Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Avui fa 70 anys que Catalunya fou sobirana per darrera vegada
06 oct 2004
Avui, 6 d'octubre és un dia que cada any passa desapercebut per molta gent, quan de fet va marcar una fita històrica.
El 6 d'octubre de 1934, el President de la Generalitat Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins d'un estat federal de repúbliques ibèriques. No ho va fer perquè sí. Dos dies abans havien entrat al govern espanyol ministres de la CEDA, partit dretà i filofeixista. Catalunya no tenia cabuda en un estat cada cop més dretà i espanyolista. També hi havia pel mig el problema del la llei de Contractes de Conreus, que va enfrontar la Generalitat amb el govern central quan aquest va contradir un decret de la Generalitat que afavoria els pagesos.

Molta gent això no ho sap, tot i ser catalans i catalanistes. En canvi dimarts que ve, dia 12, no passarà desapercebut, i tothom sap què se celebra.

Tanmateix, a Espanya corre el rumor que al Principat només estudiem la història de Catalunya i no tenim idea de l'espanyola. Trobo que és al revés. A Catalunya estudiem història d'Espanya, entre altres coses, perquè la Història de Catalunya no es pot entendre separada de la d'Espanya, ja que l'ha condicionada. En canvi, a Espanya no els cal revisar la nostra història, i si ho fan és per a criminalit-zar-nos. Així doncs, no té un mateix tractament la Setrmana Tràgica de 1909 o els Fets d'Octubre de 1934 des del punt de vista de la historiografia tradicional o actual espanyola o des de la catalana. Pels espanyols és una declaració de separatisme, cosa totalment incerta si llegim detingudament la proclama.

Jo no sóc votant d'ERC, tot i que reconec que en aquella època molt probablement sí que ho seria. Llavors sento un gran respecte per la figura del President Companys. Però cal que sapigueu que aquest honorable President va ser un heroi després de mort, no abans. Mai va tenir com a president el carisma de Macià ni va ser tan estimat. De fet, la proclamació del 6 d'octubre no va rebre tant de suport com es vol fer creure ni com la que Macià havia fet tres anys abans. La prova és que en poques hores va fracassar de mala manera, en part perquè la gent no li va fer tant de costat com ell preveia.

Es va equivocar el President Companys? Jo personalment crec que no, com a molt, podem dir que es va precipitar o va calcular malament l'èxit. Es van equivocar els catalans en no seguir la proclama? Seria fàcil dir que van desaprofitar la possibilitat d'obtenir la sobirania, però cal aendre al fet que Companys no era Macià i hi havia una gran decepció vers la República en ple bienni negre. La situació era molt diferent de 1931 i de 1936 i cada situació mereix una resposta diferent.

El cas és que des de llavors no hem tornat a ser sobirans ni per unes hores, i a més vam perdre l'autonomia. Franco va jutjar i condemnar catalans pels Fets d'Octubre, esdevinguts dos anys abans que ell entrés en escena...

En fi, els fets són els que són i no poden passar desapercebuts. Són una derrota, ja que van acabar amb l'autonomia i amb Companys a la presó, però simbolitzen la darrera sobirania catalana. És un dia que no ha de passar desapercebut, i per a això no cal que sigui festiu, cal que tots ho tinguem a la ment. Com el 15 d'octubre, que a més de ser Sta. Teresa, és el dia que Companys va morir afusellat a Montjuïc. Són dates més simbòliques que no pas transcendentals, que una nació no pot obviar ni oblidar.

Us animo que veieu les notícies de TV3 per si en diuen quelcom. Els canals espanyols no cal veure'ls perquè no en diran res. Els catalans sabem qui va ser Franco, però, els espanyols saben qui va ser Companys? Un Estat de desconeguts entre nosaltres.

Us aporto un fragment de la proclama d'ara fa 70 anys:

"Catalans:
Les forces monarquitzants i feixistes que d'un temps ençà pretenen de traïr la República han aconseguit llur objectiu i han assaltat el Poder.
Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les minvades llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l'odi io la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions.

Els fets que s'han produït donen a tots els catalans la clara sensació que la República, en els seus fonamentals postulats democràtics, es troba en gravíssim perill.

(...) La Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estar absent de la protesta que triomfa arreu del país, ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans que, en les terres hispanes, lluiten fins a morir per la llibertat i pel dret (...).
En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el govern que rpesideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola (...)."

This work is in the public domain

Comentaris

Estat Català i els fets del 6 d'octubre
06 oct 2004
La pugna a principis del segle XX entre els interessos econòmics dels fabricants catalans del Principat i els latifundistes castellans i andalusos va ser la que va determinar la creació del partit Lliga regionalista i donar cabuda a que els interessos de la burgesia principatina apariessin a l’escena política com la qüestió catalana. Però la burgesia no va ser mai nacionalista; si es vestir amb aquells colors va ser i es, per interessos de classe. La burgesia només s'havia consolidat com a classe al principat d’aquí el seu programa regionalista.

En conseqüència el separatisme català històric, i concretament Estat Català, ha pesar de no haver estat mai un partit obrer, tampoc ha representa't històricament, sota cap concepte, la alta burgesia catalana. EC era un partit de caire insurreccionalista del que podríem anomenar l'esquerra petit-burguesa, o sigui, traduït; formada per botiguers i algunes capes d’obrers, influencia'ts en certa manera per una parafernalia pseudo-socialista (tant de moda a l'epoca). Fins i tot des de el exili van intentar canviar-li el nom a EC per el de Partit Separatista Revolucionari, iniciativa que es va frustrar per la oposició dels militants del interior.

Hauríem de tenir amb comte el fort impacte al si d’EC del nacionalisme irlandès dins el context de de l’època, influencia que el va dotar i tenir de un cert gust pel militarisme.

El model frontpopulista del partit i les contradiccions pròpies de la seva composició interclassista van donar cabuda al si d’EC de sectors tan heterogenis i fins i tot antagònics com el sector obrerista d'en Jaume Comte (que se'n separa el any 31 per formar Estat Català-Partit Proletari) o el de cert sector xovinista representat pels germans Badia o el conseller Dencas, (de tant trista memòria, pel paper jugat durant la vaga general revolucionaria del Octubre de 1934). Els patètics camises verdes dels Germans Badia (executats posteriorment per companys de la FAI), van desaparèixer a la primera senyal de repressió, i el conseller Dencas (un agent italià) fugia per les clavegueres de la Generalitat cap a l'Italia del Duce (el complot de Prats de mollo tambè va caure per un confident del Duce, si no tinc mal entès). En el mateix espai-temps en que els sectors xovinistes de EC, desapareixien del mapa cames ajudeu-me, junt amb tota la seva parafernalia paramilitar; Jaume Comte del Partit Català Proletari, moria en combat als locals del CADCI de la rambla.

Durant la revolució, EC actuar en tot moment del bracet dels stalinistes del PSUC amb la repressió del moviment obrer revolucionari conseqüent. Combatent al POUM i la CNT-FAI durant les jornades de Maig del 37, i colaborant amb stalinistes i la petita burguesia a esborrar progressivament del mapa les conquestes socials i espais guanyats el 19 de Juliol.

La historia es tossuda, qui volguí com ha referències d'un catalanisme popular, que busqui en el federalisme de finals del segle IXX i principis del XX, el BOC, o fins i tot certs elements de la CNT.

NI IMPERIALISME ESPANYOL I FRANCÈS,
NI XOVINISMA CATALA.
per la independencia del poble traballador català!

UHP!!!
Re: Avui fa 70 anys que Catalunya fou sobirana per darrera vegada
06 oct 2004
Em sembla que has escrit una parrafada per no res, company la blavera al museu....

quina gràcia!

diria que lluis companys no era d´Estat Català, per molt que aquest la Republica catalana llirement federada als altres pobles ibèrics.

diria que era de l´Esquerra republicana de Catalunya o del Front Popular, nuse nusé

el que va ser d´EC, era Francesc Macià, l´anterior president de la generalitat.


PD: algu-na historiadora que m pugues confirmar quina pertinença política tenia LLuis Companys?

Gràcies.
Re: Avui fa 70 anys que Catalunya fou sobirana per darrera vegada
06 oct 2004
sempre s'agraix una petita lliçó d'historia.
Re: Avui fa 70 anys que Catalunya fou sobirana per darrera vegada
06 oct 2004
En lluis companys venia de la Unio Federal Republicana Nacionalista, del Partit Republica d'Esquerres i de tots els grupuscles que van sorgir entre la debacle del Partit Republica Federal de Pi i Margall i l'ERC.

PD: Va ser advocat de la CNT juntament amb Francesc Layret, que va morir pels trets del sindicat lliure (pistolers de la patronal).
Re: Avui fa 70 anys que Catalunya fou sobirana per darrera vegada
06 oct 2004
"el poble que no apren de la seva historia, esta comdemnat a repetir-la" (Lenin, mes o menys)

company "espana bien arriva": tot i que no estar d'acord al 100% amb el company "la blavera al museu" crec que diu forces coses que aniria be que llegissis. Les coses no son unidireccionals. I menys els fets viscuts per desenes o per milions de persones, ara i fa 100 anys.
Re: Avui fa 70 anys que Catalunya fou sobirana per darrera vegada
07 oct 2004
Avui fa 70 anys que Catalunya va fer el ridicul, com tants altres cops. El que representava Companys i els quatre niñatos filonazis d'Estat Catala (amb Dencàs i Badia al capdavant) eren els barretinaires folclorics burgesets que a l'hora de la veritat es cagaven a les calces, vet aqui!
Mentre a Astúries si que la van liar, i grossa, aqui despres de fer la declaracó folclorica, a la que van veure apareixer quatre picoletos, les "forces armades" de Catalunya val fugir tots que els peus els hi tocaven al cul per les cloaques mentre anaven llençant les armes, que previament havien robat a la CNT. I darrera d'ells, grups d'anarquistes recuperant el que era seu i que va servir el juliol del 36 per aixafar el feixisme .
El juliol del 36 si que vam ser independents;pero de veritat, catalunya d'espanya i cadascu dels altres, la VERDADERA independencia, no la que preconitzen els qui voldrien un estat independent, pero amb el pais ple de multinazionals. Quina independencia es aquesta??
una frontera simbolica i seguir depenent de les grans mafies mundials?? aixo ni es independencia ni es res! Aixo es puto folclore barato!
Re: Avui fa 70 anys que Catalunya fou sobirana per darrera vegada
07 oct 2004
Visca l'anarquia!

Comunisme llibertari i revolució social!
Re: Avui fa 70 anys que Catalunya fou sobirana per darrera vegada
07 oct 2004
Un independentista no pot sortir al carrer a lluitar per un estat català "dins d'un estat federal espanyol" ni per cap republica espanyola.

Macià tenia les coses molt més clares que Companys. Si no hagues estat per la seva mort prematura, la història de Catalunya i d'Espanya ara seria molt diferent.
Re: Avui fa 70 anys que Catalunya fou sobirana per darrera vegada
07 oct 2004
independència és llibertat
anarquia és llibertat
l'anarquia és la veritable independència
Re: Avui fa 70 anys que Catalunya fou sobirana per darrera vegada
07 oct 2004
Company "españa bien arriva"

Efectivament Lluis Companys no provenia de Estat Català sinó del PRE dirigit per ell i en Layret, partit que juntament amb l'EC de Macia (que aporta la majoria de militants) i el grup l'opinio donarien origen l'any 31 a ERC.

El que pretenia al escriure el text de mes amunt no era pas jutjar l'actuació com a president de la generalitat de Lluis Companys durant la vaga general revolucionaria, convocada pel 6 d'Octubre per l'Aliança Obrera (sense la CNT oficial, ni un PCE sense cap pes real), que per cert, pel que sembla va actuar mes que per convicció pròpia, ho va fer pressionat per la gent d’Estat Català del seu voltant.

Mes aviat el que pretenia es analitzar l'actuació de certa gent que el rodejava en llocs de responsabilitat, concretament l’actuació dels famosos escamots dels germans Badia, i la del sinistre conseller de governació Josep Dencàs, representats a la seva vegada de l'ala mes xovinista i reaccionaria al si de EC.

Si mes no, em sembla que l'escrit amplia l’informació donada per “correfoc� i dona a conèixer aspectes crítics no tan coneguts, i foscos que expliquen el fracàs del 6 d’Octubre a Catalunya, lluny del fet anecdòtic de la proclamació del Estat català dins la República Federal Española, Estat que s’enfonsa a las primeras de canvi, aspectes que per mi son claus per entendre el boicot de la CNT oficial a la vaga declarada per la Aliança Obrera i l’animadversió mútua entre CNT i ERC arran de l’actuació del elements afins a en Dencàs i els Badia.

UHP!
Re: Avui fa 70 anys que Catalunya fou sobirana per darrera vegada
07 oct 2004
Un aspecte que potser no queda prou clar es que el naixement dels moviments de reivindicació nacional no es pas d'origen burgès, si no que si la burgesia principatina (a diferencia de la valenciana de caràcter molt menys industrial), en un moment històric determinat decideix encapçalar el moviment catalanista i manipular-lo en benefici propi.

L'origen del “nacionalisme� català cal buscar-lo en el federalisme de finals del segle IXX, (les famoses bullanges) i aquest es d'origen clarament popular.
Re: Avui fa 70 anys que Catalunya fou sobirana per darrera vegada
07 oct 2004
ja surten els anarkos rates kritikant l'alçament del poble contra l'¡opressió espanyola
si es ke fins ke no es mori lutlim crostes no estarem trankils i la memoria historica no sera ferida
Re: Avui fa 70 anys que Catalunya fou sobirana per darrera vegada
07 oct 2004
Avui 9/9/04
"El grup 'Socialisme ou Barbarie', format a París el 1946 per Castoriadis, Lefort i Lyotard, va comptar amb la presència d'aquest barceloní...
"El grup dels sociobàrbars estava format principalment per Cornelius Castoriadis, Claude Lefort, Jean-François Lyotard, Pierre Souyri... i també per un català fill del barri de Gràcia: Albert Masó i March.
"D'aquesta manera, durant la Revolució d'Octubre del 1934 Masó va formar part d'una columna que, resistint-se a donar-la per acabada, es va dirigir a peu des de Barcelona fins a Sabadell, on la revolta va trigar més hores a ser sufocada. Més endavant, el juliol del 1936, va participar activament també en la lluita contra l'aixecament militar a Barcelona....

www.fundanin.org
Alberich i Olivé, Manuel, tenidor de llibres i militant socialista (Barcelona 1914). .Diccionari biographic del movement obrer al Països Catalans, Editions Universitat de Barcelona-Publicacions de l´Abadia de Montserrat, 2000.
Fou membre actiu de l' Aliança Obrera i el 6 d'octubre de 1934 va participar a la vaga general i, després de la rendició de la Generalitat, va formar part de la columna militar de l' Aliança Obrera que va marxar cap a l' Arrabassada i arribà a Sant Cugat, on després d'enfrontar-se amb la guàrdia civil es va dissoldre.

Victor Alba, extractes de <a href="http://www.fundanin.org/albapoumc4.htm";>l'Aliança Obrera</a>

"En Sabadell, la Alianza aisló a la guardia civil, ocupó el Ayuntamiento y proclamó la República Catalana; en Vilanova, proclamó la República Socialista; en Sitges, ocupó el Ayuntamiento; en Lérida, los ferroviarios se unieron a la huelga y para hacerla más completa descarrilaron un tren de mercancías por el lado de Madrid. Tiroteos con la guardia civil casi en todas partes y huelga en todos los pueblos y ciudades. Dencàs cuando supo que en Sabadell se había proclamado la República Catalana, se puso furioso...

->
"El documento de constitución de la Alianza lleva fecha del 16 de diciembre de 1933: "Las entidades abajo firmantes, de tendencias y aspiraciones doctrinales diversas, pero unidas en un común deseo de salvaguardar las conquistas conseguidas hasta hoy por la clase trabajadora española, hemos constituido la Alianza Obrera, para oponernos al entronizamiento de la reacción en nuestro país, para evitar cualquier intento de golpe de Estado o instauración de una dictadura, si así se pretende, y para mantener intactas, incólumes, todas aquellas ventajas conseguidas hasta hoy, y que representan el patrimonio más estimado de la clase trabajadora". Firman: Manuel Mascarell, Progreso Alfarache, Juan Peiró, por los Sindicatos de Oposición: Emili Vivas, Agustí Gabanel, por la Federación Sindicalista Libertaria; Pedro Bonet, por la Federación de sindicatos Excluidos de la CNT; Antoni Vila Cuenca, por la UGT; �ngel Pestaña, por el Partido Sindicalista; Rafael Vidiella, por la Federación Catalana del PSOE; Joaquín Maurín, por el Bloque Obrero y Campesino; J. Martínez Cuenca, por la Unió Socialista de Catalunya; Andreu Nin, por la Izquierda Comunista y Josep Calvet, por la Unió de Rabassaires.

"Todas las fuerzas obreras catalanas, menos la CNT y el Partido oficial están en la Alianza.La ausencia de la CNT es importante, porque se trata del elemento obrero más poderoso del país
"(març del 34)y el Comité Ejecutivo de la Alianza decretó una huelga general de 24 horas en toda Cataluña, por solidaridad con los huelguistas de Madrid, el día 13. .. Tradicionalmente, cuando había una huelga general, Barcelona cerraba y las provincias no, o mucho menos. Ahora fue al revés: las provincias cerraron y Barcelona, no.
"La huelga tuvo eco. Los bloquistas de Castellón y Valencia, consiguieron al calor de este ejemplo, formar Alianzas Obreras. La de Valencia, apenas constituida, declaró con éxito huelga general de solidaridad con los huelguistas de una empresa hidroeléctrica. Importante era que si bien la CNT estaba ausente de esas dos Alianzas..

"El Partido oficial catalán se decide a comerse sus frases de cuatro meses antes y pide su admisión en la Alianza Obrera, que, claro está, le es concedida inmediatamente. Lo hace el 4 de octubre, cuando todos prevén una lucha inmediata. En Asturias ni siquiera pidió el ingreso. Entró en la Alianza, sin formulismos, cuando ya había comenzado la lucha .

"(5 d'octubre)A las cinco de la madrugada, los bloquistas se han distribuido por los lugares marcados en rojo sobre el plano de la ciudad. Los grupos de choque, para impedir la salida de los tranvías, los demás, sin armas (porque no las tienen) a repartir manifiestos impresos a toda prisa, a hablar a los grupos de obreros que se dirigen al trabajo. Cada hoja que cae en manos de un trabajador lleva en grandes letras negras: "Huelga general".

"La huelga fue un éxito en toda Cataluña, Barcelona incluida. La Esquerra se oponía a ella. La policía no fue neutral. Para impedir la salida de los tranvías hubo que tirotearse con los policías afiliados a Estat Catala de Dencas. que los vigilaban desde que la CNT, unos meses antes, había perdido la huelga del transporte urbano. Precisó incendiar algunos vehículos que lograron salir. Hacia las ocho y media, ya no quedaba ningún tranvía en la ciudad. El Metro y los autobuses habían parado. Costó media docena de aliancistas heridos. Cuando grupos de la Alianza iban a hacer cerrar los bancos, que habían abierto, un obrero fue muerto. Pero los bancos cerraron. Hubo tiroteos con la policía en otros lugares de la ciudad. Sesenta y tres aliancistas detenidos y treinta y dos pistolas incautadas. La policía se dedicó, incluso, a clausurar sindicatos. El Comisario de Orden Público había dado orden de que se detuviera a quienes fomentaran la huelga y que, por primera vez en muchos meses, se dejara en paz a los cenetistas. Por fin los detenidos fueron dejados en libertad por la tarde, cuando ya se había comprobado que la huelga era realmente general y la ciudad parecía un desierto.

"En Sabadell, la Alianza aisló a la guardia civil, ocupó el Ayuntamiento y proclamó la República Catalana; en Vilanova, proclamó la República Socialista; en Sitges, ocupó el Ayuntamiento; en Lérida, los ferroviarios se unieron a la huelga y para hacerla más completa descarrilaron un tren de mercancías por el lado de Madrid. Tiroteos con la guardia civil casi en todas partes y huelga en todos los pueblos y ciudades. Dencàs cuando supo que en Sabadell se había proclamado la República Catalana, se puso furioso; se enteró porque se lo dijeron unos delegados de la Alianza que habían ido a verlo para
pedirle armas, que lo encontraron durmiendo ya los que recibió en calzoncillos.
Del resto de España llegaban noticias: huelga general en Madrid, en otras ciudades. La CNT no se oponía, pero no participaba, fuera de Asturias.
Por fin, en Barcelona, Estat Català, viendo que estaba siendo desbordado, formó unas comisiones de huelga, a mediodía, cuando ya la huelga era general. Entonces, habiendo cesado el peligro de tiroteos, la gente salió a la calle. El Parlamento Catalán se reunió. La Generalidad tenia 2 500 guardias de asalto y los mozos de escuadra (guardia especial de la Generalidad) concentrados en Barcelona, siete mil escamots con Winchesters y cinco mil sin armas o sólo con pistola. El capitán general ordenó el acuartelamiento de las tropas. Lo que Companys creía que seria un nuevo 14 de abril y Dencàs vio cómo un paseo triunfal con matanzas de obreros, se convertía, gracias a la Alianza, en un movimiento revolucionario.
La Generalidad controlaba, con la policía, las emisoras de radio, que la Alianza no pudo utilizar ni una sola vez. Se husmeaba el olor de la claudicación por miedo al empuje obrero. Para atajarla, la Alianza organizó una manifestación el viernes al atardecer. A las ocho de la noche, la manifestación se puso en marcha detrás de un desplegado que decía: “Exigimos la proclamación de la República Catalana�. Doce mil personas llegaron al Palacio de la Generalidad, en el cual entró una delegación para hablar con Companys. Este la recibe delante de un grupo de diputados. Por las ventanas llega el grito de
la multitud: ¡Armas! ¡Armas!

"Hay que tener serenidad y confiar en el gobierno de la Generalidad. Si se necesitaran, habría armas... dice Companys. La delegación le contesta que lo que el pueblo quiere es la proclamación de la República Catalana y armas para defenderla. No comprende la pasividad de la Generalidad.
David Rey excenetista i del BOC a la multitud, despres d'entrevistar-se amb Companys a la pl. Sant Jaume: "Hemos conminado al Gobierno a proclamar la República Catalana y le hemos dicho que si él no lo hace, lo hará la Alianza Obrera. Hemos pedido armas. Se nos ha dicho que mañana se adoptará una decisión y que si las circunstancias lo aconsejan, nos darán armas... La Alianza ha concedido este margen de confianza, pero si ve que se duda, proclamará la República Catalana y llamará al pueblo a defenderla."

Seis de octubre. Sábado, día de huelga general en Cataluña. No hay periódicos. La gente se entera de lo que ocurre por la radio y por otro Boletín de la Alianza. Este comienza, con grandes letras: "Viva la República Catalana". La FAI hace circular un manifiesto ordenando a los obreros que vayan a reabrir los locales de los sindicatos clausurados por la policía. No adhiere a la huelga, pero quiere aprovecharse de ella. Dencàs tiene un motivo ahora, para tomar la ciudad “militarmente� con los escamots. Las paredes se cubren de carteles de la Alianza: "En esta hora grave precisa una acción enérgica y decidida. Hay que proclamar la República Catalana hoy mismo, mañana acaso ya sería tarde. ¡Viva la huelga general revolucionaria!¡Viva la República Catalana!

En el resto de Cataluña, la presión aumentaba. Se habían constituido comités revolucionarios, con la colaboración de los rabassaires, a pesar de las órdenes de sus dirigentes, y en algunos lugares, de la CNT local. El comité registraba las casas de los elementos de derechas y les tomaba las armas ocultas. El de Lérida se incautó de una imprenta y publicó un diario. El de Manresa convocó a una asamblea popular en la plaza de toros. En Gerona, en uno de los trenes paralizados, viajaba el ministro de asuntos exteriores francés, que se hallaba de vacaciones. En Palafrugell se quemaron los muebles de los locales de partidos de derechas. La Generalidad pide al Comité Ejecutivo de la Alianza que indique al de Lérida que deje circular un tren cargado de ganado. A las tres de la tarde del sábado, ya se ha proclamado la República Catalana en toda Cataluña, menos en Barcelona.

Una comisión de la Alianza vuelve a visitar la Generalidad. No puede esperarse más, le dice a Companys. Lo que se haga en Cataluña determinará lo que se haga en el resto de España, donde la huelga es casi general. Hay que aprovechar el espíritu combativo de la masa, dar armas, rodear los cuarteles... Companys asegura, promete, vacila, se enoja. .. Los grupos de choque del Bloque han ocupado, entre tanto, el edificio del Fomento del Trabajo Nacional, la patronal, que acaba de trasladar sus oficinas a un nuevo edificio. Allí se instala la Alianza, muy cerca del Palacio de la Generalidad. Se dispone un lugar de socorro, con enfermeras y médicos, y un depósito de las escasas municiones, de que se dispone. Pero el Comité Ejecutivo se reúne en otros lugares, porque en cualquier momento Dencàs puede dar orden de detenerlo.

Las armerías siguen guardadas por la policía. Un comité militar de la Alianza, formado por la mañana, convierte la ancha calle donde está el local en un campo de adiestramiento. Se forman grupos y secciones con hombres de la misma organización, para que se conozcan entre sí. Se crea una sección de ametralladoras -sin ametralladoras-, bajo el mando de un antiguo sargento. Hay unos seis mil hombres y unas docenas de mujeres.

A las seis de la tarde, el Ejecutivo de la Alianza considera que es inútil seguir visitando a Companys y para presionarlo organiza una nueva manifestación, de aspecto militar. Las calles están desiertas, pero la gente se aglomera en los balcones y aplaude. Orden de resistencia pasiva si la policía intenta impedir el desfile. Debajo de la pancarta de la Alianza, el Comité Ejecutivo en peso. Muchos salen de su casa para agregarse a la manifestación. Cuando ésta llega delante del Palacio de la Generalidad, las ventanas están cerradas. La gente desfila, tratando de marcar el paso, por delante del Comité Ejecutivo. puño en alto y gritando solamente: ¡Viva la República Catalana! ¡Queremos armas!...

Nadie sabe qué efecto habrá tenido el desfile, que Companys ha contemplado desde detrás de las persianas. No hay que esperar mucho por la respuesta. A las ocho de la tarde, Companys sale al balcón de la Generalidad y delante de la gente que llena a medias la ancha plaza, proclama el Estado Catalán dentro de la República Federal Española. No da órdenes ni orientaciones, sólo pide que se tenga confianza en su gobierno.

Ahora les llega el turno a los escamots, los únicos con armas.

La gente de la Alianza está concentrada en el edificio de la patronal, esperando armas. Muchos piensan que en cuanto oigan unos tiros, irán allí para recoger los Winchesters de los escamots que caigan bajo las balas.

En el CADCI se han reunido unos cuantos miembros de Estat Català Proletari -recién constituido y que no forma parte de la Alianza-, y desde los balcones, con fusiles vigilan el cuartel de Atarazanas, al otro lado de las Ramblas. Los otros cuarteles, nadie los vigila, porque la policía está concentrada en las Comisarías y los escamots están en sus locales. La calle pertenece al primero que la ocupe.

El primero en ocuparla es el ejército. Después de cruzar por teléfono unas frases con Companys y de constatar con Madrid por telex, el capitán general, el catalán Domenec Batet (fusilado en 1936 en Burgos por los militares alzados), da orden a la tropa de salir a proclamar el estado de guerra y de restablecer el orden.

A las nueve de la noche salen de Atarazanas cañones y ametralladoras. Cañonean el CADCI -donde mueren varios de sus defensores, entre ellos los jefes de Estat Català Proletari Jaume Comte y J. García Alba-. ¡Increíble! Dencas, el tartarín nacionalista, no moviliza a su gente. A las diez, los soldados están frente al Palacio de la Generalidad.

Al escuchar los primeros tiros, muchos obreros salen de sus casas y van a los locales de la Alianza. Dencas, a las siete y media, había prometido mil fusiles, pero nunca llegaron. Las únicas armas que la Generalidad entrega a los obreros son las pistolas personales de Companys y algunos diputados, que las dan, ya pasada media noche, a un militante aliancista que había ido de enlace a la Generalidad. Una docena en total...

Los aliancistas comienzan a visitar las viviendas de los derechistas, exigiendo la entrega de armas. La radio lanza al aire canciones folklóricas y discursos de Dencàs. Los escamots siguen en sus locales, con los fusiles entre las piernas. Hay que comer. Se requisan alimentos en las tiendas cuyos dueños, según el sindicato correspondiente, tratan peor a sus empleados. En cambio, los farmacéuticos entregan de buena gana gasas y material de cura para los botiquines.

Cuando amanece, la gente concentrada en la Alianza comienza a dispersarse. Sólo quedan los militantes. Llega el ruido de los cañones que disparan contra la Generalidad. Les contestan fusiles. A las seis y media, Companys decide rendirse, en vez de salir por la puerta trasera, ponerse al frente de la Alianza y los escamots y establecerse en cualquiera de las ciudades catalanas, como le sugiere su jefe de Mozos de Escuadra. Había hecho el gesto y esto le bastaba. Mientras el gobierno de la Generalidad y los miembros del Ayuntamiento pasan detenidos entre dos filas de soldados. Dencàs sale por las alcantarillas del edificio de la Conserjería de Gobernación y Badía, su lugarteniente, huye de una casa cercana a la Generalidad donde deja un considerable depósito de bombas, fusiles, unas ametralladoras y mucha munición, sin haber disparado ni un solo tiro.

La rendición llega sin derrota. Estaban los escamots, la Alianza, armas y mucha gente dispuesta a actuar. Toda Cataluña en poder de la Alianza o de la Esquerra. En las poblaciones cercanas a Barcelona habían comenzado a movilizarse grupos de obreros y rabassaires dispuestos a intervenir sin esperar ya más las órdenes que no llegaban. Desorientadas por el hitlerismo de Dencàs -que a última hora, por radio, pedía a la Alianza que se lanzara al combate sin armas, mientras mantenía a los escamots armados encerrados en sus locales-, estas fuerzas se habían rehecho, en la madrugada del domingo día 7. Querían luchar. Si el gobierno de la Generalidad se hubiera trasladado a cualquier población, hubiese encontrado un apoyo en masa y el combate hubiera podido comenzar y continuar. No se sabe, claro, con qué resultado, pero Cataluña hubiese podido hacer, por lo menos, lo mismo que Asturias.

Cuando la radio dio la noticia de la rendición de la Generalidad, los centros de escamots se vaciaron en diez minutos. Los Winchesters quedaron tirados bajo las mesas. En los pueblos, la gente de la Esquerra abandonó los ayuntamientos, donde quedaron sólo los aliancistas. Finalmente, la Alianza ordenó: apoderaos de las armas abandonadas; retiraos a casa; cuando llegue la represión, negad; lo importante, ahora, es salvar hombres y armas; la lucha ha terminado hoy, pero continuará en el futuro.

El miedo a los obreros, más que al ejército, hizo capitular a la Generalidad. Posiblemente la Alianza no hubiera sido bastante fuerte para tomar la dirección de la lucha, si ésta hubiérase realmente comenzado. Pero Companys no quiso arriesgarse.

Los aliancistas recorrieron algunos locales de escamots, recogiendo armas y municiones, que ocultaron para días mejores. No pocas de estas armas sirvieron el 19 de julio de 1936. Una quincena de bloquistas fueron a la Comisaría de Orden Público -abandonada por el Comisario General-, pero encontraron a los guardias tan desmoralizados y sin oficiales, que no pudieron hacer nada.

Se dio la orden de retirarse del local de la Alianza. U n grupo de aliancistas se dirigió a Gracia. Sostuvo tiroteos con la guardia civil en diversos lugares, llegó a Sant Cugat, donde se instaló en el ayuntamiento y después hasta cerca de Sabadell. Ante la inutilidad de su intento, finalmente se desbandó. Dejó, en los tiroteos, a cuatro muertos (entre ellos, dos mujeres bloquistas) ya diecisiete detenidos, que semanas más tarde fueron condenados por un consejo de guerra y estuvieron en el fuerte de San Cristóbal de Pamplona hasta febrero de 1936.

Cuando ya no había lucha en ninguna parte, Patricio Navarro, del Comité Regional de la CNT, habló por radio desde la Capitanía General ordenando a los obreros que acudieran al trabajo.

Los hechos de octubre costaron en Cataluña 74 muertos (de ellos 22 de las fuerzas de orden público) y 252 heridos. (20) Fuera de dos muertos de la Esquerra y una docena de víctimas accidentales, los demás fueron todos aliancistas.

En Asturias, la Alianza Obrera no había tenido que esperar la colaboración de los republicanos. No sintió miedo a la revolución. Se luchó durante dos semanas y el gobierno tuvo que recurrir a las fuerzas del Tercio (Legión Extranjera) para aplastar el alzamiento de los mineros. El Bloque, claro está, participó en esta lucha, aunque sólo contaba allí con un grupo reducido. Los miembros de éste eran gente de tradición, conocida de los mineros y ocuparon cargos de responsabilidad en los comités que organizaron la vida local durante el tiempo que los obreros dominaron a Asturias. Uno de ellos, Manuel Grossi, fue condenado a muerte e indultado como los demás civiles encartados. (21)

Asturias confirmó el acierto de las tesis de la Alianza, y de rebote el acierto del Bloque al proponer su formación en Cataluña. Si la Alianza no hubiera surgido en Barcelona, posiblemente la iniciativa no habría aparecido en otros lugares de España. La Alianza asturiana demostró mucha imaginación y dotes de iniciativa en organizar la vida cotidiana. Quien observara bien los acontecimientos de Asturias podía prever, en cierto modo, lo que sucedería en julio de 1936. Las milicias, las colectivizaciones y los comités que aparecieron en los comienzos de la guerra civil, estaban ya en germen en la experiencia asturiana de 1934.

"¿Qué decía el Bloque? Dio su versión de los hechos en un folleto (27) en el cual se lee:

En los acontecimientos de octubre, hubo dos centros revolucionarios principales: Asturias y Cataluña. Precisamente los dos lugares, en donde la Alianza Obrera tenía una mayor virtualidad.

En Asturias, la Alianza Obrera era completa. Comprendía a todos, absolutamente todos los trabajadores. De ahí su fuerza irresistible. De ahí el empuje arrollador del proletariado asturiano que en breves horas hizo triunfar su insurrección.

(...) En Cataluña, los acontecimientos adquirieron otro giro a causa de la presencia de la Generalidad y de la traición que, a última hora, hicieron los partidos pequeño-burgueses.

La Alianza Obrera de Cataluña no era completa. Faltaba la Confederación Nacional del Trabajo, cosa que no ocurría en Asturias.


"Maurín, unos meses después, resumirá la experiencia en términos políticos: (28) “la pequeña burguesía de la Generalidad ha vendido las libertades de Cataluña y al mismo tiempo del movimiento obrero�.

----------------

www.veuobrera.org
Mestre Ventura, Ricard. Dirigent de la CNT...
Moix Regàs, Josep. Sabadell, 1899 - Praga, 1973.Cenetista. S'exilià després dels fets del Sis d'octubre
Marquès i Codorniu, Josep. ? – Tortosa, 1936. Dirigent obrer socialista de Tortosa. L'any 1934 participà en els fets del 6 d'octubre i fou empresonat al vaixell Manuel Arnús ancorat al port de Tarragona.
Llop Convalia, Roc. Miravet (Ribera d'Ebre), 1908. Militant de la CNT. Exercí de mestre. Fou empresonat després dels fets del Sis d'Octubre de 1934
Alcocer Gil, Pedro. Alhabia (Almeria), 1906. Militant de la CNT i de la FAI a Terrassa. Emigrà a Barcelona en 14 anys. Participà en l’assalt de l’ajuntament de Terrassa, durant la revolta del febrer de 1932 dirigida per la FAI, i a l’assalt de la presó l’octubre de 1934, cosa per la qual fou empresonat diverses vegades.
Arans Nin, Joan. Albinyana, 1893 - Vilanova i la Geltrú, 1964. Dirigent de la CNT, ...ou empresonat pels fets del 6 d'octubre de 1934.
Balada Gual, Sergi. (Se’l cita també com Francesc)Vilanova i la Geltrú, ? - Cuautla (Mèxic, 1962). Sindicalista i militant del POUM. President del Sindicat Tèxtil de la FOUS. Pels fets del Sis d'Octubre de 1934 fou condemnat a mort, però més tard fou amnistiat. Comandà una columna del POUM que sortí cap al front d'Aragó el juliol de 1936.
Barrera Maresma, Martí.-La Bisbal d'Empordà 1889 - Barcelona, 1972. Sindicalista i polític republicà. ...     Pels fets del Sis d'octubre de 1934 fou condemnant a 30 anys de presó.

....

El sis d'octubre a Gelida
http://www.xtec.es/~aguiu1/gelida/historia/octubre.htm

etc etc
Sindicato Sindicat