Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Primeres jornades de debat i formació SANTS VILA ROJA de l'Ateneu Popular Mawla
09 set 2004
En conseqüència amb l'objectiu de l'Ateneu, la formació i conscienciació(especialment dels i les joves) de les classes populars, hem programat les jornades que us presentem a continuació.
Benvolgut company:

Com ja et vam avançar en el missatge al telèfon mòbil, des de l’Ateneu Popular Mawla estem interessats/des en la teva participació en les jornades que estem programant pel proper 13 de novembre. Per començar et farem cinc cèntims de la trajectòria de l’Ateneu Popular Mawla, per continuar amb el programa general de les jornades i acabant amb la proposta de com estructurar la xerrada en la qual contem amb tu com a ponent.



13 DE NOVEMBRE -
PRIMERES JORNADES DE DEBAT I DE FORMACIÓ,
SANTS VILA ROJA,
DE L'ATENEU POPULAR MAWLA

Matí
11:30 Centre social de Sants (C/ Olzinelles 30)
L'esquerra independentista davant la constitució europea
Ponents:
- Moderador: Juli Cuéllar (militant de la CUP)
- Núria Cadenas (militant del PSAN)
- Marta Serra (militant de Maulets)
-Carles Castellanos (MDT)
-Militant d’Endavant
-
A les 14:00 Dinar Popular a la plaça Benet i Moixí (plaça Màlaga, junt a les Cotxeres de Sants)

Tarda
17:00 A la sala de projeccions de les Cotxeres de Sants
El poble treballador català davant el fenomen de la deslocalització
Ponents:
- Moderador: Marc Faustino (sindicalista i soci de l’ateneu)
- Carles Sastre (secretari d'acció sindical de la CSC)
-Toni Infante (Militant de la COS)
- Membre de la xarxa contra el tancament d'empreses

19:00 a la sala de projeccions de les cotxeres de Sants
Trenquem el pensament únic, bastim la comunicació popular
Ponents:
-Vicent Partal (vilaweb)
- Membre de l'Avanç
- Membre d'Okupem les ones
- Membre de Zuzen (col·lectiu antirepressiu basc que efectuà l’acció de la giraldilla)
- Moderador: Membre de la Burxa (butlletí contrainformatiu de la vila de Sants)
Vespre
A partir de les 21h s’iniciarà el vessant festiu de les jornades amb un cercatasques pels ateneus i casals de Sants i que acabarà amb l’actuació de diversos cantautors a l’Ateneu.


L'Ateneu Popular Mawla va obrir les seves portes el 23 de maig del 2003, oferint així una nova estructura al moviment independentista revolucionari del Barcelonès. Impulsat per l'assemblea comarcal de Maulets, aquest projecte va acabar ubicant-se a la combativa vila de Sants (Barcelonès). L'Ateneu Popular Mawla pretén recuperar la tradició dels ateneus obrers que omplien els carrers dels Països Catalans a principis del segle. Una tradició de formació de les classes populars (en el nostre cas especialment el jovent), i de mobilització i organització per tal de transformar la realitat.

Salutacions revolucionàries,

Assemblea de l’Ateneu Popular Mawla

ateneupopularmawla ARROBA hotmail.com
C/Salou 15 baixos, vila de Sants (Barcelonès)

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Primeres jornades de debat i formació SANTS VILA ROJA de l'Ateneu Popular Mawla
09 set 2004
hola, algu em podria explicar la fragmentació de l índependentisme català.

quines diferencies politiques hi ha entre mdt,maulets,psan,endevant i cup?

gracies
Re: Primeres jornades de debat i formació SANTS VILA ROJA de l'Ateneu Popular Mawla
09 set 2004
Difícil pregunta, company. Ahí t'adjunte un text q ja fa un temps algú va penjar per la xarxa sobre aquest mateix tema q planteges tu.
a mi em sembla prou interessant tot i q com tot és discutible en alguns aspectes.

espere q et servisca d'ajuda.

salut
----------------------------------
Fa poc una amiga que és independentista però que no coneix gaire el
mundillo, em va fer 3 preguntes que segurament gran part de la militància li
hauran fet: què és Estat Català, què són les CUP i quines diferències hi ha
entre Endavant i Maulets. Com que les preguntes no són precisament fàcils,
vaig decidir prendre'm una mica de temps i escriure-li una carta, que penso
que pot ser útil compartir amb vosaltres. Aquí està. Si crea debat, millor
que millor.

----------------------------------------------------------------------

Intent de resposta a una curiosa

Em preguntaves per Estat Català, per les CUP i per les diferències que hi ha
entre Endavant i Maulets, però entenc que no és possible respondre aquestes
preguntes sense endinsar-se en les problemàtiques de fons que té plantejades
el conjunt de lâesquerra independentista catalana. La resposta sonarà una
mica a document polític, i ho sento. Però no sé cap altra manera de parlar
dâaquest tema de manera que la meva resposta pugui ser constructiva, en el
sentit que contribueixi a canviar les coses i no simplement a retratar-les.
A veure si meân surto.


Fragmentació

El primer descobriment que fa algú que sâacosta a lâindependentisme català
és que es tracta dâun espai polític molt fragmentat. Hi ha una multitud
dâorganitzacions, sindicats, casals i col·lectius en general que es
defineixen com a independentistes dâesquerres i que aposten, per dir-ho
dâalguna manera, per un procés de construcció nacional i de transformació
social. Això no hauria de ser un problema en sí mateix, al revés, la
pluralitat de formes dâentendre la independència des dâuna perspectiva
revolucionària pot i ha de ser una riquesa del nostre procés dâalliberament.
Però es converteix en problema en la mesura en què no hi ha uns referents
estratègics comuns clars ni, sobretot, una pràctica concreta que pugui ser
reconeguda i compartida per sectors amplis de la societat catalana. Ãs
aquesta manca de referents i dâuna pràctica coherent el què expliquen la
dispersió, i en molts casos les contradiccions, en esdeveniments com les
últimes eleccions autonòmiques al Principat de Catalunya. En aquestes
eleccions el posicionament del per ara confús âconglomerat socialâ?
dâesquerra independentista es va traduir en diverses opcions que podem
agrupar en dos grans blocs. El bloc abstencionista dâuna banda, i el que
defensava la participació per lâaltra.



El primer bloc, majoritari entre les organitzacions de lâesquerra
independentista, ha anat encapçalat per les CUP, que defensaven que no hi
havia cap opció electoral que defensés la construcció dels Països Catalans
des de posicions rupturistes amb Espanya i França, i que a falta dâaquesta
opció, calia abstenir-se. Obrien la porta, però, a la possibilitat de
presentar una candidatura electoral a les properes autonòmiques, tot
defensant la necessitat dâuna representació institucional per les lluites i
les reivindicacions populars. Lâaltre bloc, el que defensava la
participació, es concretava en diverses opcions. La més clara,
organitzativament, era la dâEstat Català, però la majoritària dâentre la
gent de lâesquerra independentista que ha optat per anar a votar, haurà
estat sens dubte ERC (encara que ningú no disposa de dades reals sobre la
qüestió). No entrarem de moment en què suposa això per lâindependentisme.



De moment quedem-nos amb el cas dâEstat Català. Dâon surt Estat Català? Com
és que es posicionen al marge de la majoria de lâindependentisme organitzat,
que a través de les CUP ha defensat lâabstenció? Els resultats electorals
confronten el plantejament dâEstat Català amb la realitat. I el redueixen a
una anècdota o, millor dit, un símptoma. Un símptoma, està clar, de les
mancances estructurals de lâindependentisme, tornem-hi, de la âmanca de
referents estratègics comuns clars per lâesquerra independentistaâ? i âdâuna
pràctica concreta que pugui ser reconeguda i compartida per amplis sectors
de la societat catalanaâ?.



Estat Català no és avui ni una ombra del que havia estat: una organització
històrica del nacionalisme català, pionera en la seva reivindicació
dâindependència, per la qual van passar persones dâuna trajectòria tan
diversa com, a vegades, contradictòria: siguin dits com a exemple el mític
Francesc Macià, lâavi, en Josep Dencàs o els inefables germans Badia. Però
Estat Català és també una organització amb una història recent més aviat
trista. El més lamentable dâaquests moments es resol finalment amb la
sortida dâun sector neofeixista que avui milita en una petita organització
anomenada Unitat Nacional Catalana, i que segueix utilitzant la consigna âni
dretes ni esquerres, Catalunyaâ? per tal de sembrar el confusionisme i amagar
el seu odi visceral cap als immigrants i cap a qualsevol cosa que pugui
tenir una mica de roig per alguna banda. Més enllà dâaquesta etapa
afortunadament superada, avui la pràctica dâEstat Català està aïllada de la
majoria de lluites socials. Centra la seva activitat en una mínima agitació
en una reduïda implantació territorial, en uns forts contactes
internacionals amb organitzacions basques, corses i sardes fonamentalment i,
com no, en la participació electoral en totes les eleccions en què pot
presentar-se, això sí, sense cap resultat destacable: ni un regidor, ni un
nombre de vots mínimament apreciables.


I la unitat?

Aquesta pregunta és un dels misteris de la humanitat. I la resposta a la
pregunta obre les portes de la terra promesa. El paradís. Però tu i jo sabem
que això no existeix. Almenys en aquesta terra! I és que el problema de la
unitat independentista sâha convertit en una ideologia, en una mena de
âfalsa consciència necessàriaâ?, una mitificació que consisteix en veure que
tots els problemes de lâesquerra independentista es poden resumir en un de
sol: la manca dâunitat. I alhora, conseqüentment, les solucions a aquests
problemes tenen una solució que és la mare de totes les solucions: la
unitat. Davant dâaixò, és molt necessari plantejar la qüestió en els seus
justos termes. I aquests són uns altres de ben diferents, encara que sens
dubte, una major unitat en els plantejaments, i sobretot, en la pràctica,
ajudarien a resoldre millor els problemes que té plantejats lâesquerra
independentista.



Problemes que són de diferents ordres. Abans ja nâhe esmentat alguns, com la
manca dâincidència i de projecció socials dels plantejaments i la pràctica
de lâesquerra independentista. Sobre aquest no mâhi estendré ara, encara que
seria força interessant estudiar aquest tema més en profunditat. Un altre
problema de fons és la manca de formació del conjunt de la militància
independentista: amb un coneixement deficient de la realitat catalana, i amb
una lectura més aviat pobra dels clàssics (i no tan clàssics) marxistes,
independentistes, feministes, ecologistes, etc.., en base a què es fan les
anàlisis? I a partir de quines anàlisis sâelabora lâestratègia
independentista? La formació és, queda clar, un dels problemes claus. I per
no estendreâm més, lâúltim problema que esmentaré és la manca de referents
independentistes dâesquerres clars. O dit dâuna altra manera, el fet que la
pregunta âi què pensen de tal tema els i les independentistesâ? no tingui una
resposta clara o, pitjor, aquesta sigui ERC per la majoria de la gent.



Sâha de dir, que la fragmentació i el debat sobre la unitat de
lâindependentisme tenen un altre problema afegit. Aquest consisteix en què,
davant de les dificultats per vertebrar referents comuns de lluita, és un
recurs senzill i fàcil adaptar-se a la cultura de la divisió. I a lâexercici
de lâenfrontament entre sectors que, suposadament, estan irreconciliablement
enfrontats. Aquesta pràctica té 3 possibles finals per el o la militant
independentista, totes elles profundament negatives per lâindependentisme:
anar-seân cap a casa; entrar a ERC (o en alguns casos a ICV o CiU); o seguir
amb la pràctica de la divisió dins lâesquerra independentista.



Les CUP són la solució?

Davant dâaquest escenari general, les CUP juguen un paper moderadament
esperançador. Però aquest paper amaga una via plena de trampes i de perills,
inherents a la lluita institucional. I és que la maquinària dâestat té una
capacitat enorme dâintegrar i diluir lluites populars a través de càrrecs,
poltrones, o últimament, i gràcies a la Llei de Partits, amb mesures com la
il·legalització de partits polítics. En aquest sentit, lâaplicació mecànica
de lâesquema basc per part de la âjustíciaâ? espanyola als Països Catalans,
ha de fer-nos preveure si més no la possibilitat que la llei de partits
pugui tenir aplicació també al nostre país.



Si la lluita institucional no està subordinada a una procés global de lluita
que inclogui el desplegament de totes les formes de lluita i
dâautoorganització popular, fàcilment pot subordinar ella la resta
dâaspectes de la lluita i desactivar qualsevol moviment de ruptura. La
transició democràtica espanyola, altrament dita la Reforma o la Segona
Restauració Borbònica, dóna moltes proves dâaquest fet. Un exemple clar és
la desmobilització general després de les primeres eleccions municipals de
1979, la qual sâexplica pel pacte entre els principals partits (inclosos els
comunistes del PSUC, actual ICV-EUiA, principal força rupturista al
Principat de Catalunya), però també, per la cooptació dels líders de les
lluites veïnals, obreres i culturals en càrrecs als ânous ajuntaments
democràticsâ?. Dit dâuna altra manera: la majoria de militants comunistes,
independentistes o simplement antifeixistes que havien estat lluitant als
centres de treball, als barris i a les escoles van abandonar les seves
lluites de base per encarregar-se de regidories, diputacions, consells
comarcals i secretaries tècniques. La maquinària dâestat absorbint
lluitadors a canvi de poltrones.



Per tant, si és necessari apostar per la lluita institucional, sâha de fer
amb precaució. En un primer moment només als pobles, que és lâàmbit més
proper, i en el qual com a independentistes podem incidir molt més, però
sempre i quan sigui un instrument per reforçar les lluites i les
reivindicacions populars i lâautoorganització de la gent al voltant de les
seves necessitats. Amb aquest plantejament sobre la taula, les CUP han
recollit el suport explícit de les principals organitzacions
independentistes (Endavant, Maultes, MDT i fins i tot el PSAN) per les
darreres eleccions municipals del mes de maig. Multitud de militants
independentistes han impulsat Candidatures dâUnitat Popular unitàriament en
una seixantena de pobles del Principat, recollint el recolzament de sectors
en lluita (sobretot de gent que participa en lluites ecologistes,
antirrepressives, en defensa de la llengua o pels drets socials i laborals)
i obtenint un recolzament popular relativament important que arribà als
25.000 vots, i que suposa una quarantena de regidors en ciutats i pobles com
Vilafranca del Penedès, Valls, Sabadell, Torà o Sallent.



Cal relativitzar aquests resultats per la política de pactes seguida, que
malgrat deixar clar que les CUP no volien cap acord amb cap força política a
nivell nacional, a la pràctica, en el nivell local cada CUP tenia llibertat
per decidir la seva política dâaliances. Això ha portat en alguns casos a
àmplies aliances electorals que han tingut resultats diversos: lâAlternativa
per la Garrotxa (un pacte entre la CUP, ICV-EA i EPM, una organització
satèl·lit dâICV per les municipals) és un fracàs clar dâaquesta línia.
Darrerament, lâassemblea de Maulets de la Garrotxa ha anunciat la seva
sortida dâaquesta coalició perquè tots els seus regidors van aparèixer
signant un manifest que donava suport a Joan Saura quan lâassemblea comarcal
de lâAlternativa per la Garrotxa havia decidit no donar suport a cap
candidat a la Generalitat principatina.



A lâaltra cara de la moneda està Sabadell, un exemple positiu dâaquesta
política de pactes, encara que el seu èxit hagi estat producte dâun seguit
de caramboles només explicables pel miserable comportament de la classe
política dâaquest país. Així, una Entesa per Sabadell composada per ICV,
EUiA, la CUP i independents creada el 1999 amb lâobjectiu de intentar
renovar lâalcaldia que havia mantingut durant més 20 anys lâhistòric alcalde
comunista Farrés, va veure fugir els oportunistes regidors dâICV dies
després de perdre les eleccions per un o dos centenars de vots. Poc abans de
les eleccions municipals dâaquest any l'Entesa també va veure abandonar la
coalició els regidors de EUiA per culpa de lâenèsim pacte entre aquesta
formació i ICV. LâEntesa per Sabadell es quedava només amb els independents
(procedents de lluites feministes, ecologistes i veïnals) i amb la CUP, neta
dâoportunistes i amb capacitat per, amb els dos regidors obtinguts les
darreres eleccions, plantar cara i fer oposició en un ajuntament força gran
com el de Sabadell.



Malgrat tot, és possible presentar candidatures independentistes sense
complexos i obtenir bons resultats, si abans hi ha hagut anys de lluita al
carrer i de feina pacient de base. El regidor obtingut per la CUP de
Vilafranca, amb més de 1100 vots, és el millor exemple dâaquesta línia. Si
tantes i tants vilafranquins van votar la CUP va ser perquè en ella hi
reconeixien les lluites per la llengua, en defensa de lâokupació, contra la
precarietat i contra els ministres feixistes que han visitat la vila en els
darrers anys. Sense aquests anys previs de lluita, ningú no hagués pogut
diferenciar la CUP dâuna ICV o una ERC qualsevol.



Més enllà de trampes i perills, i dels moderadament bons resultats
obtinguts, les CUP han permès desplegar un treball de base molt important en
2 direccions. Dâuna banda en lâanàlisi de les problemàtiques reals dels
municipis i en lâelaboració de propostes des dâuna perspectiva de
construcció nacional i de transformació social. En aquest sentit el Programa
Marc de lâAMEI i de les CUP és una feina col·lectiva de gran valor polític.
De lâaltra banda, sâha treballat amb èxit en lâagrupació de més amplis
sectors i en la projecció i incidència social de lâesquerra independentista
en la seva realitat més propera.



Però molt millor podrien anar les coses arribant al rovell de lâou del
problema, que ara sí, és la definició estratègica de lâindependentisme. Això
vol dir, molt sintèticament, respondre a tot un seguit de preguntes, partint
del fet que hi ha moltes formes de respondre-les. Quins són els problemes de
fons dels Països Catalans? Com podem avançar cap a la independència i el
socialisme als Països Catalans? Quin és el paper de les CUP dins dâaquesta
estratègia? A un nivell molt més concret: quina política dâaliances han de
tenir les CUP? I més enllà de les CUP, quines formes de lluita hem de
promoure els i les independentistes? De resultes dâaixò: com hem dâenfocar
la lluita antirrepressiva? Preguntes gens fàcils que haurem dâintentar
respondre en base al que diuen avui (i els darrers anys) les organitzacions
independentistes.


Qui diu què a lâindependentisme?

Començarem pels punts de semblança, com a mínim a nivell de discurs. El
principal és que lâindependentisme dâesquerres entenem la independència com
un procés de construcció nacional i de transformació social. Lâestratègia es
basa en construir un contrapoder popular català, basat en lâautoorganització
del poble en funció dels seus interessos i les seves necessitats, i
enfrontat amb els poders opressius espanyol i francès. El discurs del
âcontrapoderâ? està present en la immensa majoria de textos independentistes,
i és un dels conceptes claus que defineixen lâestratègia diferenciada de
lâindependentisme rupturista amb altres opcions de reforma de lâestat
(autonomistes crítics, o simplement, autonomistes i regionalistes). Dit
això, és en les tàctiques, és a dir, en la forma de portar a la pràctica en
un moment concret aquesta estratègia genèrica, quan es manifesten les
diferències entre les diferents perspectives independentistes. Per exemple
quan sâentra a valorar el paper de la lluita institucional (que he comentat
abans), o el paper de la mobilització al carrer, la desobediència âcivilâ? o
lâacció directa.



També hi ha un cert acord en lâanàlisi del paper dâERC. El paper dâaquesta
formació política en lâOperació Garzón del 92 és un element clau per
entendre el perquè des de lâesquerra independentista es considera ERC més
com un obstacle que com un ajut en la lluita per la independència.
Lâexplicació la trobem en el paper fosc de personatges desapareguts de
lâescena pública catalana com Ãngel Colom (en aquell moment el principal
dirigent dâERC), un paper orientat a desactivar lâindependentisme combatiu.
Ãngel Colom i el conjunt de la direcció dâERC van encarregar-se de fer la
feina bruta a lâEstat tot convencent alguns sectors de Terra Lliure i de
Catalunya Lliure dâabandonar la lluita armada i dâacollir-se a les mesures
de reinserció que exigia lâEstat. Pots trobar a qualsevol hemeroteca dades
concretes sobre aquests fets, dades en què apareixen no només Ãngel Colom,
sinó Josep Lluís Carod-Rovira (encara que en un segon terme) o Joan Ridao
(com a advocat).



En tot cas, lâanàlisi que es fa és que la voluntat dâesdevenir un partit de
govern a la Generalitat de Catalunya farà que moderi el seu discurs i
deixarà un espai polític a la seva esquerra que lâindependentisme ha
dâomplir. Només el temps dirà si aquesta anàlisi és correcta, però no
trigarem gaire en tenir les primeres respostes. El juny ve el referèndum al
voltant de la Constitució Europea, i sâha de veure quin posicionament té ERC
davant una constitució que, en contra del què havia pensat sempre un
determinat catalanisme segons el qual Europa seria la seva salvació,
perpetua el domini dâEspanya i França sobre els Països Catalans (així com
sobre la resta de pobles sense estat del continent) i consagra el model
econòmic que condemna una majoria a la precarietat mentre enriqueix una
minoria. A veure què hi diu ERC.



Més elements de consens en el conjunt de lâesquerra independentista són la
denúncia de lâEstat espanyol com un estat no democràtic. La transició
espanyola no és més que un procés de canvi perquè res no canviï, per
mantenir les mateixes estructures de dominació sobre els pobles oprimits.



Aquests serien alguns dels elements centrals que cohesionen lâesquerra
independentista. En podríem trobar molts més si féssim un treball
sistemàtic. El cert és que hi ha també importants elements de diferenciació,
elements que sens dubte es veuen magnificats per la âcultura de la divisióâ?
de què et parlava abans. Això té explicacions històriques. Lâindependentisme
neix dâuna escissió, i es desenvolupa a força dâescissions, enfrontaments i,
cal dir-ho també, reagrupaments. I malgrat tot, és un moviment que creix i
que cada vegada té més arrelament social i popular.



El cert és que lâindependentisme mai no sâha pogut treure de sobre la imatge
que té de tendir als enfrontaments fratricides estèrils. Des de
lâenfrontament davant de tothom âa hòstiesâ? entre els dos sectors de
lâindependentisme lâOnze de Setembre del 1988 un any després de lâescissió
de lâMDT històric (el primer Moviment de Defensa de la Terra), aquesta
imatge de moviment infantil ha estat present en major o menor mesura. I el
pitjor és que ha arrelat en bona mesura en la cultura política de la
militància independentista. Per això quan hom pregunta a algun militant
independentista sobre les raons de âla divisióâ?, aquest pot tendir a
respondre donant la culpa a lâaltre sector, sigui quin sigui.



Això segueix passant avui. Menys però segueix passant. I passa perquè les
diferents realitats organitzatives que, simplificant, agrupen el jovent al
voltant dâEndavant, Maulets i les Assemblees de Joves, i agrupen els sectors
històrics al voltant de lâMDT i del PSAN, són hereves de diferents
tradicions independentistes, i per tant, hereves també dels diferents
enfrontaments històrics. Això passa en les millors cases, tot sâha de dir.
Malgrat tot, sâha de recordar que a nivell dâesquerra independentista es pot
afirmar que avui hi ha més treball en comú, i més perspectives reals de
treball en comú que en els darrers 15 anys, encara que també és cert que
menys que al principi del Procés de Vinaròs.



El cert és que les diverses tradicions independentistes semblen estar-se
agrupant al voltant de dos pols diferents, i, dins dâaquests pols, amb
interessos i punts de vista diferenciats encara que en molts casos
no-contradictoris respecte el procés de confluència i el treball polític en
els diferents àmbits. Dâuna banda hi hauria el pol on es situen les
organitzacions històriques, composada per lâMDT, el PSAN i Maulets â aquesta
última, cal recordar-ho és producte de la fusió, el 1999, entre
lâorganització de joves històrica del PSAN (Maulets) i la de lâMDT (les
JIR). A lâaltre pol es situaria Endavant, que amb la dinàmica encetada per
la PUA, ha estat capaç de generar diverses estructures de lluita a nivell
antirrepressiu (Rescat), juvenil (les assemblees de joves agrupades en la
CAJEI) i estudiantil (lâAlternativa Estel). Entremig dâaquests dos pols es
situarien el conjunt dâorganitzacions o iniciatives específiques com les
CUP, la CEPC, els Casals i Ateneus, Alerta Solidària o LâAccent (que malgrat
ser impulsat clarament des de sectors dâEndavant, vol fer una funció
articuladora entre les diferents visions). Ãs en aquestes organitzacions
específiques, i en els organismes coordinadors de lâesquerra independentista
on es plasmen les contradiccions entre els diferents pols.



Algunes dâaquestes contradiccions ja han sorgit durant el text: en la lluita
municipal Endavant ha defensat sempre una política de no presentar CUP sinó
en llocs on hi hagi una dinàmica de lluita al carrer i on sâhagi aconseguit
crear un cert ressò popular, i de no pactar amb cap partit parlamentari amb
lâobjectiu dâanar creant un espai polític propi dâUnitat Popular. En
oposició a aquesta línia, des de lâMDT i Maulets sâha defensat el què ha
acabat sent la línia oficial de les CUP que és no pactar a nivell nacional
però permetre pactes a nivell local. Ãs probable que lâexperiència de la
Garrotxa faci replanetjar a Maulets aquest fet.



Una altra de les contradiccions encara no ha sortit però és una de les claus
per entendre les desconficances que es poden explicar, en gran part, per
lâacció intoxicadora de lâEstat. Ãs la qüestió dels presos polítics
catalans, defensats de forma pública per Endavant, la CAJEI, lâAlternativa
Estel i Rescat, però no per les altres organitzacions, que entenen que no es
pot defensar políticament des de lâindependentisme uns presos que segons
ells, han lluitat per una organització la pràctica de la qual seria
objectivament negativa pels Països Catalans. Aquesta polèmica ha esdevingut
a vegades agra encara que sâha sabut mantenir en lâàmbit de la discussió
interna i no fer-ne un motiu dâenfrontament. I això no ha estat gràcies
precisament a lâEstat. Més aviat ha estat a pesar seu.



Per no estendreâm, el darrer punt de discrepància, o millor dit, punt de
no-entesa, és en el camp de les campanyes i activitats unitàries. Des del
Procés de Vinaròs i després a dins la CEI, no hi ha hagut capacitat per
arribar a acords respecte a fer mobilitzacions unitàries arreu dels Països
Catalans. Mentre Maulets ha reclamat sempre ser lâorganització de joves
referent per tota lâesquerra independentista, Endavant reclamàvem un
compromís per part de Maulets en convocar conjuntament en totes les diades
dâarreu del país. No sâha sabut mai arribar a un acord mínimament ferm
respecte la qüestió. I en tot això el PSAN segueix a la seva, reconstruint
per enèsima vegada el âPartitâ?.


Alguna cosa es mou als Països Catalans

Malgrat la incapacitat política demostrada pel conjunt de lâesquerra
independentista per, com a mínim, donar una imatge de cohesió i de fermesa
en la defensa dâuns objectius polítics comuns i ben definits, alguna cosa es
mou als Països Catalans. I com no, en lâindependentisme més enllà dâERC.
Surten més casals que mai, en pobles insospitats, assemblees de joves,
lluites concretes en barris, pobles, a les universitats. No es tracta
dâactes massius de lluita, que facin veure que hi ha un conflicte als Països
Catalans, però sí és una realitat que afecta a un sector important de
persones, sobretot joves, que tenim unes condicions de vida prou diferents
de les dels nostres pares i que plantegem solucions diferents. Lâesquerra
independentista és un moviment jove, tant a nivell de composició humana, com
des de la perspectiva històrica. Cal encara molta feina pacient, feina de
formigueta, com deia una ponència de KAS, per assentar les bases dâun
moviment dâalliberament social, nacional i personal fort. I mentre els
nostres polítics segueixen negociant les engrunes que ens pugui deixar
Madrid, i segueixen criminalitzant i, si cal, empresonant el jovent en
lluita, poc a poc aquesta feina de formigueta es va fent.
Sindicato Sindicat