Que no ens dividesquen el cor - Indymedia Barcelona

Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494


Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Que no ens dividesquen el cor
per Eduard Sanches Maragoto	22 set 2004
Jo sóc un nou parlant de català a València i vell parlant de portugués a Galícia. D'aquesta terra em vaig traslladar a València fa ja gairebé tres anys. Un poquet contra la meua voluntat, és veritat, però també amb la curiositat que sempre desperta encetar una nova vida a una terra estranya. www.veupropia.org
Ja han estat diverses les vegades que algú m'ha preguntat: «Per què Veu Pròpia?». En el meu cas la resposta no podria ser cap altra: «Per qüestions pràctiques, per pura necessitat.» Sempre s'ha dit que la continuïtat de qualsevol organització depén molt de la demanda que aquesta genera dins de la societat en què s'insereix. El meu cas és només un bon exemple d'aquest lligam necessari entre el col·lectiu i els interessos dels seus membres. Però com el meu, hi ha molts més casos de tantes persones que volen, que necessiten arrelar-se a aquesta terra (per exemple, mitjançant la seua llengua), i que potser l'única manera que trobaran de fer-ho siga a través de col·lectius emergents com aquest. Jo sóc un nou parlant de català a València i vell parlant de portugués a Galícia. D'aquesta terra em vaig traslladar a València fa ja gairebé tres anys. Un poquet contra la meua voluntat, és veritat, però també amb la curiositat que sempre desperta encetar una nova vida a una terra estranya. D'estranya, no en fou molt de temps, però. De seguida vaig identificar aquest poble com a molt obert i hospitalari i, al cap de pocs mesos, ja em sentia a ma casa. Vaig voler aleshores sentir-me'n un més: al meu cor hi havia espai per a dos terres... Tanmateix, hi havia una cosa que no semblava voler oferir-me aquest poble amb bona voluntat: la seua pròpia cultura. La meua curiositat s'estavellava una i altra vegada contra el mur d'aquelles persones (moltes) que no semblaven disposades a fer de la seua llengua un motiu d'orgull, de la seua cultura un producte atractiu i exportable. Vaig començar a buscar. Vaig buscar persones que s'estimassen, qui em fes classes de llengua, llocs on poder respirar la terra, gaudir la meua casa d'adopció. No era fàcil trobar-ne. M'imaginava el desassossec que haurien de sentir tantes persones com jo, intentant recórrer el mateix camí, fer el mateix viatge, i pensava: que fàcil resulta abandonar... És veritat que vaig trobar persones meravelloses, no una ni dos, sinó moltíssimes, però no arribaven a omplir tots els àmbits de la meua vida. Més sovint, al treball, al carrer, és fàcil trobar gent que, si ja ignora l'ús de la llengua entre els valencians i les valencianes, per què no hauria de menysprear la seua adquisició per part d'un forà? De vegades em sentia ridícul —el meu nivell lingüístic no és encara massa bo— i moltes persones desconsiderades amb el seu país semblaven preguntar-se per què havia de parlar la llengua, semblaven ofeses perquè algú s'hagués adherit al llegat que poquet a poquet molta gent nadiua anava deixant enrere. Feia falta un nou discurs, esperançador per a aquelles persones de dintre, integrador per a qui ve de fora... un discurs cohesionador, per tant. Un nou discurs que aconseguís arrelar a la llengua tanta gent d'ací que ja no l'estima, perquè ja no la sent. Un discurs que ens mostre a aquells i a aquelles que venim de fora els immensos atractius de la terra en què ens trobem... Veu Pròpia va nàixer llavors... www.veupropia.org
This work is in the public domain

Comentaris

Re: Que no ens dividesquen el cor
per Cristina Plaza	22 set 2004
CRISTINA PLAZAS va nàixer a Madrid en 1969. És actriu i desenvolupa la seua carrera a València, on ha participat a nombroses produccions teatrals (amb companyies com ara Moma Teatre o Albena) i televisives. La seua primera incursió en el món del cinema va ser una pel·lícula en valencià, L'Illa de l'Holandés, de Sigfrid Monleon. Actualment presenta el programa La Pantalla de la Sort, a TVV. :: Veu Pròpia ¿Quan vas decidir vindre a València, i quins van ser els teus primers contactes amb el valencià? Explica'ns un poc la teua trajectòria... :: Cristina Plazas Encara que sóc nascuda a Madrid, vaig passar tota la infantesa a Canàries perquè la meua família materna és d'allà. Als vint anys, vaig conèixer una companyia de teatre valenciana, Moma, que estava fent un espectacle a Madrid. La gent de la companyia em va suggerir la possibilitat de fer un curs de teatre amb Carles Alfaro, a València. I m'hi vaig apuntar... sense adonar-me que dins l'Estat espanyol existien veus que no eren el castellà que jo havia parlat tota la vida. Jo sabia que existia l'euskera, el gallec, el català... però pensava, com tanta altra gent, que eren llengües que es parlaven «per capritxo», «per elecció». Estava convençuda que el castellà era l'única llengua necessària. Recorde que una vesprada, a Madrid, vaig sentir Empar Canet i Pep Ricart (aleshores tots dos actors de Moma) parlant en valencià i, una miqueta molesta, vaig recriminar-los que ho feren. Empar Canet m'ho va explicar: era la seua llengua, era la seua gran manera de comunicar-se. Però jo vaig eixir amb allò de per a què una altra llengua, si ja coneixes el castellà... Aleshores ella em va posar un exemple que jo he utilitzat moltes altres voltes després d'aquell episodi. Em va dir: «tú tienes una hermana que vive en Manchester, ¿no? Pues bien, imagínate que tú te vas a vivir con ella y aprendes a hablar inglés correctamente. ¿En qué lengua hablarías con tu hermana, en inglés o en castellano?» No cal dir quina va ser la meua resposta... De tota manera, quan vaig vindre a viure a València, mai no vaig pensar que algun dia tindria la necessitat, el desig o ni tan sols la possibilitat de parlar en valencià. Simplement, vaig començar a respectar-lo com a llengua, i a estimar-lo. M'agradava molt com sonaven certes paraules: bajoqueta, mandonguilla, estima... :: «Simplement, vaig començar a respectar i estimar el valencià» :: VP ¿I el vas començar a parlar a través de la teua professió? :: CP Sí, arran del curs al Moma. En un primer moment, em va entrar pànic, i fins i tot una miqueta de ràbia (aquell curset durava tot un mes...). El primer dia no vaig entendre una paraula, però el segon, gràcies a un company que em va regalar un vocabulari de l'Enric Valor, ja em vaig atrevir amb el meu primer «bon dia». La meua trajectòria professional dins del món de la interpretació a penes havia començat; jo era un poc imprudent i inconscient, i supose que per això em vaig atrevir (acompanyada d'un clown que es deia Jordi) a interpretar una escena en valencià. Com comprendreu, açò d'interpretar un personatge que no ets tu mateix ja és de per si molt difícil, com per a fer-ho sense saber ben bé què signifiquen les paraules que diu eixe personatge... Però amb aquella experiència vaig descobrir què volia dir «orella» i el desig de fer teatre... a València i en valencià. I encara done gràcies a Enric Valor per això. :: VP ¿Com veus la situació actual de la llengua al País Valencià? :: CP Doncs malament, és clar. Des que estic ací (ja quasi catorze anys) he vist com es multipliquen les dificultats per parlar esta llengua. Des de les institucions públiques no se li dóna suport, des dels serveis públics no sols no es fomenta, sinó que moltes vegades suposa un problema. És dur haver de passar-te al castellà per demanar un número d'abonat de Telefònica per por a no aconseguir-lo o a perdre tot el matí tractant que la persona que t'atén et permeta que li parles en valencià. Fins i tot el teatre (excepte algunes companyies) es representa majoritàriament en castellà per les suposades reticències del públic a veure'l en valencià. I repetisc: suposades, mai contrastades seriosament. :: VP Molts lectors et coneixeran pel teu paper a L'Illa de l'Holandés, o per la teua tasca com a presentadora de La Pantalla de la Sort (TVV). ¿Et sents a gust, realitzada, en poder desenvolupar la teua professió en valencià? ¿Quines dificultats hi trobes? :: CP Sí, m'hi sent molt a gust. Jo no sé si somie en valencià (diuen que és quan hi somies, que l'idioma està veritablement a la teua consciència), però sí sé i sent que els personatges que he interpretat que parlaven en eixa llengua, no podrien haver parlat en una altra. Una altra cosa és que després «es traduïsquen» al castellà. ¿Dificultats? Excepte pel treball de dicció (normalment, sobretot en teatre, algú m'ajuda a apitxar el menys possible), no trobe més problemes que interpretant en castellà. :: VP També vas participar a la sèrie sobre Ausiàs March, de TVV. ¿Què penses de la polèmica que s'hi ha generat? :: CP Pel que fa a este tema, vaig prendre la decisió de no parlar-ne. No em sembla honest acceptar un treball i després criticar-lo per a eximir la nostra consciència de qualsevol responsabilitat. Tothom sap que en esta ciutat hi ha poca faena i, a més, com diu Pilar Bardem, en este país cap actor «tria» el que fa. Quan firmàrem el contracte, tots i totes sabíem que Ausiàs March parlava i escrivia en valencià, i tots i totes havíem llegit un guió escrit íntegrament en castellà. :: VP També has participat en produccions de teatre i televisió a Catalunya... :: CP Al TNC vaig treballar a l'obra L'escola de les dones(on el meu personatge parlava amb accent valencià, i cap problema), i per a TV3 vaig participar en el telefilm Amb el deu a l'esquena. Ací sí que vaig suar sang! No sé, també va ser una experiència xula, però em va costar prou menjar-me les «r» finals i convertir les «a» i les «e» en eixa mena de «vocal neutra» que ells gasten... Tot i això, repetiria sense dubtar-ho. :: VP Per acabar, ¿què et sembla l'aparició de Veu Pròpia al País Valencià? :: CP Em sembla una iniciativa valenta i, sobretot, necessària

Re: Que no ens dividesquen el cor
per Paco	22 set 2004
Aixó mateix, nous parlants pel català. Sense complexes.

Re: Que no ens dividesquen el cor
per Socialista Revolucionari	22 set 2004
Home, jo tinc un company a la feina bereber (Marroquí). Ell estudia dret, però el que mès m'ha sorprés és de que parla mijor el català que l'espanyol ;)