|
|
|
Notícies :: corrupció i poder : pobles i cultures vs poder i estats |
|
Aqualàndia, abans València
|
|
|
per L...)A |
23 ago 2004
|
|
|
Aqualàndia, abans València
JULI ESTEVE
La memòria és selectiva. La memòria històrica, més encara. I a certs àmbits fins i tot apareix l´amnèsia incurable. En el tercer centenari de l´ocupació, l´Espanya eterna reclama Gibraltar com a part integrant de la pàtria i evoca amb ànim revisionista el tractat que legitima la presència britànica. Oblida, però, que aquell text signat a Utrecht el 1713 és el mateix que a canvi situa el Borbó francés com a rei d´Espanya i el que legalitza de retruc l´ocupació militar de València i de Catalunya, la pèrdua dels Furs, l´aplicació de la llei de Castella a la Corona d´Aragó i la fi de l´Estat confederal, català i aragonés amb Jaume I i ibèric des del casament de Ferran amb Isabel.
El bon nacionalista espanyol ni tan sols es planteja una contradicció tan evident i, si arriba un mínim desassossec, recita el credo confortador: dubtar és de demòcrates amariconats; Gibraltar és l´única colònia a Europa, s´ha de posar fi a un fet tan anacrònic, ¡Gibraltar español, coño!, els casos de Ceuta i Melilla no són gens comparables al del penyal andalús i qui a esta alçada del mil·lenni pretenga revisar l´estat autonòmic i evocar l´statu quo previ a Almansa és un nostàlgic o ET en persona. Per no parlar de qui, més obsolet encara, recula en la història 54 anys més i regira la Pau dels Pirineus (1659) per trobar la fórmula que permeta recuperar el Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i mitja Cerdanya, l´amputada Catalunya Nord, que poc o mai ha reivindicat, per cert, l´irredentisme espanyol.
Ja han passat uns quants dies. El Tireless, símbol odiat de l´exèrcit d´ocupació, ha abandonat Gibraltar i la febra nacionalista minva a vora i vora de la tanca fronterera. A la d´ací, però, Pasqual Maragall sacseja un estiu de ponents incendiaris amb la potent llevantada del nou Estatut català, la idea de l´euroregió i -per fi!- l´Espanya multilingüe, plural, federal i en xarxa on han de cabre tots. Catalunya se sap nacionalitat històrica i també nació i no dubta a reclamar-ne el reconeixement legal.
Mentre, a València s´accentua l´aridesa. També la climàtica. Com si l´Estatut i la Constitució que s´han de reformar no foren els nostres. Com si enllaçar-nos a Europa a través de l´euroregió que un dia governà Jaume I no fóra una idea suggerent. Com si aprovar la pròxima requalificació i fer caixa foren l´únic objectiu. Com si, ja plena la butxaca, importara només el calendari de festes i vacances. Com si ja estiguera escrit que este tren el perdrem també. Com si ja no hi haguera país i ningú no el trobara a faltar.
En efecte, el debat a penes existeix. Els savis de la universitat, tret dels habituals Soler, Romero, Boira, Lapiedra, de Lucas i algun més, reserven iniciatives i opinions per a l´acadèmia i la intimitat, socarrats amb raó o sense. Molts líders socials s´abstenen i obliden que l´artrosi és el mal que la vellesa té guardat per a qui de jove abusa de la genuflexió, per molt recompensada que estiga. L´oposició continua sense poder col·locar el seu missatge ni oferir un perfil definit a l´opinió pública. Canal 9 ni està ni se l´espera per a estes filigranes ideològiques. I les poques hores que els deixa lliures la guerra civil -ara a l´agost, en el format de naumàquia estil Ben-Hur al mar balear- el Consell les dedica no a parlar de la terra sinó de l´aigua, que deu donar més vots.
Definitivament, els valencians ja no som els catalans que fórem fa cinc segles ni tenim aquell regne-estat independent i confederat. Potser serem nacionalitat històrica en el pròxim Estatut, però només si mirem al passat. Ara tocaria rebatejar la geografia de la desmesura on dormitem panxacontents com Aqualàndia, perquè ací no eixim de les pluges que exagera la televisió, les riuades que ens amenacen, l´oceanogràfic més gran del món o l´aigua de l´Ebre que no arriba, en escala hiperbòlica ascendent. |
This work is in the public domain |
