|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Qüestió de Noms ...
|
|
|
per END |
14 oct 2004
|
|
El problema, en efecte, només es planteja en funció de les Illes i del País Valencià, els dos "regnes" a part que creava la voluntat conqueridora del rei Jaume I. I és evident que, en un principi, tant els "valencians" com els "mallorquins" havien de trobar ben natural el fet de dir-se "catalans". Una realitat immediata, de tipus primàriament ètnic, ho decidia: uns i altres, en l'etapa fundacional de "regnes" respectius, no eren sinó "catalans" -catalans del Principat- trasplantats als nous territoris. Desplaçada o sotmesa la població sarraïna de les zones conquistades, calia erigir-hi una societat cristiana que la substituís, i això hagué de fer-se a través d'una colonització massiva, que va sortir sobretot de Catalunya. |
|
Pel que fa a les Balears, la cosa és clara. La conquista de l'arxipèlag va ser una empresa catalana, i exclusivament catalans -en xifres bàsiques-, els repobladors que s'hi instal·laren. En el cas del País Valencià, va haver-hi una àmplia participació aragonesa, però foren també els catalans que contribuïren d'una manera determinant a l'eficàcia última del repoblament cristià. Les comarques del litoral i algunes altres de l'interior, i la ciutat capital del "regne", van ser absolutament catanitzades: elles, hegemòniques en tots els aspectes -cultural i demogràfic, polític i econòmic-, van assegurar la catalanitat essencial en la vida valenciana. "Són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món", escrivia Ramon Muntaner en referir-se als habitants del Sud limítrof amb Múrcia. Sens dubte, Jaume I va tenir raons poderoses per a convertir les Illes i el País Valencià en "Estats" autònoms. No és de la nostra incumbència discutir-les, ara i ací. Si el rei hagués obrat altrament, les Illes haurien quedat integrades en el Principat, però potser Aragó hauria absorbit el País Valencià. Sigui com sigui, aquella constitució en "regnes" a part, no alterava de moment la "realitat ètnica" a que al·ludíem. El procés de la repoblació cristiana no va ser ràpid, precisament, i en el País Valencià encara no podia donar-se per conclús a darreries del segle XV. Una constant, o gairebé constant, immigració de gent del Principat venia a edificar la nova societat valenciana, com havia edificat la mallorquina. L'ascendència "catalana" de valencians i mallorquins, doncs, no era una simple dada remota, vinculada a l'origen dels "regnes", amb els episodis diguem-ne èpics de la Conquista i els assentaments familiars del Repartiment. Hi havia, de més a més, la repetida incorporació d'homes i dones que procedien de Catalunya i consolidaven 1'estructura catalana d'aquestes regions. Les minses fronteres polítiques que separaven del Principat els dos "regnes" filials no interrompien la continuïtat del fons humà comú: continuítat -unitat- d'idioma, de predisposicions col·lectives, de cultura, de formes de vida. I d'això, tothom en tenia consciència.
D'altra banda, com a "catalans" érem coneguts, tots plegats, els del Principat, els de les Illes i els del País Valencià, a lot arreu de l'Europa medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les nostres variants de "regnes": al capdavall, aquestes variants s'esborraven davant la sobirania única deis reis d'Aragó. Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom internacional que el de "catalans". Com a "catalans" eren coneguts, i com a "catalans" es donaven a conèixer. Podríem citar l'exemple insigne dels Borges, de Xàtiva. "O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!" exclamaren els italians en veure com aquella tribu de valencians espavilats s'enfilava al Soli papal i als alts càrrecs de l'Església. El mateix Calixt III al·legava el seu propi pontificat -"Papa catalanus" es deia-, com un signe més, entre altres, d'un instant gloriós per a la "nació catalana": "Magna profecto est gloria nationis catalanae diebus nostris..." De vegades i tot, el gentilici "català" arribava a aplicar-se a tots els súbdits de la Corona d'Aragó, encloent-hi els aragonesos. Però era la identitat de llengua i d'estirp el que feia que mallorquins, valencians i catalans estrictes, apareguessin com un sol poble. Com un sol poble apareixien als ulls dels altres pobles. I com un sol poble se sentien ells mateixos en confrontar-se amb els pobles veïns: "catalans" en definitiva.
Però no solament en confrontar-se amb als pobles veïns. Hi hagué un temps en què tots els catalanoparlants -o, si això us fa més goig, tots els catalanòfons-, acceptaven ben de gust anomenar-se i ser anomenats "catalans" en el mateix àmbit domèstic. Un erudit tindria tasca útil i amable en la indagació d'aquest punt: precisar la durada i les condicions de la nostra unanimitat en el gentilici. Era lògic que, establerta la divisió jurídico-administrativa dels "regnes" -un "regne" de Mallorca i un "regne" de València, al costat del "principat de Catalunya"-, uns gentilicis privatius entressin en concurrència amb el de "catalans". Era lògic i necessari: els "regnícoles" del "regne de València" havien de dir-se "valencians", i els del "regne de Mallorca", "mallorquins". Ho imposaven les circumstàncies, amb una exigència indefugible. Es tractava de denominacions més aviat "polítiques", que, d'entrada, no estaven en contradicció amb el nom nacional genèric. Tanmateix no podien ser eludides. L'existència dels "regnes" comportava la inevitabilitat de les designacions locals. Si de cara a l'exterior tots podíem passar per "catalans", en ordre als tràmits interns de la Corona bé calia fer discriminacions. La unitat deIs catalans es desglossava, així, en tres "ciutadanies", si puc dir-ho en termes moderns, i cada "ciutadania" descansà en un nom especial.
Des d'aquest angle, per tant, hi hauria "valencians", "mallorquins" i "catalans". Hi hauria, de fet, uns catalans, més "catalans" que els altres. Perquè els nadius del Principat de Catalunya -els catalans originaris-, conservaren l'apel·latiu de "catalans". I això, és clar, proporcionava un perillós inici de confusionisme. La paraula "català" esdevenia amfibològica: tant podía servir per referir-se al conjunt com per mencionar una de les parts. Era una ambigüitat prenyada de consequències incòmodes. Aquell "un sol poble" que eren i se sentien els catalanoparlants de la Baixa Edat Mitjana corria el risc de quedar-se insatisfactòriament "innominat". Una forma o altra de particularisme no tardaria a interferir-s'hi, i el risc s'agreujà. Valencians i mallorquins Començaren a covar un amor propi regional, i el mateix Principat es confeccionà el seu. Les organitzacions "estatals" distintes ho fomentaven. De més a més, als "regnes" es produïen situacions ben favorables a l'eclosió de sentiments localistes que, per un mecanisme obvi, havien de contrastar-se amb els del Principat. Mallorca va córrer l'aventura d'independèncía dinàstica que obre el testament de Jaume I i tanca la recuperació manu militari de Pere el Cerimoniós. El País Valencià, en el segle XIV, ascendeix a una plenitud econòmica i social molt estimable, la qual es refermarà en el XV, justament a expenses de la incipient decadència del Principat. Dir-se "mallorquins" o "valencians", després de tot això, implicava ja una punta d'orgull, de repercussions bastant previsibles.
No la unitat, pero sí la consciència d'unitat dels catalanoparlants, hi quedava compromesa. En regionalitzar-se, el gentilici genèric perdia la seva força innervant. Serà un home de Girona, fra Francesc Eiximenis, qui formularà precisament la primera manifestació -ben precoç, per cert: 1383~, del particularisme valencià. Eiximenis diu del "poble valencià" que, "com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e u sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià". La diferenciació entre "valencians", "mallorquins" i "catalans" es trobava desproveïda d'una instància superior en nomenclatura, que mantingués reunides les tres branques regionals. Des del moment que "catalans" eren, per antonomasia, els habitants del Principat, resultava fàcil la contraposició de "valencians" i "mallorquins" a la vella denominació. El camí de les dissidències intranacionals hi tenia una oportunitat. Un nom superador -uns noms que no haguessin estat el de "Catalunya" i el de "catalans"-, podria haver aturat la dispersió. Aquest nom, aquests noms, no hi eren. L'època, d'altra banda, no estava madura per a fer-se càrrec de la dificultat i de la seva transcendència. Seria anacrònic, pel nostre costat, lamentar-nos-en. Al capdavall, si el nom comú es desvirtuava o s'esvaïa i cap altre no venia a substituir-lo, era perquè la nostra gent no en sentia la necessitat. Unes puntualitzacions cronològiques il·luminarien l'evolució del problema.
Malgrat tot, "valencians" i "mallorquins" continuaren dient-se catalans. Amb una mica de paciència podria confeccionar-se una abundant antologia de textos històrics i literaris que ho demostrarien. Valdria la pena d'intentar-la. Jo em limitaré a adduir ací uns pocs testimonis, significatius si més no per la data. El 1417, en escriure la seva Disputa de l'ase, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix -i copio el passatge de la versió francesa de l'obra-, que "est de nation cathalaine et nay de la cité de Mallorques". Durant la guerra entre "ciutadans" i "forans" en el regnat d'Alfons el Magnànim, i també a Mallorca, un capitost del partit dels "ciutadans", Jaume Cadell, diria: "Pensau que tots som catalans, e havem fama per tot lo món d'ésser lleials vassalls a nòstron rei i senyor" Les paraules de Calixt III ja reportades són indiscutiblement, una important referència provinent del País Valencià. I encara, en 1539, quan es publicava a València la primera edició dels versos d'Ausiàs March, amb la traducció de Baltasar de Romaní, la portada del llibre fa constar que "el famosíssimo philósofo y poeta" era "cavallero valenciano, de nación catalán". Al Principat tampoc no s'oblidava aquella vinculació elemental. Els Consellers de Barcelona, el 1456, celebraran la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, i remarquen que el nou sant és "de nostra nació". Insisteixo que totes aquestes dades, i les moltes més que podrien afegir-s'hi, haurien de ser articulades amb una minuciosa pulcritud cronològica, a fi de fixar la trajectòria de la perduració del nom "català" amb un abast general. Però crec que no estarà de sobres recordar el que escrivia Gaspar Escolano el 1610. Aquest amable cronista valencià diu: "Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino (de València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos". I afegeix que això durà "hasta que cien años o poco más a esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de Castilla, cada una de estas naciones ("valencians" i "catalans") ha tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por diferentes".
No hi ha dubte que Escolano tenia raó. A partir del regnat de Ferran el Catòlic, "catalans", "valencians" i "mallorquins" van ser "tenidos por diferentes". Abans, la diferència de noms no afectava la unitat del poble catalanoparlant. Tot i que el terme "català" era equívoc, no per això es desvaloritzà. Ho acabem de veure. Després de Ferran el Catòlic les coses canvien. El prestigi de la Monarquia introduirà conceptes i denominacions supraregionals que no recolzaran ja en la nostra identitat col·lectiva estricta. Per a nosaltres s'enceta aleshores un període de "decadència", i "cada una de estas naciones", efectivament "tira por su cabo". "Valencians", "mallorquins" i "catalans" es distancien. El nom de "catalans" se'ls fa estrany, a valencians i mallorquins. La llengua comuna sofreix una marcada dialectalització, la qual, com que fereix l'element unitari més "visible", provoca l'aparenca d'uns "fets diferencials" idiomàtics capaços de ser interpretats com a discrepàncies nacionals. Mai no s'esfuma la memòria de la unitat anterior, naturalment: ni de bon tros. Fins i tot trobem afirmacions com aquesta, que feia el bisbe Josep Climent el 1766, en prendre possessió de la Mitra de Barcelona: "Si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña, casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias". Però en realitat predomina allò altre: la dispersió. En enfrontar-se, ara "catalans", "mallorquins" i "valencians" no voldran reconèixer-se com "un sol poble" -amb un o amb tres noms, tant hi fa-: més aviat es veuran com tres "pobles germans", o en tot cas, amb un lligam de filiació llunyà, valencians i mallorquins respecte dels "catalans".
El particularisme regional s'havia esclerosat de mica en mica, entre el XVI i el XIX. Res no resulta més instructiu, a propòsit d'això, que examinar les opinins sostingudes pels erudits d'aquests segles sobre la llengua autòctona. Accentuats els matisos dialectals de cada regió, pretendran justificar-los amb la consideració categòrica d'idiomes diferents. Si en el Quatre-cents els escriptors valencians havien lendit a anomenar "llengua valenciana" la llengua catalana, mai no havia estat amb la intenció de proclamar l'existència d'una variant local distinta ni menys encara independent, de les variants del Principat i de les Illes. Però després del 1500, aquesta intenció hi és. Els valencians reinvindiquen una "llengua valenciana" i els mallorquins una "llengua mallorquina" que no seria ja la "llengua catalana". Una evidència però, perdurava intacta: l'idioma antic, que servaven els documents i els manuscrits medievals, el qual havia estal idioma únic i comú de "valencians", "catalans" i "mallorquins". Per una aberrant confusió filològica, els homes de la Decadència van creure -almenys molts d'ells-, que el català antic no era sinó "llemosí", la mateixa llengua dels trobadors. L'ús del terme "llemosí" per designar el català medieval venia a ser, tot ben comptat, un expedient confortable que esquivava les susceptibilitats localistes. La "regionalització" del nom "català" era suplida pel nom fals de "llemosí", quant a l'idioma. En el fons, era una manera encara d'afirmar la unital dels catalanoparlants: una unitat retrospectiva, sí, però que seguia pesant en la tradició cultural de cada una de les nostres regions. Les tres "llengües" modernes -el "català", el "mallorquí", el "valencià"-, eren filles directes del "llemosí", i això les relligava amb un parentiu diàfan. Les frases d'Escolano i del bisbe Climent, ja citades, prou demostren que la consciència d'unitat idiomàtica subsistia netament.
Amb la Renaixença es produeix una radical i taxativa revisió de criteris. La represa del conreu culte del vernacle havia de suposar, simultàniament a totes les regions de llengua catalana, la superació del destí dialectal, i per consegüent un retorn a la idea unitària dels nostres principis històrics. Això, pel que fa a l'aspecte literari. Amb el temps, no solament serà la unitat d'idioma el que es presentarà als ulls dels "valencians", dels "mallorquins" i dels "catalans" que continuen l'esforç renaixentista: una altra unitat, més ampla i més profunda, eclipsada fins aleshores, torna a la superfície de les reflexions civils de la nostra gent. És el fet de ser i de sentir-nos "un sol poble", que es planteja com un pressupòsit i com un projecte de cara al futur. Importa poc, ara, que aquest plantejament sigui compartit per nuclis més o menys extensos del Principat, de les Illes i del País Valencià. El que importa és que hi hagi "mallorquins", "catalans" i "valencians"" que assumeixen aquella il·lusió i aquella responsabilitat. Cau fora de l'àmbit d'aquesta nota analitzar les causes politico-socials que ho determinen, això. Basta que hi sigui. La qñestió dels noms sorgia immediatament amb una renovada acualitat. La nomenclatura localista era, d'entrada, un obstacle ja en el pla de les consideracions culturals: la llengua i la literatura autòctones havien de tenir una denominació única. El graciós miratge "llemosinista" era liquidat per filòlegs i historiadors: calia dir "llengua catalana", "literatura catalana". D'altra banda, tot i que les designacions regionals havien de mantenir-se, perquè responen a realitats sociològiques palmàries, també arribava l'hora de restaurar un gentilici comú, que abracés la totalitat del poble catalanoparlant. Res no era tan indicat com rehabilitar el nom de "català", que inicialment havia tingut aquell sentit. Però no podia desfer-se en quatre dies una situació sedimentada al llarg de quatre segles. Els particularismes són uns prejudicis difícils d'extirpar. No oblidem tampoc -fóra ingenu!- que no són gratuïts: hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. I en aquest punt és on comença la nostra tasca, avui.
Prejudicis, deia. Tots ells es concerten entorn de la paraula "català". D'ençà del XV, "català" vol dir exclusivament home o cosa del Principat. El gentilici comú -repeteixo- es regionalitza, perd aquell abast "total" que tenia en la ploma de Ramon Muntaner, que acceptava fra Anselm Turmeda, que enorgullia Calixt III. I el localisme s'hi aferra. D'un costat, al País Valencià i a les Illes. Mallorquins i valencians es mostren refractaris a subsumir-se en una denominació com la de "catalans", que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una específica aplicació regional -que no és la d'ells. De l'altre cantó, al Principat, també el terme "català" ha adquirit una accepció restrictiva. En el millor dels casos, i sempre al Principat, és corrent que el terme "català" sigui emprat amb exactitud quan es parla de llengua i de literatura; però en referir-se a història política o social, a economia, fins i tot a les altres facetes de la cultura, es prescindeix de les Illes i del País Valencià i només el Principat queda com a titular del gentilici. El particularisme, doncs, hi és, a tot arreu. S'ha convertit en una mena d'automatisme mental, per a uns i per als altres.
I la veritat és que, pel que es refereix a les Illes i al País Valencià, ben sovint el fenòmen no és res més que allò que acabo d'insinuar: una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat. El 1875, Constantí Llombart, un dels més tenaços treballadors de la Renaixença valenciana, escrivia, en polèmica amb Careta i Vidal: "Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent 1'aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l'antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears". Llombart encara queia dins la seducció de la teoria llemosinista sobre l'origen de la llengua. Però el que en el seu text interessa és l'opció que fa, en decantar-se per un nom d'aparença suparregional, "l1emosí", que "no donaria motiu a rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua". Les pressumptes "rivalitats" -els particularismes-, doncs, només incidiren en "lo calificatiu". També per defugir la denominació "català" un altre valencià, Nicolau Primitiu, inventaria la curiosa fórmula "bacavés" per designar 1'idioma comú -i Bacàvia per al conjunt de les terres on es parla. Totes aquestes proposicions -salta a la vista-, parteixen de l'afirmació prèvia de la nostra unitat, i només des d'una afirmació unitària tenen sentit.
Val la pena de subratllar unes altres frases de Constantí Llombart, que segueixen a les ja transcrites. "Res té de particular -deia-, que, aixina com la llengua que es parla en tota, Espanya se nomena castellana, perquè en Castella va nàixer, la que parlem hui en la pàtria llemosina, com lo senyor Balaguer 1'anomena, o siga Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d'on tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols hem fet en la Castellana". El paral·lelisme amb el cas espanyol-castellà no estava gens malament, per argüir contra el localisme reticent de valencians i de mallorquins. L'al·legació de Llombart se'n va a terra des del punt de mira filològic, ja que la llengua "que parlem hui en la pàtria llemosina" no procedeix de "la provençal Limoges", sinó de Calalunya. Però l'argument és vàlid per això mateix, i les resistències "regionalistes" enfront de la denominació de català per a l'idioma comú havien de pensar que entre nosaltres es donava un cas ben semblant al del castellà, idioma que conserva el nom de la regió originària. Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de catalana a la llengua de valencians, rnallorquins i "catalans"; novament i ni que fos en el camp filològic, el vell nom internacional del nostre poble revivia.
De fronteres endins, a la llarga, la recuperació d'aquest nom per a l'idioma no podia deixar d'acomplir-se. Quan mossèn Antoni M. Alcover canviava el títol del seu Diccionari, i en comptes de dir-ne "de la Llengua Catalana" en deia "Català-Valencià-Balear", obeïa potser a unes pressions d'ambient que avui ja no existeixen. "Català-Valencià-Balear" de més a més, era una rastellera massa feixuga per a ser viable en altre lloc que no fos la portada d'un llibre. El mot "bacavès" o llengua "bacava", mirava de corregir aquest defecte, i es construïa amb les sil·labes inicials dels gentilicis regionals. Naturalment, era un truc artificiós, amb poques possibilitats d'èxit. Forjat de cara al País Valencià, avui ja resulta del tot inútil: era entre els valencians on havia prosperat més -i per raons més antigues-, la resistència a dir-ne "català" de la llengua que parlen, i aquest recel ha amainat i ben bé desaparegut en els últims temps. I és sorprenent que, just ara, quan sembla esvaida una tal dificultat, vegem reflorir, i no menys que a Barcelona, algun altre conat similar: "cabarovès" és la pintoresca etiqueta que un full de propaganda de "Criterion" penjava a la llengua catalana. El mot era enriquit amb una quarta sil·laba per no deixar-hi fora el Rosselló. Salvador Espriu ja havia satiritzat aquestes foteses terminològiques escrivint la paraula rosalbacavès: una al·lusió a l'Alguer completava les referències geogràfico-lingüístiques.
"Llengua catalana" -i "literatura catalana"-: tant si es vol com si no es vol. I tot això de "bacavès" i de "cabarovès" a aquestes altures no són sinó el darrer estertor del particularisme dialectal. En les noves generacions intel·lectuals de les Illes i del País Valencià no pot influir més, d'ara endavant, la temptació localista. Si un senyal clar presenta el panorama actual d'aquestes regions, és el d'un rotund dessistiment dels prejudicis diferenciadors. Ho veiem en el lèxic de les publicacions joves, en l'actitud que la majoria adopta enfront dels problemes culturals i cívics, en l'ànsia decidida de corregir les desviacions i timideses de cent anys de Renaixença indecisa. Al marge d'aquests grups actius, la gran massa del poble tampoc ja no troba "xocant" el fet de veure designada la seva llengua amb el nom de catalana. No ha calgut fer massa esforços per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres firmats pels indígenes, l'expressió "llengua catalana" hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La insistència ho ha acabat de refermar. No vull dir que el vell particularisme idiomàtic hagi mort per complet. Però a hores d'ara no és sinó una trista reminiscència, que bé podem col·locar dins les vitrines ameníssimes del folklore.
Però, a més del nom de la llengua, hi havia -hi ha- pendent el nom de la col·lectivitat dels qui la parlen. "Pàtria llemosina", havia dit i propagat Víctor Balaguer. Hem vist que Constantí Llombart no trobava la fórmula inacceptable. Entrava de ple, això, en el joc dels tòpics i dels malentesos de la Renaixença. Quan ja es va fer insostenible la posició de qualificar de "llemosina" la llengua dels catalanoparlants, dir "pàtria llemosina" esdevenia ipso facto un absurd desagraït. I la necessitat que tractava de satisfer-se amb el terme "pàtria llemosina" quedava oberta. Convé retenir que ja era simptomàic que, a l'hora de donar un "cognom" a la "pàtria", els homes de la Renaixença triessin el de la llengua. Ningú no hauria tingut res a objectar-hi: resultava lògic que fos així, donat que la llengua constituïa el vincle que ells, homes romàntics, culturalistes exclusius, podien sentir amb una vivència més precisa. En haver de prescindir del "llemosinisme" era irremeiable tornar a la paraula vidriosa: "català". Tanmateix, a partir de la primera dècada del segle XX, ja hi hagué a les Illes i al País Valencià grups que professaven allò que començava a dir-se'n "pancatalanisme". Més o menys, al Principat, entre alguns sectors dirigents del catalanisme polític, penetra la idea d'una reconstitució integral de la nostra personalitat col·lectiva. Pel que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia era la més natural també: dir "Catalunya" del conjunt del poble catalanoparlant.
És clar que la paraula "Catalunya" oferia, de moment, dificultats especioses. No mancava de precedents històrics il·lustres, en l'accepció que ara es volia revitalitzar. Quan Ramon Muntaner, en la seva Crònica, explica el seu retorn a terres valencianes, on acudia per casar-se amb una dama indígena, no diu que va "a València" o "al regne de València", sinó a Catalunya. Sant Vicent Ferrer, una vegada, s'adreça a la gent de la serrania valenciana -als "serrans"-, i els recorda que viuen entre "Castella e Catalunya". Però es tractava de precedents esporadics i remots. Si el gentilici calalans havia tingut una acceptació planera durant segles, la forma "Catalunya" no havia pogut competir mai amb les de "regne de València" o "regne de Mallorca". Hi faltava tradició, per tant, en vistes a una reintroducció del nom de Catalunya amb l'abast a què ens referim. D'altra banda, l'amfibologia era ací encara més molesta. "Catalunya" és el Principat a seques. Un recurs per evitar-la va ser dir "Gran Catalunya" o "Catalunya Gran" al conjunt dels territoris de llengua catalana. "Catalunya" era el Principat; la "Catalunya Gran" era la totalitat dels pobles catalans.
Resultava encara prematur, això. Potser -si més no és el meu punt de vista-, l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauriem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, "Catalunya estricta" justament. Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. No diré que el procediment sera veloç ni còmode. No podrà ser mai, tampoc, una maniobra artificial maquinada per unes minories. La nova rutina -l'hàbit-, que propugno, ha de ser correlativa a una evolució social de gran envergadura, i quallarà en la mida que aquesta evolució es realitzi. El que interessa, ara com ara, és preveure i facilitar els recursos escaients, a fi que tot pugui acomplir-se d' una manera sincrònica i amb la més rigurosa eficiència.
Més apta que la forma "Gran Catalunya" o "Catalunya Gran" és la de "Països de Llengua Catalana". I millor encara, la de "Països Catalans", que tant s'ha estés en els últims deu anys i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc, l'avantatge de la concisió i de la "normalitat". En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. Negar que, dins la nostra radical "unitat de poble", no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un "caràcter" local lleugerament distint. La "unitat" que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Països Calalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec que és l'únic que, en les nostres circumstancies actuals, pot servir-nos.
"Països Catalans". I després "Principat" "País Valencià", "Illes Balears", "Rosselló", "Andorra". És probable que hi hagi puristes que, en nom de la història i de les seves enyorances personals, mirin amb disgust algunes d'aquestes denominacions. ¿Per què "Illes" i no "regne de Mallorca"? ¿Per què "País Valencià" i no "regne de València" o "València"? ¿Per què "Rosselló" si el Rossoelló "vertader" no és sinó una part de l'anomenada "Catalunya francesa"? ¿I per què mantenir "Principat" quan deixem de banda els "regnes" de les altres regions? No puc demorar-me ara a justificar una per una aquestes solucions -solucions que d'altra banda han entrat en l'ús comú escrit i fins i tot oral de molta gent. Diré només que són, tot ben sospesat, les solucions més útils, tant des del cantó local respectiu com des de l'angle de la comunitat. En el tema que ens ocupa, la primera exigència que cal satisfer és la de la claredat. Hem de preferir els termes inequívocs i superadors de tota mena de confusions. Avui, per exemple, dir "València" per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincialisme ha suscitat en "alacantins" i "castellonencs". Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions... Hem de moure'ns, no hi ha dubte, en l'espai que ens deixen les determinants històriques i socials vigents. Però, dins d'elles, hem de procurar mantenir i reforçar el sentit integrador. Opino que, en aquesta direcció, el camí més natural i més adequat és el que vinc subratllant.
Sempre quedarà en peu, però, un extrem ambigu. Direm "Principat" en comptes de "Catalunya": tanmateix, ¿com distingirem els "catalans" del Principat, dels "catalans" de tots els Països Catalans? és el problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat i desperta. Vicens Vives l'insinuava en una ocasió. I realment, no hi ha manera raonable d'eludir-lo. Cal descartar, per principi, qualsevol intent d'"inventar" un gentilici nou per a la gent del Principat; fóra ridícul. Fóra, ben mirat, la contrapartida de l'artificiós "bacavès", "cabarovès" o "rosalbacavès". No hi ha més remei, doncs, que resignar-nos-hi. En tant que sigui imprescindible parlar de "catalans" per distingir-los dels "valencians", dels "mallorquins" i dels "rossellonesos", la dificultat subsistirà. L'historiador, l'economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se senti a la idea de Països Catalans, ha d'enfrontar-s'hi cada dia. Si vol evitar la "regionalilzació" del terme "català", ha d'emprar circumloquis o bé ha d'afegir "estricte". "Català estricte" o "del Principat" és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instancia, tampoc no és un procediment massa penós.
Tenim dret a esperar -per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir cata1à per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localilzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals "regions" poden esvair-se i només el fel radical de la comarca i el fel general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però, hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d'elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els "catalans" que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els "catalans" dependrà que aquest començ de reconstrucció auténtica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.
FUSTER 1962 |
Mira també:
http://www.endavant.org/textos/textos.htm
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Qüestió de Noms ...
|
|
per Ok... |
14 oct 2004
|
|
...però i què? Tot això em sona a retòrica propia dels nacionalismes més rancis. Respecto la lluita d'endavant, sobretot per l'emfasi que dòna als aspectes socials. Per això em repeleix una mica que haguem de recorrer als nostres mites, símbols, etc. De veritat algú vreu que a l'Europa mitjaval es tenia consciència de pertànyer a un grup êtnic, o a una nació. jo penso que les identitats eren unes altres, perque les organitzacions socials i polítiques, per no parlar del model econòmic, eren unes altres. Després de segles de dominació dels estats-nació, ara, segons la sociologia moderna, ja estem deixant de banda aquests conceptes provenents de la revolució francesa. |
|
Re: Qüestió de Noms ...
|
|
per un del poble |
14 oct 2004
|
bones, 'ok...'
permete'm, de bon rollo, una rectifiació. més q 'segons la sociologia moderna', hauries de dir 'segons la sociologia burgesa'.
tota aqsta colla de falsos/es sociòlegs/es de la teoria de la modernització amaguen darrere una aferrissada defensa dels marcs estatals actuals, vestits sota un fals discurs que 'els estats estan obsolets i q ara caminem cap a altres entitats supraestatals, com la UE,etc.'. però fixa't q la mateixa UE es basa en els estats, i de fet, és la clau necessària per ser a la UE.
alhroa, aqsts 'teòrics' de la modernitat sucumbeixen bastant a les tesis de Fukuyama i la fi del món amb el capitalisme com a únic sistema viable, etc, etc. les seves anàlisis -les poqs q he llegit, ho reconec- pateixen de greus errors bàsics, com per exemple un eurocentrisme a l'hora d'analitzar el món q tomba d'esquena, i q si no hi penses quasi et fa oblidar q Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia (a part del japó) existeixen i tenen unes condicions de vida força més precàries que les que pregonitzen en defensa de la societat post-material que ens volen imposar aquí, però que allà és encara lluny d'arribar.
d'altra banda, si mires el mapa europeu dels últims 15 anys fins ara, i ja no et dic el mapa mundial dels últims 60 cap aquí, veuràs que han aparegut una quantitat brutal de nous estats, països que shan alliberat d'antics imperis o colònies. o sigui, la tendència natural és a la defensa d'un poble via la construcció d'un estat. alhora, però, sí que és cert q estan sorgint estratègies de 'cooperació' entre països que els uneix sota una entitat supraestatal. però bé, jo en prefereixo una tipus ALBA que no pas tipus UE...
en fi, no sé si mhe explicat prou bé o si mhe liat molt. però el q m'agradaria q et quedés clar és q de la 'sociologia moderna' i els seus apologetes no en facis molt de cas; escolta-te'ls, però 'amb mala òstia'.
salut! |
|
Re: Qüestió de Noms ...
|
|
per ok, de nou |
14 oct 2004
|
Sense voler monolpolitzar aquest espai, només voldria aclarir que no criticaba les lluites d'alliberament nacional per sí mateixes, sino aquells arguments que fan referència al passat, com si les nocions de nacions, pobles o ètnies no variin en funció de molts factors, sobretot els interessos econòmics de la clsse dominant: clergues, senyors feudals, buergesos, etc.
No estic d'acord en que "la la tendència natural és a la defensa d'un poble via la construcció d'un estat". Més aviat crec que la tendència natural de les persones i dels pobles és la destrucció de les organitzacions polítiques, la lluita contra aquells que volen imposar formes que només beneficien a uns quants.
salut! |
|
Re: Qüestió de Noms ...
|
|
per Guspira |
14 oct 2004
|
|
Que les nocions d'estat, nació o poble hagin variat no vol dir que en aquella època no hi haguessin trets identitaris. La pertinença a un poble o a una llengua era usual i en aquella època ja trobem termes identitaris com "catalans", "castellans", "bascons", "asturs, "aragonesos", etc, però el que marcava absolutament aquest sentiment complementant-lo era la pertinença a una família (llinatge) o a un senyor feudal. I molts van lluitar contra aquest statu-quo i els aixecaments antisenyorials eren norma en molts casos i en molts llocs. Està clar que han canviat les concepcions de pertinença i identitat però en cap cas es pot dir que no hi haguessin concepcions identitaries en aquella època. I com sempre passant pel sedàs del sistema que manava al món com el feudalisme, les monarquies absolutistes, els esclavismes, els capitalismes, els estats.... |
|
Re: Qüestió de Noms ...
|
|
per D |
14 oct 2004
|
Ni Deú, ni Estat, ni patrons!
Un Estat, un opressor!
Una llei, una sentència!
Autogestió.
En català, euskera, hindi, manchú i àrab. |
|
Re: Qüestió de Noms ...
|
|
per salex |
14 oct 2004
|
no en enganyem ... a l'actualitat ens volen fer creure que al segle XV-XVI no existia cap mena d'identitat col·lectiva, COS QUE ES TOTALMENT FALSA !!!!
VISCA LA TERRA |
|
Re: Qüestió de Noms ...
|
|
per un del poble, altre cop |
15 oct 2004
|
bones, ok
cert és, ara q em rellegeixo la frase q has marcat, q potser no mhe expressat bé, ja q, almenys tret de context -cosa q tpc s'ha de fer, però igualment vull fer autocrítica-, sona molt i molt malament.
en tot cas, no hauria de parlar de tendència 'natural', sinó 'general', per la concecpció errònia a què pot donar lloc. d'altra banda, potser la frase hauria d'haver continuat afirmant q tenir un estat propi ni és la panacea ni és, encara menys, l'objectiu final i últim de l'alliberament d'un poble (almenys tal com jo ho plantejo). així doncs, més q trencar amb les 'orgnitzacions polítiqs', com dius, el q fan els pobles és acabar amb les 'estrucutres polítiqs' (m'imagino q volies dir això). i és cert q mentre hi hagi estat hi haurà explotació, i només hi haurà llibertat quan l'estat hagi desaparegut. `però del q estava parlant jo sols era d'un estadi intermig; com tu dius, el poble s'allibera i destrueix allò que l'oprimeix: ara per ara, el q oprimeix al poble treballador català és el capitalisme encarnat en els estats espanyol i francès, per tant, s¡ha de desfer d'aqstes estrucutres polítiqs. el dia q el poble treballador català es doti del seu estat propi (i espero q sigui socialista, pq si per desgràcia fos capitalista -cosa q d'altra banda crec inviable pq la burgesia no està per independències ni òsties-, encara tindríem molta més feina); com deia, el dia q hi hagi -o hi hagués, per evitar q bordi algú- un estat socialista als PPCC, el poble català haurà de treballar per anar eliminant la presència de l'estat fins aconseguir abolir-lo del tot. bé, no he dit res nou, això és típica txapa teòrica q potser mancava en el q vaig dir l'altre dia pq no se'm malinterpretés.
doncs això. i demano disculpes tb si algú penso q monopolitzo el debat.
apa, salut! |
|
|
