Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Gener»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

Accions per a Avui
19:00

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: antifeixisme : educació i societat
Traïcions i reparacions: al voltant dels republicans i antifeixistes esborrats de la història
13 set 2004
.
TRAÃ?CIONS I REPARACIONS

⢠Ja era hora que França comencés a esmenar la seva deslleialtat amb els republicans espanyols




IAN Gibson
Escriptor

De quina novel.la ens parlava aquell matí? Mig segle després em costa estar-ne segur, però crec que de La esperanza, d'André Malraux. Aleshores jo tenia 17 anys, acabava de començar els meus estudis de francès i d'espanyol al Trinity College de Dublín, i aquell professor em fascinava. Era comprensible. Owen Sheehy Skeffington, que així es com es deia, era un personatge molt conegut a Irlanda per la seva defensa dels drets humans, dins i fora del Senat, i pels seus constants enfrontaments amb l'Església catòlica, cavernària com cap altra a l'illa, en els anys 50 del segle passat (fins al punt que encara era gairebé impossible aconseguir un exemplar de l'Ulisses).
Skeffington semblava que no conegués la por. A més a més, les seves credencials per dir públicament el que volia eren impecables perquè els britànics li havien afusellat el pare durant els temps difícils (the troubles), i ell mateix tenia un historial de nacionalista irlandès molt conseqüent, tot i que --allà hi havia el problema-- era un nacionalista declaradament agnòstic. Brillant orador i polemista, elegant en la seva persona i posseïdor d'un carisma espaterrant, Skeffington era al cim de la seva carrera política quan jo vaig començar a assistir al seu curs sobre novel.la francesa, a les nou del matí. No em perdia res del que deia. Era el mestre que en aquells moments necessitava. I no he pogut oblidar mai el dia en què, en relació amb el llibre al.ludit, tant hi fa que fos La esperanza com no, ens va parlar de la guerra civil espanyola i del que ell havia vist, amb els seus propis ulls, a Cervera el febrer del 1939.
Gendarmes senegalesos maltractant els milers de fugitius que arribaven a la frontera; gent desesperada; crits, sanglots, llàgrimes, terror; i la pluja que queia immisericordiosa. Poc temps després d'acabar els meus estudis a Dublín vaig veure Morir en Madrid i em vaig adonar de la magnitud d'aquella tràgica diàspora. I és clar, de mica en mica en vaig anar sabent una mica més de la història de la guerra, ajudat sobretot pel llibre de Hugh Thomas.

PERà QUAN avui penso en les terribles escenes que van tenir lloc a la frontera, en l'angoixa i el sofriment de tanta gent forçada a l'èxode, em fa l'efecte encara que estic escoltant Skeffington, que sabia barrejar, en un perfecte equilibri pedagògic, l'anècdota i la dada pertinaç. I recordo, també, el menyspreu amb què va comentar aquell matí la traïció de la França del Front Popular a la República espanyola, una traïció molt pitjor que la del Govern britànic de l'època, ja que ¿què se'n podia esperar dels conservadors? El seu to de veu aquell matí, la lluïssor dels ulls, la indignació... se'm van quedar gravats a la memòria i van incidir poderosament sobre el futur curs de la meva vida.
Des d'aleshores no he deixat mai de recordar aquell magnífic i valent professor, mort ja fa dècades. I mai tant com en aquestes últimes setmanes, amb la celebració a París dels 60 anys de l'alliberament de la ciutat i el reconeixement, per fi, de l'aportació espanyola a aquesta magna empresa. Com qualsevol amant de la capital francesa he passat nombroses hores de la meva vida vagant pel Barri Llatí i altres quartiers cèntrics, i sempre m'han cridat l'atenció les discretes plaques amb què es recorda els caiguts de la Resistència (En aquest lloc va morir per França...). Però només va ser al llegir el monumental llibre d'Eduard Pons Prades, Los republicanos españoles en la segunda guerra mundial, quan em vaig adonar que 3.500 espanyols, ni més ni menys, havien lluitat en la Segona Divisió Blindada del general Leclerc, enquadrats en la novena companyia, la Nou, i que, entre els tancs que primer van arribar a París aquell agost del 1944, no pocs portaven noms que al.ludien a les batalles de la guerra civil: Guadalajara, Belchite, Terol...
D'aquells 3.500 espanyols, dels quals uns 130 van perdre la vida a París, sembla que avui només queda el català Lluís Royo Ibáñez. Les seves paraules aquests dies han estat contundents. Per a ell, com per a la gran majoria de companys seus, la lluita contra els nazis era la continuació de la guerra perduda a Espanya. "Jo no vaig lluitar per alliberar França, sinó contra Hitler, Mussolini i Franco --ha declarat--. I aquella lluita passava per entrar a París". Ãs clar que sí. ¿Com es pot oblidar la traïció de la França del Front Popular? ¿Com es pot oblidar els maltractaments infligits en els camps de concentració francesos del 1939? ¿Com es pot oblidar, ja amb Vichy, la disjuntiva: devolució a l'Espanya feixista, l'Espanya de la presó, tortura i mort, o incorporació a la Legió francesa?

EL QUE no podien sospitar els republicans espanyols que després de tant d'esforç i il.lusió havien arribat a París era que, una vegada s'acabés el malson nazi, vindria una nova traïció: la negativa dels aliats a acabar amb el règim de Franco.

El reconeixement francès als republicans espanyols de la Nou arriba massa tard, és veritat. Però ha arribat. Que no és el cas encara de tots els altres espanyols, molts, que van participar en la Resistència i les gestes dels quals han estat historiades tan brillantment per Pons Prades. Als francesos els costa acceptar que no es van alliberar sols, i Vichy és una úlcera que no deixa de supurar. Però a poc a poc la veritat es va imposant. Sheehy Skeffington, el meu vell mestre, n'estaria content.

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more