Un poc d’història

Convé, no obstant, fer un breu repàs històric de com hem arribat a la situació actual. En primer lloc, caldria recordar que els orígens de la progressiva emergència de la realitat plurinacional que es dóna en l’Estat espanyol i, concretament, de la catalana es troben fonamentalment tant en el fracàs del projecte de nacionalització polític-cultural espanyola com en la persistència d’una diversitat que, en el marc d’un desenvolupament desigual en el plànol econòmic i territorial -i per això singularment combinat- del capitalisme, acaben sent el ciment sobre el qual es construeixen distints moviments nacionals en conflicte amb l’espanyol, amb la "crisi del 98" com punt d’inflexió clau. En efecte, com ja s’ha explicat en altres treballs, "l’especificitat del cas espanyol està en el fet que, malgrat haver estat el bressol d’un dels primers Estats moderns d’Europa (amb la Inquisició com primera institució espanyola unitària en la península), el seu procés de consolidació es va veure afeblit tant pel seu fracàs imperial com per les tensions centro-perifèria internes en la península i pel pes major que té una estructura social de base agrària en ple segle XIX. Recordem que ja Marx i Maurín es van remuntar fins i tot a la ‘Reconquesta’ per a tractar d’entendre els orígens d’aquesta ‘modernització tardana’, mentre que Trotsky es va concentrar més en les similituds i diferències que observava amb el despotisme rus" (1) per a comprovar en ambdós processos el potencial conflictiu que tancava la dinàmica divergent entre la construcció dels Estats i la de les nacions.

No cal estendre’s aquí sobre les principals conjuntures crítiques en les quals la història podria haver transcorregut d’altra manera si el desenllaç de determinats conflictes, guerres o nous règims hagués estat altre del que va acabar sent, ja fora en 1640, amb la separació portuguesa, d’una banda, i la derrota catalana, per un altre; en 1714, amb la frustrada revolta enfront de Felipe V que recordem aquest 11-S; en la per desgràcia curta vida de la proclamació federalista de la Primera República en el segle XIX; en la Segona República i, concretament, a l’octubre de 1934, quan va ser abolida per la força l’autonomia de Catalunya; o, en fi, en la curta experiència d’autogovern i autogestió iniciada al juliol de 1936. Perquè, com també s’ha escrit des de la historiografia autocrítica espanyola, "sense fer història virtual, seria fàcil imaginar que les coses podien haver estat diferents: una Catalunya independent, com Portugal, per exemple, o una Andalusia musulmana com Albània o fins i tot una Espanya amb Portugal i les seves colònies..." (2). La conversió del triomf del que va anar una nacionalització espanyola forçada en el conjunt del territori, gràcies a la victòria del franquisme en una guerra civil, en mera "teologia" expressava en realitat, com després ocorreria amb la transició política, la imposició d’una ideologia fermament decidida a fer-nos oblidar que la història està plena de contingències i esdeveniments en els quals el paper i les relacions de forces entre els distints actors col·lectius podrien haver variat substancialment el seu propi esdevenir.

La caiguda del franquisme i l’inici de la transició política van aparèixer com una oportunitat per a canviar aquest rumb de la història i promoure, des de l’aliança establerta entre el moviment obrer i els moviments nacionals català, basc i gallec en la lluita contra el franquisme, un procés constituent basat en el respecte a la sobirania dels pobles de l’Estat espanyol en la seva lliure decisió sobre les relacions a mantenir entre ells. No obstant això, molt aviat vam veure als principals partits de l’oposició antifranquista deixar-se dur per la dinàmica d’un fals "consens" que no feia més que obeir als dictats d’una jerarquia militar i d’una Monarquia amatents a no cedir res en la defensa de la tesi que "la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols", tal com acabarà proclamant l’article 2. El fet que després a aquest dogma constitucional hi anés l’afegitó del dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions, o que en el Títol VIII i en les Disposicions Addicionals es permetessin certes asimetries en el desenvolupament de l’Estat autonòmic, va servir com feble coartada perquè acceptessin una imposició dels "poders fàctics" que, unida a altres articles com el 8 (sobre les funcions de l’Exèrcit), el 145 (prohibint tota possibilitat de federació entre Comunitats Autònomes) o el 153 (dret a suspendre l’autogovern d’una Comunitat Autònoma quan "atempti greument a l’interès general d’Espanya"), tancava les portes al reconeixement no només del dret d’autodeterminació sinó també de la realitat plurinacional de l’Estat espanyol en condicions d’igualtat. Doncs bé, aquest "consens" -com el qual afectaria al respecte de la Monarquia, a la bandera "rojigualda" o a "l’oblit" dels crims del franquisme- va ser àmpliament compartit pels representants del PSUC i de Convergència, Jordi Solé Tura i Miquel Roca, dintre de la Ponència i la Comissió Constitucional en nom del "realisme polític" i de la "estabilitat democràtica".

Des de l’aprovació de la Constitució en 1978 (que, com se sap, només va ensopegar amb un notable rebuig a Euskadi) molts han estat els debats i reflexions que han suscitat tant la interpretació d’aquest text com el grau de "autogovern" que han anat arribant a les distintes Comunitats Autònomes en funció de quins eren les forces polítiques hegemòniques en cadascuna d’elles i en "Madrid" així com de les aliances necessàries entre elles, sobretot quan no han contat amb majories absolutes. Una vegada fracassat l’intent de frenada a la descentralització polític-administrativa que va suposar la famosa LOAPA (una concessió, de nou, per part del PSOE als colpistes "tous" del 23-F del 81) i entrats ja els anys 90 -coincidint a més amb la irrupció de nous Estats en l’Est o amb la força que en països com Quebec adquireix la lluita per l’autodeterminació- anava quedant cada vegada més evident que la realitat plurinacional de l’Estat espanyol es reforçava no només en les "nacionalitats històriques" sinó també en unes altres que anaven retrobant-se amb les seves particularitats i exigirien major grau d’autogovern. Aquest procés, situat a més en el marc de la construcció d’una Unió Europea basada en la cessió "per dalt" de determinades competències per part dels seus Estats membres, feia cada vegada més urgent, sobretot en casos com el basc, la reobertura del debat constitucional i la necessitat d’avançar cap a un nou federalisme lliurement construït des dels pobles. Però la victòria per majoria absoluta del PP en les eleccions de març de 2000 va donar al trast amb aquestes expectatives i va significar una volta de rosca cap a la recentralització de l’Estat autonòmic i a la confrontació amb el nacionalisme basc i, per afegiment, amb el català; el debat sobre el projecte de Constitució Europea va servir a més a Aznar -amb el suport dels eurodiputatts socialistes- per a tractar d’impedir qualsevol il·lusió que aquesta nova "Llei de lleis" pogués oferir alguna finestra d’oportunitat perquè Euskadi o Catalunya plantegessin les seves demandes soberanistes.

Cap a una "segona transició"?

Ara, després de la derrota d’Aznar i del seu nacionalisme espanyolista intransigent, s’obre un nou cicle polític en el qual l’horitzó d’una reforma constitucional al final de la legislatura pretén situar-se com el marc -o, més aviat, el sostre- en el qual deuen situar-se els debats que entorn de les reformes dels Estatuts d’Autonomia es van a emprendre en distintes Comunitats i, especialment, a Euskadi i Catalunya. El contingut substancial de les modificacions que vol introduir Zapatero en la Constitució ja ha estat anunciat suficientment: en el que afecta a la part autonòmica, té a veure amb la reforma del Senat perquè sigui una Càmera de representació efectivament territorial i amb la inclusió de les denominacions de les 17 Comunitats Autònomes i Ceuta i Melilla; potser, davant els emplaçaments recents de Maragall perquè es reconegui la singularitat catalana, s’adopti una fórmula d’inclusió de l’autodefinició que cada Comunitat hagi fet o faci en el seu Estatut respectiu com "comunitat nacional", "nacionalitat" o "regió". Aquest "nou tarannà", si ho comparem amb el d’Aznar, va a anar acompanyat d’iniciatives com la Conferència anual de Presidents Autonòmics i, possiblement, per certa flexibilitat a l’hora de la distribució de competències i de la participació de representants autonòmics en els Consells de Ministres de la UE. Però fins aquí arriba el sostre: el "nucli dur" de la Constitució monàrquica i espanyolista no es va a veure afectat, amb major raó quan Zapatero busca el consens no només amb els Rodríguez Ibarra, Bono i Vázquez del seu propi partit sinó també amb el PP i el seu "Brunete mediàtic". El màxim que cap esperar en el plànol simbòlic és una versió més "amable" de la idea d’Espanya com "Nació de nacions", on la majúscula i la minúscula inicials segueixin establint una clara jerarquia.

És evident, per tant, que aquest projecte de reforma no pot contentar ni a la majoria de la societat basca ni a la majoria de la catalana ni a les minories significatives que en altres Comunitats Autònomes també exigeixen un reconeixement en condicions d’igualtat -compatible amb la diversitat- entre les diferents identitats nacionals existents dintre de l’Estat espanyol i, per consegüent, el respecte del dret a decidir pels distints "demoi" o pobles sobre el tipus de relacions a mantenir entre tots ells, ja sigui la federació, la confederació o la independència.

En aquestes condicions i a la vista del nou curs polític que comença a Catalunya aquest 11-S ens trobem amb una nova oportunitat històrica que seria suïcida desaprofitar, amb major raó quan simultàniament a Euskadi es va a entrar en una nova fase del debat sobre el cridat "Pla Ibarretxe" i dintre d’uns mesos ens anem a veure enfrontats a l’intent d’imposar una Constitució Europea neoliberal i estatocèntrica. De la proposta de reforma del’Estatut que surti del Parlament depèn molt que el futur no només de Catalunya sinó també del conjunt dels pobles de l’Estat vagi en el sentit del reconeixement ple dels drets nacionals i de recerca de noves fórmules de sobirania compartida a escala espanyola i europea que, al seu torn, permeti trencar amb el neoliberalisme dominant; o, per contra, que es quedi en una mera negociació de repartiment de determinades competències secundàries -inclosa, això sí, la relacionada amb el model de finançament- i de presència subalterna dintre de la UE, sense qüestionar el seu rumb actual.

Per això la primera condició perquè el debat sobre la reforma de l’Estatut pugui desenvolupar-se sense traves és que no s’accepti les limitacions que suposen tant la reforma constitucional anunciada com el projecte de Constitució Europea. El poble català deu ser lliure i sobirà per a decidir les reformes que vulgui introduir en la seu Estatut actual, començant per modificar el seu Preàmbul, ja que el mateix va ser redactat dintre dels topalls imposats pel "consens" de la Constitució de 1978: és el reconeixement de la identitat nacional catalana, lliure al seu torn de tot tipus de discriminació etnicista i sense por del "mestissatge", així com del dret a la ciutadania de totes les persones amb residència estable a Catalunya -incloent, per tant, a la població immigrant, sigui el que sigui la seva nacionalitat d’origen- el qual deuria presidir la declaració d’intencions d’aquest nou Estatut.

Però d’aquesta declaració es deuria desprendre una ferma reivindicació del seu dret a decidir el seu propi futur, és a dir, a l’autodeterminació i, per tant, a la seva sobirania per a decidir el tipus de relacions a mantenir amb els altres pobles de l’Estat espanyol i de la UE. És des d’aquest punt de partida des del qual caldrà buscar el major acord possible dintre de Catalunya sobre el model federal -i, lògicament, republicà- a pactar amb aquests altres pobles sobre la base del respecte comú a la plurinacionalitat, la pluriculturalitat, el plurilingüisme i la solidaritat interterritorial. No caben maniobres per a eludir aquestes definicions de principi, ja que és d’elles -o, com en el cas basc, de la discutible reclamació d’uns "drets històrics"- de les quals es desprèn l’exigència d’un reconeixement en el plànol simbòlic, cultural, lingüístic institucional i competencial de la identitat nacional catalana que vagi més enllà de l’establert en la Constitució espanyola i que s’autodefense enfront de les contratendències presents en el projecte de Constitució Europea. Òbviament, tot això deuria implicar que és el poble català qui en referèndum té dret a ratificar o no la reforma de l’Estatut, pel que el Parlament espanyol s’hauria de limitar a respectar la decisió que prengui referent a això.

La reforma de l’Estatut no pot contentar-se no obstant això amb la reclamació cap a fora del dret a tenir "competència sobre les competències" que Catalunya decideixi. Deuria anar acompanyada de la proposta d’un model d’autogovern i d’autoorganització política superador del presidencialisme i del centralisme intern, disposat a buscar fórmules que combinin el paper del Parlament amb les institucions i iniciatives de democràcia directa que puguin sorgir de la ciutadania; un model que, al seu torn, es basés en una reorganització territorial que donés pas a un federalisme construït des d’unes províncies, comarques i ajuntaments en els quals s’estimulés igualment la pràctica de la democràcia participativa, facilitant l’exercici dels drets d’iniciativa popular i de referèndum i la deliberació i la decisió col·lectiva sobre els pressupostos.

Trencar amb el neocentralisme i el neoliberalisme

Tampoc cap eludir el debat sobre la necessitat de "blindar" drets i llibertats fonamentals avui amenaçats pel *neoliberalismo regnant en la Unió Europea. Quan estem veient els atacs que molts d’ells estan sofrint en els últims temps i observem, en canvi, la llibertat amb que el capital es mou d’un país a altre (amb les mal anomenades "deslocalitzacions", com està ocorrent ja a Catalunya) o la facilitat amb que, en nom de la lluita contra el "terrorisme", es vulneren principis bàsics del garantisme jurídic i del dret internacional, les organitzacions socials i l’esquerra deurien lluitar per l’aprovació d’una Carta de drets socials i llibertats ciutadanes que recollís no només aquells ja inclosos en la Constitució espanyola -encara que la majoria d’ells no es respecti en la pràctica- sinó també tots els relacionats amb els drets de "tercera" i "quarta generació", incloent, al costat de la igualtat entre gèneres, al medi ambient i al rebuig de les guerres, els vinculats a la *multiculturalitat o a l’ús de les noves tecnologies. Aquest reconeixement deuria anar acompanyat d’uns principis rectors d’actuació més concrets en aquells àmbits que afectin a les competències assumides per Catalunya.

Però ja sabem de sobres que la defensa i l’extensió d’aquests drets i llibertats fonamentals xoquen cada vegada més obertament amb la "llibertat de mercat" i els nous projectes de privatització de béns públics essencials; per això seria necessari també no només establir el dret a exercir controls sobre el moviment de capitals i una política fiscal progressiva sinó també "blindar" els serveis públics fonamentals tant enfront de les privatitzacions com a les subcontractacions o, en fi, a fórmules ja insinuades des del govern tripartitt com el "copagament" sanitari.

Serà apostant per una defensa comuna tant dels drets nacionals de Catalunya com dels drets socials i llibertats de la majoria resident en aquesta Comunitat -en solidaritat, al seu torn, amb la del conjunt de l’Estat espanyol i de la UE- com podrem generar un creixent interès ciutadà i una major capacitat de pressió popular que contribueixin a modificar la relació de forces actual i obrin pas a una Catalunya fermament decidida a trencar amb el neocentralisme i el neoliberalisme. En cas contrari, si la "esquerra plural" opta per la negociació "a la baixa" entre èlits dintre dels topalls establerts per, en el millor dels casos, una "relectura federalitzant" de la Constitució espanyola, ens trobarem amb una nova oportunitat històrica perduda i, amb ella, amb altra frustració que seria ben aprofitada per les dretes espanyola i catalana.

(1) Jaime Pastor, "Estado, nación y ‘modernización’ capitalista en la España del XIX", Viento Sur, nº 36, febrero 1998

(2) J. S. Pérez Garzón, "Condicionantes e inquietudes de un libro: a modo de presentación", en La gestión de la memoria, de J.S. Pérez Garzón (ed.), Crítica, Barcelona, 2000