Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Octubre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
  01 02 03 04 05 06
07 08 09 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31      

Accions per a Avui
19:00

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* %sArticle
Notícies :: globalització neoliberal : corrupció i poder : laboral : dones
165E mensuals x 70 hores setmanals: deslocalització i explotació al Marroc
18 oct 2004
L'intens procés de deslocalitzacions d'empreses tèxtils al Marroc, i de forma massiva a Tànger (nord del país, d'identitat i cultura amazig), ha creat una realitat industrial a la ciutat de l'Estret que s'assembla a la situació de la classe obrera descrita per l'escriptor francès Émile Zola al segle XIX.

Jamila Chichan, Raje Ibn Roche i Kaoutar Mourou tenen 25, 22 i 20 anys. Les dues primeres són originàries de Fes, però viuen i treballen a Tànger, en indústries del sector tèxtil, des de fa 3 anys. Kaoutar és rifenya, d'un petit poble pròxim a la combativa ciutat d'Al-Hucemes, i va emigrar tota sola a Tànger als nou anys, l'edat en la qual va començar a vendre la seva força de treball a empresaris sense escrúpols.

Jamila explica: "L'explotació, encara que és bastant semblant, varia en les diferents empreses. En general, els empresaris que dirigeixen les empreses ens exploten al màxim. No els importa gens la nostra condició d'éssers humans, ni la nostra salut, ni si podem arribar a final de mes".

La seva companya Rajae afegeix: "Sabem quan comencem a treballar, per exemple, a les sis del matí, però mai sabem quan acabarem la feina. La jornada laboral pot ser de 10, 12 o 13 hores, de dilluns a dissabte en molts casos. Moltes de nosaltres treballen de nit i no ens paguen les hores nocturnes ni tampoc les hores extres".

"Algunes companyes", precisa Jamila, "treballen en una situació de quasi esclavitud. Hi ha treballadores de fàbriques o tallers que pertanyen a espanyolsAquestes llargues jornades laborals no signifiquen que el sou mensual que perceben les treballadores sigui l'adient per poder viure decentment al Marroc". , assenyala Jamila.

Algunes firmes no paguen sou fix, sinó en funció de les hores que es treballen, cosa que significa que hi ha treballadores que guanyen menys de 1.000 dirhams (95 euros) al mes. A més, explica Rajae, "alguns empresaris diuen que et declaren a la seguretat social, però com que no paguen les quotes, si et poses malalta has de pagar el metge i les medecines de la teva butxaca. Les condicions de feina a la gran part de les empreses són lamentables. Treballem a un ritme infernal, a penes si tenim temps per dinar o anar al servei i moltes treballadores, que solen tenir entre 18 i 45 anys, es posen malaltes i es queden a l'atur".
Grans companyies de l'Estat espanyol com Inditex -amb marques tan conegudes com Massimo Dutti i Zara-, Mango, Mayoral, Princesa, Punto Blanco i Cortefiel s'han instal·lat a Tànger i s'aprofiten dels baixos salaris de la mà d'obra local, de l'escàs control que exerceix l'administració marroquina sobre la legislació laboral i de l'absència d'una seguretat social digna d'aquest nom per explotar els treballadors, dels quals les tres quartes parts són dones.

Els sindicats marroquins i ONGs com Intermón Oxfam i Setem han denunciat en diverses ocasions la situació, però els empresaris catalans i espanyols, tret de rares excepcions, no se n'adonen. Aconsegueixen abundants beneficis, mentre que les treballadores, moltes de les quals són dones i adolescents, s'enfronten a baixos salaris, condicions de treball infrahumanes, malalties i amenaces i vexacions de tota mena si protesten.

Davant d'aquesta situació, algunes treballadores han decidit reaccionar i organitzar-se per enfrontar-se a l'explotació.

L'AVUI s'ha reunit amb tres dones sindicalistes, que parlen de les condicions d'explotació a les empreses del tèxtil de Tànger. No amaguen els seus noms, però s'estimen més no dir-lo per evitar represàlies a les empreses on treballen. Són joves i formen part d'una associació de Tànger, Atawassoul, que lluita a favor de la trobada i el diàleg entre els col·lectius més desafavorits de la gran capital del nord.


:: Sense drets sindicals

Una bona part dels empresaris del tèxtil, marroquins i estrangers, no respecten els drets sindicals que garanteixin la pròpia legislació del país. "Estan violant la llei, però no els passa res, perquè tenen diners i són poderosos", diu Kaoutar Mourou. Destaca Jamila Chican que "els patrons, o els seus representants a l'empresa, si s'assabenten que vols organitzar una secció sindical a la fàbrica, t'amenacen o et fan fora".

Però, ¿no es diu que el Marroc s'està democratitzant?, pregunta aquest diari a les tres joves treballadores. Elles riuen alhora i Rajae Ibn Roche indica que "la democràcia no ha arribat a la indústria tèxtil. Segueixen manant els de sempre, i els empresaris actuen sense respectar la llei i els drets sindicals dels treballadors". A banda, recorden que l'assetjament sexual és una trista i patètica realitat que pateixen moltes treballadores del sector tèxtil a Tànger. Les tres joves entrevistades per l'AVUI s'han enfrontat a aquest llast.


:: Cal control

Les tres sindicalistes remarquen que no estan en desacord que les empreses catalanes i espanyoles deslocalitzen part de la seva producció al Marroc, però consideren que s'haurien de posar en marxa "mecanismes de control" per evitar "la sobreexplotació" de la mà d'obra i "garantir el respecte de la pròpia legislació del país".

Dissortadament, "els empresaris marroquins acostumen a ser encara més explotadors que els estrangers", recalca Kaoutar.

Les tres joves sindicalistes creuen que "encara hi ha molta por i poca organització, algunes de nosaltres estan reaccionant i fan front a l'explotació". En aquest sentit, Rajae pensa que "les solteres ho tenen més fàcil que les casades si perden la seva feina per activitat reivindicativa. A algunes empreses, com Mango, els directius no pressionen perquè no portem a terme cap tipus d'activitat sindical, o intenten comprar-nos prometent-nos millors
sous i llocs de treball. Però no cedirem"
.

Per tot això, fan "una crida als sindicats i treballadors del tèxtil perquè se solidaritzin amb les treballadores marroquines, controlin els seus propis empresaris i els obliguin a invertir en bones condicions al Marroc. Els sindicats de Catalunya i d'Espanya han de controlar la deslocalització d'empreses al Marroc". "La solidaritat ha de ser la clau entre tots els treballadors i explotats", sentencia Jamila.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: 165E mensuals x 70 hores setmanals: deslocalització i explotació al Marroc
18 oct 2004
Solidaritat des dels Països Catalans!!

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more