|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Al cor de la Dordonya anglesa GENTLEMEN I VIATGERS AL PAÃ?S DE XAUXA per Bernard Cassen
|
|
|
per lieratura de butxaca |
18 set 2004
|
|
|
Al cor de la Dordonya anglesa
GENTLEMEN I VIATGERS AL PAÃ?S DE XAUXA
Per un nombre creixent de brità nics, la meravella és a França, a Dordonya, que els recorda el verd i mÃtic Merry England, a més de sol i vi francès. A la primera onada d’expatriats arribats als anys seixanta, i que es van situar a l’alta escala social, va succeir una immigració més popular, del petit jubilat a l’obrer assegurat a qui no li faltaria feina, encara que amb prou feines parlés francès.
Per Bernard Cassen
Article traduït per Carme Geronès / Carles Urritz
Aquest dijous, com cada dijous des de fa més de set segles (1), és dia de mercat a Eymet. Aquesta vila de 2.000 habitants és un dels centres administratius del cantó del districte de Brageirac, alhora sotsprefectura de Dordonya, i situada a uns cinquanta quilòmetres al sud-est del Perigord, on hi ha la prefectura. L’alcalde, Jean-Michel Magnac, un cà rrec assequible, una persona bregada, va d’un lloc a l’altre, encaixant mans amb els veïns, deixant lliscar una paraula amable a un conciutadà i repartint petons a les dames: tothom el coneix i ell queda clar que coneix tothom.
De fet, no pas tothom... Ja que molts compradors que s’apressen a la petita plaça vorejada de cases amb rà fecs, los golfes de les quals, enretirades, deixen lloc a una galeria amb arcades, no són pas els seus administrats: vénen dels voltants, a vegades de força lluny. I això no obstant, si tenim en compte la familiaritat que demostren envers els llocs i els comerciants, immediatament veiem que no es tracta de turistes de pas, sinó de gent que segueix els costums. No cal parar gaire l’orella per adonar-se que parlen anglès i alguns, verificació feta plantejant-los una qüestió banal en francès, només anglès. Som aquà al cor del que els mitjans de comunicació de Londres anomenen el Dordogneshire, el comtat de Dordonya...
Aquests residents brità nics no vénen pas a Eymet perquè els vegin al mercat de moda, com les celebritats parisenques que ocupen els seus quarters d’estiu al Lubéron, sinó per comprar i per trobar-se i assaborir junts un concentrat del que els ha portat a expatriar-se: la good life simbolitzada per aquestes fruites i verdures en abundà ncia, aquests productes del paÃs, aquest restaurant que serveix rosat del Monbazillac ben fresc, el temps que passa lentament, el sol. Tot això en el decorat d’una superba masia de l’edat mitjana. El tòpic de la vida en el paÃs dels castells —en el sentit propi, de tants que n’hi ha al Perigord— vist des de les bromes d’Albio, però un tòpic que molts han convertit en realitat en el curs dels darrers decennis.
Les xifres oficials, els estudis universitaris (2) i la simple observació del terreny mostren, en efecte, que a Dordonya hi ha una concentració de residents del Regne Unit que no té comparació a la resta de França. I l’atractiu particular d’aquest territori no té a veure solament amb els molts segles d’història compartida, encara que aquesta no s’hagi de deixar del tot de banda. Arran del cens del 1999, es comptaven oficialment set mil cent trenta-tres residents brità nics a tot Aquità nia, una mica menys de tres mil dels quals tan sols a Dordonya. Però aquestes xifres semblen que estan prou subestimades: avui dia, tots els observadors del paÃs parlen més aviat de sis mil súbdits de la reina en el departament.
Aquesta població no és homogènia ni de bon tros, les diferenciacions socials es veuen bà sicament en funció de la data d’instal·lació. Els pioners van arribar al voltant dels anys cinquanta i seixanta. Són majorità riament persones que han fet tota o part de la seva carrera a ultramar en la diplomà cia, els serveis d’informació, l’exèrcit, o bé en els negocis: exfinancers de Hong Kong o de Singapur, propietaris de plantacions de Malà isia, dirigents de multinacionals, etcètera. Estan acostumats a unes à mplies residències, a l’espai, al sol, a una existència sense preocupacions materials. També, a l’hora d’una jubilació accelerada pel moviment de descolonització, els repugna anar-se a confondre amb la grisor d’un paÃs superpoblat que acaba de sortir del racionament i on la seva bèstia negra, el socialisme —simbolitzat pel poder dels sindicats, la freqüència de les vagues i la tornada al poder dels laboristes el 1964— els farà , creuen ells, la vida insuportable. Almenys psicològicament... És la primera tongada, la de més alta qualitat, que viu molt confortablement de les seva pensió i dels ingressos del seu patrimoni (3).
La gastronomia, primera activitat dels clubs
Per què Dordonya? N’hi va haver prou que alguns, seduïts per un viatge, per uns paisatges verds que els recorden els del camp anglès idealitzat, i per uns preus molt baixos (en el seu temps) dels castells o de les cases pairals decidissin instal·lar-s’hi perquè es posessin en funcionament el boca-orella i les xarxes d’afinitat. Els nouvinguts van crear uns enclavaments simbòlics, petites parcel·les d’Anglaterra, sobretot amb uns clubs que tenen uns noms so British que hi donen un gran color, i també un bon punt d’humor del qual en són testimonis fonètics els acrònims: els DOGS (‘gossos’) per al Dordogne’s Gentlemen Club; el DOLS (‘nines’) per al Dordogne Ladies Club International. S’hi van afegir, al cap de vint o trenta anys, amb la nova onada d’emigrants, els MADS (‘boigs’), és a dir les Music and Drama Societies, clubs de música i de teatre, i el YES (‘sÃ’), per a la Your English Society, creada el 1991 a Perigord.
No havia de faltar a la crida el criquet, i se’n van formar equips, triant com a quarter general inicial Saint Astier-en-Périgord, el qual, per desgrà cia, es va haver de dissoldre el 2003, ja que els terrenys es van vendre a un promotor per construir-hi un hipermercat. Cal afegir a la llista clubs com ara els British Conservatives Abroad (‘conservadors brità nics a l’estranger’) d’Aquità nia, la Royal Naval Association per als exmembres de la Royal, i el Gentlemen’s Luncheon Club, l’objectiu social del qual és, sense ambigüitat...
No hi ha cap d’aquests clubs que compti amb més d’un centenar de membres, i tampoc no estan reservats únicament als brità nics: fins a la fi de juliol del 2004, el president dels DOGS era justament un francès, Alain Letessier. Tanmateix no cal imaginar-se una conjunció sorruda de nostà lgics de l’imperi o de rendistes atrabiliaris. L’activitat essencial dels DOGS és gastronòmica: cada mes, després d’una exposició per part d’un dels seus membres —i tenint en compte les seves antigues funcions i els contactes que conserven, ben segur que ha de tenir interès— els gentlemen prenen un à pat normalment ben regat, ja sigui en un bon restaurant o a casa d’algun d’ells amb l’excusa de repassar el tema.
Es troben prou bé a França on, tot i que de vegades se’ls acudeixi de dir penjaments contra el comunisme, no es cansen d’elogiar la qualitat dels serveis públics (trens, educació, sanitat), que constitueixen el malson quotidià dels seus desgraciats compatriotes que s’han quedat at home, amb Anthony Blair. En general, parlen força bé el francès i es relacionen amb amabilitat amb la gent del paÃs. Aquests darrers, per la seva banda, aprecien el seu britishness un pel exòtic, acabat de sortir d’una imatge d’Epinal. La bona harmonia és més que cordial. Keith Daffern, expropietari d’un garatge que va vendre el 1976, membre dels DOGS i dels British Conservatives Abroad, no dubta a confiar-nos: «Els francesos ens van acollir molt millor del que nosaltres els haurÃem acollit a Anglaterra». Les organitzacions feministes encara no manen dins dels DOGS, però marquen alguns punts: dos cops l’any, però no pas més, s’admeten les dones a les reunions!
Els clubs que fan olor de la vella Anglaterra antiquada no són pas el plat bonic de les posteriors tongades d’emigrants. Els Officiers et Gentlement —manllevant el tÃtol d’una novel·la clà ssica d’Evelyn Waugh publicada el 1955— dels anys seixanta i setanta, normalment a França no feien altra cosa que tirar endavant una existència d’expatriats. La majoria dels nouvinguts han optat per abandonar el paÃs on han viscut molt temps per instal·lar-se en un altre. Trobem, entre aquests, una majoria de jubilats, si bé la proporció augmenta dels que estan en actiu. Tots parteixen de la mateixa constatació: l’immobiliari és entre tres i quatre vegades més car a l’altra banda del Canal. En aquestes condicions, la revenda d’un local de barriada permet adquirir una casa al camp a França i conservar un substancial coixà econòmic.
Aquest cà lcul elemental el van fent i refent, any rere any, en les seves visites a Aquità nia, durant les quals troben compatriotes ja instal·lats amb un style of life a la francesa. Les emissions de televisió també els han fet fantasiejar sobre un paradÃs terrenal on el vi que raja a doll ha substituït les palmeres tropicals... I també hi ha les companyies aèries low cost —Ryanair i Fly Be— que situen quotidianament Londres, Southampton, Bristol i aviat Birmingham a vint euros, i de vegades menys, de Brageirac (4).
En definitiva, un dia fan el pas, liquiden tots els seus béns, i ells, que són tan cauts per les seves adquisicions a Anglaterra, de vegades compren la primera ruïna que troben a Dordonya. Rodger Macfarlane Philip, establert a Eymet d’ençà del 1991, amb una targeta de visita on figura encara la seva qualitat de «conseller per als residents anglòfons», és testimoni quotidià dels problemes en què molts es troben i que ell els ajuda a superar: «N’hi ha que vénen a treballar, sense parlar una paraula de francès, i arriben aquà amb fills de setze o de disset anys. Fins i tot s’enregistra un inici de delinqüència entre aquests joves que s’organitzen en bandes mixtes francobrità niques unides pel lligam comú de la cervesa». Als residents de la primera generació no els agrada gens el comportament d’aquests nouvinguts que es relacionen entre ells i capten les cadenes de televisió angleses amb les parabòliques que s’instal·len. Fins i tot es lamenten que ja hi hagi «massa anglesos a Dordonya».
Però això no és una regla general, ni de bon tros. Stephen, de trenta-dos anys, en fa dotze que viu a França. Paleta, guixaire i pintor, amb coneixements també de tallar pedra, va seguir el seu amo que venia a arreglar la casa que tenia a Issigeac i s’hi va instal·lar tot seguit com a empresari. A la zona no hi falta feina d’obres, i els residents brità nics s’estimen més dirigir-se a algú que parla la seva llengua. Stephen és propietari de l’habitatge on viu, és soci del club ciclista de Brageirac i està ajuntat amb una francesa amb la qual es casarà d’aquà poc. Un altre exemple d’integració: membres i simpatitzants brità nics d’ATTAC es troben en el comitè d’aquesta organització de Brageirac. Aquest és el cas de John, que hi està instal·lat com a metge des del 1999, d’Aline, lectora assÃdua de Le Monde diplomatique, i de Barbara, que no pot passar sense la calidesa militant i la passió de les controvèrsies polÃtiques que troba a França.
Els cà rrecs electes locals en general estan molt satisfets amb aquesta immigració que ha permès revitalitzar zones abandonades i mantenir-ne les infraestructures. Guy Simonet, alcalde de Razac d’Eymet, compta a la seva municipalitat de tres-cents habitants amb vint-i-tres famÃlies angleses, sis de les quals hi resideixen permanentment. Un dels onze consellers municipals és anglès, i el parvulari acull cinc criatures anglòfones. El mateix succeeix al territori de Guy Rabier, alcalde de Saint-Félix de Villadeix (tres-cents habitants). La implantació, en un llogarret deshabitat pròxim —el poble de Constant— d’una urbanització on aviat hi haurà noranta-cinc cases que respectaran perfectament l’estil de la zona i funcionaran amb sistema de time-sharing (els copropietaris tenen dret a una estada d’una durada que depèn de la suma de la seva inversió) ha permès crear sis llocs de treball permanents, una quinzena més durant l’estiu, i ha fet feliç els propietaris del restaurant del poble, que té l’oportú nom de Jour de fête.
A Eymet (dos mil habitants), l’alcalde, Jean Michel Magnac, compta amb dues-centes famÃlies angleses. En part grà cies a aquestes, en dos anys i mig han sorgit els vint-i-un comerços i empreses artesanes. Hi trobem una British Shop, que ven confitures, salsitxes i costelles de porc de les que només es troben a l’altra banda del Canal, i un cybercafè (tres ordinadors amb teclat francès i dos amb teclat anglès) que acaba d’obrir el juny passat.
Com sol passar, una publicació és el que serveix de vincle en una comunitat diversificada i dispersa: French News. Es publica mensualment en francès, té una tirada de divuit mil exemplars (la meitat per abonament), té la seu al Perigord i hi treballen setze persones (5). Ha pres la plaça que havien deixat vacant els seus predecessors The News i The Dordogne Telegraph. Serveix alhora d’eina de divulgació sobre la vida i la polÃtica franceses i de butlletà de vinculació entre anglòfons. La seva edició és nacional, però amb suplements regionals, el més important dels quals és el d’Aquità nia. Fullejant-lo, entenem més bé per què els fluxos de brità nics cap a França i de francesos cap al Regne Unit obeeixen a motivacions oposades. I per què els primers han fugit d’allò que els segons, més joves, sembla que van a buscar, en efecte, més enllà del Canal: una espècie de somni americà substitutiu, a l’abast de l’Eurostar. Quan la good life és al final del TGV...
(1) La Carta atorgada a Eymet per Alphonse de Poitiers el 1270 i confirmada per Philippe le Bel el 1295 estipula en el seu article 37: «El mercat de l’esmentada vila té lloc el dijous».
(2) En particular la de Marie-Martine Gervais-Aguer titulada: «Les fondements de l’attractivité territoriale résidentielle: les enseignements d’une recherche portant sur les résidents britanniques en Aquitaine» (IFREDE-IERSO, Universitat Montesquieu, Bordeus IV).
(3) Vegeu BAROU, Jacques; PRADO, Patrick. “Mythes et réalités de la présence britannique en Dordogneâ€?. A: Les Anglais dans nos campagnes. ParÃs: L’Harmattan, 1995.
(4) Roumanières, l’aeroport de Brageirac (ciutat que, amb els seus barris, compta amb uns cinquanta-cinc mil habitants) veu com augmenta de manera exponencial el seu trà nsit: el 2001, quinze mil passatgers a la seva lÃnia única amb ParÃs, seixanta-cinc mil el 2002 amb els primers vols que comuniquen amb el Regne Unit; dos-cents tretze mil de previstos per a la fi del 2004 i tres-cents mil el 2006.
(5) SARL Brussac, BP 4042, F-24004 Périguex Cedex. Abonament: subs ARROBA french-news.com
_____________________________________________________
La guerra dels anys ha acabat bé...
Durant més de tres segles, a partir del casament d’Elionor, filla del duc d’Aquità nia Guillem X, amb el futur rei d’Anglaterra Enric II el 1152, el destà d’Aquità nia va quedar estretament lligat al d’Anglaterra. L’edat d’or d’aquesta relació se situa entre el 1362 i el 1372, perÃode en el qual el rei Eduard III va erigir el ducat com a principat d’Aquità nia que va confiar al seu fill, el prÃncep de Gal·les, Eduard de Woodstock, anomenat el PrÃncep Negre. Aquest principat quasi independent, que es va dotar d’un gran segell i de noves monedes d’or —el lleopard i el guienès— no va resistir la represa de la guerra esporà dica, anomenada dels Cent Anys, amb el rei de França, iniciada el 1337 i finalitzada el 1453 amb la derrota dels anglesos a la batalla de Castillon. A Eymet, un carrer de nom insòlit, el carrer d’Engin, recorda un dels episodis d’aquesta guerra patriòtica.
L’enginy en qüestió, dit marrà , era una mena d’ariet muntat sobre rodes i protegit per una carcassa de fusta i metall destinat a protegir els soldats que havien de servir de propulsió per enfonsar les portes. El 1377, el marrà havia d’estar dirigit per La Réole per travessar les defenses de Brageirac que assetjaven el duc d’Anjou, germà del rei Carles V, assistit de Bertrand Du Guesclin. En conèixer aquesta iniciativa, les tropes angleses van intentar interceptar la mà quina de guerra. Els va fallar: van ser derrotats durament prop d’Eymet. El marrà va ser desmuntat i transportat en carros plens de bous per tal de poder passar per les portes de la ciutat i travessar-la.
Com santa Genoveva i Joana d’Arc, el conestable és una icona de la història de França, sobretot per haver expulsat els anglesos fora del regne. Els anglesos que més aviat havien deixat bons records a Guiena —sobretot a Bordeus, on van fer-se rics i poderosos grà cies al comerç de vins— i que tenen raons doncs per no sentir-s’hi totalment estrangers. Reprenent a peu aquestes terres cinc segles després del PrÃncep Negre, donen un epÃleg consensual a la guerra del Cent Anys. |
This work is in the public domain |
|
|
