|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Primeres jornades de debat i formació SANTS VILA ROJA de l'Ateneu Popular Mawla
|
|
per Ateneu Popular Mawla
Adreça: C/Salou 15, vila de Sants (Barcelonès) |
09 set 2004
|
|
En conseqüència amb l'objectiu de l'Ateneu, la formació i conscienciació(especialment dels i les joves) de les classes populars, hem programat les jornades que us presentem a continuació. |
Benvolgut company:
Com ja et vam avançar en el missatge al telèfon mòbil, des de l’Ateneu Popular Mawla estem interessats/des en la teva participació en les jornades que estem programant pel proper 13 de novembre. Per començar et farem cinc cèntims de la trajectòria de l’Ateneu Popular Mawla, per continuar amb el programa general de les jornades i acabant amb la proposta de com estructurar la xerrada en la qual contem amb tu com a ponent.
13 DE NOVEMBRE -
PRIMERES JORNADES DE DEBAT I DE FORMACIÓ,
SANTS VILA ROJA,
DE L'ATENEU POPULAR MAWLA
Matí
11:30 Centre social de Sants (C/ Olzinelles 30)
L'esquerra independentista davant la constitució europea
Ponents:
- Moderador: Juli Cuéllar (militant de la CUP)
- Núria Cadenas (militant del PSAN)
- Marta Serra (militant de Maulets)
-Carles Castellanos (MDT)
-Militant d’Endavant
-
A les 14:00 Dinar Popular a la plaça Benet i Moixí (plaça Màlaga, junt a les Cotxeres de Sants)
Tarda
17:00 A la sala de projeccions de les Cotxeres de Sants
El poble treballador català davant el fenomen de la deslocalització
Ponents:
- Moderador: Marc Faustino (sindicalista i soci de l’ateneu)
- Carles Sastre (secretari d'acció sindical de la CSC)
-Toni Infante (Militant de la COS)
- Membre de la xarxa contra el tancament d'empreses
19:00 a la sala de projeccions de les cotxeres de Sants
Trenquem el pensament únic, bastim la comunicació popular
Ponents:
-Vicent Partal (vilaweb)
- Membre de l'Avanç
- Membre d'Okupem les ones
- Membre de Zuzen (col·lectiu antirepressiu basc que efectuà l’acció de la giraldilla)
- Moderador: Membre de la Burxa (butlletí contrainformatiu de la vila de Sants)
Vespre
A partir de les 21h s’iniciarà el vessant festiu de les jornades amb un cercatasques pels ateneus i casals de Sants i que acabarà amb l’actuació de diversos cantautors a l’Ateneu.
L'Ateneu Popular Mawla va obrir les seves portes el 23 de maig del 2003, oferint així una nova estructura al moviment independentista revolucionari del Barcelonès. Impulsat per l'assemblea comarcal de Maulets, aquest projecte va acabar ubicant-se a la combativa vila de Sants (Barcelonès). L'Ateneu Popular Mawla pretén recuperar la tradició dels ateneus obrers que omplien els carrers dels Països Catalans a principis del segle. Una tradició de formació de les classes populars (en el nostre cas especialment el jovent), i de mobilització i organització per tal de transformar la realitat.
Salutacions revolucionàries,
Assemblea de l’Ateneu Popular Mawla
ateneupopularmawla ARROBA hotmail.com
C/Salou 15 baixos, vila de Sants (Barcelonès) |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Primeres jornades de debat i formació SANTS VILA ROJA de l'Ateneu Popular Mawla
|
|
per joan |
09 set 2004
|
hola, algu em podria explicar la fragmentació de l índependentisme català.
quines diferencies politiques hi ha entre mdt,maulets,psan,endevant i cup?
gracies |
|
Re: Primeres jornades de debat i formació SANTS VILA ROJA de l'Ateneu Popular Mawla
|
|
per un |
09 set 2004
|
DifÃcil pregunta, company. Ahà t'adjunte un text q ja fa un temps algú va penjar per la xarxa sobre aquest mateix tema q planteges tu.
a mi em sembla prou interessant tot i q com tot és discutible en alguns aspectes.
espere q et servisca d'ajuda.
salut
----------------------------------
Fa poc una amiga que és independentista però que no coneix gaire el
mundillo, em va fer 3 preguntes que segurament gran part de la milità ncia li
hauran fet: què és Estat Català , què són les CUP i quines diferències hi ha
entre Endavant i Maulets. Com que les preguntes no són precisament fà cils,
vaig decidir prendre'm una mica de temps i escriure-li una carta, que penso
que pot ser útil compartir amb vosaltres. Aquà està . Si crea debat, millor
que millor.
----------------------------------------------------------------------
Intent de resposta a una curiosa
Em preguntaves per Estat Català , per les CUP i per les diferències que hi ha
entre Endavant i Maulets, però entenc que no és possible respondre aquestes
preguntes sense endinsar-se en les problemà tiques de fons que té plantejades
el conjunt de l’esquerra independentista catalana. La resposta sonarà una
mica a document polÃtic, i ho sento. Però no sé cap altra manera de parlar
d’aquest tema de manera que la meva resposta pugui ser constructiva, en el
sentit que contribueixi a canviar les coses i no simplement a retratar-les.
A veure si me’n surto.
Fragmentació
El primer descobriment que fa algú que s’acosta a l’independentisme catalÃ
és que es tracta d’un espai polÃtic molt fragmentat. Hi ha una multitud
d’organitzacions, sindicats, casals i col·lectius en general que es
defineixen com a independentistes d’esquerres i que aposten, per dir-ho
d’alguna manera, per un procés de construcció nacional i de transformació
social. Això no hauria de ser un problema en sà mateix, al revés, la
pluralitat de formes d’entendre la independència des d’una perspectiva
revolucionà ria pot i ha de ser una riquesa del nostre procés d’alliberament.
Però es converteix en problema en la mesura en què no hi ha uns referents
estratègics comuns clars ni, sobretot, una prà ctica concreta que pugui ser
reconeguda i compartida per sectors amplis de la societat catalana. És
aquesta manca de referents i d’una prà ctica coherent el què expliquen la
dispersió, i en molts casos les contradiccions, en esdeveniments com les
últimes eleccions autonòmiques al Principat de Catalunya. En aquestes
eleccions el posicionament del per ara confús “conglomerat social�
d’esquerra independentista es va traduir en diverses opcions que podem
agrupar en dos grans blocs. El bloc abstencionista d’una banda, i el que
defensava la participació per l’altra.
El primer bloc, majoritari entre les organitzacions de l’esquerra
independentista, ha anat encapçalat per les CUP, que defensaven que no hi
havia cap opció electoral que defensés la construcció dels Països Catalans
des de posicions rupturistes amb Espanya i França, i que a falta d’aquesta
opció, calia abstenir-se. Obrien la porta, però, a la possibilitat de
presentar una candidatura electoral a les properes autonòmiques, tot
defensant la necessitat d’una representació institucional per les lluites i
les reivindicacions populars. L’altre bloc, el que defensava la
participació, es concretava en diverses opcions. La més clara,
organitzativament, era la d’Estat Català , però la majorità ria d’entre la
gent de l’esquerra independentista que ha optat per anar a votar, haurÃ
estat sens dubte ERC (encara que ningú no disposa de dades reals sobre la
qüestió). No entrarem de moment en què suposa això per l’independentisme.
De moment quedem-nos amb el cas d’Estat Català . D’on surt Estat Català ? Com
és que es posicionen al marge de la majoria de l’independentisme organitzat,
que a través de les CUP ha defensat l’abstenció? Els resultats electorals
confronten el plantejament d’Estat Català amb la realitat. I el redueixen a
una anècdota o, millor dit, un sÃmptoma. Un sÃmptoma, està clar, de les
mancances estructurals de l’independentisme, tornem-hi, de la “manca de
referents estratègics comuns clars per l’esquerra independentista� i “d’una
prà ctica concreta que pugui ser reconeguda i compartida per amplis sectors
de la societat catalana�.
Estat Català no és avui ni una ombra del que havia estat: una organització
històrica del nacionalisme català , pionera en la seva reivindicació
d’independència, per la qual van passar persones d’una trajectòria tan
diversa com, a vegades, contradictòria: siguin dits com a exemple el mÃtic
Francesc Macià , l’avi, en Josep Dencàs o els inefables germans Badia. Però
Estat Català és també una organització amb una història recent més aviat
trista. El més lamentable d’aquests moments es resol finalment amb la
sortida d’un sector neofeixista que avui milita en una petita organització
anomenada Unitat Nacional Catalana, i que segueix utilitzant la consigna “ni
dretes ni esquerres, Catalunya� per tal de sembrar el confusionisme i amagar
el seu odi visceral cap als immigrants i cap a qualsevol cosa que pugui
tenir una mica de roig per alguna banda. Més enllà d’aquesta etapa
afortunadament superada, avui la prà ctica d’Estat Català està aïllada de la
majoria de lluites socials. Centra la seva activitat en una mÃnima agitació
en una reduïda implantació territorial, en uns forts contactes
internacionals amb organitzacions basques, corses i sardes fonamentalment i,
com no, en la participació electoral en totes les eleccions en què pot
presentar-se, això sÃ, sense cap resultat destacable: ni un regidor, ni un
nombre de vots mÃnimament apreciables.
I la unitat?
Aquesta pregunta és un dels misteris de la humanitat. I la resposta a la
pregunta obre les portes de la terra promesa. El paradÃs. Però tu i jo sabem
que això no existeix. Almenys en aquesta terra! I és que el problema de la
unitat independentista s’ha convertit en una ideologia, en una mena de
“falsa consciència necessà ria�, una mitificació que consisteix en veure que
tots els problemes de l’esquerra independentista es poden resumir en un de
sol: la manca d’unitat. I alhora, conseqüentment, les solucions a aquests
problemes tenen una solució que és la mare de totes les solucions: la
unitat. Davant d’això, és molt necessari plantejar la qüestió en els seus
justos termes. I aquests són uns altres de ben diferents, encara que sens
dubte, una major unitat en els plantejaments, i sobretot, en la prà ctica,
ajudarien a resoldre millor els problemes que té plantejats l’esquerra
independentista.
Problemes que són de diferents ordres. Abans ja n’he esmentat alguns, com la
manca d’incidència i de projecció socials dels plantejaments i la prà ctica
de l’esquerra independentista. Sobre aquest no m’hi estendré ara, encara que
seria força interessant estudiar aquest tema més en profunditat. Un altre
problema de fons és la manca de formació del conjunt de la milità ncia
independentista: amb un coneixement deficient de la realitat catalana, i amb
una lectura més aviat pobra dels clà ssics (i no tan clà ssics) marxistes,
independentistes, feministes, ecologistes, etc.., en base a què es fan les
anà lisis? I a partir de quines anà lisis s’elabora l’estratègia
independentista? La formació és, queda clar, un dels problemes claus. I per
no estendre’m més, l’últim problema que esmentaré és la manca de referents
independentistes d’esquerres clars. O dit d’una altra manera, el fet que la
pregunta “i què pensen de tal tema els i les independentistes� no tingui una
resposta clara o, pitjor, aquesta sigui ERC per la majoria de la gent.
S’ha de dir, que la fragmentació i el debat sobre la unitat de
l’independentisme tenen un altre problema afegit. Aquest consisteix en què,
davant de les dificultats per vertebrar referents comuns de lluita, és un
recurs senzill i fà cil adaptar-se a la cultura de la divisió. I a l’exercici
de l’enfrontament entre sectors que, suposadament, estan irreconciliablement
enfrontats. Aquesta prà ctica té 3 possibles finals per el o la militant
independentista, totes elles profundament negatives per l’independentisme:
anar-se’n cap a casa; entrar a ERC (o en alguns casos a ICV o CiU); o seguir
amb la prà ctica de la divisió dins l’esquerra independentista.
Les CUP són la solució?
Davant d’aquest escenari general, les CUP juguen un paper moderadament
esperançador. Però aquest paper amaga una via plena de trampes i de perills,
inherents a la lluita institucional. I és que la maquinà ria d’estat té una
capacitat enorme d’integrar i diluir lluites populars a través de cà rrecs,
poltrones, o últimament, i grà cies a la Llei de Partits, amb mesures com la
il·legalització de partits polÃtics. En aquest sentit, l’aplicació mecà nica
de l’esquema basc per part de la “justÃciaâ€? espanyola als Països Catalans,
ha de fer-nos preveure si més no la possibilitat que la llei de partits
pugui tenir aplicació també al nostre paÃs.
Si la lluita institucional no està subordinada a una procés global de lluita
que inclogui el desplegament de totes les formes de lluita i
d’autoorganització popular, fà cilment pot subordinar ella la resta
d’aspectes de la lluita i desactivar qualsevol moviment de ruptura. La
transició democrà tica espanyola, altrament dita la Reforma o la Segona
Restauració Borbònica, dóna moltes proves d’aquest fet. Un exemple clar és
la desmobilització general després de les primeres eleccions municipals de
1979, la qual s’explica pel pacte entre els principals partits (inclosos els
comunistes del PSUC, actual ICV-EUiA, principal força rupturista al
Principat de Catalunya), però també, per la cooptació dels lÃders de les
lluites veïnals, obreres i culturals en cà rrecs als “nous ajuntaments
democrà tics�. Dit d’una altra manera: la majoria de militants comunistes,
independentistes o simplement antifeixistes que havien estat lluitant als
centres de treball, als barris i a les escoles van abandonar les seves
lluites de base per encarregar-se de regidories, diputacions, consells
comarcals i secretaries tècniques. La maquinà ria d’estat absorbint
lluitadors a canvi de poltrones.
Per tant, si és necessari apostar per la lluita institucional, s’ha de fer
amb precaució. En un primer moment només als pobles, que és l’à mbit més
proper, i en el qual com a independentistes podem incidir molt més, però
sempre i quan sigui un instrument per reforçar les lluites i les
reivindicacions populars i l’autoorganització de la gent al voltant de les
seves necessitats. Amb aquest plantejament sobre la taula, les CUP han
recollit el suport explÃcit de les principals organitzacions
independentistes (Endavant, Maultes, MDT i fins i tot el PSAN) per les
darreres eleccions municipals del mes de maig. Multitud de militants
independentistes han impulsat Candidatures d’Unitat Popular unità riament en
una seixantena de pobles del Principat, recollint el recolzament de sectors
en lluita (sobretot de gent que participa en lluites ecologistes,
antirrepressives, en defensa de la llengua o pels drets socials i laborals)
i obtenint un recolzament popular relativament important que arribà als
25.000 vots, i que suposa una quarantena de regidors en ciutats i pobles com
Vilafranca del Penedès, Valls, Sabadell, Torà o Sallent.
Cal relativitzar aquests resultats per la polÃtica de pactes seguida, que
malgrat deixar clar que les CUP no volien cap acord amb cap força polÃtica a
nivell nacional, a la prà ctica, en el nivell local cada CUP tenia llibertat
per decidir la seva polÃtica d’aliances. Això ha portat en alguns casos a
à mplies aliances electorals que han tingut resultats diversos: l’Alternativa
per la Garrotxa (un pacte entre la CUP, ICV-EA i EPM, una organització
satèl·lit d’ICV per les municipals) és un fracà s clar d’aquesta lÃnia.
Darrerament, l’assemblea de Maulets de la Garrotxa ha anunciat la seva
sortida d’aquesta coalició perquè tots els seus regidors van aparèixer
signant un manifest que donava suport a Joan Saura quan l’assemblea comarcal
de l’Alternativa per la Garrotxa havia decidit no donar suport a cap
candidat a la Generalitat principatina.
A l’altra cara de la moneda està Sabadell, un exemple positiu d’aquesta
polÃtica de pactes, encara que el seu èxit hagi estat producte d’un seguit
de caramboles només explicables pel miserable comportament de la classe
polÃtica d’aquest paÃs. AixÃ, una Entesa per Sabadell composada per ICV,
EUiA, la CUP i independents creada el 1999 amb l’objectiu de intentar
renovar l’alcaldia que havia mantingut durant més 20 anys l’històric alcalde
comunista Farrés, va veure fugir els oportunistes regidors d’ICV dies
després de perdre les eleccions per un o dos centenars de vots. Poc abans de
les eleccions municipals d’aquest any l'Entesa també va veure abandonar la
coalició els regidors de EUiA per culpa de l’enèsim pacte entre aquesta
formació i ICV. L’Entesa per Sabadell es quedava només amb els independents
(procedents de lluites feministes, ecologistes i veïnals) i amb la CUP, neta
d’oportunistes i amb capacitat per, amb els dos regidors obtinguts les
darreres eleccions, plantar cara i fer oposició en un ajuntament força gran
com el de Sabadell.
Malgrat tot, és possible presentar candidatures independentistes sense
complexos i obtenir bons resultats, si abans hi ha hagut anys de lluita al
carrer i de feina pacient de base. El regidor obtingut per la CUP de
Vilafranca, amb més de 1100 vots, és el millor exemple d’aquesta lÃnia. Si
tantes i tants vilafranquins van votar la CUP va ser perquè en ella hi
reconeixien les lluites per la llengua, en defensa de l’okupació, contra la
precarietat i contra els ministres feixistes que han visitat la vila en els
darrers anys. Sense aquests anys previs de lluita, ningú no hagués pogut
diferenciar la CUP d’una ICV o una ERC qualsevol.
Més enllà de trampes i perills, i dels moderadament bons resultats
obtinguts, les CUP han permès desplegar un treball de base molt important en
2 direccions. D’una banda en l’anà lisi de les problemà tiques reals dels
municipis i en l’elaboració de propostes des d’una perspectiva de
construcció nacional i de transformació social. En aquest sentit el Programa
Marc de l’AMEI i de les CUP és una feina col·lectiva de gran valor polÃtic.
De l’altra banda, s’ha treballat amb èxit en l’agrupació de més amplis
sectors i en la projecció i incidència social de l’esquerra independentista
en la seva realitat més propera.
Però molt millor podrien anar les coses arribant al rovell de l’ou del
problema, que ara sÃ, és la definició estratègica de l’independentisme. Això
vol dir, molt sintèticament, respondre a tot un seguit de preguntes, partint
del fet que hi ha moltes formes de respondre-les. Quins són els problemes de
fons dels Països Catalans? Com podem avançar cap a la independència i el
socialisme als Països Catalans? Quin és el paper de les CUP dins d’aquesta
estratègia? A un nivell molt més concret: quina polÃtica d’aliances han de
tenir les CUP? I més enllà de les CUP, quines formes de lluita hem de
promoure els i les independentistes? De resultes d’això: com hem d’enfocar
la lluita antirrepressiva? Preguntes gens fà cils que haurem d’intentar
respondre en base al que diuen avui (i els darrers anys) les organitzacions
independentistes.
Qui diu què a l’independentisme?
Començarem pels punts de semblança, com a mÃnim a nivell de discurs. El
principal és que l’independentisme d’esquerres entenem la independència com
un procés de construcció nacional i de transformació social. L’estratègia es
basa en construir un contrapoder popular català , basat en l’autoorganització
del poble en funció dels seus interessos i les seves necessitats, i
enfrontat amb els poders opressius espanyol i francès. El discurs del
“contrapoder� està present en la immensa majoria de textos independentistes,
i és un dels conceptes claus que defineixen l’estratègia diferenciada de
l’independentisme rupturista amb altres opcions de reforma de l’estat
(autonomistes crÃtics, o simplement, autonomistes i regionalistes). Dit
això, és en les tà ctiques, és a dir, en la forma de portar a la prà ctica en
un moment concret aquesta estratègia genèrica, quan es manifesten les
diferències entre les diferents perspectives independentistes. Per exemple
quan s’entra a valorar el paper de la lluita institucional (que he comentat
abans), o el paper de la mobilització al carrer, la desobediència “civil� o
l’acció directa.
També hi ha un cert acord en l’anà lisi del paper d’ERC. El paper d’aquesta
formació polÃtica en l’Operació Garzón del 92 és un element clau per
entendre el perquè des de l’esquerra independentista es considera ERC més
com un obstacle que com un ajut en la lluita per la independència.
L’explicació la trobem en el paper fosc de personatges desapareguts de
l’escena pública catalana com Àngel Colom (en aquell moment el principal
dirigent d’ERC), un paper orientat a desactivar l’independentisme combatiu.
Àngel Colom i el conjunt de la direcció d’ERC van encarregar-se de fer la
feina bruta a l’Estat tot convencent alguns sectors de Terra Lliure i de
Catalunya Lliure d’abandonar la lluita armada i d’acollir-se a les mesures
de reinserció que exigia l’Estat. Pots trobar a qualsevol hemeroteca dades
concretes sobre aquests fets, dades en què apareixen no només Àngel Colom,
sinó Josep LluÃs Carod-Rovira (encara que en un segon terme) o Joan Ridao
(com a advocat).
En tot cas, l’anà lisi que es fa és que la voluntat d’esdevenir un partit de
govern a la Generalitat de Catalunya farà que moderi el seu discurs i
deixarà un espai polÃtic a la seva esquerra que l’independentisme ha
d’omplir. Només el temps dirà si aquesta anà lisi és correcta, però no
trigarem gaire en tenir les primeres respostes. El juny ve el referèndum al
voltant de la Constitució Europea, i s’ha de veure quin posicionament té ERC
davant una constitució que, en contra del què havia pensat sempre un
determinat catalanisme segons el qual Europa seria la seva salvació,
perpetua el domini d’Espanya i França sobre els Països Catalans (aixà com
sobre la resta de pobles sense estat del continent) i consagra el model
econòmic que condemna una majoria a la precarietat mentre enriqueix una
minoria. A veure què hi diu ERC.
Més elements de consens en el conjunt de l’esquerra independentista són la
denúncia de l’Estat espanyol com un estat no democrà tic. La transició
espanyola no és més que un procés de canvi perquè res no canviï, per
mantenir les mateixes estructures de dominació sobre els pobles oprimits.
Aquests serien alguns dels elements centrals que cohesionen l’esquerra
independentista. En podrÃem trobar molts més si féssim un treball
sistemà tic. El cert és que hi ha també importants elements de diferenciació,
elements que sens dubte es veuen magnificats per la “cultura de la divisió�
de què et parlava abans. Això té explicacions històriques. L’independentisme
neix d’una escissió, i es desenvolupa a força d’escissions, enfrontaments i,
cal dir-ho també, reagrupaments. I malgrat tot, és un moviment que creix i
que cada vegada té més arrelament social i popular.
El cert és que l’independentisme mai no s’ha pogut treure de sobre la imatge
que té de tendir als enfrontaments fratricides estèrils. Des de
l’enfrontament davant de tothom “a hòsties� entre els dos sectors de
l’independentisme l’Onze de Setembre del 1988 un any després de l’escissió
de l’MDT històric (el primer Moviment de Defensa de la Terra), aquesta
imatge de moviment infantil ha estat present en major o menor mesura. I el
pitjor és que ha arrelat en bona mesura en la cultura polÃtica de la
milità ncia independentista. Per això quan hom pregunta a algun militant
independentista sobre les raons de “la divisió�, aquest pot tendir a
respondre donant la culpa a l’altre sector, sigui quin sigui.
Això segueix passant avui. Menys però segueix passant. I passa perquè les
diferents realitats organitzatives que, simplificant, agrupen el jovent al
voltant d’Endavant, Maulets i les Assemblees de Joves, i agrupen els sectors
històrics al voltant de l’MDT i del PSAN, són hereves de diferents
tradicions independentistes, i per tant, hereves també dels diferents
enfrontaments històrics. Això passa en les millors cases, tot s’ha de dir.
Malgrat tot, s’ha de recordar que a nivell d’esquerra independentista es pot
afirmar que avui hi ha més treball en comú, i més perspectives reals de
treball en comú que en els darrers 15 anys, encara que també és cert que
menys que al principi del Procés de Vinaròs.
El cert és que les diverses tradicions independentistes semblen estar-se
agrupant al voltant de dos pols diferents, i, dins d’aquests pols, amb
interessos i punts de vista diferenciats encara que en molts casos
no-contradictoris respecte el procés de confluència i el treball polÃtic en
els diferents à mbits. D’una banda hi hauria el pol on es situen les
organitzacions històriques, composada per l’MDT, el PSAN i Maulets – aquesta
última, cal recordar-ho és producte de la fusió, el 1999, entre
l’organització de joves històrica del PSAN (Maulets) i la de l’MDT (les
JIR). A l’altre pol es situaria Endavant, que amb la dinà mica encetada per
la PUA, ha estat capaç de generar diverses estructures de lluita a nivell
antirrepressiu (Rescat), juvenil (les assemblees de joves agrupades en la
CAJEI) i estudiantil (l’Alternativa Estel). Entremig d’aquests dos pols es
situarien el conjunt d’organitzacions o iniciatives especÃfiques com les
CUP, la CEPC, els Casals i Ateneus, Alerta Solidà ria o L’Accent (que malgrat
ser impulsat clarament des de sectors d’Endavant, vol fer una funció
articuladora entre les diferents visions). És en aquestes organitzacions
especÃfiques, i en els organismes coordinadors de l’esquerra independentista
on es plasmen les contradiccions entre els diferents pols.
Algunes d’aquestes contradiccions ja han sorgit durant el text: en la lluita
municipal Endavant ha defensat sempre una polÃtica de no presentar CUP sinó
en llocs on hi hagi una dinà mica de lluita al carrer i on s’hagi aconseguit
crear un cert ressò popular, i de no pactar amb cap partit parlamentari amb
l’objectiu d’anar creant un espai polÃtic propi d’Unitat Popular. En
oposició a aquesta lÃnia, des de l’MDT i Maulets s’ha defensat el què ha
acabat sent la lÃnia oficial de les CUP que és no pactar a nivell nacional
però permetre pactes a nivell local. És probable que l’experiència de la
Garrotxa faci replanetjar a Maulets aquest fet.
Una altra de les contradiccions encara no ha sortit però és una de les claus
per entendre les desconficances que es poden explicar, en gran part, per
l’acció intoxicadora de l’Estat. És la qüestió dels presos polÃtics
catalans, defensats de forma pública per Endavant, la CAJEI, l’Alternativa
Estel i Rescat, però no per les altres organitzacions, que entenen que no es
pot defensar polÃticament des de l’independentisme uns presos que segons
ells, han lluitat per una organització la prà ctica de la qual seria
objectivament negativa pels Països Catalans. Aquesta polèmica ha esdevingut
a vegades agra encara que s’ha sabut mantenir en l’à mbit de la discussió
interna i no fer-ne un motiu d’enfrontament. I això no ha estat grà cies
precisament a l’Estat. Més aviat ha estat a pesar seu.
Per no estendre’m, el darrer punt de discrepà ncia, o millor dit, punt de
no-entesa, és en el camp de les campanyes i activitats unità ries. Des del
Procés de Vinaròs i després a dins la CEI, no hi ha hagut capacitat per
arribar a acords respecte a fer mobilitzacions unità ries arreu dels Països
Catalans. Mentre Maulets ha reclamat sempre ser l’organització de joves
referent per tota l’esquerra independentista, Endavant reclamà vem un
compromÃs per part de Maulets en convocar conjuntament en totes les diades
d’arreu del paÃs. No s’ha sabut mai arribar a un acord mÃnimament ferm
respecte la qüestió. I en tot això el PSAN segueix a la seva, reconstruint
per enèsima vegada el “Partit�.
Alguna cosa es mou als Països Catalans
Malgrat la incapacitat polÃtica demostrada pel conjunt de l’esquerra
independentista per, com a mÃnim, donar una imatge de cohesió i de fermesa
en la defensa d’uns objectius polÃtics comuns i ben definits, alguna cosa es
mou als Països Catalans. I com no, en l’independentisme més enllà d’ERC.
Surten més casals que mai, en pobles insospitats, assemblees de joves,
lluites concretes en barris, pobles, a les universitats. No es tracta
d’actes massius de lluita, que facin veure que hi ha un conflicte als Països
Catalans, però sà és una realitat que afecta a un sector important de
persones, sobretot joves, que tenim unes condicions de vida prou diferents
de les dels nostres pares i que plantegem solucions diferents. L’esquerra
independentista és un moviment jove, tant a nivell de composició humana, com
des de la perspectiva històrica. Cal encara molta feina pacient, feina de
formigueta, com deia una ponència de KAS, per assentar les bases d’un
moviment d’alliberament social, nacional i personal fort. I mentre els
nostres polÃtics segueixen negociant les engrunes que ens pugui deixar
Madrid, i segueixen criminalitzant i, si cal, empresonant el jovent en
lluita, poc a poc aquesta feina de formigueta es va fent. |
|
|
