|
|
|
|
|
Notícies :: @rtivisme |
|
onze minuts
|
|
|
per proa |
25 ago 2004
|
|
|
Mentre el príncep encantador no apareixia, l'únic que podia fer era somiar. Es va enamorar per primera vegada als onze anys, quan anava a peu de casa seva a l'escola primària del poble. El primer dia de classe, es va adonar que no era l'única que feia aquell recorregut: al seu costat, hi caminava un nen que vivia prop de casa seva i feia el mateix horari que ella a escola. Mai no es van dirigir la paraula, però la Maria es va adonar que l'estona del dia que li agradava més eren aquells moments en la carretera plena de pols, set, cansament, amb un sol que fonia les pedres, i el nen que caminava de pressa mentre que ella s'esgotava amb l'esforç de seguir-li el pas.
Un matí, el nen se li va acostar i li va demanar que li deixés un llapis. La Maria no li va contestar, va fer un posat d'irritació per aquell abordatge inesperat i va apressar el pas. S'havia quedat petrificada de por en veure'l caminar cap a ella, li feia terror que sabés que se l'estimava, que l'esperava, que somiava amb agafar-li la mà, passar per davant de la reixa de l'escola i continuar caminant per la carretera fins al final, on -deien- hi havia una ciutat molt gran, personatges de serial, artistes, cotxes, molts cines i un munt de coses agradables per fer.
Durant tota la resta del dia no es va poder concentrar en les classes, patia per la seva reacció absurda, però, al mateix temps, se sentia alleujada, perquè sabia que el nen també‚ s'havia fixat en ella, i que allò del llapis havia sigut un pretext per encetar conversa, perquè, quan se li va acostar, va veure que duia un bolígraf a la motxilla. Es va posar a esperar la propera ocasió i, durant aquella nit -i les nits que la van seguir- ella va rumiar les moltes respostes que li donaria fins a trobar la manera adequada de començar una història que no acabaria mai.
-------------------------------------------------------------- La va tornar a abraçar i va repetir el gest, però amb menys entusiasme. Es va tornar a parar, vermell -i la Maria sabia que hi havia alguna cosa que no anava bé, però li feia por preguntar-ho. El va agafar de la mà i se'n van tornar al poble, parlant d'altres coses, com si no hagués passat res.
Aquella nit, amb tot de paraules difícils -perquè es pensava que algun dia llegirien tot el que escrivia- i convençuda que havia passat alguna cosa molt greu, va anotar al seu diari:
Quan coneixem una persona i ens n'enamorem, tenim la impressió que tot l'univers hi està d'acord; això, jo ho he vist avui, en la posta del sol. Però si hi ha alguna cosa que va bé‚ no en queda res! Ni les garses, ni la música en la llunyania, ni el gust dels seus llavis. ¿Com ha pogut desaparèixer tan de pressa tota la bellesa que feia pocs minuts que existia?
La vida és molt ràpida; ens fa baixar del cel a l'infern en qüestió de segons.
----------------------------------------------------------
Cap persona de les que havia a la platja es va adonar que aquella noia tenia el primer contacte amb el mar, la deessa Iemanjá , els corrents marítims, l'escuma de les ones i la costa de l'Àfrica i els seus lleons que és a l'altra banda de l'Atlàntic. Quan va sortir de l'aigua, la va abordar una dona que li volia vendre entrepans naturals, un negre molt guapo que li va preguntar si volia sortir amb ell aquella nit i un home que no parlava portuguès però que, per gestos, la convidava a prendre una aigua de coco amb ell.
La Maria va comprar l'entrepà perquè li va fer vergonya dir que no, però va evitar parlar amb els altres dos desconeguts. Tot amb un plegat es va posar trista; ara que tenia la possibilitat de fer tot el que li vingués de gust... Per què es comportava d'aquella manera tan absolutament incomprensible? A falta d'una explicació raonable, es va assseure a esperar que el sol sortís de darrere dels núvols, encara sorpresa pel valor que havia tingut i per la temperatura de l'aigua, tan freda en ple estiu.
L'home que no parlava portuguès se li va presentar amb un coco i l'hi va oferir. Contenta perquè no estava obligada a parlar-hi, es va beure l'aigua de coco i li va fer un somriure, l'home també‚ li va fer un somriure. Durant una estona van gaudir d'aquesta comunicació tan còmoda que no vol dir res –un somriure per aquí, un somriure per allà-, fins que l'home es va treure de la butxaca un petit diccionari de tapes vermelles i va dir, amb un accent estrany: "bonica." Ella va tornar a somriure; prou que li agradaria trobar un príncep encantador, però hauria de parlar la seva llengua i ser una mica més jove.
L'home va insistir, tot fullejant el llibret:
-Sopar avui?
Després va dir:
-Suïssa!
I després va afegir unes paraules que sonen com les campanes del paradís en qualsevol llengua que es pronunciïn:
-Feina! Dòlars!
La Maria no coneixia el restaurant Suïssa. És possible que les coses siguin tan fàcils i que els somnis es compleixin tant de pressa? No me'n fio: moltes gràcies per la invitació però tinc un compromís i no m'interessa comprar dòlars.
L'home, que no va entendre ni una paraula de la seva resposta, començava a desesperar-se; després de molts somriures per aquí i somriures per allà, la va deixar sola cinc minuts i després va tornar amb un intèrpret. Amb l'intèrpret, li va explicar que venia de Suïssa (no era un restaurant, era el país), i que li agradaria sopar amb ella perquè li volia fer una proposta de treball. L'intèrpret, que se li va presentar com a assessor de l'estranger i guàrdia de seguretat de l'hotel on s'allotjava aquell home, va afegir pel seu compte:
-Jo, de tu, l'acceptaria. Aquest home és un promotor artístic molt important que ha vingut a descobrir talents nous per portar-los a treballar a Europa. Si vols, et puc presentar unes altres noies que van acceptar la seva invitació, es van fer riques i, avui dia, són casades i tenen uns fills que no s'han d'enfrontar a atracaments ni al problema de l'atur.
I, per acabar, la va voler impressionar amb la seva cultura internacional:
A més a més, a Suïssa, hi fan una xocolata i uns rellotges excel·lents.
---------------------------------------------------------------
Hi va arribar esgotada i, al mateix aeroport, el cor ja se li va encongir de la por que tenia. Es va adonar que depenia completament de l'home que tenia al costat: no coneixia el país, no entenia la llengua, feia fred... El comportament d'en Roger havia canviat a mesura que passaven les hores; ja no provava de fer-se agradable i, encara que en cap moment no havia provat de petonejar-la ni de tocar-li els pits, la seva mirada s'havia tornat tan distant com li era possible. La va portar a un hotelet i li va presentar una altra brasilera, una dona jove i trista que es deia Vivian, que era la que s'encarregaria de preparar-la per a la feina.
La Vivian la va mirar de dalt a baix, sense cap cerimònia ni la més mínima simpatia per aquella noia que vivia la seva primera experiència a l'estranger. En lloc de preguntar-li com se sentia, va anar directa al gra.
-No et facis il·lusions. En Roger se'n va al Brasil quan se li casa una ballarina i, pel que sembla, això passa molt sovint. Ell sap molt bé‚ el que vol, i em penso que tu també: deus haver vingut a buscar una d'aquestes tres coses: aventura, diners o un marit.
Com s’ho havia fet per endevinar-ho? Que potser tothom busca el mateix? O és que la Vivian podia llegir els pensaments dels altres?
-Aquí, totes les noies busquen una d'aquestes tres coses -va continuar dient la Vivian i la Maria va quedar convençuda que li podia llegir el pensament-. Pel que fa a l'aventura, aquí, hi fa massa fred per fer segons què i, a més a més, no et sobraran gaires diners per fer viatges. Pel que fa als diners, pensa que hauràs de treballar gairebé‚ tot un any per pagar-te el bitllet de tornada, a banda dels descomptes per l'allotjament i el menjar.
-Però...
-Sí, ja sé que no en vau parlar, d'això. El que passa és que et vas descuidar de preguntar-ho. Tothom se'n descuida. Si haguessis anat amb més de compte i haguessis llegit el contracte que vas signar, sabries exactament on t'has ficat, perquè els suïssos no enganyen, encara que facin servir el silenci com aliat.
A la Maria, les cames li feien figa.
-I, pel que fa a trobar marit, cada noia que es casa representa una gran pèrdua econòmica per a en Roger, per tant, tenim prohibit parlar amb els clients. Si és això el que busques, hauràs de córrer molts riscos. El nostre cabaret no és un local de contactes com els del carrer de Berna.
El carrer de Berna?
-Els homes vénen amb les seves esposes i els pocs turistes que s'hi presenten, així que s'adonen de l'ambient familiar, se'n van a buscar dones a una altra banda. El que compta és que sàpigues ballar. Si també‚ saps cantar, t'apujaran el sou però les altres et tindran molta enveja. Per tant, ni que tinguis la millor veu del Brasil, et recomano que te n'oblidis i no provis de cantar.
-Ah, i sobretot: no truquis per telèfon, perquè et gastaràs tots els diners que encara has de guanyar, que no seran gaires.
-Però si em va prometre 500 dòlars a la setmana!
-Tu mateixa...
--------------------------
Paulo Coelho
Onze minuts |
Copyright by the author. All rights reserved. |
|
|
