|
|
|
Més sobre combatents antifeixistes ibèrics en la Segona Guerra Mundial
|
|
|
per un |
25 ago 2004
|
|
. |
(*) El meu avi era un anarquista antifranquista
transformat en sergent ("Jean" Ferrer) d'una secció de morters i ametralladores de la Cia. nº 1 del mateix Batalló i Regiment de legionaris estrangers al servei de França. Havia firmat per 5 anys (el mínim) -en les platges concentracionàries d'Argelers
sûr mer- el març de 1939, i s'havia llicenciat el març de 1944, després de combatre contra els alemanys en Argèlia, Tunicia i Marroc, i després de quedar totalment "diezmada" la Cia. nº1
per ser la principal força de xoc del Regiment de legionaris.
En "Jean" Ferrer, no volgué nacionalitzar-se francès: mai!. Per aquests motius, seva dona cobra (com a "veuve d'ancien combattant") una pensió del Govern francès de
62 (¡sixanta-dos!) Euros (¡a l'any!).
Els "rojos" espanyols que s'allistaren a la legió francesa només uns mesos més tard, encara hagueren de desembarcar i combatre en França el 1944; i els que es reenganxaren -per
(cinc+cinc) anys més, el 1944- hagueren de morir o patir en Dien-Bien-Phu (1954).
Avui, anniversari del 25 d'agost de 1944, a casa nostra (sí, ja tenim la hipoteca pagada), hi ha més celebració i sentiments de pertinença que un 11 de setembre, o un 12 d'octubre, qualsevol; veigeu per on...hi ha pàtries
i "pàtries". |
This work is in the public domain |
|
Re: Més sobre combatents antifeixistes ibèrics en la Segona Guerra Mundial
|
|
per Anarcosindicalista |
25 ago 2004
|
El reconocimiento del gobierno francés llega tade, muy tarde, como siempre. Cuando la mayoría de los que se lo merecen están muertos. Pero ellos murieron sabiendo que contaban con todo nuestro aprecio, de los que desgraciadamente no pudimos disfrutar de su revolución social aplastada en 1939, (pero que disfrutamos de la victoria de 1944), de los franceses con memoria, de aquellos que no olvidamos. Esa es la memoria y el recuerdo que seguro que le importaban a Juan Ferrer y a tantos otros compañeros, más que las chapas de metal que les pudiera conceder gobierno alguno. Tenían la gratitud de todos nosotros y ello les bastaba. Pero nunca viene mal reclamar la reparación de las tremendas injusticias que se cometen, como la que sufre la viuda de Juan Ferrer.
Un saludo a su nieto y que viva siempre la lucha por la libertad y la justicia social, que haya siempre hombres y mujeres dispuestos a darlo todo por ella con tal valentía y coraje como lo hizo Juan Ferrer. |
|
Re: Més sobre combatents antifeixistes ibèrics en la Segona Guerra Mundial
|
|
per un, el de antes |
26 ago 2004
|
|
Gracias compa. Sin duda su historia es tan apasionante como la que más. Que los nietos nos olvidemos de nuestros abuelos luchadores no tiene perdón. Es mi deber acordarme de él, porque esa es la verdadera memoria histórica, esa es la verdadera identidad cultural, nacional: la del recuerdo de las acciones progresistas de tus ancestros. |
|
Re: Més sobre combatents antifeixistes ibèrics en la Segona Guerra Mundial
|
|
per AdG |
26 ago 2004
|
|
El primer tanque que entró en Paris se llamaba Gernika y estaba tripulado por militantes del PNV... |
|
Re: Més sobre combatents antifeixistes ibèrics en la Segona Guerra Mundial
|
|
per Memòria |
27 ago 2004
|
No oblidem tampoc mai que el mateix estat francès que ara fa homenatges als lluitadors antifeixistes i entre ells als republicans catalans i espanyols que van alliberar París, representa l'oblit d'aquests lluitadors durant la guerra civil.
El pacte de no-intervenció signat per les potències europees va ser escrupulosament guardat per francesos i anglesos que es van netejar absolutament les mans, mentres alemanys i italians el vulneraven de forma pública i vergonyosa.
No oblidem tampoc el tracte que van rebre molts refugiats en els camps de la Catalunya Nord, tractats com a delinqüents, empresonats, concentrats, dormint a sobre de la sorra de les platges amb la humitat calant-los el cos, morint-se literalment de gana i fred.
No oblidem tampoc que quan va acabar la segona guerra mundial també es van tornar a oblidar d'ells i van aturar-se al Pirineu, defugint una victòria contra Franco que era aliat clar de Hitler i Mussolini. Van deixar que el dictador continués la seva repressió brutal i van mirar cap a una altra banda. Les demandes dels soldats republicans de la resistència i l'exili, els mateixos que havien donat les seves vides per lluitar de veritat contra el feixisme fos on fos, l'acció dels maquis a l'interior, tots van ser acallats i oblidats, deixats de la mà del dictador feixista.
A la guerra civil van mirar cap a una altra banda, després de la II GM també, durant el franquisme van permetre la repressió feixista. Que demanin perdó per això abans de fer més homenatges per netejar-se la cara. |
