|
|
|
|
|
Anàlisi :: educació i societat : pobles i cultures vs poder i estats |
|
El teatre polÃtic vers la llengua catalana
|
|
|
per pepa |
29 set 2004
|
|
|
El teatre polÃtic vers la llengua catalana.
No hi dubte, ho diuen els cientÃfics, les universitats, catalanes i estrangeres, fins i tot la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola, el valencià és un dialecte del català , o en paraules de Joan Fuster: “el valencià és la nostra manera de parlar català â€?. La unitat lingüÃstica mai no s’ha posat en dubte en els à mbits competents per pronunciar-se sobre aquest fet, en els cientÃfics. Ara bé, per què els costa tant als polÃtics reconèixer -o fins i tot defensar en cas pertinent- aquest fet més que provat?
Al PaÃs Valencià des de fa una vintena i mitja d’anys, i si fem contes ens anem a l’època de la transició, ha estat l’à mbit polÃtic el que ha (des)normalitzat i escollit aquells acadèmics và lids per pronunciar-se sobre la unitat lingüÃstica, el nom de la llengua o el seu origen. La llengua, de la mà de la dreta valenciana, va entrar al debat polÃtic i va ser instrumentalitzada amb un doble interès en aquesta època. Per una banda la instrumentalització responia a criteris d’economia polÃtica, és a dir, un grapat de vots; d’altra banda els orquestradors de la trama tenien present que la llengua és portadora d’identitat, i si quedava estatutà riament establert el que cientÃficament era una veritat com un temple, la catalanitat del valencià , llavors pot ser, pot ser, aquells Països Catalans eren una realitat construïble i constatable.
Això però no va anar aixÃ. La realitat que es va construir en el debat parlamentari i a través dels textos i legislació institucional fou un altra ben diferent. L’Estatut del PaÃs Valencià reconeixia com a oficial el valencià , sense dir que aquest pertanyia a una comunitat lingüÃstica més à mplia, ni fixar un òrgan competent per a la seva normativització.
El PSPV-PSOE amb els seus anys de govern a la Generalitat Valenciana tampoc no ho va fixar, però quan al 1995, la dreta valenciana pujava al poder, no es deixava els deures per fer. Una Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) creada pels polÃtics i amb acadèmics polÃtics, era la manera de presentar la pau en un conflicte que ells mateix havien començat i que, entre altres coses, els havia donat la Generalitat. La solvència electoral de la llengua estava provada, ara però calia provar l’altra solvència, la identità ria. Es deia que l’Acadèmia tancava el conflicte, però de fet un nou organisme polÃtic normativitzaria una nova llengua, una altra llengua, s’obrien les portes al secessionisme lingüÃstic, amb el silenci, i pot ser, amb la complicitat, de les altres parts polÃtiques del territori de parla catalana, i amb la indignació de la comunitat cientÃfica.
Vint-i-cinc anys de baralles, per altra banda, sà que deixaven uns deures per fer, la tasca, aquesta sÃ, polÃtica, la de normalitzar l’ús de la llengua, és a dir, de promoure entre la societat i fer de la llengua un instrument de prestigi. Això però o se’ls va oblidar entre baralles, o no entrava en el seu programa.
Després del maquiavèlic comportament dels polÃtics de la dreta quedava el dubte de pensar si l’esquerra, que sempre havia tingut més tacte amb aquests temes i advocava més per criteris cientÃfics, deixaria de banda la polèmica polÃtica i es dedicaria a treballar per la promoció de, com diuen ells, “la realitat plurilingüeâ€?.
Ara fa uns dies el Ministre espanyol Moratinos anunciava la voluntat del govern central de demanar la oficialitat del català , i del valencià , a Europa. Els mitjans de comunicació publicaven l’endemà que això havia provocat un nou terratrèmol polÃtic al PaÃs Valencià , i ben mirat el terratrèmol era per a tots els catalans. Per primer cop aquesta polèmica estèril empenyia a totes les parts polÃtiques implicades a pronunciar-se sobre la unitat del català , ara tocava a tots, i no sols als polÃtics valencians. I la polèmica l’obria l’esquerra, espanyola però.
La ultradreta valenciana es fregava les mans, més de vint anys “fent malâ€? i ara PSOE impulsaria els seus objectius polÃtics cap a l’aval internacional, objectius polÃtics que no havien fet sinó crear discòrdia, consolidar la diglòssia i fagocitar a cops de decret la unitat lingüÃstica de manera acèfala i irracional.
A la federació valenciana dels socialistes, les voluntats del govern talentós els va deixar bocabadats, i el seu portaveu, el Sr. Perelló, s’afanyava a matisar el seu posicionament: “el valencià formava part d’un sistema lingüÃstic més ampliâ€?, sense explicar quin era aquest i continuant amb l’estratègia de l’ambigüitat. L’Entesa que des de sempre havia defensat, i ho continua fent, la unitat lingüÃstica no podia entendre la descoordinació, si és que això era realment estar descoordinats i no una altra cosa, dels socialistes; mentre que el Bloc demanava dià leg entre les parts implicades, és a dir, el Principat, les Illes i el PaÃs Valencià .
Des del Principat de Catalunya les reaccions no es van fer esperar, i més tenint en compte que la oficialitat del català a Europa havia estat una de les basses electorals amb què els partits havien fet campanya uns mesos enrera. Ara els pertocava respondre: donarien la cara per la unitat de la llengua o tindria preu la presència del català a Europa?
Artur Mas es pronunciava dient que allò “era una presa de pèlâ€?, i encara era més contundent quan defensava que era totalment acientÃfic. Un pèl tard, però, per a CiU. On hi era aquest partit quan feia 4 anys es creava l’AVL? La resposta és fà cil, CiU estava al Govern de la Generalitat, i es va fer el sord, el mut i el cec, mentre pactava amb el PP a Madrid i a Catalunya, i donava permÃs a Zaplana per obrir l’Acadèmia. Era teatre el dels convergents? Què farien ells si ara mateix estigueren al govern? Pot ser el mateix que fa 4 anys, res de res per la unitat lingüÃstica.
Això mateix va ser el posicionament del govern Tripartit, i el titular era ben esclaridor: “el govern no té eines per defensar la unitat del català a Europa�, el portaveu, el mateix Conseller en Cap, d’ERC, buscava una excusa de mal pagador. I, si no tenen eines per defensar la unitat, tenien prou coratge per negligir els del govern Tripartit “catalanista i d’esquerres�?
El teatre continuava. Les eines en aquest terreny, i tenen raó, les tenen els cientÃfics i no haurien d’haver estat en mans dels polÃtics, això però no eximeix als polÃtics de responsabilitat. De la responsabilitat de traure d’un cop per tots la llengua del debat polÃtic, de deixar-la en mans dels òrgans competents, i de no bescanviar promeses polÃtiques per la llengua.
Si Europa és l’espai de progrés i diversitat que tots desitgem, Europa ha de parlar català , però defensant-ne la unitat, la legalitat, la història i la cientificitat de la llengua. No és solució un guió, català -valencià , ni una llengua amb cognoms, ni una semillengua.
On hi són els principis respectuosos i cientÃfics que abanderen les esquerres? On hi és la defensa del català d’uns partits que fa uns mesos la tenien tan clara i fins i tot parlaven de Països Catalans? Els principis sols signifiquen alguna cosa quan en situacions difÃcils, on mantenir-los pot ser un inconvenient (per a l’economia electoral o altra), continuen essent principis i continuen fixant les nostres respostes, la resta, és teatre. |
This work is in the public domain |
|
|
