|
|
|
|
|
Notícies :: educació i societat |
|
La guerra dels segadors
|
|
|
per una mica d'historia |
13 set 2004
|
|
una mica d'historia de catalunya, k segurament molts desconeixem gracies a una merda d sistema educatiu k prefereix k ens sapiguem la historia espanyola millor k la catalana propia. |
Guerra dels segadors
Aixecament català (1640-1652) contra la monarquia hispà nica deIs Àustria d’accentuat carà cter social agrari enfront del règim senyorial catalÃ
La noticia de l’assassinat, el Corpus de Sang, de Dalmau de Queralt i Codina (comte de Santa Coloma), virrei de Catalunya, esbalaà la Cort, mentre que d’altres prengueren els esdeveniments del Corpus amb mes tranquil·litat.
El govern de Madrid (rei, favorit i consells) era un cercle tancat. Aïllat de l’aire exterior, legislava en un buit, convocant més reunions per redactar més papers que serien considerats per més juntes, fins que el rei, i el Comte-Duc es trobaven soterrats per piles de documents, i les decisions s’havien canviat, revocat, revisat, fins que ja havien perdut tota significació. En aquest moment de crisi en la sort de la monarquia, és instructiu de contemplar Olivares i els seus col·legues en plena tasca. En arribar la nova de la mort de Santa Coloma, el Consell d’Aragó, compost per sis ministres (el cardenal Borja, el protonotari i els regents Vico, Magarola, Bayetolà i Sisternes) es reuniren immediatament i decidiren que per esbalaïdores que fossin les noticies no es podia fer res, de moment, “porque no habiendo medios para obrar como conviene para castigar tan grande delito y enmendar aquella provÃncia se debe ir con esta atendenciaâ€?. De fet, mentre no hi hagués dins de la penÃnsula un exèrcit disponible, no hi havia res que Madrid pogués fer, llevat d’esperar a veure venir. Aquesta conclusió fou comunicada pel protonotari a una junta composta per membres del Consejo de Estado i la Junta de Ejecución, convocada especialment per Olivares en rebre la noticia. La junta especial, la formaven quinze ministres, Pedro de Arce, Don Nicolas Cid, Protonotari, José Gonzalez, Marquès de Castrofuerte, Comte d’Oñate, Marquès de Santa Cruz, Comte de Monterrey, Marquès de Mirabel, Marquès de los Balbases, Duc de Villahermosa, Olivares, Cardenal Spinola, Inquisidor General, i Cardenal Borja (President del Consell d’Aragó). El Cardenal Borja, d’acord amb el Consell d’Aragó, considera que la sedició hauria d’amansir-se amb les mesures “prudents i suausâ€?, a causa del perill de moviments per part dels francesos. “Si la provÃncia veu que hom forma un exèrcit, s’exasperarà â€?. Com que no tenien exèrcit per a enviar a Catalunya, no podien fer altre que esperar, o, com deia Olivares, “ganar tiempoâ€?. Altrament no hi havia res que pogués fer llevat de deixar la direcció dels afers al duc de Cardona, nou virrei de Catalunya. Malauradament, tampoc Cardona no podia fer gran cosa. Al temps del seu nomenament com a virrei gaudia de molt mala salut. A desgrat d’això va acceptar el nomenament, i per tercera vegada prestà jurament com a virrei de Catalunya el mati del 19 de juny de 1640.
La primera acció de Cardona com a virrei fou intervenir a Perpinyà , que havia estat escenari de terribles incidents uns dies abans. El Consell de Cent va votar la tramesa de cinc-cents homes en ajut, i els Braços recomanaren als diputats d’enviar-ne set-cents més. L’endemà , però, després de fer el jurament, Cardona tingué una llarga conversa amb els diputats, en la qual es convingué que ell en persona aniria a Perpinyà , acompanyat per Tamarit i per un conseller de Barcelona. El grup abandonà Barcelona el 22 de juny, essent Cardona l’únic representant del rei, car ni un sol membre de l’Audiència no s’atrevà a acompanyar-lo. Quan el grup arribà a Figueres, es reberen despatxos reials informant Cardona que a Fraga hom havia creat un consell especial per aconsellar en els afers catalans de conformitat amb la decisió de la “Junta de Ejecucion� del 15 de juny. El virrei va deprimir-se molt amb la noticia, per tal com la creació del Consell hi feia l’efecte que minava la seva autoritat, però de fet, el Consell, que tot just havia estat constituït, no féu res per interferir en els seus plans. Aquests consistien a calmar el Principat castigant els comandants de l’exèrcit culpables, i posant en marxa novament els òrgans de l’administració virregnal.
La rebel·lió, que al començament semblava prometre una alliberació providencial del Principat dels seus opressors, ja s’anava transformant en una nosa per a aquells que al principi l’havien acollida amb entusiasme. Primer, s’havia manifestat contra les tropes; després contra els ministres de l’administració central, i finalment contra tots els qui detentaven autoritat, funcionaris locals i consellers municipals, tinguts tots ells indiscriminadament per traïdors. La classe dirigent a Catalunya (nobles, mercaders, advocats, burgesos rics) estaven cada cop més alarmats en veure que el volcà començava a erupcionar dessota els seus peus. Àdhuc Barcelona, a primera lÃnia de la resistència, quan la lluita era purament fiscal, ara es veia arraconada per aquells qui, menyspreadors, ignoraven el seu historial de resistència. L’onada de la revolució popular s’inflava tan de pressa al juny de 1640 que els diputats i l’aristocrà cia cÃvica de Catalunya corrien el risc imminent que els sepultés. La noblesa catalana semblantment estava presa del terror. Tots els nobles grans i petits temien que no els titllessin de traïdors i no els diguessin que serien els primers de morir.
Era com si les atrocitats perpetrades per les tropes haguessin aixecat la tapadora d’un caldre, descobrint aixà un poble sanguinari dessota. Tota la rà bia i amargor reprimides de la població catalana, acumulades durant tantes dècades, esclataren de cop l’estiu de 1640 com a resultat de la intrusió d’un element aliè (la soldadesca) en la vida del Principat. Ja hi havia una revolució social, que començava al camp i s’estenia als elements més malcontents de les ciutats. Semblava com si les tensions, totes, que podien detectar-se en la vida social del Principat en els darrers quaranta anys haguessin castigat fins a tal punt l’estructura de la societat catalana que, finalment, aquesta havia cedit. L’odi de la petita pagesia i els desheretats de la terra per la pagesia benestant i els nobles; l’amargor dels sense feina rurals; el desig de revenja dels elements de bandidatge contra els qui els havien reprimits; les antigues enemistats de ciutat contra camp; dels ciutadans més pobres contra les oligarquies municipals, fins i tot la rivalitat tradicional entre nyerros i cadells... tot això féu explosió brutal i sobtada a Catalunya al moment que el govern desapareixia i les forces tradicionals de l’ordre es mostraven massa confoses i vacil·lants per a actuar. Catalunya, convulsa per un gran regirament social, estava caient, vÃctima, cap a una guerra civil. El fet que aquesta fos una convulsió social col·locava les classes governants de Catalunya en una posició molt delicada. El seu natural desig de restauració de l’ordre públic i el manteniment de la seva autoritat social els feia acudir naturalment a Cardona en l’obra de pacificació. Al mateix temps, però, la seva pròpia avorrició de la polÃtica de Madrid i la por que tenien d’ésser titllats de traïdors per un populatxo revoltat, els impedia de prestar a Cardona un suport ple i increbantable. Com a resultat, elevaren certes demandes mÃnimes al rei.
Aquestes demandes podien ajudar-los a salvar-se de la fúria dels rebels, per altra banda no podien sinó semblar ultratjants als ministres de Madrid. Com podia, per exemple, salvar-se Espanya d’una invasió francesa, si no hi havia tropes reials situades al llarg de la frontera catalana? En l’entusiasme del moment els catalans replicaren que, les fronteres, ja les defensarien ells sols. No deixava d’ésser una fina ironia que, mentre els anys anteriors el Principat hagués fet protestes de pobresa quan Madrid exagerava els seus propis recursos, ara eren els catalans els qui exageraven els seus propis mitjans determinats com estaven a deslligar-se de Madrid.
De totes les exigències catalanes, Cardona en satisféu només una. Arrestà els dos comandants més impopulars de l’exèrcit. Però tan bon punt provà de dur a terme la restauració del govern virregnal, topà amb dificultats. Els membres de l’Audiència es negaren a sortir dels seus amagatalls, car les autoritats catalanes no volien (i certament no podien pas) garantir la seva seguretat. El virrei s’adonava, ben a desgrat seu, que a menys que canviessin les seves actituds Madrid o Barcelona, no tenia esperances de reeixir. La seva malaltia s’havia agreujat implacablement des de la seva arribada a Perpinyà , i moria el 22 de juliol de 1640. Catalunya, ja sense administració virregnal, estava altre cop sense virrei, i els diputats es destacaven com les úniques figures d’autoritat en un territori escombrat per la revolució.
Pau Claris i els seus col·legues havien de triar entre trobar la manera de dirigir la revolució i cercar la pau amb Olivares a risc de veure’s dominats totalment per les forces de l’anarquia. Car, de fet, la revolució catalana de 1640 fou en realitat, no una, sinó dues revolucions. La primera fou la revolució social, espontà nia, impremeditada, dels pobres contra els rics, dels desposseïts contra els possessors; el resultat final de tots aquells descontentaments socials que havien delmat el Principat durant tantes dècades. La segona era la revolució polÃtica contra la dominació castellana; el producte del perllongat conflicte d’interessos entre el Principat de Catalunya i la Cort d’Espanya, els orÃgens del qual poden rastrejar-se almenys fins al segle XVI, però any rera any des de la mort de Felip II s’havia anat aguditzant. Els cabdills de la primera revolució eren innominats; els caps de la segona eren els diputats.
A finals de juliol Claris i el seu col·lega de la Diputació, Jaume Ferran, escriviren una carta conjunta al capÃtol d’Urgell. El diputat eclesià stic demana que es nomeni un funcionari reial per administrar la seva pròpia diòcesi d’Urgell. Però curiosament, aquesta carta, que confia que el rei d’Espanya vindrà en ajut dels canonges d’Urgell en la lluita que sostenen amb el més reialista de tots els bisbes de Catalunya fou escrita per un home que, quasi del tot cert, havia començat ja negociacions secretes amb França. La data exacta en què la Diputació Catalana establà per primera vegada contacte amb les autoritats franceses no ha pogut determinar-se satisfactòriament, però cal pensar que Richelieu, durant un temps, havia demostrat un considerable interès en els afers catalans; a dins del Principat hi havia espies francesos i és forta la probabilitat que alguns catalans associats amb la Diputació, haguessin establert contactes particulars amb els francesos ja a l’abril de 1640. Tanmateix els organismes polÃtics catalans tenien greuges suficients per a engegar una polÃtica de secessió en relació amb la corona de Felip IV de Castella: empresonament de TamarÃt, intents de processar Pau Claris, prohibició feta a la generaÂlitat de cobrar els drets del general, pressió fiscal militar damunt el paÃs, etc. Per aquestes causes tampoc seria improbable que la intenció d’establir contactes amb la corona francesa fos anterior a la jornada del Corpus de Sang.
Si volem determinar els motius que inspiraren la conducta de Claris en aquest moment decisiu, només hem de fixar-nos en el panorama que es desplegava davant els seus ulls, contemplat des del seu lloc avantatjós a la Diputació. Veia el seu paÃs devastat per les barbaritats de les tropes, les cases saquejades i les esglésies cremades; veia les atresorades lleis i privilegis atacats persistentment per la cort de Madrid, anys i panys; veia la justÃcia desbancada, l’autoritat reial abolida, i els seus compatriotes en armes no solament contra el govern establert, sinó contra l’ordre tot de la societat. Com a representant suprem de la nació catalana era el seu deure preservar i lliurar a la posteritat el do preciós que temporalment li havia estat confiat.
A l’altre costat el rei, era mantingut en la ignorà ncia dels greuges dels seus vassalls catalans per consellers malintencionats, la conducta dels quals durant els vint anys darrers havia fet impossible de creure les seves promeses. Els diputats havien deixat prou clar que no hi havia esperances d’un retorn a les condicions normals fins que les tropes serien retirades de Catalunya i dels Comtats. Les tropes no havien estat retiÂrades. Pitjor encara, semblava que les reforçarien. A finals de juny el Principat va alarmar-se amb els rumors que les tropes es trobaven al sud de Catalunya i que al Rosselló es veurien augmentades per moltes més de l’Aragó i per un gran contingent d’anglesos que havien arribat a la Corunya. Com que la polÃtica de Madrid era en realitat reforçar les tropes de la frontera contra un atac francès, la brama no estava del tot mancada de fonament. La posició del Principat semblà , doncs, desesperada a Claris. Un atac castellà l’amenaçava des de fora; la guerra civil des de dins.
En aquestes circumstà ncies, la “raison d’état i la prudènciaâ€? aconsellaven fer una gestió prop de França. Als ulls de Claris això no constituïa traïció, ni una ruptura decisiva amb el rei d’Espanya. No era altre que un mitjà d’assegurar el Principat contra una desagradable eventualitat que encara podia evitar-se. També hi havia la possibilitat que l’ajut francès no fos necessari. Els contactes que potser existien entre els catalans i els enemics d’Olivares a la Cort estaven voltats de tant misteri que és impossible de dir si a Barcelona en aquell moment alimentaven, fins i tot, el propòsit de provocar una revolució palatina a Madrid. L’aristocrà cia castellana en conjunt era aferrissadament oposada a Olivares; el poble baix castellà estava descontent. La victoriosa resistència de Catalunya a les exigències de Madrid augmentava molt i molt les oportunitats que el Comte-Duc caigués del poder i es fa difÃcil de no creure que hi havia almenys certa entesa entre els enemics del Comte-Duc i els catalans.
Una campanya pamfletà ria des del cercle del comte d’Olivares a Madrid i de les dues institucions cabdals del Principat a Barcelona intentà justificar, des dels dos punts de vista, els preparatius bèl·lics i els pactes consegüents. La junta estigué d’acord en la necessitat d’intervenir la circulació de papers i pamflets a la Cort, i nomenà un comitè especial per examinar els papers que aleshores hi havia en circulació i escriure una resposta oficial. Olivares s’havia sempre manifestat partidari de les possibilitats del pamflet; a l’estiu de 1640 tenia també plena consciència dels seus perills.
Quan Claris començà les negociacions amb França, actuava avançant-se força a l’opinió pública del Principat. És dubtós si en aquell moment la majoria dels catalans haurien aprovat o desaprovat una forma determinada d’intel·ligència amb els francesos. Per bé que no desitgessin en absolut tenir res més a veure amb Castella, la idea de llançar-se en braços dels francesos, enemics tradicionals, els havia forçosament de repugnar. El juliol i agost de 1640 estaven decidits a mantenir-se ferms; a demostrar que eren militarment i econòmicament autosuficients i capaços de defensar la frontera contra els enemics del rei sense haver de recórrer a l’ajut militar de Castella. L’eventual acceptació per part dels catalans d’una aliança francesa no era, doncs, resultat de cap estimació profunda pels francesos. L’aliança els fou imposada en part per l’actitud intransigent de Madrid, que a la llarga no els deixà cap alternativa, i en part per l’astuciosa tà ctica d’un grupet d’homes que, per una o altra raó, s’havien compromès, en els primers moments de la revolució, a tractar amb els francesos, i ara no podien o no volien fer-se enrera. Si bé Catalunya com a nació era tradicionalment i violentament antifrancesa, almenys un sector de la població no devia mirar del tot de reüll la perspectiva d’una aliança amb França. La majoria dels barons de la contrada fronterera tenien lligams personals Ãntims amb els seus veïns francesos; un gran nombre de botigues del Principat depenien dels subministraments de mercaderies franceses, i el Rosselló i la Cerdanya no podien sobreviure sense el comerç francès. Més decisiva encara per contribuir a fer bascular el Principat vers una aliança amb França era l’existència a Catalunya d’una gran població d’origen francès. Aquests immigrants francesos treballaven en tota mena d’ocupacions (filadors, tintorers, forners, ataconadors, jornalers a pagès), però el grup més nodrit era el dels servents. Per altra banda, la majoria d’habitants francesos estaven instal·lats a Catalunya des de feia més de 30 anys, trenta anys abans que la revolució comencés. Molts d’ells s’havien casat amb catalanes i havien assimilat tan bé el mode de vida català que podien ser vistos com natius. Durant la guerra amb França entre 1635 i 1640 els catalans estaven convençuts que aquells eren lleials a la pà tria adoptiva. En els darrers quaranta anys aquests immigrants havien lluitat de costat amb els catalans contra els atacs francesos, i la seva lleialtat estava fora de dubte. Malgrat això, el fet que una proporció tan gran de la població catalana fos d’extracció francesa no ha de descartar-se en explicar la relativa facilitat amb què Catalunya canvià la seva fidelitat al rei d’Espanya per la fidelitat al rei de França. Pensem també que no va ser fins el segle XVIII que els castellans i andalusos començaren a emigrar en gran nombre a Catalunya. Si l’excés de població de la Castella del segle XVI hagués estat obligada a cercar sortida a la PenÃnsula espanyola i no al Nou Mon, Catalunya hauria tingut aportacions castellanes i no franceses, i la tasca d’Olivares de fondre les diferents provÃncies de la penÃnsula hauria pogut ser força més fà cil.
Els nobles i gentilitat catalans, desproveïts de cà rrecs, mancats d’honors i tractats d’una forma que no haurien pas tolerat els seus avantpassats no veieren cap raó, al moment de la crisi a l’estiu de 1640, per a arriscar les seves vides en favor d’un rei que de forma tan singular no havia sabut apreciar els seus serveis. El clericat català tenia les mateixes raons, o potser més importants per a sentir-se vexat. Havia contribuït amb taxes més carregoses i amb més regularitat que qualsevol altre grup de la societat catalana. Els capÃtols catedrals s’havien vist imposar bisbes castellans; no-catalans havien estat escollits per els abadiats catalans. Finalment, fins i tot l’aristocrà cia no militar ara ja s’havia guarit de qualsevol desig de vendre’s la primogenitura per un plat de llenties. La ciutat de Barcelona, i moltes ciutats menors, estaven exasperades pels esforços de la corona per obligar al pagament dels quints. Després, a la primavera de 1640, les ciutats havien estat subjectes a la depredació de tropes salvatges, indisciplinades, que havien saquejat i assassinat i no paraven de demanar més diner. Quan van provar de satisfer les exigències del rei no havien aconseguit sinó una ininterrompuda successió de demandes encara més insistents, i l’odi del poble. Per totes aquestes raons, els membres més responsables de la societat catalana convençuts per l’experiència d’aquells anys que la cort pretenia trencar les seves lleis, destruir les llibertats i reduir-los a un estat legal i economia comparables als de Castella, deliberadament giraren l’esquena a Madrid. Era impensable que restessin units a Castella per segles. Aquest era l’estat mental a què la polÃtica d’Olivares havia reduït la classe rectora catalana cap a l’estiu de 1640, i fou justament en aquest moment que la revolució social, un aixecament contra la monarquia hispà nica deIs Àustria d’accentuat carà cter social agrari enfront del règim senyorial català , s’abaté sobre el Principat. La presència d’una commoció social enfrontà la classe dirigent amb un cruel dilema. Estava aterrida per la xusma, però no podia apel·lar, com hauria volgut, a l’autoritat reial buscant-hi protecció per tal com la corona ja no posseïa cap autoritat a Catalunya. No veient cap manera com, quedant-se a Catalunya, poguessin salvar les seves vides i conservar alhora la fidelitat al seu rei, molts nobles de dalt i del mig començaren discretament a anar-se’n del Principat cap a Aragó o València.
Pel que fa a la Generalitat, que portava aleshores prà cticament tot el pes de la responsabilitat polÃtica, ja el mes d’agost iniciava els contactes amb França; el 7 de setembre se signava a Ceret (Vallespir) el compromÃs, el 10 de setembre convocava a Barcelona els braços en una mena de corts pròpies, mentre duia a terme un detallat informe de les disponibilitats militars del Principat, però també de l’actitud general resistent a prendre les armes. L’ajuda militar francesa es feia imprescindible. Les autoritats catalanes demanaven ajuda militar a la corona francesa per defensar-se de l’ocupació de Felip IV, començada després de la mort del virrei comte de Santa Coloma i del subseÂgüent alçament pagès del paÃs. L’ajuda militar francesa era oferta primer juntament amb el dret de constituir-se en república lliure sota la protecció de la corona francesa Els pactes de germanor desembocarien en la proclamació d’una república catalana lliure, sota la protecció francesa, el 17 de gener de 1641; una setmana mes tard, davant l’alarmant penetració de l’exercit de Felip IV de Castella, Claris proclamava (23 de gener) Lluïs XIII de França com a comte de Barcelona (fins a la seva mort el 1643, desprès va ser-ho Lluïs XIV, el “Rei Solâ€?, fins el 1652) i posava el principat de Catalunya sota la sobirania francesa.
Claris hagué de renunciar a la promesa de república lliure ben aviat, i sotmetre el Principat de Catalunya a l’obediència de LluÃs XIII de França (23 de gener de 1641) per obtenir realment l’ajuda militar pagada contra l’exèrcit de Felip IV de Castella, que aparellat a Aragó i dirigit peI marqués de Los Vélez, peI setembre del 1640 ja havia ocupat amb l’aliança de l’estament senyoÂrial català , la ciutat de Tortosa (23 de setembre) i reprimit durament l’alçament popular tortosÃ, el mateix havia fet amb Cambrils el 15 de desemÂbre (la resistència de Cambrils i la dura pressió a que fou sotmesa la vila tingué una repercussió intensa i molt desfavorable a l’exercit castellà responsable), i amb Tarragona que capitulava el 24 de desembre. Les autoritats franceses organitzaren la resistència i rà pidament foragitaren l’exèrcit castellà de Barcelona, on el 26 de gener de 1641 l’exercit de Los Velez fou derrotat à mpliament a Montjuïc i obligat a retirar-se a Tarragona per les forces catalanes, però sobretot per la cavalleria francesa. La batalla de Montjuïc, primer enfrontament entre els dos exercits francès i espanyol, iniciava una nova etapa en convertir el Principat tot ell en un camp de batalla mes de la guerra dels Trenta Anys i aprofundia la divisió del territori sota les dues sobiranies.
A la zona francesa, la mort de Pau Claris el 27 de febrer de 1641 fou un pas decisiu perquè el control passes a mans de francesos. Interinament els poders foren detinguts per un consell de guerra, interinitat que acaba en fer-se cà rrec del govern el primer virrei francès, el mariscal Breze, cunyat de Richelieu. Aquest reorganitza l’audiència, al front de la qual posa Josep Fontanella. L’afany de control del poder escindà els partidaÂris de l’aliança amb la corona francesa en dues faccions una encapçalada per Josep Margarit, governador de Catalunya, i l’altra per Josep d’Ardena. comandant de la cavalleria catalana. Ambdues faccions semblaven reproduir el bandolerisme nobiliari anterior a la guerra.
En 1641-1643 els principals protagonistes de la guerra (Claris, Richelieu, Olivares) desaparegueren de l’escena polÃtica, però la guerra continuà .
Des del punt de vista militar França aconseguiria, durant l’estiu del 1642, l’ocupació de Perpinyà i de Salses i amb això el control dels comtats de Rosselló i de Cerdanya, el seu objectiu immediat. El 1644 Lleida i les comarques Ileidetanes passaven sota la sobirania de Felip IV de Castella. Al sud, Tortosa es mantingué sota sobirania castellana fins al 1648, en què fou conquerida pels francesos, que s’hi mantingueren fins al 1650. De fet, doncs, durant la major part de la guerra, fins al 1653 amb la capitulació de Barcelona a l’exercit de Felip IV, la lÃnia divisòria entre les dues sobiranies seguiria aproximadament el Llobregat amunt, trencaria vers Igualada i Cervera i la Seu d’Urgell, totes tres de la banda francesa. Incursions des d’una i altra banda feren oscil·lar aquesta lÃnia. La dominació francesa va quedar reduïda des del 1652 als comtats de Rosselló i Cerdanya i a la fortalesa de Roses, que havia estat ocupada el 1645. Malgrat tot, França continua nomenant lloctinents generals de Catalunya i reorganitzà la Generalitat a Perpinyà . Un fet cal tanÂmateix destacar: la generalització arreu del paÃs del problema ja no solament de l’allotjament de les tropes espanyoles o franceses, sinó, a mes, l’actuació d’aquestes com enemigues o estrangeres i sense escrúpols a saquejar, incendiar i matar en el seu pas per les poblacions. Aquest factor tindria conseqüències polÃtiques, econòmiques i demogrà fiques greus. El problema que havia motivat l’aixecament generalitzat de l’any 1640 no havia fet sinó agreujar-se.
Els virreis successius serien en general altes personalitats militars franceses, que assumirien l’exclusiva i plena responsabilitat militar. Amb això, les garanties donades en passar el Principat sota la sobirania francesa foren mes aviat poc respectades, l’acció anticonstitucional de la polÃtica francesa contribuÃ, però, a reforçar la presència i l’acció de faccions antifranceses a Barcelona. Els nomenaments partidistes, les exclusions, el no compliment dels pactes anaren creant i intensificant desafeccions per part de personalitats eclesià stiques i de l’alta noblesa, que es veieren obligades a exiliar-se. Els bens dels exiliats eren confiscats i donats a addictes en recompensa a serveis fets. L’exili fou de fet el camà seguit per quasi la totalitat de l’alta noblesa, de les altes jerarquies eclesià stiques dels juristes. A un centenar s’elevaren les confiscacions de bens als comtats de Rosselló i de Cerdanya, que foren atorgats en bona part a catalans emigrats de Barcelona després de la capitulació de la ciutat el 1652. Amb la caiguda de Barcelona (en estat de pesta després d’un any de setge) a mans de Juan de Austria (abril del 1652) es posava fi al conflicte general, si bé encara la guerra s’arrossegà set anys i les tropes franceses encara es passejaren pel Principat (ocupant Roses, envaint l’Empordà , assetjant Girona, escometent el Vallés ocupant temporalment Cadaqués, Castelló d’Empúries, Solsona, Berga, etc). Amb la fi de la guerra, el Principat de Catalunya conservà les seves institucions, però el conflicte se saldava amb l’annexió del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya a la corona francesa, annexió confirmada (1659) peI Tractat dels Pirineus.
La pesta, que havia entrat al Principat el 1650 per la frontera valenciana, afecta d’un 15 a un 20% de la població. La ciutat de Barcelona, que comptava amb uns 50.000 habitants el 1650, en perdé uns 30.000 els dos anys següents (un cens de 1652 li atribueix 14.435 habitants), baixa deguda al contagi, al setge i a l’èxode. Girona, Tortosa, Manresa, Calaf, perderen una cinquena part de la població. A partir del 1655 s’inicià ja, però, la recuperació demogrà fica. |
Mira també:
http://www.geocities.com/versioantiga/guerra.html
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: La guerra dels segadors
|
|
per monotema |
13 set 2004
|
Una mica pesadets i monotemàtics també vosaltres, no?
salut |
|
Re: La guerra dels segadors
|
|
per una |
13 set 2004
|
monotema, no t´has parat a pensar que potser això se´t fa pesat a tú i a uns quants més i a d´altres no se´ns fa pesats?
Jo, sí hi ha un tema que no m´interessa ni me´l llegeixo, el que et passa a tú, és que directament et deu tocar bastant la cresta el tema. |
|
Re: La guerra dels segadors
|
|
per x |
14 set 2004
|
A mi m'interessa moltíssim aquesta notícia sobre història. Moltes gràcies!!!
En canvi, al que ha contestat li diré: "Fora DIRECTORS I GUIONISTES de Indy Barna". |
|
Sóc valenciÃ
|
|
per maulet |
14 set 2004
|
a mi també m'ocultaren la història.
Gràcies per obrir la caverna i deixar que entre un poquet el sol. |
|
Re: La guerra dels segadors
|
|
per monotema |
14 set 2004
|
Doncs sí, en toca la creta el tema, perque el trobo avorrit, mitificat i, sens dubte, molt acorde a la història de reis, batalles per terres i lleis feudals.
El dia que us inventeu un Winstanley potser començaré a interessar-me...
La historia socialista i autoconscient de catalunya comença al segle XIX, a les fàbriques. Abans, el poble era servil i ignorant. |
|
Re: La guerra dels segadors
|
|
per Antoni |
14 set 2004
|
|
Per aquestes dates els portuguessos van vencer als espanyols i ara son lliures.Mori Espanya¡¡¡¡ |
|
Re: La guerra dels segadors
|
|
per Carda el camp si no t'agrada |
14 set 2004
|
|
Si monotema (Lumumba) la història és com tu la dius, faltaria més, abans de la "història socialista i autoconscient" no hi ha història, tothom era com tu dius perque t'ho ha dit un ocellet o perque ho has somiat aquesta nit. |
|
Re: La guerra dels segadors
|
|
per Spartacus |
14 set 2004
|
L'amic Lumumba, ara monotema, que no en va tenir prou quan es va retratar tot "comprenent" la irrupció de l'antinazionalisme xarnego-empaita catalans a indymedia, ara ens torna a obsequiar amb una de les seves.
"La historia socialista i autoconscient de catalunya comença al segle XIX, a les fàbriques. Abans, el poble era servil i ignorant." per tant aquesta història no interessa per avorrida i mitificada.
Que ho digui això a França i en francès i ja veureu com li responen.
Ben mirat, millor que ho digui davant d'un historiador, no arriscarà tant la seva integritat física i al menys el seu interlocutor se'n farà un tip de riure.
Visca el servilisme i la ignorància dels esclaus que es van revoltar contra l'imperi romà!
Visca el servilisme i la ignorància dels remences!
Visca el servilisme i la ignorància dels que saben fer front a qualsevol mena d'opressió! |
|
Re: La guerra dels segadors
|
|
per cat |
14 set 2004
|
|
segueu arran que la palla va cara |
|
Re: La guerra dels segadors
|
|
per el que ens cal escoltar.... |
15 set 2004
|
|
Sí, els portuguesos son lliures....¿de què? |
|
Re: La guerra dels segadors
|
|
per el que cal sentir |
15 set 2004
|
|
Lliures de que els imposin que són españoles. |
|
|
