Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
        01 02 03
04 05 06 07 08 09 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

Accions per a Avui
Tot el dia
11:00

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* %sArticle
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
06 set 2004
ALGUNES DE LES BARRABASSADES DE FELIP V


Per què els catalans no podem obidar Felip V?


¿Vols conèixer, llegidor, els motius que els catalans tenim per a no oblidar
la memòria del rei Felip V?


Passa els teus ulls per aquesta relació d'algunes de les disposicions
dictades pel primer Borbó, després d'haver-se apoderat de Barcelona l'11 de
setembre de 1714, i recordar-les.(És una informació facilitada per
Osona.com)


*Abolició de les Corts de Catalunya.
*Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana.
*Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.
*Extinció de la Generalitat de Catalunya.
Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.
*Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.
*Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa
de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien trobat la mort en
lluita.
Establiment a Catalunya de l'encara no coneguda càrrega dels allotjaments.
*Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs
camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes de Felip V.
*Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d'ensenyar Retòrica i
Gramàtica.
*Empresonament dels vint-i-cinc principals cabdills de la defensa de
Barcelona, els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida en
llunyans castells, malgrat haver estat promès en l'acta de capitulació de
Barcelona el respecte al vençut.
*Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat.
*Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.
*Cessantia, sense cap excepció, de tots els empleats de la ciutat de
Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.
*Prohibició als paisans de Barcelona d'anar pel carrer en grups de més de
dos després del toc de retreta.
*Creació de l'ominós "donativo" pel qual s'exigia als catalans un
repartiment de més d'un milió de lliures catalanes. Al que no volia pagar el
que li exigien, li enviaven un esquadró de soldats a casa seva amb ordre de
mantenir-lo a la força, fins que hagués pagat l'impost.
*Exili, per ordre del capità general T'Serclaes, de molts canonges,
religiosos, nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d'altres
estaments que es distingien per llur amor a la terra.
*Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars
criminals, de l'il·lustre general català En Josep Moragas i els seus
companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, que es distingiren en
defensa de Barcelona.
*Execució en garrot, el dia 5 d'abril de 1715, d'en Francesc Casllar i Tord,
un dels més valents oficials del Regiment del Roser, el qual es cobrí de
glòria en el setge de la ciutat.
*Empresonament durant els mesos de febrer i abril de 1715, de 3.876
persones. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida,
Tortosa i Tarragona.
*Ajusticiament a la força, a Girona, dels valents guerrillers catalans, Noi
d'Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort.
*Execució a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell pogueren
escapar burlant la persecució dels soldats de Felip V.
*Modificació del règim municipal de Catalunya, establint-hi els corregidors,
batlles i regidors de nomenament reial.
*Disposició manant que els que no fossin fills de Catalunya poguessin ocupar
els seus càrrecs públics.
Disposició manant que els regidors de la ciutat portessin -banda- i que les
venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de
l'Ajuntament.
*Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.
Prohibició del Sometent en tots els indrets de Catalunya.
*Supressió dels càrrecs d'arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de
Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.
*Prohibició que els catalans poguessin usar cap mena d'armes, recollint-se
totes les, aleshores, existents a Catalunya.
*Recollida dels "Anals de Catalunya", escrits per Feliu de la Penya, i de
tots els escrits publicats durant la guerra en favor de la causa catalana.
*Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels quals
no convenia a l'absolutisme reial. Són incalculables les joies
arquitectòniques que, per aquest motiu, van desaparèixer.
Abolició, el primer d'octubre de 1718, de tota la moneda catalana.
*Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda,
disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda
anomenada "ardits de Catalunya".
*Prohibició de l'ús de l'espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.
*Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar
pa, i encara lligat a la taula amb una cadena.
*Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de
Cent, de Barcelona.
Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres
de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes. Al seu lloc
s'hi posaren retrats de Felip V i escuts, torres, lleons i flors de lis.
*Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als
barcelonins l'hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui "Oració
del rei".
*Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i feta
trossos la campana "Honorata" pel "delicte" d'haver tocat a sometent durant
el setge.
*Construcció d'un fort al carrer de Tallers i un altre a Sanat Mònica.
*Construcció de la Ciutadella de Barcelona. Per fes aquesta obra es van
haver d'enderrocar més d'un miler d'edificis.
*Obligació als catalans de treballar en la construcció de la Ciutadella.
Perquè es vegi de quina manera els pagaven, sols direm que un carro estava
obligat a fer deu viatges diaris, amb la condició que, si no els feia tots,
perdia els 21 quartos que se li donaven de jornal.
*Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Diputació, dels
documents originals de gran nombre de títols i distincions que s'havien
concedit a diferents poblacions i particulars de Catalunya i a la seva
Generalitat.
Encara podríem allargar molt més aquesta llista. Però amb el que hem escrit
fins ara, ¿Oi, llegidor, que ja en deus tenir ben bé prou per a fer-te
càrrec de per què els catalans no podem oblidar de cap manera, ni per anys
que passin, la memòria del rei Felip V?
(Setmanari "Imatges", 10-09-1930)


Font: http://www.radiocatalunya.ca

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
06 set 2004
La questió és que sembla que no ens podem olvidar tampoc del "carlisme", del tomisme i de la parentela monstserratina i curil anomenada "nacionalisme català".
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
06 set 2004
...dels lerrouxistes i aznarkistes, tan entranyables.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
06 set 2004
em sembla que haure de fer unes vacances d´Indymedia fins que passi l´11 de setembre... demanaria al que ha contestat aixo del lerrouxisme i l´aznarkisme algun argument per desqualificar així (que et fa pensar que el del primer post és anarquista?), pero dubto que en tingui. En fi... tranquils. Res, vaig a trucar l´Aznar a veure si ara que té temps lliure conmemorem junts el 19 de juliol del 36... Suposo que aquells milicians el que volien era reivindicar Felip V, suposo.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
06 set 2004
Estaría molt bé que fessis les vancances si ets qui ha escrit allò del "tomisme montserratí", etc. També sería interessant saber quina relació te amb el petit llistat [trescents anys de Borbons, amb petits períodes de república, donen per molt] d'exemples de repressió nacionalista espanyola als Països Catalans, des del 1707 al Pais Valencià i des del 1714 a Catalunya.

Ara que ho dius Franco i Felip V van fer el mateix a Catalunya, envaïr-la per forçar l'enderrocament del govern legítim. Per imposar la seva monarquia absoluta i dictadura, respectivament.

A continuació ambdos van dedicar-se sistemàticament a prohibir qualsevol expressió cultural catalana per reduïr-la a la marginalitat, i a reprimir qualsevol intent de recuperar les llibertats polítiques que ens havíen pres. Franco i Felip V són només uns dels reis i dictadors espanyols que van mirar d'imposar la seva España aqui als Països Catalans.

L'Onze de Setembre és commemora la lluita contra els dictadors i per la llibertat, que pels catalans representa la voluntat de lluita malgrat tenir-ho tot en contra i la voluntat de seguir lluitant malgrat la pitjor de les derrotes. Per aixó també, per exemple, sempre es te present a Salvador Allende que va ser assassinat pel general Pinochet el mateix dia a Xile l'onze de setembre de 1973.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
06 set 2004
Home, a Indymèdia hi ha un corrent lerrouxista i anarcoespanyol que s'expressa sempre quealgú penja un missatge relacionat amb els Països Catalans i la seva lluita d'alliberament nacional.
Ja n'hi ha prou.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
06 set 2004
També hi ha una simfonia de corrents xovinistes que, acríticament, abracen tota mena de mistificacions al voltant del l'Onze de Setembre, diada reivindicativa del Feudalisme.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
06 set 2004
Si em de combatre les mistificacions nacionalistes del 12 d'octubre, perquè no combatre, amb la mateixa força, les de l'11 de setembre català?

No a la història-ficció!
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
06 set 2004
Hi ha gent imbècil o sóc jo que m'estic tornant imbècil?

Aznarkists Fuck off!! Visca Catalunya lliure!!
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
06 set 2004
No és el mateix. Perque el 12 d'octubre, festa de l'estat i el nacionalisme espanyol, és la data de l'inici d'un genocidi a Sudamèrica. Perque l'Onze de Setembre els catalans no commemorem que vam encetar la conquesta i saqueig de ningú.

Aqui commemorem i homenatjem la voluntat de lluita de la gent, contra qui els preten arrabasar la llibertat malgrat tenir-ho tot en contra -50 mil soldats castellans i francesos contra 5 mil voluntaris o milicians, dels que un miler eren valencians- i la voluntat de seguir lluitant encara, desprès d'una derrota brutal que va desfermar una repressió ferotge.

Comemorem la voluntat de lluita de la gent contra qui els vol esclafar i sotmetre, aquí als Països Catalans i per extensió arreu del món

Commemorem 15 llargs i sagnants anys de guerra, al contexte d'una guerra internacional on per exemple uns cinc-cents catalans van ajudar als angloholandesos a conquerir Gibraltar, que van culminar en el setge i pressa d'una Barcelona que només alleugeríen vaixells menorquins que s'arriscaven a burlar la flota enemiga.

Tota la repressió que va patir-se immediatament després de la pressa de Barcelona i molt desprès no són cap mistificació. Són ben reals les lleis mitjançant les que els reis i els dictadors espanyols, des de Felipe V a Franco, van voler imposar la seva España.

Els seus efectes encara es senten, no són cap mistificació, és el seu nacionalisme espanyol. El mateix sense capacitat i voluntat d'assumir plenament la pluralitat cultural i nacional que ha sobreviscut al seu estat.

En aquell moment, al segle XVIII, entre l'absolutisme unitarista i totalitari dels Borbons i el confederalisme de la dinastía Habsburg, els catalans van triar per aquests.

Per aixó mateix el Regne Unit i Holanda, monarquies parlamentàries, també van lluitar amb els catalans al costat dels Habsburg. Perque tant britànics com holandesos i catalans rebutjaven els Borbons absolutistes, totalitaris i ultracatòlics. Volien evitar que, amb els Borbons regnant a l'estat francès i espanyol, encetessin una politica imperialista i totalitària.

Al final els Borbons van aconseguir sotmetre els catalans, pero desprès de tants anys de guerra estaven massa afeblits per encetar res. La lluita dels catalans, fins al darrer moment, va ser clau per aixó.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
06 set 2004
També hi havien castellans lluïtant en contra dels Borbons, i això ho oblideu interessadament. I murcians.

Mitifiqueu, en la meva opinió, les concepcions jeràrquico-monàrquiques pròpies, oblidant què feien, i qui eren les víctimes dels seus sistemes tributaris.

Parleu de "nació" catalana, en una època en que no es pot parlar de cap nació catalana, ni de cap nació en general, per la senzilla raó de que les comunitats de sentit es creen, majoritàriament al segle XIX, i la catalana no és una excepció, sinó un cas digne d'estudi.

La diada de l'11 de setembre la creen uns senyoritos burgesets, propers als posicionaments de la LLiga, ara farà un segle, més o menys.

Tot el sentiment antiespanyol i la popularitat d'aquesta festa neix de la repressió franquista real (no sols a Catalunya, sino a TOT L'ESTAT). La història de nobles bons (els catalans) contra dolents (els espanyols) són construccions interessades adjuntades a l'odi popular que crea el franquisme.

No aneu tan lluny: les prohibicions del franquisme, del nacionalisme espanyol, construeixen el sentiment nacionalista català contemporani.

Ni més, ni menys.


Anar 300 anys endarrera em sembla una bajanada. I més quan està demostrat per part de l'historicisme rigorós (Henry Kamen, Pierre Vilar) que hi han moltes coses discutibles en la concepció nacionalista que es té de l'11 de setembre català, i que, en realitat, fou una guerra europea entre un rei absolutista i els últims vestigis de feudalisme. Però contra l'historicisme romàntic poc es pot fer, pel que sembla.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
06 set 2004
i k vols, k no celebrem l'onze d setembre?

Mes enllà d pedanteries d a ver eki en sap més d'historia, es una diada d lluita i reivindicació.
Amb l'excusa, per dirne d'alguna manera, de la gran resistencia dels catalans en front de la repressió k s'avenia per part d felip V.

No caigueu en el parany d discutir sobre tonteries amb els ki ens neguen finsi tot la reivindicació nacional en favor d un anarquisme amb tuf espanyolista k espanta.

11 d setembre, diada nacional d catalunya, per la llibertat dels pobles catalans, i aki hi afegiu tots els lemas k vulgueu, pero principalment es la diada reivindicativa per dir k amb això no n'hi ha prou, independencia o mort......

Tot el k vagi mes enllà d'això son tonteries i intoxicacions. Igual k no stem al 1700 no reivindiquem el feudalisme... esk ja no se ni pq responc a tonteries com aquesta....

vaia tela....
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
06 set 2004
Si que hi havíen castellans lluitant contra Felip V, pero eren una petita minoría. No és que s'oblidi interessadament sino és que eren tan pocs que eren insignificants, igualment gràcies per esmentar-ho.

Sobre aixó que comentes de la nació catalana cal dir que va ser precisament la consciència col.lectiva nacional de ser catalans, la voluntat col.lectiva de defensar la seva llibertat, el que va fer-los lluitar 15 anys contra els Borbons i els seus exèrcits franco-espanyols i no cap "feudalisme".

I aixó, la pèrdua de la llibertat dels catalans com nació, és el que va passar quan Felip V va abolir la Generalitat, les Corts de Catalunya juntament amb tots els organismes de govern catalans, el Consell de Cent i tot el règim municipal de Catalunya, les Universitats de Lleida, Vic, Girona i Barcelona i un extens etc.

Que els Borbons fessin aixó és molt significatiu, van començar immediatament per mirar d'esborrar qualsevol expressió identitària col.lectiva catalana, es a dir nacional, com eren la llengua i les institucions que representaven de fet la seva independència. El càstig de Felip V és un procès classic d'annexió.

La independència que va voler tallar d'arrel es fa evident des del moment en que aquestes institucions que representaven els catalans s'alien, fent us de la seva sobiranía, amb britànics, holandesos i austríacs contra els exèrcits espanyols.

Per aixó el primer que fa aquest rei espanyol va ser abolir-les, perque eren i havíen estat fins el darrer moment l'expressió més contundent de la independència catalana.

A la documentació de l'epoca, tant a la catalana com l'espanyola i britànica, holandesa o austríaca es parla de la nació catalana i la seva lluita per la llibertat contra l'absolutisme borbònic.

Perque aquesta guerra, tal com he comentat claramet abans i tú repeteixes, va ser una guerra internacional on monarquíes parlamentàries com la britànica i l'holandesa sumaven forces per aturar l'imperialisme absolutista borbònic. Van fer-ho en aliança amb els catalans, que tenien un sistema polític tambè parlamentari, i que com els portuguesos patien les constants agressions amb objectiu anexionista dels espanyols.

Aixó va ser només el començament, ja que el dictador Primo de Rivera va abolir el 1925 la Mancomunitat que pretenía ser només el començament de la recuperació del nostre autogovern. Amb aixó ja va tenir prou per abolir-la, cal esperar fins el 1931 que es recuperi la Generalitat desprès de més de dos-cents anys.

No cal dir que el primer que va fer el general Franco, desprès de tornar a envaïr Catalunya el 1939, va ser abolir tan aviat com va poder la Generalitat i tornar amb la marginació del català a allò anecdòtic. Igual que hauría fet Felip V.

En aquest sentit Manuel Fraga, ex-ministre feixista amb Franco i responsable de l'assassinat de molta gent, va dir al 1968 que:

"Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar"

Aixó que comentes dels burgesets també es interessant, aquests burgesets van ser rebutjats pels catalans quan van votar al 1931 contra la monarquía espanyola i per ERC amb majoría absoluta. Van tornar a fer-ho a totes les eleccions incloses les del 1936, fins que el cop d'estat feixista del general Franco va enderrocar la Generalitat republicana i el que la gent havía votat.

Les construccions interessades. millor dit invencions interessades, són les teves. L'Onze de Setembre es commemora la voluntat de lluitar fins en les pitjors circunstàncies, tal com va dir un "hasta la victória siempre", per la llibertat tant aquí als Països Catalans com a qualsevol lloc del món.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
aclareixo que jo no sóc qui ha posat el primer post, i si potser necessito unes vacances d´Indymedia no penso marxar. Això és el que voldrien alguns, fer fora tots els que no pensen com ells.
Torno a fer referència (es veu que incòmode) a la gent que va lluitar a Barcelona i Catalunya contra el feixisme a la Revolució del 36. Així que eren tots d´Esquerra Republicana? O eren anarcoespanyolistes?
O és que l´anarquisme us fa por perquè no respectava els burgesos?
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
Ets tú que dius que te'n vols anar de vacances, no diguis ara que et fan fora. A mi em sembla bé que facis el que vulguis.

Al juliol del 1936 va sortir molta gent al carrer a aturar el cop, els anarquistes van ser molt importants en aquest sentit pero no els únics. E
Els anarquistes eren la força sindical majoritària amb molta diferència respecte d'altres, encara que parlant de burgesos recorda que moltíssims anarquistes votaven a ERC. Sense el vot dels treballadors, el que inclou moltíssims anarquistes que eren majoritaris entre aquests, no hauría assolit les succesives majoríes absolutes que va guanyar des del 1931 coincidint amb la proclamació de la Generalitat republicana fins el cop d'estat feixista del 1936.

Eren burgesos aquests treballadors? Aznarkistes no eren, segur, aixó ha aparegut ara del no-res. Perque llavors es dediquen a dir que si aquests son burgesos catalans i els altres purs obrers anarquistes, etc. si no representen l'anarquisme.

Si no el representen ara, com collons pretenen representar els anarquistes de la dècada dels 30 del segle passat?

Amb el parell d'aznarkistes que corren per aquí la veritat és que molta por no dóna l'anarquisme... i aixó que si m'he de definir ho faig com d'esquerra proper al pensament llibertari.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
estic flipant. Sempre havia tingut simpatia al catalanisme malgrat les meves diferències, i mai m´havia sentit atacada d´aquesta manera. Però què collons vol dir aznarquista?!
En fi, no sé ni per què contesto. I qui ets tu (ni jo, ni ningú) per dir què representa l´anarquisme? quan he negat que ERC tingués majoria absoluta? Tu acabes de contestar-me, eren majoritaria perquè els anarquistes els votaven. O sigui que tu mateix estas reconeixent les simpaties dels anarquistes cap a Companys, per exemple (no oblidem que va ser l´advocat de molts anarquistes). Però això no vol dir que, a l´hora de la veritat, ERC no donés l´esquena a la lluita del poble, desentenent-se dels milicians anarquistes i buscant un còmode exili (excepte l´actuació de Companys), com fa ara el senyor regidor de Gràcia prohibint les festes de Vallcarca, ni més ni menys. Ja se sap què defenseu, a l´hora de la veritat... Repressió i desallotjaments. En fi, enhorabona!
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
Si t'has sentit atacada i violentada em sap greu, de veritat. Potser no t'agrada sentir que alguns com tú aneu dient que l'anarquisme aixó, alló i etc. com si fòssiu els gurus de l'anarquisme. Abans has sortit amb una história de "por" amb "burgesos" i "anarquistes" pel mig, em sembla que es a tú a qui no li agrada que algu comenti que l'anarquisme va molt més enllà d'aquest reduccionisme on es fan servir i barrejen tòpics nacionalistes espanyols en versió radicalilla. Només perque a alguns us fot que la majoria d'aquests anarquistes eren favorables a l'autodeterminació de Catalunya respecte l'estat espanyol, de la mateixa manera que eren favorables a revolució social. Bona nit!!
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
no us enganyeu, d'imbècils hi ha a totes dues corrents

nazi-onalistes

anarko-espanyols

i són la mateixa porqueria autoritària
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
"Mes enllà d pedanteries d a ver eki en sap més d'historia"

Aquesta frase la podria pronunciar, traquil·lament, un feixista.

No ens quedem amb la vostra construcció de la història.

Apelar a una suposada independècia o autogovern del segle XVIII és uns construcció mentidera que t'hi cagues. Hi ha una pèrdua d'una sèrie de privilegis aristocràtics i particularistes: pel poble, les coses poc canviarien. I dubto que al segle XVIII le spersones tinguessim sentiments nacionalista (que neix, repeteixo, al segle XIX): massa preocupats estarien per poder portar-se quelcom a la boca. El nacionalisme neix i es crea en els sistemes educatius contemporanis: em podeu dir quina era la taxa d'escolarització al 1714, que em pixo de riure?

Tot això de l'11 de setembre actual, neix d'un sentiment provocat per la foscor d'un espanyolisme dretà que va durar 40 anys. Tingue-ho clar.

Aqui ningú celebrava el 11 de setembre fins després de la mort del dictador. SI ERC, o el catalanisme triomfen al 36, és per circumstàncies històriques determinades. No per identificació nacionalista. I no és el catalanisme qui frena el cop d'Estat feixista. És el poble, eminetment anarquista i-o d'esquerres. Més tard, s'hi incorpoten matissos nacionalistes i republicans. Però sobretot pesa, aqui i a Madrid, l'ansia de llibertat en front de l'Esglesia i l'Exercit que la representa.

Per cert: la Guardia Civil, que no crec que ningú indentifiqui amb l'idependentisme, va fer costat als antifeixistes barcelonins. Una altre dade històrica irrefutable que potser també molesta, i sona a pedanteria.

"Mori la cultura i la història", que diria un feixista (o pel cas, un catalanista obtús).
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
jo a vegades em pregunto si no hi ha prou pÀgines i fòrums independentistes. Vull dir, em sembla molt bé escoltar-los de tant en tant, però, és clar, sempre és el mateix. Crec que hi ha problemes reals, qüestions molt més importants, que no pas saber si la barrretina oficial ha de per un pam o n'ha de fer dos i mig
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
jo a vegades em pregunto si no hi ha prou pÀgines i fòrums independentistes. Vull dir, em sembla molt bé escoltar-los de tant en tant, però, és clar, sempre és el mateix. Crec que hi ha problemes reals, qüestions molt més importants, que no pas saber si la barrretina oficial ha de per un pam o n'ha de fer dos i mig
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
LULUMBA jo de veritat que a vegades al.lucino amb la manipulació de conceptes i de la història que a vegades fas. A continuació et poso una contestació que et vaig fer sobre un dels teus comentaris a l'Indymedia sobre "multiculturitat", la pos-data es refereix a una de les teves apreciacions anomales de la història, en aquest cas del Kurdistan:




Lulumba, ja fa un temps que llegeixo els teus comentaris a l'indymedia sobre cultura i llengua. Que acostumen a ser en català en algunes notícies com aquesta o en castellà en d'altres on predomina aquest idioma.
Només et diré que això denota que no tens gaire entès el concepte de "multiculturitat" o mestissatge".
És ben clar que tancar-se en banda i defensar la "puresa" de la cultura catalana en contrast a les cultures immigrants o dels "xarnegos" és una actitud molt convergent classista, burgesa i evidentment racista. Però jo trobo encara més patètic aquelles persones que van de progrés i alternatius i es creuen que tenen un pensament crític i no en canvi no entenen que lluitar contra la globalització econòmica i cultural que imposa el capital també és defensar la llengua i cultura pròpies. La barreja cultural i l'enriquiment del qual s'han beneficiat totes (sense excepció)les cultures i llengües no és pot produïr en un escenari a on hi ha una cultura minoritzada, perquè aleshores es converteix en una imposició i un solapament forçat.
Jo sóc català i aquest és el meu poble, però respecto a totes les cultures diferents a la meva (per exemple parlo castellà, francès i alguna cosa d'anglès) des de l'internacionalisme i el respecte mutu.
Però en cap cas he caigut en la trampa de renegar i perdre els meus orígens. Jo parlo en la meva llengua a tothom qui la entengui i que la vulgui entendre. En absolut em considero "xovinista" i nacionalista (ja que crec que en l'actualitat s'ha desvirtuat molt i ha estat definida des d'un punt de vista burgès).
I no deixo de ser menys revolucionàri, concienciat, crític, altermundista, antisexista...per ser independentista i català.

Salut i a reveure!!

PD:Els Kurds disposen d'una cultura forta però molt discriminada i reprimida. A la part del kurdistan que es troba a turquia la seva llengua és prohibida i els seus representants polítics empresonats. A la part del kurdistan de l'Irak no fa tant els van arrasar pobles i els van repoblar amb població sunita. El kurds (tots, els de l'Irak els de Turquia...) el que mai han fet ni faràn és renunciar a la seva llengua i a la reunificaciói del seu país: El Kurdistan
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
A continuació voldria aportar la meva opinió sobre dos termes que han sortit aquí:

-El primer és sobre el terme anarko-espanyol. La veritat és ke estic una mica fart de que de tant en tant surtin personatges que es consideren anarquistes que consideren que un dels seus ítems per ser-ho és ridiculitzar i maltractar tot allò que tingui a veure amb la cultura catalana ja sigui en l'àmbit lingüístic, o de conciència "nacional". A mi m'agradaria que tot aquest col·lectiu que al meu entendre deslegitima a gran part del moviment anarquista del nostre territori, es llegís la part de la història catalana que tracta sobre l'anarcosindicalisme català. Així veuria com els termes d'anarquisme i independentisme no es troben gens allunyats. A veure si aquesta gent pren l'herència de molts personatges i col.lectius anarquistes catalans que van participar de les revoltes populars catalanes del darrer segle.


-El segon tema és la suposada intoxicació d'indymedia per part del col.lectiu de l'esquerra independentista. Primer de tot vull expressar la meva vergonya per el que en alguns casos a passat a indymedia (cas de la CUP...) a on s'ha bombardejat aquest mitjà amb notícies duplicades o repetides per diverses fonts. Desvirtuant l'ús que té aquesta eina per transformar-lo en un canó per distribuïr propaganda panfletària.
Ara bé, també hi ha gent que es dedica a criminalitzar l'esquerra independentista i tot allò que tingui a veure amb l'independentisme en aquest mitjà (cas de lulumba & co.). Voldría recordar que l'Esquerra independentista també forma part dels moviments "alternatius" al sistema i que realitza en el seu conjunt una gran tasca de mobilització i contrainformació política. A més a més crec que avui en dia es més necessaria que mai donat l'alienació que pateixen moltes persones que publiquen a indymedia alhora de publicar informacions, ja que ho fan en una llengua que no és la pròpia de la ciutat de Barcelona, el principat de catalunya i en i en última instància la dels països catalans. M'agradaria recordar que la defensa de la llengua autòctona és una mostra més de la no resignació a la globalització i per tant, imposició cultural (efecte de l'econòmica) que patim tots.

SALUT I RUPTURISME!!!
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
existeix un nacionalisme de resposta-resistència davant d'un d'opressor.

NO ÉS NECESSARI EL NACIONALSIME UN COP ACONSEGUIDA lA INDEPENDÈNCIA, perquè? Perquè seria folclorisme-feixisme. QUE ES CALLIN ELS QUE ES CREUEN QUE EL NOSTRE JA ÉS AIXÒ... salut
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
A Lumumba

"Aqui ningú celebrava el 11 de setembre fins després de la mort del dictador"
Però una mica abans has dit una altra frase que contradiu absolutament la primera "La diada de l'11 de setembre la creen uns senyoritos burgesets, propers als posicionaments de la LLiga, ara farà un segle, més o menys". En que quedem Lumumba ???

"No aneu tan lluny: les prohibicions del franquisme, del nacionalisme espanyol, construeixen el sentiment nacionalista català contemporani.Ni més, ni menys".

Home doncs una mica més que menys, et recordo Primo de Rivera, et recordo Solidaritat Catalana creada al 1906 i totes les escissions del catalanisme, et recordo el creixement de l'associacionisme popular del s.XIX de clara arrel catalanista i d'esquerres. I et recordo, el més important que crec que és per on falla el teu anàlisi, que abans d'un sentiment CONTEMPORANI existia un altre sentiment que no era el mateix però que també es basava en una identitat i una cultura determinada i diferenciada de la dels veïns, també detectable i també existent, i ben perceptible als pobles no només entre les cases reials...

"l'11 de setembre català, i que, en realitat, fou una guerra europea entre un rei absolutista i els últims vestigis de feudalisme" Això és ser bastant simplista i si ets historiador tu ja saps perque, sino cal que vegi's més enllà dels grans fets dels grans homes, la història no només la dicten i la fan els reis, si així ho penses, estàs molt equivocat.

"I dubto que al segle XVIII le spersones tinguessim sentiments nacionalista (que neix, repeteixo, al segle XIX): massa preocupats estarien per poder portar-se quelcom a la boca. El nacionalisme neix i es crea en els sistemes educatius contemporanis: em podeu dir quina era la taxa d'escolarització al 1714, que em pixo de riure?"
Barrejar temes i anàlisis sembla que és la teva debilitat, el nacionalisme tal com l'entenem ara si que es una creació dels estats-nació resultants de la revolució francesa, el s.XIX i el romanticisme, en això tens raó, però que abans no tinguessin aquesta concepció nacional (estat-nació) no implica que no tinguessin un sentiment de pertinença i d'identitat que no te'ls pots passar tan a la lleugera. Ets tu el que estàs identificant el sentiment d'un poble com ara el català amb l'existència d'un estat com l'entenem ara, no cal que tinguem estats ni nacions, simplement sóm un poble amb una cultura i unes llibertats que es van perdre en una època, llibertats que et recordo eren hereves de molts segles abans quan ja existien aquests organs administratius propis que dominaven la societat, que podien ser molt nefastos com a propis d'una societat feudal però que estaven prou diferenciats com perque Felip V es prengues la molestia d'envair aquest territori i anular-ho tot de socar-rel. El poble, a que ets refereixes, esclar que va viure molt pitjor després de l'11 de setembre, això no fa idíl·lica la seva situació anterior, al s.XVI i anteriors la situació de crisi fou molt gran, guerres, epidemies, fams...però després del 1714 s'havia perdut una guerra i els borbons imposen unes condicions que, t'agradin o no, no són les mateixes que les existents anteriorment, per tu era una lluita entre un rei absolutista i el feudalisme, vaja jo que pensava que tots dos representaven el mateix. La societat de llavors era imperfecta com la d'ara.

Bases sempre el teu discurs en un presentisme que espanta, l'11 de setembre no és només un símbol. Va comportar unes conseqüències i ve precedit per unes causes, la lluita nacional no ho és en el sentit en que l'entenem ara, ni tansols el sentit del XIX és el d'ara i et diria que ni el de principis del XX és el d'ara. Simplement molta gent va lluitar en aquella guerra per qüestions identitaries i sobretot per defensar la seva terra d'una invasió, no ho faries tu?. Una invasió que sens dubte va suposar una repressió, basada en tot el que d'identitat pròpia tenia aquest poble (llengua, cultura, drets civils, legislació...), bé, ho explica molt bé qui ha obert la noticia.

Segurament molts anarquistes de l'època del 36 no estarien d'acord amb molts anarquistes d'ara, però la seva lluita i el seu exemple passen per sobre de si un sabia utilitzar el mòbil i entenia la societat d'una forma i l'altre d'un altre ben diferent. Jo i el meu avi podiem coincidir en ideari però no en com enteniem el món. Durant tota la història hi ha hagut guerres i en totes elles els poderosos han utilitzat el poble pels seus fins, però quina casualitat que només miris la lluita dels catalans l'11 de setembre, perque si comencem a parlar dels comuneros ja t'hi pots cagar, o si parlem de la guerra dels segadors...pufff.

La història ens dona exemples de resistència contra l'imperialisme i també de manipulaciosn dels poderosos, és el poble el que ha de fer el seu anàlisi i recollir l'herència de totes aquelles lluites per donar sentit al que estem construint ara, ni més ni menys.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
Menys verborrea historica desde el sofa i mes lluita material al carrer.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
Si jo no nego el fet nacional català. Que lleig això de "fet nacional". Per mi Catalunya és una nació, i els PPCC una comunitat cultural.

Espanya hauria de ser jurídica i psicològicament una nació de nacions i inclús podria donar exemple al món constituïnt una unitat ibèrica d'Estats interdependents, amb les seves respectives cultures i sense fronteres físiques, ni odis, havent resolt, i perdonat, els conflictes de la memòria històrica. Però no entenc perquè s'ha de anar a buscar al 1714 les arrels d'un sentiment nacional que és molt difícil de calibrar, tal com l'entenem avui. No seria millor centrar-se en una crítica seriosa del franquisme, ara que és el moment en que molts dels que el van combatre es moren?

No nego la tragedia col·lectiva que hi va haver el 1714, però personalment no li adscric un valor nacionalista -de pèrdua d'una nació-, ni antiimperial: no crec que aquests termes es poguessim aplicar en un poble que en la seva memòria col·lectiva també tenia la pertinença d'un imperi propi, i la voluntat de tenir-ne un altre. Potser aquí sí que podriem veure un sentiment de imperi propi, de poder propi,però....

Paral·lelament, les activitats comercials catalanes van experimentar un gran avenç, al llarg del segle XVIII, i l'aprofitament de l'imperi espanyol d'Amèrica va existir, en certa forma, per molta gent d'aquí. El principi del poder industrial català està arrelat al segle XVIII, amb tots els pros i contras que vulguis, però el fet és aquest.

La històra funciona així de bé o malament. El català ha sobreviscut i la cultura catalana, també, o sigui que en el fons penso que tampoc li ha anat tan malament a pesar de situacions límit, com durant el franquisme (època en la qual, molts reconeixen com una de les més dinàmiques i avantguardistes de la cultura catalana, fruït de la repressió).
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
07 set 2004
Hem sembla molt encertat el que han comentat Crític, Morodo i Yuuups.

Només afegir que els holandesos i portuguesos van alliberar-se -al segle XVII- del domini espanyol,
mitjançant una guerra que ells mateixos anomenen d'independència i que defineixen com una guerra d'alliberament nacional.

La revolta dels portuguesos va coincidir en el temps, 1641, i en els motius, rebutjar l'imperialisme espanyol, amb la revolta catalana coneguda com Guerra dels Segadors. On els catalans, mitjaçant les seves institucions, van arribar a proclamar una República Catalana 17 de gener de 1641 desprès de pactar ajut militar francès contra l'entrada dels exèrcits espanyols a Catalunya. Una proclamació que no hauría pogut ser feta sense el recolzament massiu dels pagesos i artesans, que van ser els iniciadors de la revolta.

Tant d'holandesos i portuguesos van lluitar contra els exèrcits espanyols moguts per una mateixa seva consciència identitària col.lectiva de defensar, com holandesos i portuguesos, la seva llibertat front l'imposició imperialista espanyola.

Holandesos i portuguesos tenen molt clar que al segle XVII ja tenien consciència identitària i nacional plena, que va motivar la seva lluita per l'independència respecte l'imperialisme espanyol.

També els catalans van revoltar-se contra el mateix imperialisme espanyol, el mateix any que els portuguesos al 1640 pero, a diferència de portuguesos i holandesos, no van reeixir malgrat haver arribar a proclamar la República Catalana. Es per aixó que Holanda i Portugal han estat independents des del segle XVII, els Països Catalans podríen haver seguit el mateix procès llavors i assolir l'independència.

Es molt interessant constatar que els portuguessos van assolir la seva independència mitjançant una revolta que va coincidir en el temps i en els motius amb la revolta a Catalunya contra els mateixos.

Contra el rei Felip IV i el comte-duc d'Olivares, contra els seus intents d'imposar les seves institucions i lleis, es a dir les castellanes, sobre les portugueses i catalanes en un exemple de la ja típica obsessió homogeneitzadora i unitarista de l'estat espanyol.

Malgrat tot el rei Felip IV va respectar les institucions polítiques catalanes, ja que no va atrevir-se a abolir-les.

Aquesta obsessió imperialista espanyola només va anar empitjorant amb el temps, i per aixó els catalans al segle XVIII van tornar a lluitar contra Felip V. Perque volia fer el mateix que el seu antecessor, encara que aquesta vegada les seves intencions eren simplement de conquesta, annexió i aculturització forçada dels catalans.

Que cal esperar ara de l'estat i del nacionalisme espanyol? Només dues vegades en trescents anys, des de l'arribada dels Borbons, s'ha intentat fer una república federal. Al 1873, només va durar un any, i al 1931, que va durar 5 anys; ambdues interrompudes per cops d'estat militars que van acabar amb el retorn dels Borbons.

La resta de temps han estat tot reis, dictadors i cops d'estat. Hem de seguir esperant per un miracle? No tenim perque esperar res, ja em tingut més que prou. Fins i tot Aznar, ja al segle XXI, ha continuat amb la mateixa mentalitat nacionalista espanyola de sempre. Zapatero és millor, pero malgrat aixó el seu canvi de "talante" no sembla concretar-se en res.

Al contrari, ara ens amenacen de excloure simplement el català a la Unió Europea si votem que no a la seva constitució europea que ens margina. Ho ha fet en Moratinos, ministre d'exteriors espanyol, i gairebé fa gràcia que ens amenaci quan les seves gestions pel català allà no podíen haver estat més mancades d'interès real.

Ja en tenim més que prou, ens mereixem molt més i molt millor que aquest estat espanyol i els seus nacionalistes.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
10 set 2004
A l'amic Lumumba se'l veu un xic massa obsesionat amb tot allò que afecta a la reivindicació de poder-nos autoorganitzar col·lectivament i en un pla d'igualtat amb la resta de pobles del món. Aquest és un mal que comparteix malauradament amb bona part de la progresia barcelonina dels 80. La reacció a la urticària emocional que els hi genera continua sent tan matussera com sempre: disparar tòpics a tort i a dret sense ni tan sols aturar-se a fer una mica d'abstracció del què s'està dient per tal de comprovar si allò que es critica és el fet (gairebé sempre universal) o l'adjectiu "català" que el qualifica circumstancialment. Paradoxalment, amb això demostren una mena de nacionalisme invers d'allò més curiós doncs duu a discrimar entre les critiques a un fet similar en funció de la nacionalitat dels autors. Però allò que el fa digne d'observació és que la discrimanció en el judici només el fan quan la nacionalitat és la catalana.

A tall d'exemple, ens diu en Lumumba:

"Paral·lelament, les activitats comercials catalanes van experimentar un gran avenç, al llarg del segle XVIII, i l'aprofitament de l'imperi espanyol d'Amèrica va existir, en certa forma, per molta gent d'aquí. El principi del poder industrial català està arrelat al segle XVIII, amb tots els pros i contras que vulguis, però el fet és aquest."

Suposo que amb això ens deu voler transmetre alguna cosa com: "Tampoc els va anar tan malament!" o, potser més apropiadament en aquest cas, en cristiano, allò de: "No hay mal que por bien no venga!"

Un raonament que, de ben segur, mai no han fet tots aquells "ciudadanos españoles" i especialment els madrilenys que cada 2 de Maig celebren o recorden una guerra d'independència amb la qual allò més important que van aconseguir, va ser ajornar la fi de l'absolutisme i de l'endarreriment a España en tots els àmbits durant un segle. Com també tinc molt clar que no hi haurà cap Lumumba disposat a alliberar-los de la seva errònia interpretació dels fets històrics.

Tampoc -o potser sí- hi haurà Lumumbes que els diguin als afghanesos que han d'acceptar amb alegria la dominació yankee i la depredació dels seus recursos perquè, gràcies a la dominació occidental, podran deixar definitivament enrera el món feudal en el qual han viscut fins ara.

No en deu haver tampoc cap que ens faci una valoració de l'esclavatge en termes de comparació entre el nivell de vida d'un esclau de quarta generació del servei domèstic del terratinent de torn i els seus parents encara lliures de la selva africana.

O...
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
16 set 2004
aigual k al 3r mon hi ha fam i per entendre perke hi ha fam hem d'anar X anys enrere fins topar am les colonitzacions, per entendre determinats problemes k tenim aki també hem d'anar al passat i tant se val si son 10 o 5000 anys, kuant el problema estigui superat ja no s'en parlarà, però no ho està. Ah! i per cert! no tots els anarkistes son aznarkistes tontos del cul, tinc companys molt sensibles i podriem ser una mica sensibles amb alguns d'ells k al cap i a la fi davant del Capital TOTS som VENÃUTS!

INDEPENDÃNCIA I REVOLUCIÃ ALS PAÃ?SSSOS CATALANS!
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
16 set 2004
EI! LA MULTICULTURALITAT ES DEL FORUM DE LES CUÑLTUYRES!!! PUAGHT! AÇÓ ES EL K VOL EL PP"!!! el terme adequat es interculturalitat (comunicació entre cultures), je je, suposo k ho haureu fet am bona intenció....
ah per cert! ERC botiflers i sabotejadors de l'Esquerra Indepe i el Procés de Vinaroç! INDEPENDENCIA I SOCIALISME!!!!
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
21 set 2004
La cultura no existeix, es nomès la paraula que utilitza l'imperi per referirse a les consignes polítiques.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
01 oct 2004
SOCIETAT I ECONOMIA MEDIEVALS

(Segles XIII-XIV)

La societat rural

Entre 1200 i 1350 el camp català viu un període de prosperitat i d'expansió, amb rompuda de noves terres i aparició de nous masos. Aquesta expansió és motivada tant per la pressió demogràfica com pel necessari proveïment de les ciutats en creixença. També es tendeix a partir explotacions entre germans. Nous conreus de tipus comercial, com el safrà, destinat a l'exportació, s'imposen en diversos llocs. Però, malgrat aquesta expansió, Catalunya esdevenia deficitària en productes agraris, sobretot blat i carn, que calia importar, a causa de l'augment de població urbana i de la desviació d'algunes terres a altres conreus, com el cas esmentat del safrà.

La condició social dels pagesos, en canvi, no va pas millorar. La immensa majoria treballaven terres d'altri, però en arrendament perpetu. El propietari tenia sobre la terra el domini dit «directe» (propietat eminent) i el pagès hi tenia el domini «útil» (possessió i ús). Damunt el pagès s'exercien dues senyories: la territorial (la del propietari de la terra) i la jurisdiccional (la del senyor feudal). Ambdues senyories procedien sovint de la mateixa persona, però no sempre.

El pagès devia al senyor de la terra un cens o renda, de quantia molt diversa segons els casos. Un cas molt freqüent era el de l'anomenada «tasca»: una o­nzena part de la collita. També li devia diversos presents, com gallines, pernils... Així mateix el pagès havia de fer de franc feines en les terres que el senyor explotava directament (llaurades, segades...). I en molts llocs del nord de Catalunya, sobretot, el pagès estava subjecte al mas i no podia anar-se'n sense l'autorització del senyor i sense pagar-li una indemnització (la «remença»). Juntament amb la remença el pagès era sotmès a uns pagaments arbitraris anomenats «mals usos».

Al senyor jurisdiccional, que era sovint el mateix propietari, el pagès li devia l'acte de submissió anomenat «homenatge» i el jurament de fidelitat, serveis militars (expedicions, cavalcades, vigilàncies), feines al castell i tributs diversos.

El tret més colpidor de la condició pagesa d'aquest període és, naturalment, el fet de la servitud, constituïda per la remença i els mals usos. Aquesta condició arribà a afectar una quarta part de la població catalana, però molt concentrada: quasi tota al nord de Catalunya i una gran majoria a les comarques gironines. La remença, ja existent des de la revolució feudal, pren un gran increment al segle xiii: és la resposta del senyor a les possibilitats d'emigrar del pagès cap a les ciutats i cap a les terres de nova conquesta. Exemples de mals usos eren la «intèstia» (pagament o multa de la família del pagès mort sense fer testament), l'«exorquia» (igual en el cas de morir sense fills) o la «cogúcia» (pagament en cas d'adulteri de la dona del pagès). Un altre element de servitud era el «dret de maltractar», que permetia al senyor empresonar el pagès i confiscar-li els béns.

Ara bé: a la segona meitat del segle xiv la situació del camp català canvià. Les pestes i mortaldats (a partir de 1348) reduïren la mà d'obra agrària. Molts masos restaren desocupats, i aquesta situació va fer que els pagesos, molt sol·licitats pels senyors, poguessin millorar sensiblement les seves condicions de treball i de vida.

Damunt els pagesos hi havia, com hem vist, els senyors feudals o els propietaris de la terra, que podien ser de la noblesa militar o del clergat, i en alguns casos burgesos de ciutat. Els senyors eclesiàstics solien ser bisbes o abats de monestirs. Els senyors de la noblesa es dividien en dues grans categories: els barons i els cavallers. Alguns procedien de l'aristocràcia feudal dels segles anteriors, però la majoria eren llinatges nous, procedents de la burgesia urbana, de pagesos dedicats a la vida militar o de persones ennoblides pel rei en premi de serveis especials. Els nobles o militars gaudien de molts privilegis, tant jurídics com econòmics. I el grup superior dels barons, malgrat no ser més que unes 25 famílies, tenia un poder econòmic i social extraordinari. Els nobles, en les seves jurisdiccions feudals, tenien poders d'administrar justícia, cobrar tributs i convocar per a la guerra. També cal dir que els senyors eclesiàstics procedien en gran part de les mateixes famílies nobiliàries.

Ciutats, oficis i gremis

En contrast amb el món rural, dominat pel feudalisme, les ciutats i viles eren illes de llibertat social. El comerç i el desenvolupament dels oficis i d'algunes indústries impulsen el seu creixement a través de l'emigració del sobrant de la població rural. Per damunt de totes elles destacava, de molt, Barcelona, una de les ciutats mediterrànies més importants.

La major part dels oficis presents a les ciutats catalanes atenien necessitats locals; oficis tals com sabater, sastre, ferrer, fuster, vidrier, saboner o argenter, entre altres. Però a Barcelona hi havia 4 oficis o indústries que treballaven per a l'exportació: els daguers (productors de ganivets, navalles, punyals, espases...), els assaonadors (que treballaven el cuir), els corallers (manipuladors del coral) i la draperia (producció de teixits de llana anomenats «draps»). La draperia fou la indústria més important de Catalunya a partir de finals del segle xiii. Va arribar a ocupar un terç dels treballadors de Barcelona. Era una indústria, ja que hi actuaven diversos oficis, com carders, filadors, teixidors, paraires i tintorers. Era concentrada sobre Barcelona, especialment.

A les principals ciutats destacava per sobre de tot la classe del «ciutadans», més endavant anomenats «ciutadans honrats». No arribaven a un centenar de famílies a Barcelona, però eren l'aristocràcia urbana, una aristocràcia sobretot del diner. S'havien enriquit amb el comerç, la indústria, els càrrecs públics o el cobrament de tributs per delegació. Ja no exercien cap d'aquestes activitats, però invertien els seus capitals en certes indústries i en el comerç, compraven terres i deixaven diners a crèdit. Eren capitalistes.

Immediatament a sota venia el grup anomenat «mà mitjana», que era integrat principalment pels mercaders o comerciants, i, a més, per una colla d'oficis importants com notaris, escrivans, cirurgians, apotecaris, drapers (empresaris de la draperia), barbers, pintors, escultors, capellers... (Més endavant, tots aquests oficis, per distingir-se dels mercaders, serien coneguts amb el nom d'«artistes».)

I a continuació seguia la massa dels menestrals o artesans, que eren el gros de la població urbana. Eren els homes (i algunes dones) de la majoria dels oficis. Formaven al seu torn tres categories: mestres, fadrins o oficials i aprenents. Els mestres eren els empresaris o titulars d'establiment; els fadrins treballaven a sou d'un mestre; els aprenents vivien a casa del mestre i n'aprenien l'ofici. Cada taller o obrador tenia uns quants fadrins i aprenents. A sota dels menestrals encara hi havia els treballadors no qualificats, anomenats «bastaixos» o «macips».

Cada ofici va tendir a organitzar-se en el corresponent gremi. De primer, els gremis eren confraries de socors per a l'alleujament dels malalts, orfes, vídues, esguerrats, o per sufragar enterraments, etc. I alhora confraries religioses per donar culte a un sant patró. Amb el temps, però, arribarien a ser també, i sobretot, organitzacions professionals per regular tota l'organització del treball i les relacions dins de cada ofici: salaris, temps d'aprenentatge, exàmens per passar de categoria, qualitat dels productes, preus... L'autoritat dels gremis, que depenia dels mestres, podia inspeccionar obradors, etc. Finalment, era a través dels gremis que els menestrals participaven del govern municipal.

Els mestres tenien una posició preponderant, tant a l'obrador com al gremi. Però la categoria de mestre no era pas closa i tothom podia més o menys arribar-hi. I es creu que els oficis i els gremis van ser una escola o­n els catalans van aprendre el típic esperit feiner i l'amor a l'ofici, de vegades reivindicat fins i tot en la làpida de la tomba.

Les tensions socials eren entre la classe dels menestrals i els rics «ciutadans». L'any 1285 va esclatar a Barcelona (i també en menor grau a Girona) una insurrecció popular. L'anomenat «poble menut», sota la direcció de Berenguer Oller, va dominar la ciutat i va abolir «les rendes» (interessos i deutes amb què molts barcelonins estaven entrampats amb els rics capitalistes). La insurrecció va ser durament reprimida.

Comerç mediterrani

Un actiu comerç donava sortida a l'expansió de l'economia catalana, tant l'agrícola com la manufacturera. El comerç interior recolzava en els mercats setmanals i en les fires anuals que se celebraven en les principals localitats. Però el comerç més important era l'exterior, principalment el de la façana marítima, sense menystenir el que es realitzava per la via fluvial de l'Ebre amb Aragó i Castella. La ciutat de Barcelona tenia una hegemonia indiscutible en el comerç exterior català.

En aquest comerç mediterrani, la burgesia catalana hagué de lluitar amb la forta rivalitat de les ciutats italianes: Gènova, Venècia, Pisa..., però Gènova sobretot. Ara bé: el domini polític, o l'amistat política, amb altres països d'aquesta mar era un gran avantatge, perquè representava un privilegi per als mercaders catalans. D'aquí l'interès per Sicília i Sardenya.

Els principals productes d'importació a Catalunya eren blat, bestiar, llana i coral. Els d'exportació eren, sobretot, draps o teixits de llana, i també safrà, dagueria (ganivets, punyals, espases), cuir treballat i objectes de coral. Hi havia finalment els productes de distribució, o importació i exportació, que eren articles de luxe, com espècies orientals i teixits de gran qualitat. Les àrees del comerç exterior català eren València i Aragó (i, a través d'Aragó, Castella), Llenguadoc i Provença, Itàlia (sobretot Sicília), Orient (sobretot Beirut, Damasc i Alexandria), el Nord d'Ãfrica, les costes andaluses i Flandes i Anglaterra.

El comerç engendrà una institució pròpia: el consolat. El Consolat de Mar era un tribunal especial sobre afers i conflictes de tipus marítim i comercial. N'hi hagué a Barcelona, i també a Tortosa, Girona, Perpinyà i Sant Feliu de Guíxols. Però els catalans també tenien consolats a moltes ciutats mediterrànies. Eren tribunals per entendre en els afers propis dels mercaders catalans que hi residien o s'hi trobaven, però alhora també eren una representació comercial i fins i tot diplomàtica prop de les autoritats locals. El Municipi barceloní era qui nomenava els cònsols.

Societats mallorquina i valenciana

Totes dues tenien característiques distintives. A Mallorca, repoblada amb gent de Catalunya, no hi havia feudalisme, impedit per Jaume I. Però en canvi hi havia esclavitud: una part de la població mallorquina musulmana fou castigada amb l'esclavitud, per haver-se oposat a la conquesta catalana. Ara bé: aquesta situació no tingué gaire durada i es dissolgué amb oportunes «conversions» al cristianisme i emigracions al nord d'Ãfrica. S'ha d'esmentar també el gran predomini demogràfic de la Ciutat sobre la resta de l'illa, en ser lloc d'assentament privilegiat de molts dels repobladors catalans. I així mateix, la forta dedicació de la Ciutat al comerç. Més endavant, per repoblar més la part rural, foren importats contingents d'esclaus de països de l'est d'Europa. Però tampoc aquesta condició d'esclavitud fou duradora.

A Menorca, conquistada el 1287, els conquistadors catalans dugueren a terme una terrible neteja ètnica: tota la població menorquina fou venuda, per Europa, com a esclava, o bé expulsada al nord d'Ãfrica (expulsats que, mentre eren conduïts a les costes africanes... foren llançats al mar). L'illa fou enterament repoblada amb gent catalana.

La societat valenciana es configurà, arran de la conquesta, en aquest cas catalano-aragonesa, sobre la base d'un gran pluralisme: els valencians musulmans «apartats» a zones agrícoles de l'interior, els repobladors catalans assentats en la franja litoral i els repobladors aragonesos ocupant preferentment la zona interior més pròxima a Aragó. El feudalisme, també per voluntat de Jaume I, fou limitat a la zona de repoblació aragonesa, interior. I el pluralisme valencià encara es reforçaria quan a partir de 1296 la zona d'Alacant (que formava part del regne de Múrcia) va ser annexada al regne de València. Era una zona repoblada de gent castellana.

____________________________________



SOCIEDAD Y ECONOMÃ?A MEDIEVALES

(Siglos XIII-XIV)


La sociedad rural


Entre 1200 y 1350 el campo catalán vive un período de prosperidad y de expansión, con roturaciones de nuevas tierras y aparición de nuevos «masos» (mansos). Esta expansión viene motivada tanto por la presión demográfica como por el necesario abastecimiento de las ciudades en crecimiento. También hay tendencia a partir explotaciones entre hermanos. Nuevos cultivos de tipo comercial, como el azafrán, destinado a la exportación, se imponen en varios lugares. Pero, pese a esta expansión, Catalunya seguía siendo deficitaria en productos agrarios, sobre todo trigo y carne, que había que importar, debido al aumento de la población urbana y a la desviación de algunas tierras a otros cultivos, como el caso mencionado del azafrán.


La condición social de los campesinos, en cambio, no mejoró. La inmensa mayoría trabajaban tierras ajenas, pero en arrendamiento perpetuo. El propietario tenía sobre la tierra el dominio llamado «directo» (propiedad eminente) y el campesino tenía el dominio «útil» (posesión y uso). Sobre el campesino se ejercían dos señorías: la territorial (la del propietario de la tierra) y la jurisdiccional (la del señor feudal). Ambas señorías procedían a menudo de la misma persona, pero no siempre.


El campesino adeudaba al señor de la tierra un censo o renta, de cuantía muy diversa según los casos. Un caso muy frecuente era el de la denominada «tasca» (tarea): una undécima parte de la cosecha. También le debía varios presentes, como gallinas, jamones... Asimismo el campesino tenía que hacer de balde trabajos en las tierras que el señor explotaba directamente (labradas, segadas...). Y en muchos lugares del norte de Catalunya, sobre todo, el labrador estaba sujeto al «mas» (manso) y no podía irse sin la autorización del señor y sin pagarle una indemnización (la «remença»). Junto con la «remença», el campesino estaba sometido a unos pagos arbitrarios denominados «malos usos».


Al señor jurisdiccional, que era a menudo el mismo propietario, el campesino le debía el acto de sumisión denominado «homenaje» y el juramento de fidelidad, servicios militares (expediciones, cabalgatas, vigilancias), trabajos en el castillo y tributos varios.


El detalle más impactante de la condición campesina de este período es, naturalmente, el hecho de la servidumbre, constituida por la «remença» y los malos usos. Esta condición llegó a afectar una cuarta parte de la población catalana, pero muy concentrada: casi toda en el norte de Cataluña y una gran mayoría en las comarcas gerundenses. La «remença», ya existente desde la revolución feudal, toma un gran incremento en el siglo XIII: es la respuesta del señor a las posibilidades de emigrar del campesino hacia las ciudades y hacia las tierras de nueva conquista. Ejemplos de malos usos eran la «intèstia» (pago o multa de la familia del campesino muerto sin hacer testamento), la «exorquia» (igual, en el caso de morir sin hijos) o la «cogúcia» (pago en caso de adulterio de la mujer del campesino). Otro elemento de servidumbre era el «derecho de maltratar», que permitía al señor encarcelar al campesino y confiscarle los bienes.


Ahora bien: en la segunda mitad del siglo XIV la situación del campo catalán cambió. Las pestes y mortandades (a partir de 1348) redujeron la mano de obra agraria. Muchos mansos quedaron desocupados, y esta situación hizo que los campesinos, muy solicitados por los señores, pudieran mejorar sensiblemente sus condiciones de trabajo y de vida.


Por arriba de los campesinos había, como hemos visto, los señores feudales o los propietarios de la tierra, que podían ser de la nobleza militar o del clero, y en algunos casos burgueses de ciudad. Los señores eclesiásticos solían ser obispos o abades de monasterios. Los señores de la nobleza se dividían en dos grandes categorías: los barones y los caballeros. Algunos procedían de la aristocracia feudal de los siglos anteriores, pero la mayoría eran linajes nuevos, procedentes de la burguesía urbana, de campesinos dedicados a la vida militar o de personas ennoblecidas por el rey en premio de servicios especiales. Los nobles o militares disfrutaban de muchos privilegios, tanto jurídicos como económicos. Y el grupo superior de los barones, pese a no ser más que unas 25 familias, tenía un poder económico y social extraordinario. Los nobles, en sus jurisdicciones feudales, tenían poderes de administrar justicia, cobrar tributos y convocar para la guerra. También hay que decir que los señores eclesiásticos procedían en gran parte de las mismas familias nobiliarias.


Ciudades, oficios y gremios


En contraste con el mundo rural, dominado por el feudalismo, las ciudades y villas eran islas de libertad social. El comercio y el desarrollo de los oficios y de algunas industrias impulsan su crecimiento a través de la emigración del sobrante de la población rural. Por encima de todas ellas destacaba, con mucho, Barcelona, una de las ciudades mediterráneas más importantes.

La mayor parte de los oficios presentes en las ciudades catalanas atendían necesidades locales; oficios tales como zapatero, sastre, herrero, carpintero, cristalero, jabonero o platero, entre otros. Pero en Barcelona había 4 oficios o industrias que trabajaban en la exportación: los dagueros (productores de cuchillos, navajas, puñales, espadas...), los «assaonadors» (curtidores), los coraleros (manipuladores del coral) y la «draperia» (producción de tejidos de lana denominados «draps» (trapos, pero con un sentido noble, no como el actual). La «draperia» fue la industria más importante de Catalunya a partir de finales del siglo XIII. Llegó a ocupar un tercio de los trabajadores de Barcelona. Era una industria, puesto que actuaban en ella varios oficios, como cardadores, hiladores, tejedores, «paraires» (pelaires) y tintoreros. Estaba concentrada en Barcelona, especialmente.


En las principales ciudades destacaba por encima de todo la clase de los «ciudadanos», más adelante denominados «ciudadanos honrados». No llegaban a un centenar de familias en Barcelona, pero eran la aristocracia urbana, una aristocracia sobre todo del dinero. Se habían enriquecido con el comercio, la industria, los cargos públicos o el cobro de tributos por delegación. Ya no ejercían ninguna de estas actividades, pero invertían sus capitales en ciertas industrias y en el comercio, compraban tierras y dejaban dinero a crédito. Eran capitalistas.

Inmediatamente más abajo venía el grupo denominado «mà mitjana» (mano mediana), que era integrado principalmente por los mercaderes o comerciantes, y, además, por una serie de oficios importantes como notarios, escribanos, cirujanos, boticarios, «drapers» (empresarios de la «draperia»), barberos, pintores, escultores, boneteros... (Más adelante, todos estos oficios, para distinguirse de los mercaderes, serien conocidos con el nombre de «artistas».)


Y a continuación seguía la masa de los menestrales o artesanos, que eran el grueso de la población urbana. Eran los hombres (y algunas mujeres) de la mayoría de los oficios. Formaban a su vez tres categorías: maestros, oficiales y aprendices. Los maestros eran los empresarios o titulares de establecimiento; los oficiales trabajaban a sueldo de un maestro; los aprendices vivían en casa del maestro y aprendían de él el oficio. Cada taller u obrador tenía unos cuantos oficiales y aprendices. Por debajo de los menestrales todavía había los trabajadores no cualificados, denominados «bastaixos» o «macips» (mozos de carga).


Cada oficio tendió a organizarse en el correspondiente gremio. Al principio, los gremios eran cofradías de socorros para la ayuda de los enfermos, huérfanos, viudas, lisiados, o para sufragar entierros, etc. Y a la vez cofradías religiosas por dar culto a un santo patrón. Pero con el tiempo llegarían a ser también, y sobre todo, organizaciones profesionales para regular toda la organización del trabajo y las relaciones dentro de cada oficio: salarios, tiempos de aprendizaje, exámenes para pasar de grado, calidad de los productos, precios... La autoridad de los gremios, que dependía de los maestros, podía inspeccionar talleres, etc. Finalmente, era a través de los gremios que los artesanos participaban del gobierno municipal.


Los maestros tenían una posición preponderante, tanto en el taller como en el gremio. Pero la categoría de maestro no era cerrada y todo el mundo podía más o menos llegar a ella. Y es creencia común que los oficios y los gremios fueron una escuela donde los catalanes aprendieron el típico espíritu trabajador y el amor al oficio, a veces reivindicado incluso en la lápida de la tumba.

Las tensiones sociales se daban entre la clase de los menestrales y los ricos «ciudadanos». En el año 1285 estalló en Barcelona (y también en menor grado en Gerona) una insurrección popular. El denominado «pueblo menudo», bajo la dirección de Berenguer Oller, dominó la ciudad y abolió «las rentas» (intereses y deudas con que muchos barceloneses estaban atrapados con los ricos capitalistas). La insurrección fue duramente reprimida.


Comercio mediterráneo


Un activo comercio daba salida a la expansión de la economía catalana, tanto la agrícola como la manufacturera. El comercio interior se apoyaba en los mercados semanales y en las ferias anuales que se celebraban en las principales localidades. Pero el comercio más importante era el exterior, principalmente el de la fachada marítima, sin menospreciar el que se realizaba por la vía fluvial del Ebro hacia Aragón y Castilla. La ciudad de Barcelona tenía una hegemonía indiscutible en el comercio exterior catalán.


En este comercio mediterráneo, la burguesía catalana tuvo que luchar con la fuerte rivalidad de las ciudades italianas: Génova, Venecia, Pisa..., pero Génova sobre todo. Ahora bien: el dominio político, o la amistad política, con otros países de este mar era una gran ventaja, porque representaba un privilegio para los mercaderes catalanes. De ahí el interés por Sicilia y Cerdeña.

Los principales productos de importación en Catalunya eran trigo, ganado, lana y coral. Los de exportación eran, sobre todo, «trapos» o tejidos de lana, y también azafrán, daguería (cuchillos, puñales, espadas), cuero trabajado y objetos de coral. Había finalmente los productos de distribución, o importación y exportación, que eran artículos de lujo, como especias orientales y tejidos de gran calidad. Las áreas del comercio exterior catalán eran Valencia y Aragón (y, a través de Aragón, Castilla), Languedoc y Provenza, Italia (sobre todo Sicilia), Oriente (sobre todo Beirut, Damasco y Alejandría), el Norte de �frica, las costas andaluzas y Flandes e Inglaterra.

El comercio engendró una institución propia: el «consolat» (consulado. El Consolat de Mar era un tribunal especial sobre asuntos y conflictos de tipo marítimo y comercial. Lo hubo en Barcelona, y también en Tortosa, Gerona, Perpiñán y Sant Feliu de Guíxols. Pero los catalanes también tenían consulados en muchas ciudades mediterráneas. Eran tribunales para entender en los asuntos propios de los mercaderes catalanes que residían o se encontraban allí, pero a la vez también eran una representación comercial e incluso diplomática cerca de las autoridades locales. El Municipio barcelonés era quien nombraba los cónsules.


Sociedades mallorquina y valenciana


Las dos tenían características distintivas. En Mallorca, repoblada con gente de Catalunya, no había feudalismo, impedido por Jaime I. Pero en cambio había esclavitud: una parte de la población mallorquina musulmana fue castigada con la esclavitud, por haberse opuesto a la conquista catalana. Ahora bien: esta situación no duró demasiada y se disolvió con oportunas «conversiones» al cristianismo y emigraciones al Norte de �frica. Hay que mencionar también el gran predominio demográfico de la Ciudad (más tarde Palma) sobre el resto de la isla, al ser lugar de asentamiento privilegiado de muchos de los repobladores catalanes. Y asimismo, la fuerte dedicación de la Ciudad al comercio. Más adelante, para repoblar más la parte rural, fueran importados contingentes de esclavos de países del este de Europa. Pero tampoco esta condición de esclavitud fue duradera.


En Menorca, conquistada en 1287, los conquistadores catalanes llevaron a término una terrible limpieza étnica: toda la población menorquina fue vendida, por Europa, como esclava, o bien expulsada al Norte de �frica (expulsados que, mientras eran conducidos a las costas africanas... fueron lanzados al mar). La isla fue enteramente repoblada con gente catalana.


La sociedad valenciana se configuró, a raíz de la conquista, en este caso catalano-aragonesa, en base a un gran pluralismo: los valencianos musulmanes fueron «apartados» a zonas agrícolas del interior, los repobladores catalanes se asentaron en la franja litoral y los repobladores aragoneses ocuparon preferentemente la zona interior más próxima en Aragón. El feudalismo, también por voluntad de Jaime I, fue limitado a la zona de repoblación aragonesa, interior. Y el pluralismo valenciano todavía se reforzaría cuando, a partir de 1296, la zona de Alicante (que formaba parte del reino de Murcia) fue anexada al reino de Valencia. Era una zona que había sido repoblada con gente castellana.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
25 gen 2005
solament un xicotet matís... Alacant, com Múrcia va ser repoblada en la seva majoria per catalans i aragonesos. Ignoro un poc, la veritat, com va anar la cosa a Alacant, però a Múrcia el percentatge de catalans era d'un 80% en moltes zonas, pel que a Alacant la cosa deu estar així així, més o menys. El percentatge de castellans a Múrcia era d'un 10%, 15% mom a molt.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
16 mai 2005
Sincerament em resulta increible elq estic veient. L´11 de setembre commemora la mort de catalans q van lluitar, i no burgesos, sino majoritariament gent del poble, pagesos i treballadors. Parlar de la lluita de castellans no te sentit. clar q n´hi havia d´antiborbonics, el cas esq en cap castella se li va prohibir l´idioma propi oi? no sabeu distingir les coses? a Catalunya va ser una guerra d´ocupacio, tal i com mostra el decret de Novaplanta, q sembla ser q ningu s´ha molestat a llegir. sota el pretext de burgesia i no burgesia voleu oblidar un fet historic tan important? q te a veure una cosa amb l´altre? els anarquistes oblideu a cas la figura de Salbat Papasseit? anarquista activissim i independentista català. Els sindicalistes dubteu de la catalanitat de Salbador Segui? o els comunistes de la de Jaume Compte? es desconeixença historica o mala fe?
pq ha d´estar renyit reclamar uns drets nacionals amb reivindicar una ideologia social? Oblideu a cas, els internacionalistes, q al manifest comunista, quan Marx afirma q ; "els obrers no tenen patria" la frase continua " pq els burgesos els hi han arrebassat, i es el deure del proletariat recuperar-la"
algu dubta del patriotisme de paisos socialistes com Cuba? o del patriotisme del Che?
pq per la majoria d´anarquistes q els catalans reivindiquem catalunya es burges, pero sobreentenen q un frances parli frances, un marroqui marroqui o un espanyol espanyol? hi ha diferents categories per les llegües? no se, o cap frontera o les justes no creieu?
la guerra civil, no va ser igual per a tots, si be van patir a tot l´estat, no a tots s´els va prohibir l´idioma, la cultura i s´els va fer pagar mes contribucions no creieu?
si la guerra de successio nomes va ser feudalisme contra absolutisme, pq es prohibeix un idioma?
a cas el franquisme no deia "rojo (per a tots els espanyols) y separatista (aludint nomes catalans i bascos)"
si Catalunya era el lloc de l´estat mes industrialitzat, per tant amb mes obrers, i la proposta independentista de Macia, va guanyar tan airosament, no es pot extreure q la majoria d´obrers eren catalanistes? com es meja aleshores q volgueu fer passar el catalanisme per burges? no van ser precisament els burgesos els q van donar suport a Franco? no era franco anti catalanista? conseqüentment, no es burges l´anticatalanisme? no es va passar Lerroux a l´extrema dreta?
en fi, jo ho veig clar. Si un comunista japones pot reivindicar el comunisme en el seu idioma, i una anarquista italia, ho pot fer en el seu, pq un d´aqui no te dret a voler el mateix? encara mes, si un anarquista no vol estat, no hauria de estar tan incomode a Catalunya com a inglaterra com a espanya? conseqüentment, si no pot acabar amb totes les fronteres q mes se li enfot sota quina estar? o esq realment te preferencies?
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
12 jun 2005
ViVa EsPaÑa

No a la INDEPENDENCIA ESA D MIERDA KE KEREIS ALGUNOS

Hijos de puta solo kereis hacer daño sois como ETA por la mierda de los ideales ke os jodan a todos ademas ya viviis bien, encima kejaros de ke esto es una mierda

Mira ke sois primos

VIVA ESPAÑA
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
10 ago 2005
Es passa de puntetes sobre el fet que en Felip V no havia fet cap barrabasada que justifiques la rebolta contra ell durant els tres anys que els catalans el varen acceptar com rei abans de reconeixer a l'arxiduc.
Va jurar i respectar durant aquest tres anys les lleis catalanes i fins i tot va acceptar que de Barcelona sortis directamnet un vaixell amb mercaderies enviades a Americà (fet juridicamnet important que obria la porta al comerç directe amb America).
En contrapartida les Corts catalanes li varen jurar fidelitat i no ho varen cumplir.
Es justifica ara la rebolta dels catalans amb fets que varen passar despres de la rebolta (això ho fa en Bush per justificar ara l'invasió d'Irak).
Els partidaris de l'Arxiduc Carles no poden invocar cap greuge fet per Felip V per reboltar-se al cap de tres anys i encendre una guerra civil que va fer perdre a Espanya les terres italianes de la Corona d'Aragó i colonies americanes (i no tan sols Gibraltar).
I en aquell moment (1701 o 1705) la reputació del centralisme de les monarquies absolutes era semblant. La del centralisme frances era igual que la del centralisme del Compte duc d'Olivares. O sigui que no si val dir que a Paris manaven els jocobins i a Viena hi havia la monarquia austro-hungara.
Posat a fer interpretacions es pot dir que a Genova els anglesos varen comprar prometent futurs privilegis a la minoria privilegiada catalana que manava o que el clero i els carques nobles de Vic varen fer com durant les guerres carlistes, recolzar al pretendent més carca, ja que no els hi feia cap gracia una monarquia com la francesa plena d'ilustrats publicant llibres pecaminosos (això si que ho sabien).
Jo (potser amb la visió de les herencies del segle XX) hagues fet el que varen fer les Corts catalanes abans de reboltar-se. No triar l'Arxiduc ja que no era nebot del rei com en Felip V, era fill d'un senyor que abans de casar-se amb la seva mare, havia estat casat amb una neboda del rei d'Espanya sense tenir fills. A més a més el testament del rei d'Espanya triava a en Felip.
Amb la visió d'un republicà diria que l'arxiduc i en Felip i els partidaris de l'un i de l'altre que varen dirigir la guerra eren uns "merdes".
I l'onze de setembre una festa nacional celebrada per primera vegada el 1886 quan estava viu el record de la proclamació de la primera Republica i del cop d'estat per evitar que el Parlament es nomenes un primer ministre federal partidari del dret d'autodeterminació de totes les regions com a forma d'articular Espanya. Aquell dia si que Catalunya va perdre les seves llibertats, però la seva gran burgesia ho va aplaudir (i per tant no se'n parla i no es recorda).
Les arrels dels partits catalanistes són els republicans federals de Pi Margall (odiat pels carques catalans del seu temps), no els partidaris de l'Arxiduc.
Que tornin a dedicar a Pi Margall el monument que li varen pagar els barcelonins a Passeig de Gracia Diagonal i allà hauriem de portar els rams de flors.
Re: Per què els catalans no podem oblidar Felip V?
02 feb 2006
http://azizobidare.skyblog.com

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more