Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: mitjans i manipulació
Les petites veus de la dissidència
23 oct 2004
L’eclosió de la premsa escrita independent

El 8 de juliol del 2004, el Sr. Serge Dassault es va convertir en el nou president de la Socpresse, incrementant d’aquesta manera una mica més la concentració de la premsa francesa en mans dels grans grups industrials. Davant l’extinció del pluralisme, especialment de regió, publicacions modestes intenten tornar a donar al periodisme alguns colors i valors. Sota formes molt variades, els petits diaris independents defensen l’ambició de preferir sempre la sàtira a la reverència.
Lâeclosió de la premsa escrita independent


Per Philippe Descamps*
Article traduït per Rut Jou

âLa premsa sovint diu mentides, ja se sap. Ãs greu. I tot i així, menys greu que aquest corrent que afecta milions de persones sense que això remogui la petita cullera del microcosmos parisenc (1)â?. Cada setmana a La Feuille, a Villeneuve-sur-Lot, Anne Carpentier i els seus col·legues breguen contra els ordenances, els banquers, els electes corruptes o impotents, els amos brètols que imposen aquesta âtaxa sobre la misèria afegidaâ? atacant els obrers acomiadats, els agricultors arruïnats o les microempreses abandonades. Des del 1976, aquest diari difon uns 5.000 exemplars, posa les seves columnes al servei dels lectors âal caire dâuna crisi de nervisâ?, en una regió rosegada com dâaltres per les desigualtats.

Són desenes de periodistes aficionats o professionals els que intenten lâaventura de la independència (2). En lâàmbit dâun barri, com LâAmi du 20e des del 1946, dâuna petita comuna, dâun cantó, com LâOursaint o Le CaNeTON déchaîné, dâuna regió o fins i tot de lâHexàgon, com La Décroissance, Fédéchose o Liquidation totale, sovint es llancen en un moviment de franca broma per finalment poder llegir coses serioses. Molts exploren temes abandonats: La Vache qui lit volia donar a conèixer les històries de què ningú no parla, Brisons nos chaînes ! proposa un espectador dissident de la televisió, els sardons de PLPL investiguen les derives del âpartit de la premsa i els dinersâ?, La Décroissance defensa la convivència contra la âpropaganda publicitàriaâ?. Tots ignoren lâesport i els casos diversos, excepte quan revelen fets socials.

Els equips a vegades poden ser molt reduïts, com els dos col·laboradors de Mouton fiévreux, a Laval, que publicaven sis vegades lâany una controvèrsia progressista de trenta-dues pàgines en una de les regions més conservadores de França. A Alvèrnia, La Galipote agrupa una seixantena de col·laboradors. I quan proposen un dossier sobre els organismes genèticament modificat (OGM), el lector disposa dâuna trentena de textos units en una quinzena de pàgines i proposen aclariments tant locals com internacionals.

âDonar la paraula als que, individus o grups, nâestan privatsâ?, és la línia de La Mée socialiste a Chateaubriand (LoiraâAtlàntic). Lâequip vol donar la paraula als que no tenen facilitat per lâescrit o que no poden aparèixer sense el risc de represàlies a la seva empresa. Le Ravi va néixer, a Marsella, de la necessitat dâexpressió dâun grup de sociòlegs i de la seva frustració davant la pobresa de les informacions que circulen a ProvençaâCosta Blava. âHi ha una incapacitat per explicar completament alguns assumptesâ?, explica Ãtienne Ballan. I mencionar, per exemple, âels estancaments de la premsa local en el clientelismeâ?.

Aquests lectors insatisfets consideren que la premsa és massa complaent amb les institucions i massa indiferent amb la condició humana. Els diaris independents neixen dâuna necessitat dâexpressió, però també dâinformació. A Montreuil, quan lâemissió Enviat especial de France 2 bombardejava, el juny del 2004, âlâascens de lâantisemitismeâ?, Le Poivron unia testimonis per demostrar la âmanipulacióâ? i lâestigmatització injusta dâun col·legi. A Nantes, La lettre à Lulu publicava el seu Top 44 atribuint punts als cacics de la regió en funció del nombre i emplaçament de les seves fotos en la premsa local.
Discutir i informar

Els periodistes dâaquestes publicacions tenen opinions diverses, però no volen fer una premsa editorial i de comentaris. La seva motivació ve de la capacitat per treure les informacions que no es poden llegir en altres llocs. âEls fets, socials i localsâ?, repeteix François Ruffin. Quan Fakir investigava lâhospital psiquiàtric dâAmiens, esperava reflectir també lâestat de la psiquiatria a França.

âFaltava, i falta potser sempre, un diari que discuteixi amb la informacióâ?, explica Olivier Cyran. Lâequip de CQFD intenta parlar del moviment social amb una llibertat total, incloent la burla a certes icones de lâaltermundialització. El mensual també va néixer, segons François Maliet, dâuna lectura crítica de la premsa militant: âEl registre dâindignació pot resultar enfadós. El món ja no té gràcia. Es pot parlar amb una certa distància, sense intentar queixar-seâ?.

Com menys irrisori és el propòsit, més lloc hi ha per la irrisió. Són pocs els diaris, els perfils de premsa troben la seva llibertat en la premsa independent. âSintetitzen en una imatge aclaparadora de sentiments confosos, que un piló de paraules no aconseguirien circumscriure. Transformen en focs artificials un vulgar critâ?, escrivia La Galipote en el seu 25è aniversari, celebrat amb un número ple de dibuixos.

âLâhumor, els dibuixos, la sàtira són indissociables de les informacions serioses. El pas cap a la informació sâha de fer gràcies a lâhumorâ?, explica Michel Gairaud, del Ravi. Per La lettre a Lulu, en dóna testimoni Nicolas de la Casinière: âNo hi ha deriva de comentari o deliri col·legial sense informació que el sostingui. Per contra âprecisaâ, no es pot negar una mica de mala fe. Ãs un murri, aquest Lulu, un estil de Gavroche dels carrers que diu en veu alta coses que no sempre són agradables de sentirâ?.

Tot i que tots són crítics amb els diaris ordinaris, els redactors dâaquesta premsa diferent i satírica generalment donen mostres dâuna fe autèntica en el periodisme. Creuen sincerament que la democràcia progressa quan es poden publicar algunes informacions sòlides.

Malgrat que les vendes de Satiricon creixen (5.500 exemplars), Pierre Samson tem no tenir lâenergia suficient per animar el seu equip gaire temps més. Molts diaris independents desapareixen per laxisme, o perquè el nucli dur no sâentén. No obstant això, es prolonguen moltes de les seves aventures. La durada de vida de totes aquestes revistes sovint és més llarga que la de moltes publicacions clàssiques que havien sobreestimat les ventes potencials o els beneficis publicitaris.

âEl voluntariat és una dificultat. Però també una força. La força de les nostres conviccionsâ?, prova lâequip de La Mée. Des del 1972, aquesta redacció ha aconseguit treure un setmanari de dotze a setze pàgines ben informades, tot i que és enterament voluntària. Cada divendres de nit, sis persones rellegeixen tots els textos de fons. El cap de setmana es dedica a la maquetació i fabricació.

La premsa independent es basa essencialment en el voluntariat associatiu. Si estudiem una trentena de títols (la seva difusió varia entre 80 i 40.000 exemplars), només dos estan editats per una societat de responsabilitat limitada (SARL), i menys de la meitat poden oferir salari al personal. I encara més, per la majoria són contractes auxiliars. Només La Feuille de Villeneuve-sur-Lot disposa dâun equip completament assalariat de sis persones.

Tot i així, són els periodistes professionals, titulars del títol de premsa, els que cada vegada més sâinteressen per aquesta premsa. François Ruffin, en sortir del prestigiós Centre de Formació de Periodistes (CFJ), del qual en va narrar els conflictes (3), va tornar a Amiens per continuar Fakir. Michel Gairaud acaba de ser contractat per Le Ravi després dâhaver estudiat al Centre Universitari dâEnsenyament de Periodisme (CUEJ) dâEstrasburg i després dâun llarga experiència en la premsa nacional (La Croix, Témoignage chrétien). Olivier Cyran, en sortir de lâescola va treballar deu anys a Charlie Hebdo abans de participar actualment en CQFD. Els corresponsals nacionals animen a La Lettre à Lulu. Molts periodistes de la premsa regional contribueixen obertament o discretament a fer Satiricon, Ravi o La Galipote, sovint per sortir dels dossiers censurats o abandonats per la seva pròpia redacció. Dâaltres voldrien entrar a La Feuille, com el seu col·lega Guy Nanteuil, que ve de Sud-Ouest.

A CQFD, es vol lluitar contra la formatació. No hi ha redactor en cap. En el si del comitè de redacció, hi ha tres periodistes gairebé a temps complet (només un està assalariat) que tenen simplement una ordre de relectura. âDe totes maneres, sâhavia de patir la precarietat âexplica François Malietâ. La idea és que en sortirem en algun moment. Però tots som molt crítics davant lâassalariat, ens faltaria una ajudaâ?.

Michel Gairaud, lâúnic assalariat de Ravi, veu els límits dâun model associatiu: âLa nostra llibertat real des del punt de vista editorial està controlada per les tasques quotidianes, que ens frenen en el nostre treball dâinvestigacióâ?. Etienne Ballan espera associar progressivament els periodistes capaços dâinvertir mesos en un dossier, oferir-los un espai per publicar investigacions autèntiques, al final contra remuneració. Bruno Jalabert, ex de La Cuvette a Grenoble, creu en una âexcepció de la informacióâ?. Somnia un estatut âdel temporer del periodismeâ? que permeti als periodistes independents llançar-se a treballs de llarga durada.

Els abonaments (dâun 5 a un 80% de les vendes segons els títols) permeten garantir un mínim de tresoreria per organitzar-ne la redacció i la fabricació. Però, més enllà de 500 a 1.000 exemplars, la difusió es decideix als quioscs. Per als que debuten és un treball indispensable que sovint cal completar amb les vendes de viva veu, taules per animar, esdeveniments festius per acompanyar. Per garantir la presència més forta possible, cal acceptar una taxa important de no venuts i saber estovar els comercials de diaris. També cal poder ser visible a les botigues sobrecarregades de molts títols. CQFD es difon per tot França, i ha mobilitzat els seus lectors per verificar en cada ciutat que el piló de diaris no estigui oblidat en un racó.

Un diari també ha dâimposar un mínim de disciplina per respondre el que esperen els lectors. Lâatribució dâun número de comissió paritària, que sâacompanya de les tarifes postals preferencials i desgravació fiscal (TVA dâun 2,1%), recompensa els que publiquen com a mínim un número per trimestre (4).

El recurs a la publicitat continua essent escàs. Els anunciants prefereixen, en general, les publicacions sense saber. Tot i que La Feuille ha pogut fer fins un 60% del volum de negocis gràcies a la publicitat, les primeres investigacions sobre la gran distribució li han fet perdre els clients més importants: âCom menys publicitat tenim, més lectors tenimâ?, assegura Anne Carpentier.

El 2 de juliol del 2004, va caure el ganivet sobre Pumpernickel. El tribunal dâapel·lació va condemnar el seu redactor, Antoine Michon, per difamar lâalcalde UMP de Wissembourg, el Sr. Pierre Bertrand. En primera instància, només li havia caigut una multa de 600 euros amb la sentència en suspensió. La multa, els danys i els interessos i les diverses despeses de justícia aquesta vegada sâeleven a més de 5.350 euros, o sigui lâequivalent als pressupostos acumulats del diari des de la seva fundació, fa nou anys (5).

Fins i tot amb una difusió tan limitada com els 750 exemplars del diari de Wissembourg, la premsa alternativa sovint ha de defensar la seva independència a la justícia. Davant el gegant Dauphiné libéré i els seus centenars de milers dâexemplars, el petit Dauphin libre, amb algunes desenes de lectors, va ser condemnat per una competència insostenible. Va haver de canviar de nom per convertir-se en el Cétacé libre.


La independència els dóna ales

Molts títols han estat objecte de processos per difamació (Fakir, Tonic, Le Ravi, La Letrre à Lulu, La Mée, CQFD, etc.). Les primeres queixes poden desestabilitzar les redaccions poc acostumades a les lluites jurídiques. Amb només un any dâexistència, Le Ravi haurà dâexplicar a un jutge al setembre per què va comparar lâalcalde de Menten amb lâexalcalde de Cannes (6). Abans de lâelecció municipal del 1995, el dibuixant Pierre Samson va tenir ganes de treure un diari per trencar amb el consens tolosenc. Satiricon va tenir la desgràcia dâemprendre-la amb lâalcalde, el Sr. Dominique Baudis, que el va condemnar a uns 300 euros per un comminatori sobre el servei social de la ciutat. El diari també va haver de continuar per reemborsar els diners. Avui en dia està ben viu per seguir la informació judicial i els processos que se centren en aquest mateix servei social.

Les demandes per danys i interessos a vegades són tan fortes que podrien portar un diari a posar-se de genolls. Així el Sr. Marc Gentilini, el president de la Creu Roja, reclamava un total de 35.000 euros al âdiari dels aturatsâ? DQFD, quan ja va poder expressar el seu punt de vista en un dret a resposta (7).

âEn un procés, quan es perd, es perd tot, si es guanya, no es guanya resâ?, es preocupa François Ruffin. El periodista de Fakir va guanyar en primera instància contra el cap de lâagència local del Courrier Picard, que no li va agradar veureâs caricaturitzat amb una brotxa lluent a la mà i va reclamar 30.000 euros (8)â?.

Lâallau de queixes contra la premsa independent és encara més sorprenent quan sâobserva que són escassos els processos en la premsa diària regional, i excepcionals en el mitjà audiovisual. Com a mínim demostra la inexperiència dels diaris independents per apuntar just i moureâs. Es guanyen molts dâaquests processos. Els periodistes que no són complaents aprenen més ràpid que els altres a verificar i recopilar la seva informació. Des del 1976, La Feuille ha tingut vint processos, i amb el seu advocat, el Sr. Michel Zaoui, nâha guanyat divuit. Els lectors sovint arriben a donar suport al seu diari al tribunal. Actualment, les queixes són més escasses. La Feuille ha aconseguit fer-se respectar i imposar el seu registre. âAmb un to mordaç i no gaire respectuós amb els notables, cal esperar que et convidin a tots els torneigsâ?, conclou Nicolas de la Casinière, de La Letrre à Lulu. El seu diari ja ha guanyat quatre processos.

Lâestancament de la dissidència també pren la forma del silenci en els confrares instal·lats. Les informacions de la premsa independent rarament són represes per la premsa regional. âNingú no ens reprèn localment, és una prova de qualitatâ?, diu irònicament Pierre Samson. Encara va més lluny, la premsa nacional es pot mostrar amistosa amb més facilitat. Els periodistes titulats, assalariats del servei públic o de grans diaris regionals, es queixen de no tenir temps i mitjans per fer investigacions com les que publiquen els voluntaris. Sovint no intenten tampoc recuperar la informació dâinterès general quan la revelen els seus confrares aficionats.

Per tal de trencar el seu aïllament, molts diaris de tot França es van reunir lâ1 dâabril del 2004 a Wissembourg per donar suport al Pumpernickel i fer algunes revisions en matèria de dret de premsa. Aquest primer Satirithon tindrà una continuació lâany vinent a Baiona. Tots volen abans que res demostrar a la seva manera que és possible fer un diari sense capital, sense subvencions, sense màrqueting redaccional; només amb lâenergia dâinvestigar i publicar informacions que interessin els lectors ciutadans.

Mentre que el desencís atrapa tan sovint els periodistes, la independència els dóna ales: âCuriosament no tinc la moral als mitjons. La meva ciutat no és París, les meves reunions professionals no es fan mai durant les anomenades conferències de premsa, de les que fujo com de la pesta, igual que de les comunicacions o els dossiers, també anomenats, de premsa, que tiro a les escombraries sense ni llegir-los per no embrutar-me els ulls. Els còctels, les inauguracions, els vernissatges, les estrenes i els discursos no mâinteressen. Què mâinteressa? Els bípedes que mâenvolten. La gent autèntica de la vida real (9)â?.

Anne Carpentier, de cinquanta-cinc anys, encara sap divertir-se cada dia, a la seva petita ciutat del sud-oest, amb els seus col·legues de La Feuille o amb els seus lectors. El seu al·legat i els seus innombrables dossiers que ha sabut resoldre han suscitat més vocació que les contricions del New York Times, les equivocacions corresponents a la guerra sense informació o les investigacions fotocopiades dels grans repòrters a remolc dels dossiers judicials.


(1) Carpentier, Anne. Petit précis de révolte élémentaire, Contre la âtaxe sur la misère ajoutéeâ?. París: Albin Michel, 2004.

(2) Es poden trobar a la pàgina del Monde diplomatique les coordenades dâuna trentena de publicacions: www.monde-diplomatique.fr. La revista Silence posa al dia cada dos anys un âanuari de la premsa diferentâ? fent una bon lloc a la sensibilitat ecologista: http://www.revuesilence.net/

(3) Ruffin, François. Les petits soldats du journalisme. París: Les Arènes, 2003.

(4) La pàgina de la Direcció del Desenvolupament dels Mitjans, que depèn dels serveis del primer ministre, presenta les condicions fixades per la Comissió Paritària de les Publicacions i Agències de Premsa (CPPAP): www.ddm.gouv.fr

(5) Per completar la informació: pumper.nickel ARROBA laposte.net

(6) Vegeu el número 5 a la pàgina: www.leravi.org

(7) Lâaudiència tindrà lloc davant la cambra 17 del correccional del TGI de París el 16 de novembre proper. En línia hi haurà els articles dedicats i la resposta del Sr. Gentilini: www.cequilfautdetruire.org

(8) Després de lâaudiència del 9 de juny del 2004, el tribunal dâapel·lació de París lâarrestarà el proper 15 de setembre. Per un record detallat dels fets: www.fakirpresse.info

(9) Petit précis de révolte élémentaire, op. cit.


*Periodista, Grenoble.
_____________________________________________________
Diaris alternatius
Aquesta llista no exhaustiva, classificada per ordre alfabètic, agrupa publicacions molt diferents que només tenen en comú que no depenen de cap grup de premsa, que estan vinculades a la seva independència i que proposen una alternativa a la informació dominant en el seu registre.
⢠LâAmi du 20e
âDiari cristià dâinformacions localsâ?
Mensual, fundat el 1946, difós al districte XX de París, 1,60 euros â81, rue de la Plaine 75020 París.
⢠LâAsperge
âRevista satíricaâ?
Trimestral, fundat el 1994 i difós a Alsàcia, 3 euros â6, lotissement Plein Soleil, 68150 Ostheim.
⢠Brisons nos chaînes !
âUna mirada dissident sobre la televisió i els mitjansâ?
Semestral, fundat el 1991, 2,3 euros âRAT c/o Publico 145, rue Amelot 75011 París: bioventure.ouvaton.ort/RAT.htm
⢠CQFD
âEl que cal dir, destruir, descobrirâ¦â?
Mensual, fundat el 2003, 2 euros âBP 2402 13215 Marseille cedex. www.cequilfautdetruire.org
⢠La Décroissance
âEl diari de la joia de viure. El diari del lladre de publicitatâ?
Bimestral, fundat el 2003, 2 euros â11, place Croix-Paquet 69001 Lyon : www.antipub.net
⢠Fakir
â Somme qui peut, ça canarde ! â?
Cinc números lâany, fundat el 1999, difós a Amiens i al departament de la Somme, 2 euros â34, rue Pierre Lefort 80000 Amiens. www.fakirpresse.info
⢠Fédéchoses
âPer al federalisme. Per a la pau, la justícia i la democràcia mundial. Una Europa unida per a un món unitâ?
Trimestral, fundat a la primeria dels anys setanta, 2,5 euros âMaison de lâEurope 12, rue Président-Carnot 69002 Lió.
⢠La Feuille hebdo
âEl diari satíric de la regióâ?
Setmanal, fundat el 1976 i difós a lâAlta Garona, 2 euros â1, place de la Révolution 47300 Villeneuve-sur-Lot. www.lafeuille.com
⢠La Feuille (AdourâPaís Basc)
âEl mensual que inquietaâ?
Mensual, fundat el 1989, difós a lâAdour i el País Basc, 2 euros âBP 715, 64107 Baiona.
⢠La Galipote
âSem dâAuvernha, lachem pas! El periòdic auvergnat dâinformació críticaâ?
De tres a quatre números per any, fundat el 1979 i difós a Alvèrnia, 5 euros âACAP 22, rue du Commerce 63910 Vertaizon.
⢠La lettre à Lulu
âIrregulomanal satíric de la regió de Nantesâ?
Quatre números per any, fundada el 1995 i difosa a lâaglomeració de Nantes, el LoiraâAtlàntic i la Vendée, 2 euros â1, rue des Olivettes 44000 Nantes. www.lalettrealulu.com
⢠Liquidation totale
âLâinici de la fi de lâera de la colloneria. Edició liquidatòriaâ?
Periodicitat irregular, fundat el 1999, 2,30 euros âBP 17 91415 Dourdan cedex.
⢠La Mée socialiste
âSetmanari polític i satíric dâinformació de la regió de Chateaubriant Ccastelbriantaise â?
Setmanal, fundat el 1972 i difós a la ciutat de Chateaubriant i el LoiraâAtlàntic, 0,8 euros â19, rue Basse 44110 Châteaubriant. www.journal-la-mee.org/SPIP-v1-6
⢠Le Mille-feuille
Periodicitat aleatòria, fundat el 1991 i difós als Pirineus, 1,5 euros âLa Ruère, 09140 Sentenac-dâOust.
⢠Le Mouton fiévreux
âEcologia, lluita social, anticapitalisme. La revista que dóna la veuâ?
Bimestral, fundat el 2002, 3 euros âLes Trois-mondes 10, rue de Strasbourg 53000 Laval. www.le-mouton-fievreux.net
⢠LâOursaint
âEl trimestral que punxaâ?
Cinc números per any, fundat el 2003, difós al cantó de Six-Fours, 2 euros â620, Chemin des Faïsses, 83140 Six-Fours. www.loursaint.fr.st
⢠PLPL
âPer a llegir el no llegit. El diari que mossega i fuig...â?
Cinc números per any, fundat el 2000, 2 euros âBP 70072, F-13192 Marseille cedex 20. www.plpl.org
⢠Le Poivron
âMontreuil, democràcia, ecologia, cultiu, embolics. Per a salpebrar la vida localâ?
Mensual, fundat el 1998 i difós a Montreuil, 3 euros â37, avenue Pasteur 93100 Montreuil. www.globenet.org/lepoivron-montreuil
⢠Le Ravi
âMensual provençal & satíricâ?
Mensual, fundat el 2003 i difós a PACA, 1,5 euros â18, rue des Héros, 13001 Marseille. www.leravi.org
⢠Pumpernickel
âCrònica satírica de Wissembourâ?
Trimestral, fundat el 1995 i difós a Wissembourg i Alsàcia, 0,50 euro â1, rue Saint-Jean, 67160 Wissembourg.
⢠Satiricon
âEl diari dels avis que els agrada la castanyaâ?
De tres a quatre números per any, fundat el 1995 i difós a Gran Tolosa, 2 euros âBP 03, 31908 Tolosa. www.satiricon.net
⢠Tonic magazine
âInformació, humor i sàtira a lâAlsàcia del Nordâ?
Mensual, fundat el 1997 i difós al nord del Baix Rin, 2 euros â6, fossé des Tanneurs, 67500 Haguenau. www.tonicmagazine.net
⢠Trouble (s)
âSexualitat, política, culturaâ?
Trimestral, fundat el 2004, 8 euros â9, rue Renault, 92240 Malakoff.
⢠La Vache qui lit
âHeroi dâhistòriaâ?
Nou números per any, fundat el 1996, difós al Llemosí, 10 euros â8, rue Galliéni, 87100 Llemotges.

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa