Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: educació i societat
La guerra dels segadors
13 set 2004
una mica d'historia de catalunya, k segurament molts desconeixem gracies a una merda d sistema educatiu k prefereix k ens sapiguem la historia espanyola millor k la catalana propia.
Guerra dels segadors

Aixecament català (1640-1652) contra la monarquia hispànica deIs Ãustria dâaccentuat caràcter social agrari enfront del règim senyorial català

La noticia de lâassassinat, el Corpus de Sang, de Dalmau de Queralt i Codina (comte de Santa Coloma), virrei de Catalunya, esbalaí la Cort, mentre que dâaltres prengueren els esdeveniments del Corpus amb mes tranquil·litat.

El govern de Madrid (rei, favorit i consells) era un cercle tancat. Aïllat de lâaire exterior, legislava en un buit, convocant més reunions per redactar més papers que serien considerats per més juntes, fins que el rei, i el Comte-Duc es trobaven soterrats per piles de documents, i les decisions sâhavien canviat, revocat, revisat, fins que ja havien perdut tota significació. En aquest moment de crisi en la sort de la monarquia, és instructiu de contemplar Olivares i els seus col·legues en plena tasca. En arribar la nova de la mort de Santa Coloma, el Consell dâAragó, compost per sis ministres (el cardenal Borja, el protonotari i els regents Vico, Magarola, Bayetolà i Sisternes) es reuniren immediatament i decidiren que per esbalaïdores que fossin les noticies no es podia fer res, de moment, âporque no habiendo medios para obrar como conviene para castigar tan grande delito y enmendar aquella província se debe ir con esta atendenciaâ?. De fet, mentre no hi hagués dins de la península un exèrcit disponible, no hi havia res que Madrid pogués fer, llevat dâesperar a veure venir. Aquesta conclusió fou comunicada pel protonotari a una junta composta per membres del Consejo de Estado i la Junta de Ejecución, convocada especialment per Olivares en rebre la noticia. La junta especial, la formaven quinze ministres, Pedro de Arce, Don Nicolas Cid, Protonotari, José Gonzalez, Marquès de Castrofuerte, Comte dâOñate, Marquès de Santa Cruz, Comte de Monterrey, Marquès de Mirabel, Marquès de los Balbases, Duc de Villahermosa, Olivares, Cardenal Spinola, Inquisidor General, i Cardenal Borja (President del Consell dâAragó). El Cardenal Borja, dâacord amb el Consell dâAragó, considera que la sedició hauria dâamansir-se amb les mesures âprudents i suausâ?, a causa del perill de moviments per part dels francesos. âSi la província veu que hom forma un exèrcit, sâexasperaràâ?. Com que no tenien exèrcit per a enviar a Catalunya, no podien fer altre que esperar, o, com deia Olivares, âganar tiempoâ?. Altrament no hi havia res que pogués fer llevat de deixar la direcció dels afers al duc de Cardona, nou virrei de Catalunya. Malauradament, tampoc Cardona no podia fer gran cosa. Al temps del seu nomenament com a virrei gaudia de molt mala salut. A desgrat dâaixò va acceptar el nomenament, i per tercera vegada prestà jurament com a virrei de Catalunya el mati del 19 de juny de 1640.

La primera acció de Cardona com a virrei fou intervenir a Perpinyà, que havia estat escenari de terribles incidents uns dies abans. El Consell de Cent va votar la tramesa de cinc-cents homes en ajut, i els Braços recomanaren als diputats dâenviar-ne set-cents més. Lâendemà, però, després de fer el jurament, Cardona tingué una llarga conversa amb els diputats, en la qual es convingué que ell en persona aniria a Perpinyà, acompanyat per Tamarit i per un conseller de Barcelona. El grup abandonà Barcelona el 22 de juny, essent Cardona lâúnic representant del rei, car ni un sol membre de lâAudiència no sâatreví a acompanyar-lo. Quan el grup arribà a Figueres, es reberen despatxos reials informant Cardona que a Fraga hom havia creat un consell especial per aconsellar en els afers catalans de conformitat amb la decisió de la âJunta de Ejecucionâ? del 15 de juny. El virrei va deprimir-se molt amb la noticia, per tal com la creació del Consell hi feia lâefecte que minava la seva autoritat, però de fet, el Consell, que tot just havia estat constituït, no féu res per interferir en els seus plans. Aquests consistien a calmar el Principat castigant els comandants de lâexèrcit culpables, i posant en marxa novament els òrgans de lâadministració virregnal.

La rebel·lió, que al començament semblava prometre una alliberació providencial del Principat dels seus opressors, ja sâanava transformant en una nosa per a aquells que al principi lâhavien acollida amb entusiasme. Primer, sâhavia manifestat contra les tropes; després contra els ministres de lâadministració central, i finalment contra tots els qui detentaven autoritat, funcionaris locals i consellers municipals, tinguts tots ells indiscriminadament per traïdors. La classe dirigent a Catalunya (nobles, mercaders, advocats, burgesos rics) estaven cada cop més alarmats en veure que el volcà començava a erupcionar dessota els seus peus. Ãdhuc Barcelona, a primera línia de la resistència, quan la lluita era purament fiscal, ara es veia arraconada per aquells qui, menyspreadors, ignoraven el seu historial de resistència. Lâonada de la revolució popular sâinflava tan de pressa al juny de 1640 que els diputats i lâaristocràcia cívica de Catalunya corrien el risc imminent que els sepultés. La noblesa catalana semblantment estava presa del terror. Tots els nobles grans i petits temien que no els titllessin de traïdors i no els diguessin que serien els primers de morir.

Era com si les atrocitats perpetrades per les tropes haguessin aixecat la tapadora dâun caldre, descobrint així un poble sanguinari dessota. Tota la ràbia i amargor reprimides de la població catalana, acumulades durant tantes dècades, esclataren de cop lâestiu de 1640 com a resultat de la intrusió dâun element aliè (la soldadesca) en la vida del Principat. Ja hi havia una revolució social, que començava al camp i sâestenia als elements més malcontents de les ciutats. Semblava com si les tensions, totes, que podien detectar-se en la vida social del Principat en els darrers quaranta anys haguessin castigat fins a tal punt lâestructura de la societat catalana que, finalment, aquesta havia cedit. Lâodi de la petita pagesia i els desheretats de la terra per la pagesia benestant i els nobles; lâamargor dels sense feina rurals; el desig de revenja dels elements de bandidatge contra els qui els havien reprimits; les antigues enemistats de ciutat contra camp; dels ciutadans més pobres contra les oligarquies municipals, fins i tot la rivalitat tradicional entre nyerros i cadells... tot això féu explosió brutal i sobtada a Catalunya al moment que el govern desapareixia i les forces tradicionals de lâordre es mostraven massa confoses i vacil·lants per a actuar. Catalunya, convulsa per un gran regirament social, estava caient, víctima, cap a una guerra civil. El fet que aquesta fos una convulsió social col·locava les classes governants de Catalunya en una posició molt delicada. El seu natural desig de restauració de lâordre públic i el manteniment de la seva autoritat social els feia acudir naturalment a Cardona en lâobra de pacificació. Al mateix temps, però, la seva pròpia avorrició de la política de Madrid i la por que tenien dâésser titllats de traïdors per un populatxo revoltat, els impedia de prestar a Cardona un suport ple i increbantable. Com a resultat, elevaren certes demandes mínimes al rei.

Aquestes demandes podien ajudar-los a salvar-se de la fúria dels rebels, per altra banda no podien sinó semblar ultratjants als ministres de Madrid. Com podia, per exemple, salvar-se Espanya dâuna invasió francesa, si no hi havia tropes reials situades al llarg de la frontera catalana? En lâentusiasme del moment els catalans replicaren que, les fronteres, ja les defensarien ells sols. No deixava dâésser una fina ironia que, mentre els anys anteriors el Principat hagués fet protestes de pobresa quan Madrid exagerava els seus propis recursos, ara eren els catalans els qui exageraven els seus propis mitjans determinats com estaven a deslligar-se de Madrid.

De totes les exigències catalanes, Cardona en satisféu només una. Arrestà els dos comandants més impopulars de lâexèrcit. Però tan bon punt provà de dur a terme la restauració del govern virregnal, topà amb dificultats. Els membres de lâAudiència es negaren a sortir dels seus amagatalls, car les autoritats catalanes no volien (i certament no podien pas) garantir la seva seguretat. El virrei sâadonava, ben a desgrat seu, que a menys que canviessin les seves actituds Madrid o Barcelona, no tenia esperances de reeixir. La seva malaltia sâhavia agreujat implacablement des de la seva arribada a Perpinyà, i moria el 22 de juliol de 1640. Catalunya, ja sense administració virregnal, estava altre cop sense virrei, i els diputats es destacaven com les úniques figures dâautoritat en un territori escombrat per la revolució.

Pau Claris i els seus col·legues havien de triar entre trobar la manera de dirigir la revolució i cercar la pau amb Olivares a risc de veureâs dominats totalment per les forces de lâanarquia. Car, de fet, la revolució catalana de 1640 fou en realitat, no una, sinó dues revolucions. La primera fou la revolució social, espontània, impremeditada, dels pobres contra els rics, dels desposseïts contra els possessors; el resultat final de tots aquells descontentaments socials que havien delmat el Principat durant tantes dècades. La segona era la revolució política contra la dominació castellana; el producte del perllongat conflicte dâinteressos entre el Principat de Catalunya i la Cort dâEspanya, els orígens del qual poden rastrejar-se almenys fins al segle XVI, però any rera any des de la mort de Felip II sâhavia anat aguditzant. Els cabdills de la primera revolució eren innominats; els caps de la segona eren els diputats.

A finals de juliol Claris i el seu col·lega de la Diputació, Jaume Ferran, escriviren una carta conjunta al capítol dâUrgell. El diputat eclesiàstic demana que es nomeni un funcionari reial per administrar la seva pròpia diòcesi dâUrgell. Però curiosament, aquesta carta, que confia que el rei dâEspanya vindrà en ajut dels canonges dâUrgell en la lluita que sostenen amb el més reialista de tots els bisbes de Catalunya fou escrita per un home que, quasi del tot cert, havia començat ja negociacions secretes amb França. La data exacta en què la Diputació Catalana establí per primera vegada contacte amb les autoritats franceses no ha pogut determinar-se satisfactòriament, però cal pensar que Richelieu, durant un temps, havia demostrat un considerable interès en els afers catalans; a dins del Principat hi havia espies francesos i és forta la probabilitat que alguns catalans associats amb la Diputació, haguessin establert contactes particulars amb els francesos ja a lâabril de 1640. Tanmateix els organismes polítics catalans tenien greuges suficients per a engegar una política de secessió en relació amb la corona de Felip IV de Castella: empresonament de Tamarít, intents de processar Pau Claris, prohibició feta a la genera­litat de cobrar els drets del general, pressió fiscal militar damunt el país, etc. Per aquestes causes tampoc seria improbable que la intenció dâestablir contactes amb la corona francesa fos anterior a la jornada del Corpus de Sang.

Si volem determinar els motius que inspiraren la conducta de Claris en aquest moment decisiu, només hem de fixar-nos en el panorama que es desplegava davant els seus ulls, contemplat des del seu lloc avantatjós a la Diputació. Veia el seu país devastat per les barbaritats de les tropes, les cases saquejades i les esglésies cremades; veia les atresorades lleis i privilegis atacats persistentment per la cort de Madrid, anys i panys; veia la justícia desbancada, lâautoritat reial abolida, i els seus compatriotes en armes no solament contra el govern establert, sinó contra lâordre tot de la societat. Com a representant suprem de la nació catalana era el seu deure preservar i lliurar a la posteritat el do preciós que temporalment li havia estat confiat.

A lâaltre costat el rei, era mantingut en la ignorància dels greuges dels seus vassalls catalans per consellers malintencionats, la conducta dels quals durant els vint anys darrers havia fet impossible de creure les seves promeses. Els diputats havien deixat prou clar que no hi havia esperances dâun retorn a les condicions normals fins que les tropes serien retirades de Catalunya i dels Comtats. Les tropes no havien estat reti­rades. Pitjor encara, semblava que les reforçarien. A finals de juny el Principat va alarmar-se amb els rumors que les tropes es trobaven al sud de Catalunya i que al Rosselló es veurien augmentades per moltes més de lâAragó i per un gran contingent dâanglesos que havien arribat a la Corunya. Com que la política de Madrid era en realitat reforçar les tropes de la frontera contra un atac francès, la brama no estava del tot mancada de fonament. La posició del Principat semblà, doncs, desesperada a Claris. Un atac castellà lâamenaçava des de fora; la guerra civil des de dins.

En aquestes circumstàncies, la âraison dâétat i la prudènciaâ? aconsellaven fer una gestió prop de França. Als ulls de Claris això no constituïa traïció, ni una ruptura decisiva amb el rei dâEspanya. No era altre que un mitjà dâassegurar el Principat contra una desagradable eventualitat que encara podia evitar-se. També hi havia la possibilitat que lâajut francès no fos necessari. Els contactes que potser existien entre els catalans i els enemics dâOlivares a la Cort estaven voltats de tant misteri que és impossible de dir si a Barcelona en aquell moment alimentaven, fins i tot, el propòsit de provocar una revolució palatina a Madrid. Lâaristocràcia castellana en conjunt era aferrissadament oposada a Olivares; el poble baix castellà estava descontent. La victoriosa resistència de Catalunya a les exigències de Madrid augmentava molt i molt les oportunitats que el Comte-Duc caigués del poder i es fa difícil de no creure que hi havia almenys certa entesa entre els enemics del Comte-Duc i els catalans.

Una campanya pamfletària des del cercle del comte dâOlivares a Madrid i de les dues institucions cabdals del Principat a Barcelona intentà justificar, des dels dos punts de vista, els preparatius bèl·lics i els pactes consegüents. La junta estigué dâacord en la necessitat dâintervenir la circulació de papers i pamflets a la Cort, i nomenà un comitè especial per examinar els papers que aleshores hi havia en circulació i escriure una resposta oficial. Olivares sâhavia sempre manifestat partidari de les possibilitats del pamflet; a lâestiu de 1640 tenia també plena consciència dels seus perills.

Quan Claris començà les negociacions amb França, actuava avançant-se força a lâopinió pública del Principat. Ãs dubtós si en aquell moment la majoria dels catalans haurien aprovat o desaprovat una forma determinada dâintel·ligència amb els francesos. Per bé que no desitgessin en absolut tenir res més a veure amb Castella, la idea de llançar-se en braços dels francesos, enemics tradicionals, els havia forçosament de repugnar. El juliol i agost de 1640 estaven decidits a mantenir-se ferms; a demostrar que eren militarment i econòmicament autosuficients i capaços de defensar la frontera contra els enemics del rei sense haver de recórrer a lâajut militar de Castella. Lâeventual acceptació per part dels catalans dâuna aliança francesa no era, doncs, resultat de cap estimació profunda pels francesos. Lâaliança els fou imposada en part per lâactitud intransigent de Madrid, que a la llarga no els deixà cap alternativa, i en part per lâastuciosa tàctica dâun grupet dâhomes que, per una o altra raó, sâhavien compromès, en els primers moments de la revolució, a tractar amb els francesos, i ara no podien o no volien fer-se enrera. Si bé Catalunya com a nació era tradicionalment i violentament antifrancesa, almenys un sector de la població no devia mirar del tot de reüll la perspectiva dâuna aliança amb França. La majoria dels barons de la contrada fronterera tenien lligams personals íntims amb els seus veïns francesos; un gran nombre de botigues del Principat depenien dels subministraments de mercaderies franceses, i el Rosselló i la Cerdanya no podien sobreviure sense el comerç francès. Més decisiva encara per contribuir a fer bascular el Principat vers una aliança amb França era lâexistència a Catalunya dâuna gran població dâorigen francès. Aquests immigrants francesos treballaven en tota mena dâocupacions (filadors, tintorers, forners, ataconadors, jornalers a pagès), però el grup més nodrit era el dels servents. Per altra banda, la majoria dâhabitants francesos estaven instal·lats a Catalunya des de feia més de 30 anys, trenta anys abans que la revolució comencés. Molts dâells sâhavien casat amb catalanes i havien assimilat tan bé el mode de vida català que podien ser vistos com natius. Durant la guerra amb França entre 1635 i 1640 els catalans estaven convençuts que aquells eren lleials a la pàtria adoptiva. En els darrers quaranta anys aquests immigrants havien lluitat de costat amb els catalans contra els atacs francesos, i la seva lleialtat estava fora de dubte. Malgrat això, el fet que una proporció tan gran de la població catalana fos dâextracció francesa no ha de descartar-se en explicar la relativa facilitat amb què Catalunya canvià la seva fidelitat al rei dâEspanya per la fidelitat al rei de França. Pensem també que no va ser fins el segle XVIII que els castellans i andalusos començaren a emigrar en gran nombre a Catalunya. Si lâexcés de població de la Castella del segle XVI hagués estat obligada a cercar sortida a la Península espanyola i no al Nou Mon, Catalunya hauria tingut aportacions castellanes i no franceses, i la tasca dâOlivares de fondre les diferents províncies de la península hauria pogut ser força més fàcil.

Els nobles i gentilitat catalans, desproveïts de càrrecs, mancats dâhonors i tractats dâuna forma que no haurien pas tolerat els seus avantpassats no veieren cap raó, al moment de la crisi a lâestiu de 1640, per a arriscar les seves vides en favor dâun rei que de forma tan singular no havia sabut apreciar els seus serveis. El clericat català tenia les mateixes raons, o potser més importants per a sentir-se vexat. Havia contribuït amb taxes més carregoses i amb més regularitat que qualsevol altre grup de la societat catalana. Els capítols catedrals sâhavien vist imposar bisbes castellans; no-catalans havien estat escollits per els abadiats catalans. Finalment, fins i tot lâaristocràcia no militar ara ja sâhavia guarit de qualsevol desig de vendreâs la primogenitura per un plat de llenties. La ciutat de Barcelona, i moltes ciutats menors, estaven exasperades pels esforços de la corona per obligar al pagament dels quints. Després, a la primavera de 1640, les ciutats havien estat subjectes a la depredació de tropes salvatges, indisciplinades, que havien saquejat i assassinat i no paraven de demanar més diner. Quan van provar de satisfer les exigències del rei no havien aconseguit sinó una ininterrompuda successió de demandes encara més insistents, i lâodi del poble. Per totes aquestes raons, els membres més responsables de la societat catalana convençuts per lâexperiència dâaquells anys que la cort pretenia trencar les seves lleis, destruir les llibertats i reduir-los a un estat legal i economia comparables als de Castella, deliberadament giraren lâesquena a Madrid. Era impensable que restessin units a Castella per segles. Aquest era lâestat mental a què la política dâOlivares havia reduït la classe rectora catalana cap a lâestiu de 1640, i fou justament en aquest moment que la revolució social, un aixecament contra la monarquia hispànica deIs Ãustria dâaccentuat caràcter social agrari enfront del règim senyorial català, sâabaté sobre el Principat. La presència dâuna commoció social enfrontà la classe dirigent amb un cruel dilema. Estava aterrida per la xusma, però no podia apel·lar, com hauria volgut, a lâautoritat reial buscant-hi protecció per tal com la corona ja no posseïa cap autoritat a Catalunya. No veient cap manera com, quedant-se a Catalunya, poguessin salvar les seves vides i conservar alhora la fidelitat al seu rei, molts nobles de dalt i del mig començaren discretament a anar-seân del Principat cap a Aragó o València.

Pel que fa a la Generalitat, que portava aleshores pràcticament tot el pes de la responsabilitat política, ja el mes dâagost iniciava els contactes amb França; el 7 de setembre se signava a Ceret (Vallespir) el compromís, el 10 de setembre convocava a Barcelona els braços en una mena de corts pròpies, mentre duia a terme un detallat informe de les disponibilitats militars del Principat, però també de lâactitud general resistent a prendre les armes. Lâajuda militar francesa es feia imprescindible. Les autoritats catalanes demanaven ajuda militar a la corona francesa per defensar-se de lâocupació de Felip IV, començada després de la mort del virrei comte de Santa Coloma i del subse­güent alçament pagès del país. Lâajuda militar francesa era oferta primer juntament amb el dret de constituir-se en república lliure sota la protecció de la corona francesa Els pactes de germanor desembocarien en la proclamació dâuna república catalana lliure, sota la protecció francesa, el 17 de gener de 1641; una setmana mes tard, davant lâalarmant penetració de lâexercit de Felip IV de Castella, Claris proclamava (23 de gener) Lluïs XIII de França com a comte de Barcelona (fins a la seva mort el 1643, desprès va ser-ho Lluïs XIV, el âRei Solâ?, fins el 1652) i posava el principat de Catalunya sota la sobirania francesa.

Claris hagué de renunciar a la promesa de república lliure ben aviat, i sotmetre el Principat de Catalunya a lâobediència de Lluís XIII de França (23 de gener de 1641) per obtenir realment lâajuda militar pagada contra lâexèrcit de Felip IV de Castella, que aparellat a Aragó i dirigit peI marqués de Los Vélez, peI setembre del 1640 ja havia ocupat amb lâaliança de lâestament senyo­rial català, la ciutat de Tortosa (23 de setembre) i reprimit durament lâalçament popular tortosí, el mateix havia fet amb Cambrils el 15 de desem­bre (la resistència de Cambrils i la dura pressió a que fou sotmesa la vila tingué una repercussió intensa i molt desfavorable a lâexercit castellà responsable), i amb Tarragona que capitulava el 24 de desembre. Les autoritats franceses organitzaren la resistència i ràpidament foragitaren lâexèrcit castellà de Barcelona, on el 26 de gener de 1641 lâexercit de Los Velez fou derrotat àmpliament a Montjuïc i obligat a retirar-se a Tarragona per les forces catalanes, però sobretot per la cavalleria francesa. La batalla de Montjuïc, primer enfrontament entre els dos exercits francès i espanyol, iniciava una nova etapa en convertir el Principat tot ell en un camp de batalla mes de la guerra dels Trenta Anys i aprofundia la divisió del territori sota les dues sobiranies.

A la zona francesa, la mort de Pau Claris el 27 de febrer de 1641 fou un pas decisiu perquè el control passes a mans de francesos. Interinament els poders foren detinguts per un consell de guerra, interinitat que acaba en fer-se càrrec del govern el primer virrei francès, el mariscal Breze, cunyat de Richelieu. Aquest reorganitza lâaudiència, al front de la qual posa Josep Fontanella. Lâafany de control del poder escindí els partida­ris de lâaliança amb la corona francesa en dues faccions una encapçalada per Josep Margarit, governador de Catalunya, i lâaltra per Josep dâArdena. comandant de la cavalleria catalana. Ambdues faccions semblaven reproduir el bandolerisme nobiliari anterior a la guerra.

En 1641-1643 els principals protagonistes de la guerra (Claris, Richelieu, Olivares) desaparegueren de lâescena política, però la guerra continuà.

Des del punt de vista militar França aconseguiria, durant lâestiu del 1642, lâocupació de Perpinyà i de Salses i amb això el control dels comtats de Rosselló i de Cerdanya, el seu objectiu immediat. El 1644 Lleida i les comarques Ileidetanes passaven sota la sobirania de Felip IV de Castella. Al sud, Tortosa es mantingué sota sobirania castellana fins al 1648, en què fou conquerida pels francesos, que sâhi mantingueren fins al 1650. De fet, doncs, durant la major part de la guerra, fins al 1653 amb la capitulació de Barcelona a lâexercit de Felip IV, la línia divisòria entre les dues sobiranies seguiria aproximadament el Llobregat amunt, trencaria vers Igualada i Cervera i la Seu dâUrgell, totes tres de la banda francesa. Incursions des dâuna i altra banda feren oscil·lar aquesta línia. La dominació francesa va quedar reduïda des del 1652 als comtats de Rosselló i Cerdanya i a la fortalesa de Roses, que havia estat ocupada el 1645. Malgrat tot, França continua nomenant lloctinents generals de Catalunya i reorganitzà la Generalitat a Perpinyà. Un fet cal tan­mateix destacar: la generalització arreu del país del problema ja no solament de lâallotjament de les tropes espanyoles o franceses, sinó, a mes, lâactuació dâaquestes com enemigues o estrangeres i sense escrúpols a saquejar, incendiar i matar en el seu pas per les poblacions. Aquest factor tindria conseqüències polítiques, econòmiques i demogràfiques greus. El problema que havia motivat lâaixecament generalitzat de lâany 1640 no havia fet sinó agreujar-se.

Els virreis successius serien en general altes personalitats militars franceses, que assumirien lâexclusiva i plena responsabilitat militar. Amb això, les garanties donades en passar el Principat sota la sobirania francesa foren mes aviat poc respectades, lâacció anticonstitucional de la política francesa contribuí, però, a reforçar la presència i lâacció de faccions antifranceses a Barcelona. Els nomenaments partidistes, les exclusions, el no compliment dels pactes anaren creant i intensificant desafeccions per part de personalitats eclesiàstiques i de lâalta noblesa, que es veieren obligades a exiliar-se. Els bens dels exiliats eren confiscats i donats a addictes en recompensa a serveis fets. Lâexili fou de fet el camí seguit per quasi la totalitat de lâalta noblesa, de les altes jerarquies eclesiàstiques dels juristes. A un centenar sâelevaren les confiscacions de bens als comtats de Rosselló i de Cerdanya, que foren atorgats en bona part a catalans emigrats de Barcelona després de la capitulació de la ciutat el 1652. Amb la caiguda de Barcelona (en estat de pesta després dâun any de setge) a mans de Juan de Austria (abril del 1652) es posava fi al conflicte general, si bé encara la guerra sâarrossegà set anys i les tropes franceses encara es passejaren pel Principat (ocupant Roses, envaint lâEmpordà, assetjant Girona, escometent el Vallés ocupant temporalment Cadaqués, Castelló dâEmpúries, Solsona, Berga, etc). Amb la fi de la guerra, el Principat de Catalunya conservà les seves institucions, però el conflicte se saldava amb lâannexió del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya a la corona francesa, annexió confirmada (1659) peI Tractat dels Pirineus.

La pesta, que havia entrat al Principat el 1650 per la frontera valenciana, afecta dâun 15 a un 20% de la població. La ciutat de Barcelona, que comptava amb uns 50.000 habitants el 1650, en perdé uns 30.000 els dos anys següents (un cens de 1652 li atribueix 14.435 habitants), baixa deguda al contagi, al setge i a lâèxode. Girona, Tortosa, Manresa, Calaf, perderen una cinquena part de la població. A partir del 1655 sâinicià ja, però, la recuperació demogràfica.
Mira també:
http://www.geocities.com/versioantiga/guerra.html

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La guerra dels segadors
13 set 2004
Una mica pesadets i monotemàtics també vosaltres, no?

salut
Re: La guerra dels segadors
13 set 2004
monotema, no t´has parat a pensar que potser això se´t fa pesat a tú i a uns quants més i a d´altres no se´ns fa pesats?

Jo, sí hi ha un tema que no m´interessa ni me´l llegeixo, el que et passa a tú, és que directament et deu tocar bastant la cresta el tema.
Re: La guerra dels segadors
14 set 2004
A mi m'interessa moltíssim aquesta notícia sobre història. Moltes gràcies!!!

En canvi, al que ha contestat li diré: "Fora DIRECTORS I GUIONISTES de Indy Barna".
Sóc valencià
14 set 2004
a mi també m'ocultaren la història.

Gràcies per obrir la caverna i deixar que entre un poquet el sol.
Re: La guerra dels segadors
14 set 2004
Doncs sí, en toca la creta el tema, perque el trobo avorrit, mitificat i, sens dubte, molt acorde a la història de reis, batalles per terres i lleis feudals.

El dia que us inventeu un Winstanley potser començaré a interessar-me...

La historia socialista i autoconscient de catalunya comença al segle XIX, a les fàbriques. Abans, el poble era servil i ignorant.
Re: La guerra dels segadors
14 set 2004
Per aquestes dates els portuguessos van vencer als espanyols i ara son lliures.Mori Espanya¡¡¡¡
Re: La guerra dels segadors
14 set 2004
Si monotema (Lumumba) la història és com tu la dius, faltaria més, abans de la "història socialista i autoconscient" no hi ha història, tothom era com tu dius perque t'ho ha dit un ocellet o perque ho has somiat aquesta nit.
Re: La guerra dels segadors
14 set 2004
L'amic Lumumba, ara monotema, que no en va tenir prou quan es va retratar tot "comprenent" la irrupció de l'antinazionalisme xarnego-empaita catalans a indymedia, ara ens torna a obsequiar amb una de les seves.

"La historia socialista i autoconscient de catalunya comença al segle XIX, a les fàbriques. Abans, el poble era servil i ignorant." per tant aquesta història no interessa per avorrida i mitificada.

Que ho digui això a França i en francès i ja veureu com li responen.

Ben mirat, millor que ho digui davant d'un historiador, no arriscarà tant la seva integritat física i al menys el seu interlocutor se'n farà un tip de riure.

Visca el servilisme i la ignorància dels esclaus que es van revoltar contra l'imperi romà!

Visca el servilisme i la ignorància dels remences!

Visca el servilisme i la ignorància dels que saben fer front a qualsevol mena d'opressió!
Re: La guerra dels segadors
14 set 2004
segueu arran que la palla va cara
Re: La guerra dels segadors
15 set 2004
Sí, els portuguesos son lliures....¿de què?
Re: La guerra dels segadors
15 set 2004
Lliures de que els imposin que són españoles.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

Sindicat