Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Gener»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes
Al cor de la Dordonya anglesa GENTLEMEN I VIATGERS AL PA?S DE XAUXA per Bernard Cassen
18 set 2004
Al cor de la Dordonya anglesa
GENTLEMEN I VIATGERS AL PAÃ?S DE XAUXA


Per un nombre creixent de britànics, la meravella és a França, a Dordonya, que els recorda el verd i mític Merry England, a més de sol i vi francès. A la primera onada dâexpatriats arribats als anys seixanta, i que es van situar a lâalta escala social, va succeir una immigració més popular, del petit jubilat a lâobrer assegurat a qui no li faltaria feina, encara que amb prou feines parlés francès.

Per Bernard Cassen
Article traduït per Carme Geronès / Carles Urritz

Aquest dijous, com cada dijous des de fa més de set segles (1), és dia de mercat a Eymet. Aquesta vila de 2.000 habitants és un dels centres administratius del cantó del districte de Brageirac, alhora sotsprefectura de Dordonya, i situada a uns cinquanta quilòmetres al sud-est del Perigord, on hi ha la prefectura. Lâalcalde, Jean-Michel Magnac, un càrrec assequible, una persona bregada, va dâun lloc a lâaltre, encaixant mans amb els veïns, deixant lliscar una paraula amable a un conciutadà i repartint petons a les dames: tothom el coneix i ell queda clar que coneix tothom.

De fet, no pas tothom... Ja que molts compradors que sâapressen a la petita plaça vorejada de cases amb ràfecs, los golfes de les quals, enretirades, deixen lloc a una galeria amb arcades, no són pas els seus administrats: vénen dels voltants, a vegades de força lluny. I això no obstant, si tenim en compte la familiaritat que demostren envers els llocs i els comerciants, immediatament veiem que no es tracta de turistes de pas, sinó de gent que segueix els costums. No cal parar gaire lâorella per adonar-se que parlen anglès i alguns, verificació feta plantejant-los una qüestió banal en francès, només anglès. Som aquí al cor del que els mitjans de comunicació de Londres anomenen el Dordogneshire, el comtat de Dordonya...

Aquests residents britànics no vénen pas a Eymet perquè els vegin al mercat de moda, com les celebritats parisenques que ocupen els seus quarters dâestiu al Lubéron, sinó per comprar i per trobar-se i assaborir junts un concentrat del que els ha portat a expatriar-se: la good life simbolitzada per aquestes fruites i verdures en abundància, aquests productes del país, aquest restaurant que serveix rosat del Monbazillac ben fresc, el temps que passa lentament, el sol. Tot això en el decorat dâuna superba masia de lâedat mitjana. El tòpic de la vida en el país dels castells âen el sentit propi, de tants que nâhi ha al Perigordâ vist des de les bromes dâAlbio, però un tòpic que molts han convertit en realitat en el curs dels darrers decennis.

Les xifres oficials, els estudis universitaris (2) i la simple observació del terreny mostren, en efecte, que a Dordonya hi ha una concentració de residents del Regne Unit que no té comparació a la resta de França. I lâatractiu particular dâaquest territori no té a veure solament amb els molts segles dâhistòria compartida, encara que aquesta no sâhagi de deixar del tot de banda. Arran del cens del 1999, es comptaven oficialment set mil cent trenta-tres residents britànics a tot Aquitània, una mica menys de tres mil dels quals tan sols a Dordonya. Però aquestes xifres semblen que estan prou subestimades: avui dia, tots els observadors del país parlen més aviat de sis mil súbdits de la reina en el departament.

Aquesta població no és homogènia ni de bon tros, les diferenciacions socials es veuen bàsicament en funció de la data dâinstal·lació. Els pioners van arribar al voltant dels anys cinquanta i seixanta. Són majoritàriament persones que han fet tota o part de la seva carrera a ultramar en la diplomàcia, els serveis dâinformació, lâexèrcit, o bé en els negocis: exfinancers de Hong Kong o de Singapur, propietaris de plantacions de Malàisia, dirigents de multinacionals, etcètera. Estan acostumats a unes àmplies residències, a lâespai, al sol, a una existència sense preocupacions materials. També, a lâhora dâuna jubilació accelerada pel moviment de descolonització, els repugna anar-se a confondre amb la grisor dâun país superpoblat que acaba de sortir del racionament i on la seva bèstia negra, el socialisme âsimbolitzat pel poder dels sindicats, la freqüència de les vagues i la tornada al poder dels laboristes el 1964â els farà, creuen ells, la vida insuportable. Almenys psicològicament... Ãs la primera tongada, la de més alta qualitat, que viu molt confortablement de les seva pensió i dels ingressos del seu patrimoni (3).

La gastronomia, primera activitat dels clubs

Per què Dordonya? Nâhi va haver prou que alguns, seduïts per un viatge, per uns paisatges verds que els recorden els del camp anglès idealitzat, i per uns preus molt baixos (en el seu temps) dels castells o de les cases pairals decidissin instal·lar-sâhi perquè es posessin en funcionament el boca-orella i les xarxes dâafinitat. Els nouvinguts van crear uns enclavaments simbòlics, petites parcel·les dâAnglaterra, sobretot amb uns clubs que tenen uns noms so British que hi donen un gran color, i també un bon punt dâhumor del qual en són testimonis fonètics els acrònims: els DOGS (âgossosâ) per al Dordogneâs Gentlemen Club; el DOLS (âninesâ) per al Dordogne Ladies Club International. Sâhi van afegir, al cap de vint o trenta anys, amb la nova onada dâemigrants, els MADS (âboigsâ), és a dir les Music and Drama Societies, clubs de música i de teatre, i el YES (âsíâ), per a la Your English Society, creada el 1991 a Perigord.

No havia de faltar a la crida el criquet, i seân van formar equips, triant com a quarter general inicial Saint Astier-en-Périgord, el qual, per desgràcia, es va haver de dissoldre el 2003, ja que els terrenys es van vendre a un promotor per construir-hi un hipermercat. Cal afegir a la llista clubs com ara els British Conservatives Abroad (âconservadors britànics a lâestrangerâ) dâAquitània, la Royal Naval Association per als exmembres de la Royal, i el Gentlemenâs Luncheon Club, lâobjectiu social del qual és, sense ambigüitat...

No hi ha cap dâaquests clubs que compti amb més dâun centenar de membres, i tampoc no estan reservats únicament als britànics: fins a la fi de juliol del 2004, el president dels DOGS era justament un francès, Alain Letessier. Tanmateix no cal imaginar-se una conjunció sorruda de nostàlgics de lâimperi o de rendistes atrabiliaris. Lâactivitat essencial dels DOGS és gastronòmica: cada mes, després dâuna exposició per part dâun dels seus membres âi tenint en compte les seves antigues funcions i els contactes que conserven, ben segur que ha de tenir interèsâ els gentlemen prenen un àpat normalment ben regat, ja sigui en un bon restaurant o a casa dâalgun dâells amb lâexcusa de repassar el tema.

Es troben prou bé a França on, tot i que de vegades seâls acudeixi de dir penjaments contra el comunisme, no es cansen dâelogiar la qualitat dels serveis públics (trens, educació, sanitat), que constitueixen el malson quotidià dels seus desgraciats compatriotes que sâhan quedat at home, amb Anthony Blair. En general, parlen força bé el francès i es relacionen amb amabilitat amb la gent del país. Aquests darrers, per la seva banda, aprecien el seu britishness un pel exòtic, acabat de sortir dâuna imatge dâEpinal. La bona harmonia és més que cordial. Keith Daffern, expropietari dâun garatge que va vendre el 1976, membre dels DOGS i dels British Conservatives Abroad, no dubta a confiar-nos: «Els francesos ens van acollir molt millor del que nosaltres els hauríem acollit a Anglaterra». Les organitzacions feministes encara no manen dins dels DOGS, però marquen alguns punts: dos cops lâany, però no pas més, sâadmeten les dones a les reunions!

Els clubs que fan olor de la vella Anglaterra antiquada no són pas el plat bonic de les posteriors tongades dâemigrants. Els Officiers et Gentlement âmanllevant el títol dâuna novel·la clàssica dâEvelyn Waugh publicada el 1955â dels anys seixanta i setanta, normalment a França no feien altra cosa que tirar endavant una existència dâexpatriats. La majoria dels nouvinguts han optat per abandonar el país on han viscut molt temps per instal·lar-se en un altre. Trobem, entre aquests, una majoria de jubilats, si bé la proporció augmenta dels que estan en actiu. Tots parteixen de la mateixa constatació: lâimmobiliari és entre tres i quatre vegades més car a lâaltra banda del Canal. En aquestes condicions, la revenda dâun local de barriada permet adquirir una casa al camp a França i conservar un substancial coixí econòmic.

Aquest càlcul elemental el van fent i refent, any rere any, en les seves visites a Aquitània, durant les quals troben compatriotes ja instal·lats amb un style of life a la francesa. Les emissions de televisió també els han fet fantasiejar sobre un paradís terrenal on el vi que raja a doll ha substituït les palmeres tropicals... I també hi ha les companyies aèries low cost âRyanair i Fly Beâ que situen quotidianament Londres, Southampton, Bristol i aviat Birmingham a vint euros, i de vegades menys, de Brageirac (4).

En definitiva, un dia fan el pas, liquiden tots els seus béns, i ells, que són tan cauts per les seves adquisicions a Anglaterra, de vegades compren la primera ruïna que troben a Dordonya. Rodger Macfarlane Philip, establert a Eymet dâençà del 1991, amb una targeta de visita on figura encara la seva qualitat de «conseller per als residents anglòfons», és testimoni quotidià dels problemes en què molts es troben i que ell els ajuda a superar: «Nâhi ha que vénen a treballar, sense parlar una paraula de francès, i arriben aquí amb fills de setze o de disset anys. Fins i tot sâenregistra un inici de delinqüència entre aquests joves que sâorganitzen en bandes mixtes francobritàniques unides pel lligam comú de la cervesa». Als residents de la primera generació no els agrada gens el comportament dâaquests nouvinguts que es relacionen entre ells i capten les cadenes de televisió angleses amb les parabòliques que sâinstal·len. Fins i tot es lamenten que ja hi hagi «massa anglesos a Dordonya».

Però això no és una regla general, ni de bon tros. Stephen, de trenta-dos anys, en fa dotze que viu a França. Paleta, guixaire i pintor, amb coneixements també de tallar pedra, va seguir el seu amo que venia a arreglar la casa que tenia a Issigeac i sâhi va instal·lar tot seguit com a empresari. A la zona no hi falta feina dâobres, i els residents britànics sâestimen més dirigir-se a algú que parla la seva llengua. Stephen és propietari de lâhabitatge on viu, és soci del club ciclista de Brageirac i està ajuntat amb una francesa amb la qual es casarà dâaquí poc. Un altre exemple dâintegració: membres i simpatitzants britànics dâATTAC es troben en el comitè dâaquesta organització de Brageirac. Aquest és el cas de John, que hi està instal·lat com a metge des del 1999, dâAline, lectora assídua de Le Monde diplomatique, i de Barbara, que no pot passar sense la calidesa militant i la passió de les controvèrsies polítiques que troba a França.

Els càrrecs electes locals en general estan molt satisfets amb aquesta immigració que ha permès revitalitzar zones abandonades i mantenir-ne les infraestructures. Guy Simonet, alcalde de Razac dâEymet, compta a la seva municipalitat de tres-cents habitants amb vint-i-tres famílies angleses, sis de les quals hi resideixen permanentment. Un dels onze consellers municipals és anglès, i el parvulari acull cinc criatures anglòfones. El mateix succeeix al territori de Guy Rabier, alcalde de Saint-Félix de Villadeix (tres-cents habitants). La implantació, en un llogarret deshabitat pròxim âel poble de Constantâ dâuna urbanització on aviat hi haurà noranta-cinc cases que respectaran perfectament lâestil de la zona i funcionaran amb sistema de time-sharing (els copropietaris tenen dret a una estada dâuna durada que depèn de la suma de la seva inversió) ha permès crear sis llocs de treball permanents, una quinzena més durant lâestiu, i ha fet feliç els propietaris del restaurant del poble, que té lâoportú nom de Jour de fête.

A Eymet (dos mil habitants), lâalcalde, Jean Michel Magnac, compta amb dues-centes famílies angleses. En part gràcies a aquestes, en dos anys i mig han sorgit els vint-i-un comerços i empreses artesanes. Hi trobem una British Shop, que ven confitures, salsitxes i costelles de porc de les que només es troben a lâaltra banda del Canal, i un cybercafè (tres ordinadors amb teclat francès i dos amb teclat anglès) que acaba dâobrir el juny passat.

Com sol passar, una publicació és el que serveix de vincle en una comunitat diversificada i dispersa: French News. Es publica mensualment en francès, té una tirada de divuit mil exemplars (la meitat per abonament), té la seu al Perigord i hi treballen setze persones (5). Ha pres la plaça que havien deixat vacant els seus predecessors The News i The Dordogne Telegraph. Serveix alhora dâeina de divulgació sobre la vida i la política franceses i de butlletí de vinculació entre anglòfons. La seva edició és nacional, però amb suplements regionals, el més important dels quals és el dâAquitània. Fullejant-lo, entenem més bé per què els fluxos de britànics cap a França i de francesos cap al Regne Unit obeeixen a motivacions oposades. I per què els primers han fugit dâallò que els segons, més joves, sembla que van a buscar, en efecte, més enllà del Canal: una espècie de somni americà substitutiu, a lâabast de lâEurostar. Quan la good life és al final del TGV...



(1) La Carta atorgada a Eymet per Alphonse de Poitiers el 1270 i confirmada per Philippe le Bel el 1295 estipula en el seu article 37: «El mercat de lâesmentada vila té lloc el dijous».

(2) En particular la de Marie-Martine Gervais-Aguer titulada: «Les fondements de lâattractivité territoriale résidentielle: les enseignements dâune recherche portant sur les résidents britanniques en Aquitaine» (IFREDE-IERSO, Universitat Montesquieu, Bordeus IV).

(3) Vegeu BAROU, Jacques; PRADO, Patrick. âMythes et réalités de la présence britannique en Dordogneâ?. A: Les Anglais dans nos campagnes. París: LâHarmattan, 1995.

(4) Roumanières, lâaeroport de Brageirac (ciutat que, amb els seus barris, compta amb uns cinquanta-cinc mil habitants) veu com augmenta de manera exponencial el seu trànsit: el 2001, quinze mil passatgers a la seva línia única amb París, seixanta-cinc mil el 2002 amb els primers vols que comuniquen amb el Regne Unit; dos-cents tretze mil de previstos per a la fi del 2004 i tres-cents mil el 2006.

(5) SARL Brussac, BP 4042, F-24004 Périguex Cedex. Abonament: subs ARROBA french-news.com
_____________________________________________________
La guerra dels anys ha acabat bé...

Durant més de tres segles, a partir del casament dâElionor, filla del duc dâAquitània Guillem X, amb el futur rei dâAnglaterra Enric II el 1152, el destí dâAquitània va quedar estretament lligat al dâAnglaterra. Lâedat dâor dâaquesta relació se situa entre el 1362 i el 1372, període en el qual el rei Eduard III va erigir el ducat com a principat dâAquitània que va confiar al seu fill, el príncep de Gal·les, Eduard de Woodstock, anomenat el Príncep Negre. Aquest principat quasi independent, que es va dotar dâun gran segell i de noves monedes dâor âel lleopard i el guienèsâ no va resistir la represa de la guerra esporàdica, anomenada dels Cent Anys, amb el rei de França, iniciada el 1337 i finalitzada el 1453 amb la derrota dels anglesos a la batalla de Castillon. A Eymet, un carrer de nom insòlit, el carrer dâEngin, recorda un dels episodis dâaquesta guerra patriòtica.

Lâenginy en qüestió, dit marrà, era una mena dâariet muntat sobre rodes i protegit per una carcassa de fusta i metall destinat a protegir els soldats que havien de servir de propulsió per enfonsar les portes. El 1377, el marrà havia dâestar dirigit per La Réole per travessar les defenses de Brageirac que assetjaven el duc dâAnjou, germà del rei Carles V, assistit de Bertrand Du Guesclin. En conèixer aquesta iniciativa, les tropes angleses van intentar interceptar la màquina de guerra. Els va fallar: van ser derrotats durament prop dâEymet. El marrà va ser desmuntat i transportat en carros plens de bous per tal de poder passar per les portes de la ciutat i travessar-la.

Com santa Genoveva i Joana dâArc, el conestable és una icona de la història de França, sobretot per haver expulsat els anglesos fora del regne. Els anglesos que més aviat havien deixat bons records a Guiena âsobretot a Bordeus, on van fer-se rics i poderosos gràcies al comerç de vinsâ i que tenen raons doncs per no sentir-sâhi totalment estrangers. Reprenent a peu aquestes terres cinc segles després del Príncep Negre, donen un epíleg consensual a la guerra del Cent Anys.

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more