Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: @rtivisme
A la recerca de Butch Cassidy i Sundance Kid a la Patagònia
18 set 2004
* Escriptor xilè, nascut el 1949, autor, entre d’altres, de: Un viejo que leía novelas de amor. Madrid: Júcar, 1988. El reportatge que publiquem serà reprès en un llibre signat conjuntament per Luis Sepúlveda i el fotògraf Daniel Mordzinski, Dernières nouvelles du Sud, que es publicarà pròximament.
A la recerca de Butch Cassidy i Sundance Kid a la Patagònia
--------------------------------------------------

Fi de fuga de dos bandits llegendaris
--------------------------------------------------
Butch Cassidy i la seva banda salvatge van saltar a les pàgines dels diaris dels Estats Units a les acaballes del segle xix. Se’ls acusava d’atacar els bancs per finançar la revolució anarquista. La banda va ser delmada, però Butch i el seu amic Sundance Kid van aconseguir fugir i entrar d’aquesta manera a la llegenda. Hollywood li va dedicar, el 1969, una pel·lícula que es va fer cèlebre, que situa la fi de la seva fuga a Bolívia. Aquí, l’escriptor Luis Sepúlveda demostra que és fals, que va trobar les seves passes i les del seu perseguidor implacable, el xerif Martín Sheffields, al fons de la Patagònia argentina.

Pel nostre enviat especial Luis Sepúlveda*
Article traduït per Rut Jou

Érem al sud de l’Argentina, prop d’El Bolsón, una ciutat pintoresca al límit de les províncies de Río Negro i Chubut. El vent feia inclinar els pollancres gegantescos que rodegen el cementiri, i el seu fullam formava una cúpula immensa protectora de pau pels que reposaven allà, gent que alguna vegada van arribar al sud plens de somnis, ambicions, esperances, plans, amors, odis, de materials elementals que forgen el breu pas per la vida. Van arribar de tot arreu amb els seus costums i el seu llenguatge, i aquí van acabar, en un cementiri oblidat, escombrat pel vent, units en la quietud subterrània i per l’idioma universal de la mort.

Un home amb una cigarreta penjant dels llavis ordenava algunes flors resseques prop d’una sepultura.

— Ens van dir que aquí hi ha enterrat Martín Sheffields.
— El xèrif. Per aquí hi ha aquest mala bèstia —va comentar.

Era un tipus d’edat indefinible, el seu rostre colrat pel vent i el sol podia tenir qualsevol edat.

— Sap quina és la tomba? —vaig insistir.
— Ho sé, però s’hi ha d’acostar amb cura perquè a aquell bastard el van enterrar amb dos revòlvers a les mans, i si està de mal humor ens rep a trets —va respondre mentre començava a caminar.

El vam seguir passant entre tombes de polonesos, italians, gallecs, jueus, russos, gal·lesos i també criolls.

Martín Sheffields va aparèixer a la Patagònia a la primeria del segle xx. Parlava un espanyol xampurrejat, ple de girs mexicanotexans, i l’inventari del seu patrimoni era sobri; dos esplèndids revòlvers que carregava premuts contra les cuixes, un cavall blanc ben ormejat amb una cadira de muntar texana i una estrella de xèrif agafada a la solapa de la jaqueta. Era una mena de personatge de Marcial Lafuente Estefanía (1) molt allunyat del salvatge oest nord-americà.

— És aquí, i espero que molt avall —va dir l’home indicant una sepultura sense cap inscripció.

La sepultura estava coberta per una capa de terra ocre, seca i premuda, gairebé pètria, i a sobre hi havia una margarida de plàstic amb els pètals calcinats. Poca cosa per ornamentar la tomba d’un dels grans mites de la Patagònia.

Probablement va morir el 1939, ningú no ho sap amb certesa, encara que s’han escrit vàries biografies seves, d’oïdes, per alguns escriptors que s’atribueixen la propietat de la història d’una regió on les llegendes, mites i veritats canvien segons la voluntat del vent, perquè a la Patagònia la història és un gènere narratiu que no es molesta a assumir rigors cronològics o objectivitat dels fets (2). La història no és més que un pretext per ornamentar la tradició oral i prolongar les tardes de mate (3) a la calor del foc.

Alguns diuen que el van matar i altres que va morir d’un infart de cor a lloms del cavall blanc, buscant or als centenars de rius que neixen dels llacs andins. Sigui com vulgui, uns traginers el van trobar quan ja duia unes setmanes mort. Els còndors i voltors van fer un festí amb aquell individu d’un metre vuitanta-cinc i més de cent quilos de pes. Li van destrossar la gruixuda roba d’hivern per arribar a les vísceres, deixant l’esquelet pelat, però no van aconseguir prendre-li els dos revòlvers que empunyava. Van trobar l’esquelet d’aquesta manera i van saber que es tractava d’ell, perquè anava armat.

Aquells traginers, bons samaritans com tots els homes solitaris, van tapar les restes amb pedres i així van romandre a tocar el torrent de Las Minas fins que, el 1959, algun dels dotze fills i filles que va tenir amb María Pichún, una índia maputxe que encara és recordada amb un temor reverencial, va decidir traslladar els ossos fins al cementiri d’El Bolsón.

María Pichún, segons els relats, devia ser alta i forta com ell. D’una altra manera no s’explica la passivitat dels homes que, en veure-la aparèixer a les tavernes, abandonaven la taula de joc i preferien que les cartes volessin pels aires abans de rebre un dels seus cops que propinava al seu home fins a deixar-lo inconscient. Des d’una distància prudent veien com el carregava fins el cavall mentre remugava: «que ningú toqui les seves cartes, em fa un fill més i torna».

Diuen que l’esquelet no va resistir el viatge en chata —una camioneta enorme— pels camins patagònics desiguals i es va desmuntar, però els revòlvers van seguir aferrats als ossos de les mans.

Una margarida de plàstic sobre la seva tomba i l’estrella de xèrif en una vitrina del museu de San Carlos de Bariloche és tot el que ha quedat de Martín Sheffields. Tot? No. També va deixar una història que diverteix, divideix i apassiona. Sempre passa el mateix amb els brivalls i aventurers.

Alguns sostenen que va néixer a Baltimore i uns altres que va venir al món a Tom Green, Texas. Als arxius de l’agència de detectius Pinkerton hi ha documents que asseguren que va passar la seva joventut a l’estat de Utah. Era un vaquer més, tot i que molt destre amb les armes, i li va tocar ser testimoni de primera fila de l’extermini de la Wild Brunch (‘banda salvatge’), un miniexèrcit d’assaltadors de bancs i trens integrat entre d’altres celebritats per Black Jack Ketchum, Harry Tracey, PO8 Logan, un bard que acostumava a escriure poemes èpics sobre les seves malifetes, Flat Nose Curry i Butch Cassidy.

Al final del 1898, els homes de la Pinkerton havien aconseguit establir la llei del més fort —els ramaders i empresaris del ferrocarril— a tots els territoris de l’oest nord-americà, després de capturar o eliminar quasi tots els bandits. Els en faltava un, el més perillós: Butch Cassidy.

El 1901, la Pinkerton va rebre una notícia alarmant: Butch Cassidy havia abandonat el territori de la Unió a bord del vapor Soldier Prince que feia la línia Nova York, el Brasil, Río de la Plata i navegava rumb a Buenos Aires. I no anava sol. L’acompanyaven una professora anomenada Etta Place i un home sense fitxar per la policia que es feia dir Sundance Kid. Immediatament, els responsables de la Pinkerton van disposar que un detectiu els seguís el rastre i hi van destinar Frank Dimaio, un italià que va arribar a Buenos Aires, a descobrir que el trio havia comprat sis mil hectàrees de terres prop de Cholila, a la Patagònia, i quan es disposava a viatjar cap al sud del món va començar a conèixer les bondats de la capital argentina. Va conèixer una noia bonica, filla d’italians, i va sentir la crida de la vida sedentària. Va enviar a passeig a la Pinkerton, establint-se com a negociant de calçat.

Fins el 1976, al barri de San Telmo, Buenos Aires, prop de la plaça on cada diumenge es celebrava el millor mercat d’antiguitats del món, existia Calçats Dimaio, i al lloc d’honor de la botiga penjava la placa de detectiu del fundador. A l’Amèrica Llatina el destí sempre desvia la voluntat dels ianquis.

Aquell mateix any 1901, Martín Sheffields es va apropar a la Pinkerton. Segons alguns, va ser contractat per la seu que l’agència tenia a Houston, Texas. D’altres mantenen que va passar a San Francisco, on complia una pena petita per vagància reiterada. Sigui com vulgui, la recompensa de cinquanta mil dòlars pel cap de Butch Cassidy li va semblar una bona raó per conèixer l’Argentina.

Sheffields va arribar a Buenos Aires el 6 de febrer del 1902. Al registre de l’hotel del port, que rebia els milers d’immigrants que van arribar entre el 1830 i el 1960, es va inscriure com a: «Martín Sheffields, xèrif dels Estats Units», i potser va ensenyar l’estrella de plata que durant força anys havia escamotejat a un xèrif de veritat però alcohòlic de Montana. Segurament amb el seu peculiar espanyol tex-mex va haver de preguntar com dimonis s’anava a la Patagònia.

La cabana de troncs que Etta Place, Butch Cassidy i Sundance Kid van construir prop de Cholila encara era en peus, i la solidesa de la seva estructura la mantindrà així durant molt de temps. Actualment hi viu una família que porta —quina casualitat!— el cognom Sepúlveda. Una tarda de cel turmentós, el meu amic fotògraf Daniel Mordzinski i jo, xerràvem i preníem mate amb Don Aladín Sepúlveda, el cap de família, un vellet de mirada infantil i astuta com una guineu.

— És clar que els va trobar. Va venir aquí i va parlar amb ells. Jo encara no havia nascut, tot just tinc vuitanta-quatre anys, però el meu pare m’ho va explicar. Devia passar el 1907, Sheffields va arribar muntat en un cavall blanc, mai no va tenir cavalls d’un altre color. Des de la barrera va cridar: «Butch, Sun!», i els homes li van contestar en espanyol que es deien Don Pedro i Don José. Llavors Sheffields va començar a riure, tan fort que quasi va caure del cavall de riure, i després van parlar entre ells en ianqui.

Mai sabrem de què van parlar, però és evident que van arribar a un acord de convivència, ja que els telegrames que va remetre Sheffields a l’Agència Pinkerton entre el 1902 i el 1905 tenien sempre el mateix argument: «l’Argentina és un país molt gran i els segueixo la pista».

El 1905, un nord-americà que viatjava sota el nom d’Andrew Duffy va arribar fins a la cabana de Cholila. En realitat es deia Harvey Logan, un dels socis fundadors de la banda salvatge. Dos anys abans havia deixat la presó de Knoxville, Tennessee, a la seva manera, a trets, i la fuga es va saldar amb quatre guàrdies condemnats al tranquil ofici de criar malves. Aquell mateix any, Butch Cassidy, Etta Place, Sundance Kid i el nou arribat van assaltar el Banc del Sud, a Santa Cruz. Mentrestant, Sheffields escrivia notes que mai no va enviar a la Pinkerton.

El Sr. Jo Giglian, un neozelandès i apassionat col·leccionista de tot el que feia referència a Butch Cassidy, a la seva casa de l’arxipèlag de Las Guaitecas, a Xile, em va ensenyar una llibreta enquadernada en pell marró, que segons ell havia pertangut a Martín Sheffields. En una nota datada de l’octubre del 1907 es llegeix: «vaig poder disparar-los quan sortien carregant els diners dels gal·lesos. Vaig poder, però no ho vaig fer». El 1907, els nois i la mestra van atracar el Banc de la Nació de Villa Mercedes i l’assumpte es va complicar perquè Harvey Logan va matar el gerent. A la llibreta de Sheffields es veu: «al principi no vaig reconèixer la dona perquè anava vestida d’home. Aquest mort ens portarà problemes».

Mai coneixerem els límits de l’acord a què van arribar Butch Cassidy, Sundance Kid, Etta Place i Martín Sheffields a la cabana de Cholila, però és molt probable que una part del botí dels assalts a diversos bancs comprés el silenci del xèrif, perquè el 1907 va adquirir cinc mil hectàrees prop d’El Maitén, a la província d’El Chubut. Devia ser una negociació dura i interessant. Si Harvey Logan també hi va participar, llavors van ser quatre contra un, quatre arguments de diversos calibres contra els dos revòlvers quaranta-cinc del caçarecompenses.

Don Aladín Sepúlveda ens va assegurar que, segons el seu pare, la trobada de Sheffields amb els bandits va durar més d’un dia amb les seves nits. Es van emborratxar, cridar, riure, maleir amb paraules que el crioll no entenia, i finalment el xèrif es va allunyar d’allà amb el seu cavall blanc.

— Volen saber el que penso? —va preguntar Don Aladín Sepúlveda.
— És clar que ho volem saber —li vaig respondre traient unes estelles de la cabana. Encara les conservo.
— Sheffields els va dir que no volia morts. Els morts sempre compliquen les coses. Un pot ser l’home més inofensiu del món, però tan bon punt ha mort, a més d’un li complicarà la vida.

En els negocis de la banca se sap que hi ha dos maneres de distingir-se: com a lladre de coll i corbata o com a assaltant emmascarat. Després dels successos de Villa Mercedes, Butch Cassidy, Etta Place i Sundance Kid van abandonar temporalment l’activitat bancària. Harvey Logan va desaparèixer sense deixar rastre, Etta Place va tornar clandestinament als Estats Units on va morir de càncer. Butch i Sundance van vendre la propietat de Cholila i van anar més cap al sud, als confins del món, van creuar l’estret de Magallanes i van entrar a la Terra del Foc, i allà es van convertir en llegenda com a dos romàntics veterans que assaltaven bancs i pagadors per finançar revolucions anarquistes.

Una tomba sense nom i una margarida de plàstic. Poca cosa va deixar el xèrif del seu pas per Patagònia.

— Encara viu algú dels que el van conèixer? —vaig preguntar a l’home amb la cigarreta penjant dels llavis.
— Queda una filla. L’última filla viva d’aquell brivall —va respondre amb un to que barrejava admiració i menyspreu.

L’endemà vam anar a conèixer la filla de Martín Sheffields. Instal·lats còmodament als seients de fusta del vell express patagònic, el Patagonia Express, o la Trochita, com li diuen afectuosament els patagonesos, vam començar a descobrir la vinculació entre la construcció del ferrocarril i el xèrif.

El 1933 es va començar el traçat de les vies que uneixen Ñorquinco i El Maitén, i van ser els xais de Sheffields els que van alimentar les quadrilles de treballadors. Li agradava entretenir els homes amb la seva sorprenent habilitat de tirador. Era capaç de fer volar la cigarreta dels llavis a un noi desprevingut, i fins i tot socarrimar els bigotis a un altre, i fer això amb una bala calibre quaranta-cinc no deixa de tenir mèrit. Quan el traçat ferroviari va estar finalment acabat, Martín Sheffields els va obsequiar amb sis vedells i trenta xais per a la gran barbacoa de celebració. Vam trobar uns quants vells d’El Maitén, Esquel, Leleque i Cholila que recordaven la generositat del ianqui, i aquell menyspreu per la fortuna, sumada a les filles i fills que van regar les terres australs i acabar arruïnant-lo. Per això, buscava or quan va morir, o el van matar.

La nostra Trochita avançava lentament. L’estret afilat, l’envelliment de les vies i la sinuositat de les corbes li impedien superar els quaranta quilòmetres per hora. La locomotora vetusta de vapor bufava com un drac cansat, i l’estela de fum que deixava al seu pas es dissolia ràpidament en el vent etern, que no permet altra presència que la seva al cel austral. El vaivé convidava a una somnolència dolça, o a parlar en veu baixa amb el company de seient.

— Sabeu qui va ser Martín Shefflields? —vaig preguntar a un veterà que immediatament em va oferir la carbassa de mate.
— Com vols que no ho sàpiga! És molt conegut —va respondre mentre acceptava una cigarreta.
— Expliqui’m, paisà. Expliqui’m.
— Era un home solitari. Va tenir molt amics, molts fills, però era un home solitari. Ningú no sabia d’on havia tret els diners per comprar moltes terres que després va perdre. Diuen que va venir a capturar uns bandits ianquis, però no ho va fer. Era un gran tirador i quan estava borratxo li agradava fer apostes dures. Per exemple, apostava que podia volar els talons a una dama, empunyava un revòlver, i ho feia. Si el xicot o el marit es queixava, li regalava un parell d’ovelles i tot arreglat. Va arribar a tenir més de cent mil ovelles quan la llana valia el seu pes en or, però tot i així vestia com un vagabund. Anava d’aquí cap allà, sempre sol. Cavalcava el seu cavall blanc de Cholila a Esquel, de Ñorquinco a Portezuelo, sempre sol. A vegades parava a les tavernes, jugava i perdia molts diners, cantava a una dona asseguda a les seves cames, però de sobte parava i s’allunyava a un racó per seguir bevent sol. En el fons era un home abandonat, però no perquè els amics, les dones o els fills ho haguessin fet, sinó perquè es va abandonar sol. Un home solitari, estrany, però de molt bon humor. Coneix la història del plesiosaure (4)?

La gran broma de Sheffields. Un dia del 1922 va escriure una carta al director del jardí zoològic de Buenos Aires descrivint-li l’existència d’un animal, viu, l’hàbitat del qual està sota la superfície de la Llacuna Negra. La descripció que va fer era tan exacta, tan rigorosa, que cap científic o naturalista va tenir el menor dubte que parlava d’un plesiosaure. Dotzenes de societats científiques de tot el món es van disputar el dret de caçar el plesiosaure. Warren Harding, president republicà dels Estats Units, va amenaçar amb represàlies a qui s’oposés al futur del plesiosaure en mans de l’Institut Smithsonià, la corona britànica va considerar inconcebible que el plesiosaure no fos examinat per doctors del Museu Britànic, fins i tot va tenir una cançó, quan un compositor va popularitzar el tango del plesiosaure.

Finalment van arribar a Buenos Aires tots els que desitjaven apropiar-se de l’animal antediluvià, i entre entrebancades van arribar en massa a la Patagònia. Van adonar-se que l’animal de la Llacuna Negra era un tronc folrat de cuir de vaca. Els patagonesos van petar-se de riure amb la broma de Sheffields, encara ho fan, però ni els científics d’aquell temps ni el Govern argentí s’ho van prendre igual de bé.

Quan arribàvem a El Maitén, vam deixar el Patagonia Express i vam prendre un camí polsós rumb a la casa de Juana Sheffields, l’última filla de l’aventurer bromista. Per donar-nos ànims entre la pols que ens assecava la gola i ens feia patir per la sort de les càmeres, cantàvem a tot pulmó «l’Uruguai no és un riu és un cel blau que passa» entre els galls desaprovadors dels teros. Fins que, després d’unes dues hores de marxa, vam veure aparèixer la cabana construïda pel xèrif per a la seva filla.

Estava situada en un lloc d’una bellesa acollidora, creixien els roures, els tecs, els pollancres, les alzines, l’aire feia olor de fusta verge de la Patagònia andina, de buines d’animals sans, d’herbes que alegraven l’ànima.

Doña Juana Sheffields tenia vuitanta-sis anys. Semblava altiva. Hi havia molt d’orgull en aquella dona que es recolzava en un bastó per caminar. El seu rostre ple de territoris que potser van ser poblats per tots els amors i tots els odis, era definitivament patagònic, perquè hi havia latent la barreja d’una mare maputxe i un pare ianqui, portador alhora de vés a saber quantes sangs.

Em va oferir un seient davant seu i la carabassa de mate. Amb gestos graciosos es va allisar el davantal i va comprovar la simetria de la seva cabellera blanca recollida en una trossa enèrgica. Mentre el meu soci la fotografiava va preguntar què ens havia dut fins allà.

— El seu pare. Parli’ns del seu pare.
— Martín Sheffields. El xèrif Martín Sheffields. Ell va construir aquesta casa i moltes altres. Era un home. El van estimar i el van odiar per això, perquè era un home. Mai va ser fàcil ser un home.
— Un home donat a les bromes fortes.
— Bajanades. Tenia bon humor, però mai va fer mal a ningú. És cert que, a vegades, quan s’emborratxava li donava per fer apostes. Alguna vegada va apuntar malament i va volar el nas a un gautxo, però mai no va fer mal a ningú.
— Hi ha qui diu que el nas i la resta del cap.
— Dimonis, així era la vida abans. No era fàcil, mai va ser fàcil la vida a la Patagònia, a més, a tot arreu es viu i es mor. Ell va morir sol. Així han de morir els homes.
— Vam visitar la seva tomba. Està molt abandonada.
— Va ser un error portar els seus ossos al cementiri. Havíem d’haver-lo deixat allà, al torrent de Las Minas, on el vam trobar, però els fills i les filles són dèbils. Ja no queden homes com el meu pare i la millor manera de respectar-lo és no visitar el cementiri.

Abans de sortir de casa seva, Doña Juana Sheffields ens va donar pa ben enfornat i ous cuits pel viatge. La manera amorosa d’embolicar-ho tot amb un drap contradeia la duresa de les seves paraules i gestos.

Vam emprendre el retorn sota un cel revoltós que presagiava tempesta, però no ens va importar perquè sabíem que el camí és una sorpresa constant. Al cap de mitja hora vam veure com queia un xàfec sobre l’àmplia vall, més enllà vam creuar sota un arc de Sant Martí imponent, i en arribar a la carretera de Cholila ens vam parar a contemplar un grup de genets que galopaven a la llunyania.

Un d’ells muntava un cavall blanc, i ens preguntàvem si un d’aquells genets galopaven per la plana d’aquest o de l’altre costat de la vida, i si el del cavall blanc no portaria per casualitat una estrella de xèrif presa a la solapa.



(1) NDLR. Escriptor espanyol molt popular, autor, entre el 1939 i el 1984, d’unes 3.500 novel·les de viatge on la intriga sempre es troba en un imaginari far west americà.

(2) NDLR. Llegiu, per exemple: Chatwin, Bruce. En Patagonie. París: Grasset, 1979.

(3) NDLR. El mate és una planta de l’Amèrica del Sud. Les seves fulles s’usen per elaborar una beguda o infusió de gust amarg que a l’Argentina, l’Uruguai i el Paraguai sovint reemplaça el cafè o el te.

(4) NDLR. El plesiosaure és un rèptil marí de l’època dels dinosaures que es caracteritzava per un coll molt llarg i un cap molt petit. Podia mesurar fins a dotze metres de llarg. A vegades s’ha pensat que el monstre del Llac Ness podria ser un plesiosaure.

* Escriptor xilè, nascut el 1949, autor, entre d’altres, de: Un viejo que leía novelas de amor. Madrid: Júcar, 1988. El reportatge que publiquem serà reprès en un llibre signat conjuntament per Luis Sepúlveda i el fotògraf Daniel Mordzinski, Dernières nouvelles du Sud, que es publicarà pròximament.

This work is in the public domain
Sindicat