Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: educació i societat
Arquitectura rural valenciana, un patrimonio en peligro de extinción
03 oct 2004
Arquitectura rural valenciana, un patrimonio en peligro de extinción


NUESTRA COMUNIDAD TIENE UNOS CONJUNTOS ARQUITECTÓNICOS QUE MERECEN SER CONSERVADOS

A pesar de los esfuerzos de algunos expertos, así como la conocida falta de interés de los responsables políticos y del tejido empresarial, hace peligrar uno de los legados arquitectónicos más singulares y extraordinarios que han surgido junto a la huerta.

No se puede hablar del campo valenciano sin referirse a todos los elementos que conforman las alquerías, las casas rurales de la huerta, con sus caminos, jardines, lonjas, molinos, pozos, barracas, acequias...

A pesar de algunos titánicos esfuerzos y combates por conservar el variado legado histórico-artístico valenciano, hoy apenas quedan ciertos vestigios de lo que fue una gloriosa y artística arquitectura rural.

El voraz y obsceno expolio urbanístico ha impedido que se puedan conservar intactos ciertos conjuntos completos.

Milagrosamente se conservan algunas alquerías completas dentro de la ciudad de Valencia, como la famosa Alquería del Moro, cuya Casa del Señor es de propiedad municipal gracias a las gestiones e iniciativas emprendidas por Cercle Obert de Benicalap.

Por Decreto 25/2004, de 20 de febrero, se declara Bien de Interés Cultural, con la categoría de Monumento, la Alquería del Moro de Benicalap - Valencia, a petición de Antonio Marín Segovia, presidente de la entidad cívica Cercle Obert.

http://www.iberica2000.org/Es/Articulo.asp?Id=1800
03alqueria.jpg
07alqueria.jpg
09alqueria.jpg
11alqueria.jpg
12alqueria.jpg
13alqueria.jpg
Arquitectura rural valenciana, un patrimonio en peligro de extinción


NUESTRA COMUNIDAD TIENE UNOS CONJUNTOS ARQUITECTÃNICOS QUE MERECEN SER CONSERVADOS

A pesar de los esfuerzos de algunos expertos, así como la conocida falta de interés de los responsables políticos y del tejido empresarial, hace peligrar uno de los legados arquitectónicos más singulares y extraordinarios que han surgido junto a la huerta.

No se puede hablar del campo valenciano sin referirse a todos los elementos que conforman las alquerías, las casas rurales de la huerta, con sus caminos, jardines, lonjas, molinos, pozos, barracas, acequias...

A pesar de algunos titánicos esfuerzos y combates por conservar el variado legado histórico-artístico valenciano, hoy apenas quedan ciertos vestigios de lo que fue una gloriosa y artística arquitectura rural.

El voraz y obsceno expolio urbanístico ha impedido que se puedan conservar intactos ciertos conjuntos completos.

Milagrosamente se conservan algunas alquerías completas dentro de la ciudad de Valencia, como la famosa Alquería del Moro, cuya Casa del Señor es de propiedad municipal gracias a las gestiones e iniciativas emprendidas por Cercle Obert de Benicalap.

Por Decreto 25/2004, de 20 de febrero, se declara Bien de Interés Cultural, con la categoría de Monumento, la Alquería del Moro de Benicalap - Valencia, a petición de Antonio Marín Segovia, presidente de la entidad cívica Cercle Obert.




Les alqueries de lâhorta, uns vestigis senyorials en perill dâenderroc o ruïna

http://www.uv.es/metode/numero35/30_35.html



per Agustí Hernàndez Dolç, Periodista (Levante EMV).


Les alqueries de lâHorta de València són un vestigi senyorial que ha resistit el pas dels segles. Aquests habitatges nobles, en la seua majoria estan en ruïna i han estat comprats per lâadministració amb la finalitat de convertir-los en edificis de serveis. No obstant això, la protecció no garanteix evitar lâenderroc, com sâha demostrat en els darrers temps.

Si preguntem a un llaurador de lâHorta, ens distingirà perfectament entre una alqueria, una casa de llaurador i una barraca o qualsevol altra edificació. Lâantiguitat de les alqueries i els seus trets constructius marquen una gran diferència amb qualsevol altra construcció, tot i que hui sâha generalitzat el nom dâalqueria per a qualsevol casa de lâhorta llevat de les barraques. Conegudes com a âdel temps dels morosâ?, la tradició de pares a fills en lâHorta situa el seu origen segles enrere, i podem dir que no sâequivoca, si bé lâantiguitat varia segons els casos.

Els trets que identifiquen les alqueries, si seguim les explicacions de Josep Vicent Aguilar Sanz i Immaculada Rubio Lluch en la seua obra Lâarquitectura tradicional dâAlboraia (I). Una aproximació al nostre patrimoni arquitectònic. Aspectes teòrics, així com lâobra de lâarquitecte Miguel del Rey Arquitectura rural valenciana. Tipos de casas y análisis de su arquitectura, són molt clares. Aguilar i Rubio constaten que les alqueries solen orientar la seua façana principal a migdia o llebeig (la denominació que rep a lâHorta el sud-est), i això les diferencia de la gran majoria de construccions, que tenen lâorientació principal a lâest. Aquest tret suggereix una antiguitat dâuns quants segles (la majoria també són citades en documentació antiga), perquè les cases dâhorta construïdes durant lâactual segle miren a llevant, a fi dâaprofitar millor les brises i els seus efectes tèrmics. Alqueries com les de la Campaneta o Magistre (Alboraia); Corda (Almàssera); Serra (Benimaclet); Pelegrí o Güiso (racó de Sant Llorenç), Tota (pla de Sant Bernat), o les del camí de Montcada confirmen el que sâha esmentat.

Un altre tret de les alqueries de lâHorta de València és la seua grandària en comparació amb la resta de les construccions existents, aspecte que sâexplica perquè normalment són formades per diverses cases, i dins la principal, una habitança (la superior) per als propietaris; i la planta inferior per als llogaters o casers. La preeminència de lâarrendament també és una constant en les terres que rodegen les alqueries.

Com a característiques distintives de les alqueries trobem lâantiga existència dâuna torre (que pot mantindreâs encara, com per exemple lâalqueria de Falcó), lâentrada amb arc de mig punt, bé exterior (Serra) o interior (Pelegrí), així com lâexistència dâuna ermita o capelleta, més o menys degradada o fins i tot desapareguda, i aprofitada per a usos no religiosos en la majoria de casos.

Les alqueries actualment es distribueixen pels voltants de la ciutat, si bé els conjunts més representatius es troben al nord i a lâoest. També hem de destacar un factor aplicable a les barraques: nâhi ha una major presència dâalqueries com més prop del cap i casal. Els grups més significatius són els situats en lâeixida del camí de Montcada des de València; la zona de Benicalap; lâantic camí de Godella; i la zona de Benimàmet-Beniferri. A Orriols i les partides dâhorta contígües (Racó de Sant Llorenç i pla de Sant Bernat) encara es poden localitzar una desena llarga dâalqueries, i a Alboraia nâhi ha sis o set més.



--- CAUSES DE LâABANDONAMENT
La principal causa dâabandonament de les alqueries és la manca dâús. El llaurador valencià de la comarca les concep com a construccions respectables, âdel temps dels morosâ?, però això no ha estat obstacle per a la reforma o lâenderroc, si sâha pogut. La comfortabilitat o els nous usos sâhan imposat a qualsevol altre criteri dâidentitat o tradició. Altres alqueries, propietats encara senyorials, esperen les requalificacions de terrenys per a traureân del solar un benefici econòmic. En aquesta conjuntura, mantindre lâalqueria en un estat de runa és garantia que no entrarà en cap catàleg i podrà ser enderrocada.

Aquestes cases dâorigen nobiliari han passat dels seus propietaris originaris a llauradors fruit dels arrendaments històrics. En uns altres casos, el canvi de propietat ha tingut com a conseqüència lâenderroc, o la venda a compradors que adquireixen la terra per a usos distints a lâagricultura, a un preu superior al de mercat. Així és com cap llaurador pràcticament pot comprar terra a prop de València per a llaurar-la, i els usos del terreny es converteixen en merament especulatius.



--- SITUACIÃ DE LES ALQUERIES
La situació de les alqueries de lâHorta no és bona i, encara que hi ha diverses figures de protecció, no en garanteixen la conservació. Dâaltra banda, la majoria dâalqueries no tenen protecció de cap tipus, i escampades per lâHorta, tenen com a única garantia de supervivència la voluntat de mantindre-les dels seus propietaris (si és que hi ha voluntat), o la resistència de les seues estructures. Excepte les que han estat incloses en els catàlegs del Pla General de València, o dâalgun dels pobles de la comarca, la majoria estan en ruïna, o han estat restaurades a càrrec del propietari. Cal dir que la protecció dâalgunes dâaquestes construccions (per exemple lâalqueria del Pi de Cases de Bàrcena) no els ha assegurat lâús social, o la restauració, i com a conseqüència de la seua ubicació van caient a poc a poc o pateixen freqüents expolis.

La situació de ruïna amenaça moltes alqueries. Ãs el cas de la de Pino Hermoso (Borbotó) o Tallarrós (Poble Nou). Unes altres alqueries esperen projectes de rehabilitació, com la Casa de la Sirena de Benifaraig; o es mantenen com a habitatge al cos de barris residencials (alqueries dâOrriols). La majoria dâalqueries patrimoni municipal també esperen les rehabilitacions, com per exemple la del Moro, a Benicalap. Com sâha dit, algunes són propietat particular i han estat restaurades. Tenim en aquest cas lâalqueria del Magistre, habitada i mantinguda pel caser, encara que propietat dâuna família de Madrid. A Almàssera trobem el cas de dues conegudes famílies que mantenen dues alqueries. Una família té la casa en els voltants del camí de les Vinyes, ca Aureli; i lâaltra a la vora del carril bici de lâHorta Nord. La primera ha estat restaurada amb tot el luxe dâun antic casalot senyorial, i la segona manté lâantiga estructura.

Quant a les alqueries que darrerament sâhan enderrocat, tenim els casos de la partida del Pouet de Campanar. Ni les denúncies judicials evitaren que lâalqueria de Barberà, entre altres, caiguera, i unes altres com la del Rei (segle XVI, segons Miguel del Rey), estiguen condemnades. Tampoc no és estrany en aquesta dinàmica de destrucció que, en els darrers mesos, a Campanar fins i tot sâhaja destruït lâassut medieval de la séquia de Rascanya. Una alqueria âil·lustreâ?, de les primeres a caure, va ser lâalqueria Cremada en la qual discorre La Barraca de Vicent Blasco Ibáñez, i que hui estaria dins lâestadi del Llevant UE.

A la zona dels Orriols recentment sâha enderrocat lâalqueria de Fabonet, i durant 1999, poc després de lâenderroc de les de Campanar, enfront de lâempresa Lladró de Tavernes Blanques, caigueren diverses alqueries incloses en el PGOU de València amb nivell de protecció 2 i 3. La del Moro, també protegida al Pla General com a bé dâinterès cultural, té un aparcament afegit que degrada lâestètica de la construcció.

Actualment, en els voltants de la Biblioteca Valenciana també hi ha un parell dâalqueries ben significatives. Unes altres, com les de Barrinto (segles XIV al XVI), al parc municipal de Marxalenes, han estat aprofitades com a edificis de serveis, en aquest cas Biblioteca Joanot Martorell. No obstant això, la dinàmica actual és lâenderroc o lâabandonament. També hi ha casos de restauració a iniciativa privada i per a un ús divers: durant tot lâany, estival o de cap de setmana. Ãs el cas de les del Sec o la Campaneta (Alboraia), afegida a les vivendes dâAlmàssera o algunes més perifèriques de València.



--- FUTUR DE LES ALQUERIES
El futur de les alqueries passa necessàriament per donar-los algun tipus de vida. No es pot pretendre salvar allò que no té una funció que complir, siga monumental, o com a centre cívic o lloc dâesbargiment. Ãs cert que les alqueries tenen més vida que qualsevol altra construcció de lâHorta, i que la seua fortalesa ha estat testimoniada al llarg dels anys, perquè no debades la majoria tenen estructures tardomedievals, o estan datades entre els segles XIV i XVIII. No obstant això, si no hi ha algun pla de restauració o canvi dâús, més prompte o més tard cauran, com ja va apreciar el Consell Valencià de Cultura a finals de 1998 després de lâenderroc de les alqueries de Campanar. En aquest cas el Consell va desatendre la petició de catalogar el patrimoni rural valencià.


Les alqueries tenen un futur incert. Entre la ruïna, lâabandó, lâoblit i la restauració. El que és clar és que les alqueries hui ja no cauen pel seu propi pes. Han aguantat molts segles i poden continuar fent-ho. Si hui són enderrocades, en la majoria de casos és perquè els ajuden.




Patrimoni cultural a les hortes valencianes

http://www.uv.es/metode/numero22/19_22.html



per Carles Sanchis Ibor, Centre Valencià dâEstudis del Regadiu. Universitat Politècnica de València


El camins que fa lâaigua, des dâun riu o una font fins els camps regats, estan jalonats per artefactes i fites arquitectòniques pensades, bastides i reconstruïdes per successives generacions. Ãs un conjunt patrimonial que a les hortes valencianes té una continuïtat contrastada des dâèpoca islàmica, uns elaborats mosaics agraris, articulats per canals de reg âséquies, braços i fillolesâ i drenatge âassarbs i escorredorsâ, a la vora de les quals sâalçaren alqueries, massets, barraques i, fins i tot, palaus.

A les grans hortes del litoral, assuts i preses han estat el punt de partida de les xarxes de canals. Fets, desfets i refets, en una lluita inacabada per domesticar els rius, es conserven magnífics treballs dâenginyeria hidràulica, com ara els assuts de Santa Quitèria al Millars o el de la Séquia del Rei a Antella, les travesses del riu de Morvedre o les boqueres del reg de tèrboles de les terres més àrides.

La captació del freàtic ha estat però, tan important com la derivació dâaigua fluvial. De vegades, els assentaments humans coincideixen amb lâemplaçament de fonts de reg, que alimenten hortes menudes i sovint, les fonts han estat vinculades a elements religiosos. La font antiga dels pobles sol estar vora lâesglésia âadés mesquita que exigia ablucionsâ i les més llunyanes queden sota la benedicció dâalgun sant benefactor. La tipologia nâés molt variada: qanats islàmics, pous amb sènies, fontanes barroques o simples mines excavades a les marjals.

També hi ha una tipologia de xarxes de reg. Les primitives hortes islàmiques presenten un traçat arborescent, amb séquies dividides per partidors proporcionals âllengües o rollsâ, mentre els dissenys posteriors tendeixen a lâortogonalitat i al tandeig de les dotacions amb partidors de comportes. Així mateix, el substrat geomorfològic condiciona la disposició dels canals, que sâobrin en forma de ventall sobre els cons al.luvials o seguiexen traçats paral.lels sobre les terrasses fluvials, mentre els escorredors solen coincidir amb drenatges naturals.

La gravetat i la voluntat dels homens han manat a les hortes. Per salvar una topografia adversa es construiren aqüeductes, sifons i altres artefactes. Els arcs i aqüeductes foren molt de temps les obres més admirades. A alguns seâls ha volgut atribuir una romanitat hui discutida o rebatuda. No cal que siguen romans per resultar valuosos. També ho són les sènies i les nores âcom els magnífics exemples de Rojales o Casas del Ríoâ que permetien elevar lâaigua cap als alters o traure-la dels rius, dels assarbs o del freàtic. Hi ha, a més, diverses eines de menor dimensió emprades a les marjals per regar i eixugar, moguts esforçadament amb els braços âtahones, carabassinsâ o amb els peus âpalancanes, sanguangos, bombillos.

Així mateix, els salts topogràfics foren aprofitats âo provocatsâ per intercalar molins, batans, almàsseres i martinets, enginys hidromecànics que tingueren una importància econòmica de vegades similar o superior al reg. Els casals moliners contenien lâartefacte hidràulic i sovint també la vivenda del propietari o arrendador. La introducció dels motors elèctrics o dâexplosió provocà en molts casos lâabandó dels edificis, dels quals en resten destacats conjunts en estat ruinós.

A les hortes, entorn als principals pobles, es consolidaren nombroses construccions disperses, dâun poblament permanent o estacional o bé tan sols de cases de feina. Aquestes construccions assoliren una densitat màxima a les acaballes del segle XIX. Alguns sectors de lâHorta de València hi comptaven amb més de 50 barraques per kilòmetre quadrat. El 1993 només es censaren 55 en tota lâHorta. Pobres e indecentes âen pronosticà Cavanilles a la Vega Bajaâ es de esperar que desaparezcan con el tiempo. El 1973, al Baix Segura només quedaven una vintena i hui deu ser difícil trobar alguna. La mateixa sort han pogut córrer edificis més nobles de les hortes valencianes, però encara es conserven magnífiques peces dâarquitectura medieval âlâAlqueria del Moro (Valencia, s. XIV-XV), lâAlqueria del Piâ o moderna âlâAlqueria del Magistre, lâAlqueria de la Senyoria (Borriana, XVII-XVIII)â, dins un divers conjunt dâarquitectura rural âcases populars, cases torre, les ceberes, els massets de la Plana. La creació de lâAcadèmia de Sant Carles (s. XVIII) hi incorporà un component il·lustrat o racionalista, palès en residències i xalets als horts de retir de la burgesia valenciana. Lâarquitectura dâaquestes hortes és, en definitiva, la plasmació física dâuna cultura mil.lenària.

La recent industrialització i el desenvolupament urbà han canviat la fesomia i la percepció dâaquests espais. Algunes hortes són ara falsos corredors verds, en determinats indrets molt degradats, que coexisteixen amb fàbriques, magatzems i carreteres transitades. Els camps es reguen sovint amb aigua del clavegueram, els artefactes hidràulics i els edificis estan envellits o abandonats. En aquest context, la valoració social del patrimoni hidràulic i arquitectònic seân resent. Sâignora el seu significat i, en conseqüència, elements singulars cauen en lâoblit, sâafonen o són enderrocats; es trenca així la continuïtat dels camins de lâaigua i lâharmonia del conjunt arquitectònic.

Els esforços destinats a preservar el patrimoni de les hortes valencianes han dâencaminar-se, dâuna banda, a divulgar els valors dâaquests paisatges i, dâaltra, a inventariar i protegir legalment els elements més significatius. Cal fer un vast catàleg del patrimoni hidràulic, una base de dades que descriga tots els elements del regadiu històric valencià. Sâhaurien de fotografiar i filmar artefactes, a més dâelaborar-ne descripcions detallades, referides a la construcció, significació històrica, funcions i estat de conservació. Ja sâha fet al Camp de Morvedre i, a hores dâara, un equip dâinvestigadors desenrrotlla aquesta tasca a la Séquia de Montcada. Són iniciatives que caldria estendre a altres hortes.

Lâeficàcia de les mesures de protecció i conservació del patrimoni hidràulic varia en funció de dos factors: la pressió urbana i la pervivència de lâús tradicional. A les hortes allunyades de les grans ciutats que mantenen una productivitat acceptable âo almenys serveixen de complement a lâeconomia familiarâ les perspectives són positives, sobretot si lâentorn reuneix valors naturals o paisatgístics. Les petites hortes de la serra dâEspadà, amb els seus molins, fonts i safareigs, a la vora dels boscos de sureres, en són un bon exemple. La seua conservació, amb lâorganització de rutes âcom ara les editades recentment sobre el Valle de Ayora-Cofrentesâ i petits museus âcom el Museu de lâAigua de Callosa dâEn Sarriàâ, pot esdevenir un atractiu per al turisme rural.

Lâús, en efecte, assegura la conservació. Per això la protecció de les hortes periurbanes sâendevina complexa i conflictiva. En zones de dimensions reduïdes, hom pot assajar la creació dâecoparcs, museus vius orientats a la divulgació de les activitats tradicionals o a lâagricultura biològica. Però, no es pot fossilitzar així tot el regadiu històric periurbà.

En algun cas puntual, la solució podria ser integrar elements dins el paisatge urbà, a ser possible mantenint-ne o recreant-ne lâús. Això sâha fet, per exemple amb el partidor de Sant Nofre âa la séquia de Quartâ o lâassut de Rovella, dins el jardí del Túria. Els resultats depenen molt de la qualitat del projecte o lâentorn arquitectònic on sâhan dâintegrar âsense caure en el pastitx o lâestridènciaâ, però pot ser una eixida viable per a exemples concrets, com a alternativa a una destrucció segura.

Aquestes iniciatives, haurien dâacompanyar-se dâaccions encaminades a divulgar la vàlua dâaquests paisatges seculars, orientades al públic adult i molt especialment als escolars. Caldria donar a conéixer les activitats tradicionals i el funcionament dels artefactes, la seua significació històrica i ambiental. Per a aquesta tasca comptem amb un ric llegat arquitectònic i enginyeril, però no cal deixar de banda el patrimoni conservat als arxius âals de titularitat pública i a les comunitats de regantsâ; nombrossísims plànols, pergamins i expedients, que testimonien el vigor dâuna antiga forma de vida.


Para conocer la historia, estructura y valor de la singular y hermosa arquitectura rural valenciana, recomendamos los libros escritos por Juan Miguel del Rey Aynat, profesor de la Universidad Politécnica de Valencia.



ARQUITECTURA RURAL VALENCIANA.
Tipos de casas y análisis de su arquitectura
Juan Miguel del Rey Aynat

http://www.via-arquitectura.net/01_prem/01p-112.htm



La Conselleria de Cultura, Educació i Ciéncia, está confeccionando el Inventario General de Bienes Etnológicos de la Comunidad Valenciana, con el fin de dar a conocer, preservar y difundir nuestro patrimonio. la casa, su forma, la disposición de sus espacios, sus elementos de construcción, y en particular la casa rural, son parte importante de nuestro patrimonio cultural. Su valoración y catalogación son necesarios para su protección, y es aquí donde radica el interés de los estudios que creen las bases teóricas para una lectura Iógica y uniforme de estas arquitecturas en nuestro ámbito cultural y geográfico.

El trabajo que se publica está inserto dentro de una amplia preocupación por el autor de una aproximación al conocimiento de nuestro patrimonio rural, y es quizás, el punto de partida de todo un proceso de aproximación a esta faceta de nuestra cultura, que se extiende en otros trabajos y publicaciones que nos acercan progresivamente a distintos lugares de nuestra historia agraria y por supuesto, de los hombres y mujeres que la hicieron realidad, conociendo sus casas, sus espacios de habitación, la forma de sus cubiertas, la disposición de sus muros, los tipos de vanos y cualquier otro elemento de su arquitectura.

La lectura que Miguel de Rey realiza desde una óptica global y los resultados que se obtienen en el análisis de una determinada época, nos indica la existencia de una unidad cultural importante en nuestra geografía, con más o menos intensidad en determinadas zonas. En el estudio se ha intentado buscar una vertebración, no sólo desde las montañas y planas del Norte de Castellón, hasta las comarcas al Sur del Vinalopó, sino también una lectura entre las llanuras litorales y la montaña interior. Podemos leer en este sentido, cómo la casa, dentro de la alquería o de la masía, responde en determinada época, a un planteamiento similar a la hora de abordar el espacio de habitación, diferenciándose en aspectos propios de su realidad geográfica. Y también cómo el Centro y el Sur de nuestro territorio responden, en esta época alterna, a esquemas uniformadores en arquitectura, coincidiendo con momentos de máximo auge de crecimiento demográfico y constructivo.
Los parámetros desde los que se analiza la casa rural y la voluntad de una lectura unitaria en arquitectura entre lo rural y lo urbano, abre nuevas perspectivas a este tipo de análisis, donde la disciplina arquitectónica es la base de la catalogación, abandonando de esta manera otros campos más propios de la geografía o de la economía agraria.

Es oportuno este trabajo metodológico para desde él sintetizar y valorar un patrimonio tan rico como nuestra arquitectura rural, que por su ubicación en un paisaje en plena transformación, en muchos casos, necesita de un singular tratamiento y protección para poder transmitir y conservar sus valores a las futuras generaciones.

Carmen Pérez García. Directora General del Patrimoni Artistic
[Presentación del libro Arquitectura rural valenciana]


Sobre el libro ARQUITECTURA RURAL VALENCIANA
Entre los muchos aspectos que presenta el patrimonio rural, este libro se centra en el análisis de la arquitectura del campo valenciano. Surge como un intento de poner en valor la cultura que proviene del mundo agrario, de la que en ocasiones nuestro actual sistema de valores, centrado en el mundo urbano, se encuentra muy alejado. Si deseamos mantener este patrimonio hemos de procurar su puesta en valor y su defensa en una sociedad en transformación, donde el paisaje rural y los elementos que lo configuran son moneda de cambio para conseguir nuevos espacios de especulación urbana. En este sentido, se considera de interés potenciar nuevas lecturas de todo un mundo al que hasta ahora se le ha prestado poca importancia; el paisaje agrario, el mundo rural, las naturalezas artificiales que nuestra cultura ha creado a lo largo del tiempo, así como a los sistemas y parques donde se mantiene un equilibrio natural que ha sobrevivido a los procesos de antropización progresiva de nuestro territorio.

Particularmente para los arquitectos es atractivo descubrir el valor del paisaje, sus posibilidades formales, los elementos que lo constituyen, su lógica, su historia. Poder volver la vista atrás y renovar la lectura desde las fuentes, aproximarse a las raíces, a la tierra, acercarse a lo atávico. Este es el reto que se nos presenta para no caer en la brutalidad de la ignorancia, ni en la estupidez del gesto. Cada vez más, intervenir en el territorio, e incluso construir en torno a la ciudad, es construir sobre lo construido, por tanto hemos de conocer nuestro patrimonio, tanto el urbano como el rural y saber mirar nuestro paisaje. Incorporar el valor del patrimonio no catalogado, los valores de la cultura rural, de la naturaleza y del paisaje, porque natural o artificial son difíciles de separar en nuestra cultura. Con ello podríamos hacer más legibles, más diferenciados, más nuestros, los fragmentos de ciudades de nueva planificación, abandonando para siempre esos tejidos indefinidos e impersonales que hoy configuran la periferia anodina y vulgar de nuestras ciudades y pueblos.

El libro de Arquitectura Rural Valenciana busca aproximarse a las distintas arquitecturas que encontramos en el territorio valenciano y desmenuzarlas para comprenderlas, porque en el fondo es eso: Un libro de clasificación de casas en el que se ha utilizado una determinada lógica clasificatoria, heredero quizás de aquel romanticismo que intentaba describir el mundo con una dosis de cientificismo.

El libro intenta aproximarse a este campo del conocimiento desde una perspectiva quizás algo distinta, abandonando una lectura excesivamente geográfica y centrando el análisis en los parámetros de la propia arquitectura. Con ello se consigue un cambió en la perspectiva, abandonando la búsqueda de la diferencia, incluso de lo pintoresco, de lo anecdótico, para adentrarnos en lo obvio, en lo directamente constructivo, en un intento de encontrar el común denominador, aquello que es propio en el conjunto de estas arquitecturas, intentando buscar los espacios que podríamos llamar básicos, e incluso rituales, en las casas de estas sociedades vernáculas

Este libro pretende también aproximarse a una perspectiva global del territorio valenciano, intentando ver si existe una cultura propia, para lo cual se estudian las arquitecturas que encontramos desde el norte de Castellón al sur de Alicante, incorporando las comarcas litorales y las montañas del interior. Con ello, podemos verificar que existe una manera particular de entender la arquitectura de nuestra casa rural en época moderna. Es precisamente en esta arquitectura de origen moderno en la que mas acento pone el análisis; la arquitectura que se estabiliza a partir de la segunda mitad del siglo XVII y que toma carta de naturaleza con la Academia, creando unos modelos que sin renunciar a aquellas cuestiones que la vinculaban a aspectos y preocupaciones ampliamente compartidas, no perdía de vista las condiciones propias de la cultura constructiva local.

Es necesario agradecer a una serie de personas y de instituciones el apoyo que han prestado a este libro, y sin cuya participación el trabajo realizado tendría poca trascendencia social. Pero sobre todo quiero agradecer la labor de los protagonistas de nuestra arquitectura rural, de aquellas personas que con su esfuerzo han levantado, conservado y amado una arquitectura muchas veces ignorada, poco valorada, y en el mejor de los casos aceptada por su pintoresquismo. Una arquitectura entendida en ocasiones como fuera de la lógica de nuestro discurso cultural. Es de justicia agradecer la colaboración anónima de esas personas que han prestado su casa para ser fotografiada, medida y analizada, y que luego, en ocasiones tras invitar a almorzar al autor, le han hecho partícipe de sus preocupaciones.

Juan Miguel del Rey Aynat



ALQUERÃ?A DEL MORO
Benicalap - Valencia

ALQUERIA DEL MORO I DEL TORRO (S-XIV-XVIII)

Tot just darrere el Parc de Benicalap, a la dreta del camí vell de Burjassot en sentit Benicalap-Burjassot, trobem el conjunt dâedificacions de diferents segles (S-XIV-XVIII) anomenat Alqueria del Moro, âlâultim vestigi de senyoriu rural del terme municipal de Valènciaâ?, com la definí el Levante EMV el 21 de Desembre de 1996. El seu valor històric és incalculable com afirma Miguel del Rey, cap dâun grup dâestudi dâarquitectura rural de la Universitat Politècnica de València.


Què és lâAlqueria del Moro?
LâAlqueria del Moro i les altres edificacions formen una classe dâassentament poblacional típic del S-XIV. El rei En Jaume I en âLlibre del Repartimentâ? donà terrenys i inmobles entre els nobles i altres persones que li ajudaren en la conquesta, entre els quals figuraven les alqueries. Una alqueria era una casa rural musulmana on vivia una familia o clan sarraí, en arribar els cristians les alqueries es transformaren en cases senyorials dels nobles propietaris de les terres que lâenvolten que eren treballades per colons a canvi dâuna renda. Les cases dâaquestos colons, construides prop de lâalqueria senyorial, en la majoria de casos donaren lloc a tots els pobles de lâHorta que coneguem: Alboraia, Xirivella, Mislata, Alaquàs, Campanar, Beniferri...i la mateixa alqueria de Benicalapech, el nucli originari del poble de Benicalap. Però, algunes vegades aquest nucli no arribà a consolidar-se com a població, i mantingué la seua estructura feudal originària, com és el cas de lâAlqueria del Moro.

En els S-XVIII-XIX, la paraula alqueria passa a denominar un concepte de vivenda diferent al musulmà i al cristiano-medieval de lâalqueria del Moro. Per alqueria sâentendrà una casa de camp aïllada, fóra dâun nucli de població, sentit que ha perdurat fins lâactualitat (com per exemple les altres alqueries de lâHorta de Benicalap, com la veïna âAlqueria de la Torreâ?, que també requereix una actuació inmediata per a la seua cosnervació). Dâentre les persones que reberen terres a Benicalap, en el Repartiment, a part de

Ramon de Tellet, propietari de lâalqueria de Benicalapec, personalment crec que el possible constructor seria Miquel Peris de Vinyals, ja que va rebre tantes terres com Tellet, era cavaller (al llibre, âmilesâ?) i a més català (de Vinyals), la qual cosa explicaria la seua vinculació amb les cases senyorials rurals catalanes. Però tot açò, és simplement una teoria.


Com és lâAlqueria del Moro?
El conjunt està dividit en dos parts per un camí que sâendinsa cap a lâhorta. A lâesquerra tenim la vivenda del senyor, lâAlqueria del Moro (S-XIV-XVI) propiament dita, de la qual diu Miguel del Rey que:

âés tracta dâun dels millors exemples dâarquitectura senyorial que ha arribat a nosaltres en bones condicions, sense transformacions importantsâ?. I a la dreta el grup de cases on es realitzaven transaccions comercials i vivien els colons més destacats (S-XIV-XVI) i una altra casa posterior (S-XVIII). En concret, és la casa que té els arcs vora el camí interior (ara cegats), la que sâutilitzava com a llotja per a vendre els productes del camp. A més, està Alqueria coneguda com âdel Torroâ? o âde Llunaâ?, té unes arcades a la seua façana al Camí Vell de Burjassot molt interessants. La resta de colons vivien a prop dels camps, en vivendes de pitjor qualitat, i per tant menys perdurables, per la qual cosa no ens han arribat.

Lâobra de Francesc Almela i Vives, â Alquerías de la Huerta Valencianaâ?, 1932, ens proporciona fotos i una descripció de les Alqueries dels Moros, en els seus bons temps:

âLa alquería del Moro constituye otro ejemplo del núcleo de población que antiguamente se llamó alquería; pero a diferencia de la alquería de Benicalap (lâantiga de Benicalapech, la el Portalet), de donde dista muy poco trecho, no ha llegado a convertirse en poblado (com ja hem dit abans). Se encuentra en el Camino de Burjassot los números 108, 110, 112 y 118 (...).

Los vecinos dan a la alquería el nombre del Moro. Seguramente, trae su origen de alguna leyenda concreta. Pero en la huerta valenciana hay otras alquerías relacionadas por el vulgo con los moros, a quienes en general, se atribuye toda obra vetusta. La primera alquería -de cara al camino muestra una parra sobre tres blanquísimos pilares, portón de medio punto con pequeñas rejas laterales, fachada con dos filas de ventanas, tres en cada fila. En la segunda alqueria, que da al callejón, lo más digno de señalamiento son las hiladas de grandes sillares. La tercera a espaldas de la primera, hállase en un grato rincón. La puerta es también de medio punto, con jambas de piedra, poyetes a los lados... A la derecha tiene, correspondiente al primer piso, una pequeña reja salediza. Pero el edificio principal, el aislado, constituye uno de los más bellos y considerables ejemplares, no sólo en su exterior, sinó en su parte interna ya que, a pesar de los años, conserva su carácter gótico (...)â?.

Segons Miguel del Rey, la casa del senyor (lâAlqueria del Moro, propiament dit) és un dels millors exemples dâarquitectura senyorial de lâèpoca que ens ha arribat en bones condicions sense haver patit transformacions impotants. Presenta un esquema de 3 cossos perpendicul·lars a façana més un quart transversal als anteriors (idea pròxima a la planta basilical i cos transversal a manera dâabsis uqe trobem en les arquitectures rurals catalanes). Del Rey diu que és tracta dâun model dâorigen català, que per la seua perfecció durarà fins al Renaixement. El cos central és el més gran, i segurament va ser ideat com a únic, per a després ser dividit segons les necessitats del barroc.

Lâentrada de lâedifici és particular, perquè és troba formant un agle recte i té forma quadrangular i es conforma amb la façana de la casa, la tàpia amb la porta del carrer, els corrals en un costat i les cavalleries en front de la porta de la casa.

Però la part més interessant i bella, qüestió en la que estan dâacord tant Almela i Vives, del Rey, Martínez Aloy és la que dóna lâantic Camí Vell de Burjassot (hui totalment desfigurat, però que subsistix en part com a Josep Grollo, i que arribava fins a Burjassot passant per davant lâAlqueria del Moro), en front del Parc de Benicalap. Aquesta façana té dos finestres llaurades amb partellum (un dels quals han sigut recentment furtats) en la part alta i tres finestres amb reixes de metall (amb angulars zoomòrfics)

Almela i Vives diu â...la fachada que da al camino no contiene la puerta, pero es la más interesante desde el punto de vista artístico. A la planta baja correspondes tres rejas saledizas, la menor de ellas gótica, con elegantes forjas en cada uno de sus cuatro angulos (amb formes dâanimal diu del Rey). Al piso alto corresponden dos grandes ventanales con sendos parteluces. Los capiteles de ambos estan muy finamente tallados la en piedra, y el perfil es graciosamente lobulado. â

Tant Almela i Vives com Miguel del Rey coincidixen també en què la pedra està molt ben treballada. També volem destacar que conserva la vigueria original de fusta, que segons diu la tradició i Almela i Vives, procedix del Pinar de Campanar, en concret de la mateixa plaça, que existia molts segles enrrere.

La casa dels colons (alqueria del Torro o de Lluna), dâantiguitat igual a lâAlqueria del Moro, es desenvolupa sobre una antiga estructura linial possiblemnet una llotja dâarcs apuntats (els tapats) i oberts cap al camí que creua el conjunt. Té alguns elements arquitectònics semblants a lâedifici senyorial però amb una solució arquitectònica diferent. Un únic cos de construcció (una crugia) amb murs portants paral·lels a la façana on una sèrie dâestàncies subdivideixen lâespai i creen servituts de pas dâunes a altres. Lâentrada o estància principal, allotja lâescala i es prellonga espacialment en el seu cos posterior construït per a un ús de corrals i matatzems. La casa del S-XVIII (possiblement de la segona meitat), és una casa molt acadèmica amb una clàssica planta simètrica respecte lâeix central, amb un esuqema tripartit i construida amb dos crugies i murs paral·lels a la façana. Ãs lâesquema bàsic de la casa rural valenciana de la Ilustració.


BIBLIOGRAFIA:
- â Llibre del Repartiment â, Vicent Garcia Editors

- âAlquerías de la huerta valencianaâ?, Francesc Almela i Vives. 1932.

- âGeografia del Reino de Valenciaâ?, José Martínez Aloy.

-âTemes dâEtnografia valencianaâ?, dirigit per Joan Francesc Mira

- âAlqueries de lâHortaâ?, Josep Vicent Frechina, âLa Roda del Tempsâ? nº 4

- Levante EMV 21-12-1996 i Las Provincias 16-2-1997

- âAlquerias de Burjassot y su area inmediataâ?, Sebastián López Garcia.

- Però sobretot, PAISAR i el professor dâarquitectura de la UPV, Miguel del Rey.



Un ric patrimoni que cal conservar
Per la seua singularitat (única en el seu gènere, i única en el terme de València) i pel seu valor històric per als valencians i sentimental per als veïns de Benicalap, lâAlqueria del Moro és un patrimoni que cal que les autoritats conserven. PAISAR i Miguel del Rey proposen la seua rehabilitació inmediata per tal de convertir-lo en un museu dâetnografia, proposta a la qual ens adherim. Cal una actuació inmediata per a què els continus expolis que ha patit i el seu ús com abocador il·legal no accelere el seu avançat estat de deteriorament.




Decreto 25/2004, de 20 de febrero, por el que se declara Bien de Interés Cultural, con la categoría de Monumento, la Alquería del Moro, de Valencia.

http://noticias.juridicas.com/base_datos/CCAA/va-d25-2004.html



COMUNIDAD AUTÃNOMA VALENCIANA RESOLUCIÃN

RESOLUCIÃN de 1 febrero de 1999, de la Dirección General de Patrimonio
Artístico de la Consejería de Cultura, Educación y Ciencia, por la que se
incoa expediente de declaración de bien de interés cultural, con categoría
de monumento, a favor de la Alquería del Moro de Valencia.Vista la
solicitud formulada por don Antonio Marín Segovia y los informes emitido
por el Servicio del Patrimonio Arquitectónico y Medioambiental favorable a
la incoación del expediente de declaración de biende interés cultural, con
categoría de monumento, a favor de la Alquería del Moro de Valencia;




http://www.boe.es/boe/dias/1999-03-01/pdfs/A08352-08355.pdf



http://www.iberica2000.org/Es/Articulo.asp?Id=1800
Mira també:
http://www.iberica2000.org/Es/Articulo.asp?Id=1800
http://www.iberica2000.org/Es/

This work is in the public domain
Sindicat