Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
        01 02 03
04 05 06 07 08 09 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

Accions per a Avui
Tot el dia
11:00

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* %sArticle
Anàlisi :: educació i societat : pobles i cultures vs poder i estats
El teatre polític vers la llengua catalana
29 set 2004
El teatre polític vers la llengua catalana.

No hi dubte, ho diuen els científics, les universitats, catalanes i estrangeres, fins i tot la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola, el valencià és un dialecte del català, o en paraules de Joan Fuster: âel valencià és la nostra manera de parlar catalàâ?. La unitat lingüística mai no sâha posat en dubte en els àmbits competents per pronunciar-se sobre aquest fet, en els científics. Ara bé, per què els costa tant als polítics reconèixer -o fins i tot defensar en cas pertinent- aquest fet més que provat?
Al País Valencià des de fa una vintena i mitja dâanys, i si fem contes ens anem a lâèpoca de la transició, ha estat lâàmbit polític el que ha (des)normalitzat i escollit aquells acadèmics vàlids per pronunciar-se sobre la unitat lingüística, el nom de la llengua o el seu origen. La llengua, de la mà de la dreta valenciana, va entrar al debat polític i va ser instrumentalitzada amb un doble interès en aquesta època. Per una banda la instrumentalització responia a criteris dâeconomia política, és a dir, un grapat de vots; dâaltra banda els orquestradors de la trama tenien present que la llengua és portadora dâidentitat, i si quedava estatutàriament establert el que científicament era una veritat com un temple, la catalanitat del valencià, llavors pot ser, pot ser, aquells Països Catalans eren una realitat construïble i constatable.
Això però no va anar així. La realitat que es va construir en el debat parlamentari i a través dels textos i legislació institucional fou un altra ben diferent. LâEstatut del País Valencià reconeixia com a oficial el valencià, sense dir que aquest pertanyia a una comunitat lingüística més àmplia, ni fixar un òrgan competent per a la seva normativització.
El PSPV-PSOE amb els seus anys de govern a la Generalitat Valenciana tampoc no ho va fixar, però quan al 1995, la dreta valenciana pujava al poder, no es deixava els deures per fer. Una Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) creada pels polítics i amb acadèmics polítics, era la manera de presentar la pau en un conflicte que ells mateix havien començat i que, entre altres coses, els havia donat la Generalitat. La solvència electoral de la llengua estava provada, ara però calia provar lâaltra solvència, la identitària. Es deia que lâAcadèmia tancava el conflicte, però de fet un nou organisme polític normativitzaria una nova llengua, una altra llengua, sâobrien les portes al secessionisme lingüístic, amb el silenci, i pot ser, amb la complicitat, de les altres parts polítiques del territori de parla catalana, i amb la indignació de la comunitat científica.
Vint-i-cinc anys de baralles, per altra banda, sí que deixaven uns deures per fer, la tasca, aquesta sí, política, la de normalitzar lâús de la llengua, és a dir, de promoure entre la societat i fer de la llengua un instrument de prestigi. Això però o seâls va oblidar entre baralles, o no entrava en el seu programa.
Després del maquiavèlic comportament dels polítics de la dreta quedava el dubte de pensar si lâesquerra, que sempre havia tingut més tacte amb aquests temes i advocava més per criteris científics, deixaria de banda la polèmica política i es dedicaria a treballar per la promoció de, com diuen ells, âla realitat plurilingüeâ?.
Ara fa uns dies el Ministre espanyol Moratinos anunciava la voluntat del govern central de demanar la oficialitat del català, i del valencià, a Europa. Els mitjans de comunicació publicaven lâendemà que això havia provocat un nou terratrèmol polític al País Valencià, i ben mirat el terratrèmol era per a tots els catalans. Per primer cop aquesta polèmica estèril empenyia a totes les parts polítiques implicades a pronunciar-se sobre la unitat del català, ara tocava a tots, i no sols als polítics valencians. I la polèmica lâobria lâesquerra, espanyola però.
La ultradreta valenciana es fregava les mans, més de vint anys âfent malâ? i ara PSOE impulsaria els seus objectius polítics cap a lâaval internacional, objectius polítics que no havien fet sinó crear discòrdia, consolidar la diglòssia i fagocitar a cops de decret la unitat lingüística de manera acèfala i irracional.
A la federació valenciana dels socialistes, les voluntats del govern talentós els va deixar bocabadats, i el seu portaveu, el Sr. Perelló, sâafanyava a matisar el seu posicionament: âel valencià formava part dâun sistema lingüístic més ampliâ?, sense explicar quin era aquest i continuant amb lâestratègia de lâambigüitat. LâEntesa que des de sempre havia defensat, i ho continua fent, la unitat lingüística no podia entendre la descoordinació, si és que això era realment estar descoordinats i no una altra cosa, dels socialistes; mentre que el Bloc demanava diàleg entre les parts implicades, és a dir, el Principat, les Illes i el País Valencià.
Des del Principat de Catalunya les reaccions no es van fer esperar, i més tenint en compte que la oficialitat del català a Europa havia estat una de les basses electorals amb què els partits havien fet campanya uns mesos enrera. Ara els pertocava respondre: donarien la cara per la unitat de la llengua o tindria preu la presència del català a Europa?
Artur Mas es pronunciava dient que allò âera una presa de pèlâ?, i encara era més contundent quan defensava que era totalment acientífic. Un pèl tard, però, per a CiU. On hi era aquest partit quan feia 4 anys es creava lâAVL? La resposta és fàcil, CiU estava al Govern de la Generalitat, i es va fer el sord, el mut i el cec, mentre pactava amb el PP a Madrid i a Catalunya, i donava permís a Zaplana per obrir lâAcadèmia. Era teatre el dels convergents? Què farien ells si ara mateix estigueren al govern? Pot ser el mateix que fa 4 anys, res de res per la unitat lingüística.
Això mateix va ser el posicionament del govern Tripartit, i el titular era ben esclaridor: âel govern no té eines per defensar la unitat del català a Europaâ?, el portaveu, el mateix Conseller en Cap, dâERC, buscava una excusa de mal pagador. I, si no tenen eines per defensar la unitat, tenien prou coratge per negligir els del govern Tripartit âcatalanista i dâesquerresâ??
El teatre continuava. Les eines en aquest terreny, i tenen raó, les tenen els científics i no haurien dâhaver estat en mans dels polítics, això però no eximeix als polítics de responsabilitat. De la responsabilitat de traure dâun cop per tots la llengua del debat polític, de deixar-la en mans dels òrgans competents, i de no bescanviar promeses polítiques per la llengua.
Si Europa és lâespai de progrés i diversitat que tots desitgem, Europa ha de parlar català, però defensant-ne la unitat, la legalitat, la història i la cientificitat de la llengua. No és solució un guió, català-valencià, ni una llengua amb cognoms, ni una semillengua.
On hi són els principis respectuosos i científics que abanderen les esquerres? On hi és la defensa del català dâuns partits que fa uns mesos la tenien tan clara i fins i tot parlaven de Països Catalans? Els principis sols signifiquen alguna cosa quan en situacions difícils, on mantenir-los pot ser un inconvenient (per a lâeconomia electoral o altra), continuen essent principis i continuen fixant les nostres respostes, la resta, és teatre.

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more