments (d’un 5 a un 80% de les vendes segons els tÃtols) permeten garantir un mÃnim de tresoreria per organitzar-ne la redacció i la fabricació. Però, més enllà de 500 a 1.000 exemplars, la difusió es decideix als quioscs. Per als que debuten és un treball indispensable que sovint cal completar amb les vendes de viva veu, taules per animar, esdeveniments festius per acompanyar. Per garantir la presència més forta possible, cal acceptar una taxa important de no venuts i saber estovar els comercials de diaris. També cal poder ser visible a les botigues sobrecarregades de molts tÃtols. CQFD es difon per tot França, i ha mobilitzat els seus lectors per verificar en cada ciutat que el piló de diaris no estigui oblidat en un racó.
Un diari també ha d’imposar un mÃnim de disciplina per respondre el que esperen els lectors. L’atribució d’un número de comissió parità ria, que s’acompanya de les tarifes postals preferencials i desgravació fiscal (TVA d’un 2,1%), recompensa els que publiquen com a mÃnim un número per trimestre (4).
El recurs a la publicitat continua essent escà s. Els anunciants prefereixen, en general, les publicacions sense saber. Tot i que La Feuille ha pogut fer fins un 60% del volum de negocis grà cies a la publicitat, les primeres investigacions sobre la gran distribució li han fet perdre els clients més importants: “Com menys publicitat tenim, més lectors tenim�, assegura Anne Carpentier.
El 2 de juliol del 2004, va caure el ganivet sobre Pumpernickel. El tribunal d’apel·lació va condemnar el seu redactor, Antoine Michon, per difamar l’alcalde UMP de Wissembourg, el Sr. Pierre Bertrand. En primera instà ncia, només li havia caigut una multa de 600 euros amb la sentència en suspensió. La multa, els danys i els interessos i les diverses despeses de justÃcia aquesta vegada s’eleven a més de 5.350 euros, o sigui l’equivalent als pressupostos acumulats del diari des de la seva fundació, fa nou anys (5).
Fins i tot amb una difusió tan limitada com els 750 exemplars del diari de Wissembourg, la premsa alternativa sovint ha de defensar la seva independència a la justÃcia. Davant el gegant Dauphiné libéré i els seus centenars de milers d’exemplars, el petit Dauphin libre, amb algunes desenes de lectors, va ser condemnat per una competència insostenible. Va haver de canviar de nom per convertir-se en el Cétacé libre.
La independència els dóna ales
Molts tÃtols han estat objecte de processos per difamació (Fakir, Tonic, Le Ravi, La Letrre à Lulu, La Mée, CQFD, etc.). Les primeres queixes poden desestabilitzar les redaccions poc acostumades a les lluites jurÃdiques. Amb només un any d’existència, Le Ravi haurà d’explicar a un jutge al setembre per què va comparar l’alcalde de Menten amb l’exalcalde de Cannes (6). Abans de l’elecció municipal del 1995, el dibuixant Pierre Samson va tenir ganes de treure un diari per trencar amb el consens tolosenc. Satiricon va tenir la desgrà cia d’emprendre-la amb l’alcalde, el Sr. Dominique Baudis, que el va condemnar a uns 300 euros per un comminatori sobre el servei social de la ciutat. El diari també va haver de continuar per reemborsar els diners. Avui en dia està ben viu per seguir la informació judicial i els processos que se centren en aquest mateix servei social.
Les demandes per danys i interessos a vegades són tan fortes que podrien portar un diari a posar-se de genolls. Aixà el Sr. Marc Gentilini, el president de la Creu Roja, reclamava un total de 35.000 euros al “diari dels aturats� DQFD, quan ja va poder expressar el seu punt de vista en un dret a resposta (7).
“En un procés, quan es perd, es perd tot, si es guanya, no es guanya res�, es preocupa François Ruffin. El periodista de Fakir va guanyar en primera instà ncia contra el cap de l’agència local del Courrier Picard, que no li va agradar veure’s caricaturitzat amb una brotxa lluent a la mà i va reclamar 30.000 euros (8)�.
L’allau de queixes contra la premsa independent és encara més sorprenent quan s’observa que són escassos els processos en la premsa dià ria regional, i excepcionals en el mitjà audiovisual. Com a mÃnim demostra la inexperiència dels diaris independents per apuntar just i moure’s. Es guanyen molts d’aquests processos. Els periodistes que no són complaents aprenen més rà pid que els altres a verificar i recopilar la seva informació. Des del 1976, La Feuille ha tingut vint processos, i amb el seu advocat, el Sr. Michel Zaoui, n’ha guanyat divuit. Els lectors sovint arriben a donar suport al seu diari al tribunal. Actualment, les queixes són més escasses. La Feuille ha aconseguit fer-se respectar i imposar el seu registre. “Amb un to mordaç i no gaire respectuós amb els notables, cal esperar que et convidin a tots els torneigsâ€?, conclou Nicolas de la Casinière, de La Letrre à Lulu. El seu diari ja ha guanyat quatre processos.
L’estancament de la dissidència també pren la forma del silenci en els confrares instal·lats. Les informacions de la premsa independent rarament són represes per la premsa regional. “Ningú no ens reprèn localment, és una prova de qualitat�, diu irònicament Pierre Samson. Encara va més lluny, la premsa nacional es pot mostrar amistosa amb més facilitat. Els periodistes titulats, assalariats del servei públic o de grans diaris regionals, es queixen de no tenir temps i mitjans per fer investigacions com les que publiquen els voluntaris. Sovint no intenten tampoc recuperar la informació d’interès general quan la revelen els seus confrares aficionats.
Per tal de trencar el seu aïllament, molts diaris de tot França es van reunir l’1 d’abril del 2004 a Wissembourg per donar suport al Pumpernickel i fer algunes revisions en matèria de dret de premsa. Aquest primer Satirithon tindrà una continuació l’any vinent a Baiona. Tots volen abans que res demostrar a la seva manera que és possible fer un diari sense capital, sense subvencions, sense mà rqueting redaccional; només amb l’energia d’investigar i publicar informacions que interessin els lectors ciutadans.
Mentre que el desencÃs atrapa tan sovint els periodistes, la independència els dóna ales: “Curiosament no tinc la moral als mitjons. La meva ciutat no és ParÃs, les meves reunions professionals no es fan mai durant les anomenades conferències de premsa, de les que fujo com de la pesta, igual que de les comunicacions o els dossiers, també anomenats, de premsa, que tiro a les escombraries sense ni llegir-los per no embrutar-me els ulls. Els còctels, les inauguracions, els vernissatges, les estrenes i els discursos no m’interessen. Què m’interessa? Els bÃpedes que m’envolten. La gent autèntica de la vida real (9)â€?.
Anne Carpentier, de cinquanta-cinc anys, encara sap divertir-se cada dia, a la seva petita ciutat del sud-oest, amb els seus col·legues de La Feuille o amb els seus lectors. El seu al·legat i els seus innombrables dossiers que ha sabut resoldre han suscitat més vocació que les contricions del New York Times, les equivocacions corresponents a la guerra sense informació o les investigacions fotocopiades dels grans repòrters a remolc dels dossiers judicials.
(1) Carpentier, Anne. Petit précis de révolte élémentaire, Contre la “taxe sur la misère ajoutéeâ€?. ParÃs: Albin Michel, 2004.
(2) Es poden trobar a la pà gina del Monde diplomatique les coordenades d’una trentena de publicacions: www.monde-diplomatique.fr. La revista Silence posa al dia cada dos anys un “anuari de la premsa diferent� fent una bon lloc a la sensibilitat ecologista: http://www.revuesilence.net/
(3) Ruffin, François. Les petits soldats du journalisme. ParÃs: Les Arènes, 2003.
(4) La pà gina de la Direcció del Desenvolupament dels Mitjans, que depèn dels serveis del primer ministre, presenta les condicions fixades per la Comissió Parità ria de les Publicacions i Agències de Premsa (CPPAP): www.ddm.gouv.fr
(5) Per completar la informació: pumper.nickel ARROBA laposte.net
(6) Vegeu el número 5 a la pà gina: www.leravi.org
(7) L’audiència tindrà lloc davant la cambra 17 del correccional del TGI de ParÃs el 16 de novembre proper. En lÃnia hi haurà els articles dedicats i la resposta del Sr. Gentilini: www.cequilfautdetruire.org
(8) Després de l’audiència del 9 de juny del 2004, el tribunal d’apel·lació de ParÃs l’arrestarà el proper 15 de setembre. Per un record detallat dels fets: www.fakirpresse.info
(9) Petit précis de révolte élémentaire, op. cit.
*Periodista, Grenoble.
_____________________________________________________
Diaris alternatius
Aquesta llista no exhaustiva, classificada per ordre alfabètic, agrupa publicacions molt diferents que només tenen en comú que no depenen de cap grup de premsa, que estan vinculades a la seva independència i que proposen una alternativa a la informació dominant en el seu registre.
• L’Ami du 20e
“Diari cristià d’informacions locals�
Mensual, fundat el 1946, difós al districte XX de ParÃs, 1,60 euros —81, rue de la Plaine 75020 ParÃs.
• L’Asperge
“Revista satÃricaâ€?
Trimestral, fundat el 1994 i difós a Alsà cia, 3 euros —6, lotissement Plein Soleil, 68150 Ostheim.
• Brisons nos chaînes !
“Una mirada dissident sobre la televisió i els mitjans�
Semestral, fundat el 1991, 2,3 euros —RAT c/o Publico 145, rue Amelot 75011 ParÃs: bioventure.ouvaton.ort/RAT.htm
• CQFD
“El que cal dir, destruir, descobrir…�
Mensual, fundat el 2003, 2 euros —BP 2402 13215 Marseille cedex. www.cequilfautdetruire.org
• La Décroissance
“El diari de la joia de viure. El diari del lladre de publicitat�
Bimestral, fundat el 2003, 2 euros —11, place Croix-Paquet 69001 Lyon : www.antipub.net
• Fakir
“ Somme qui peut, ça canarde ! �
Cinc números l’any, fundat el 1999, difós a Amiens i al departament de la Somme, 2 euros —34, rue Pierre Lefort 80000 Amiens. www.fakirpresse.info
• Fédéchoses
“Per al federalisme. Per a la pau, la justÃcia i la democrà cia mundial. Una Europa unida per a un món unitâ€?
Trimestral, fundat a la primeria dels anys setanta, 2,5 euros —Maison de l’Europe 12, rue Président-Carnot 69002 Lió.
• La Feuille hebdo
“El diari satÃric de la regióâ€?
Setmanal, fundat el 1976 i difós a l’Alta Garona, 2 euros —1, place de la Révolution 47300 Villeneuve-sur-Lot. www.lafeuille.com
• La Feuille (Adour–PaÃs Basc)
“El mensual que inquieta�
Mensual, fundat el 1989, difós a l’Adour i el PaÃs Basc, 2 euros —BP 715, 64107 Baiona.
• La Galipote
“Sem d’Auvernha, lachem pas! El periòdic auvergnat d’informació crÃticaâ€?
De tres a quatre números per any, fundat el 1979 i difós a Alvèrnia, 5 euros —ACAP 22, rue du Commerce 63910 Vertaizon.
• La lettre à Lulu
“Irregulomanal satÃric de la regió de Nantesâ€?
Quatre números per any, fundada el 1995 i difosa a l’aglomeració de Nantes, el Loira–Atlà ntic i la Vendée, 2 euros —1, rue des Olivettes 44000 Nantes. www.lalettrealulu.com
• Liquidation totale
“L’inici de la fi de l’era de la colloneria. Edició liquidatòria�
Periodicitat irregular, fundat el 1999, 2,30 euros —BP 17 91415 Dourdan cedex.
• La Mée socialiste
“Setmanari polÃtic i satÃric d’informació de la regió de Chateaubriant Ccastelbriantaise â€?
Setmanal, fundat el 1972 i difós a la ciutat de Chateaubriant i el Loira–Atlà ntic, 0,8 euros —19, rue Basse 44110 Châteaubriant. www.journal-la-mee.org/SPIP-v1-6
• Le Mille-feuille
Periodicitat aleatòria, fundat el 1991 i difós als Pirineus, 1,5 euros —La Ruère, 09140 Sentenac-d’Oust.
• Le Mouton fiévreux
“Ecologia, lluita social, anticapitalisme. La revista que dóna la veu�
Bimestral, fundat el 2002, 3 euros —Les Trois-mondes 10, rue de Strasbourg 53000 Laval. www.le-mouton-fievreux.net
• L’Oursaint
“El trimestral que punxa�
Cinc números per any, fundat el 2003, difós al cantó de Six-Fours, 2 euros —620, Chemin des Faïsses, 83140 Six-Fours. www.loursaint.fr.st
• PLPL
“Per a llegir el no llegit. El diari que mossega i fuig...�
Cinc números per any, fundat el 2000, 2 euros —BP 70072, F-13192 Marseille cedex 20. www.plpl.org
• Le Poivron
“Montreuil, democrà cia, ecologia, cultiu, embolics. Per a salpebrar la vida local�
Mensual, fundat el 1998 i difós a Montreuil, 3 euros —37, avenue Pasteur 93100 Montreuil. www.globenet.org/lepoivron-montreuil
• Le Ravi
“Mensual provençal & satÃricâ€?
Mensual, fundat el 2003 i difós a PACA, 1,5 euros —18, rue des Héros, 13001 Marseille. www.leravi.org
• Pumpernickel
“Crònica satÃrica de Wissembourâ€?
Trimestral, fundat el 1995 i difós a Wissembourg i Alsà cia, 0,50 euro —1, rue Saint-Jean, 67160 Wissembourg.
• Satiricon
“El diari dels avis que els agrada la castanya�
De tres a quatre números per any, fundat el 1995 i difós a Gran Tolosa, 2 euros —BP 03, 31908 Tolosa. www.satiricon.net
• Tonic magazine
“Informació, humor i sà tira a l’Alsà cia del Nord�
Mensual, fundat el 1997 i difós al nord del Baix Rin, 2 euros —6, fossé des Tanneurs, 67500 Haguenau. www.tonicmagazine.net
• Trouble (s)
“Sexualitat, polÃtica, culturaâ€?
Trimestral, fundat el 2004, 8 euros —9, rue Renault, 92240 Malakoff.
• La Vache qui lit
“Heroi d’història�
Nou números per any, fundat el 1996, difós al LlemosÃ, 10 euros —8, rue Galliéni, 87100 Llemotges. |
This work is in the public domain |
|
|
