|
|
|
|
|
Notícies :: corrupció i poder : guerra |
|
Seymour Hersh i l'oblidada connexió sionista-israeliana. (James Petras)[Català /Castellano]
|
|
|
per L...)A |
03 ago 2004
|
|
|
Seymour Hersh i l'oblidada connexió sionista-israeliana
James Petras
Rebelión
Traduït per a Rebelión per Felisa Sastre
Mentre llegia en la revista New Yorker (*), els molt difosos i influents articles de Hersh sobre la tortura a l'Iraq ocupat per Estats Units, se'm feia cada vegada més evident que no es tractava d'unes revelacions completes sobre els principals responsables de l'estratègia d'aplicació de tortures. El reportatge de Hersh constituïa un relat selectiu sobre assumptes concrets i sobre uns pocs funcionaris. Quan, amb incredulitat creixent, es llegeix la versió dels fets que Hersh revela, apareix clar que tota la seva argumentació i les seves revelacions sobre els funcionaris implicats en l'aplicació de la tortura es basen en una sóla persona, el Secretari de Defensa Donald Rumsfeld (per descomptat que molt important) i obliden als alts funcionaris de Defensa que han tingut una gran influència i responsabilitat en la polÃtica bel·licista, en la creació d'agències d'informació i en la coordinació de les estratègies i tà ctiques durant l'ocupació. Rumsfeld era part d'una elit que aprovava i promovia l'ús de la tortura. Però, al llarg de la seva exposició, Hersh omet deliberatament el paper ocupat pels sionistes (Wolfowitz, Feith- que ocupen el segon i tercer lloc de comandament en el Pentà gon), qui van promoure i van donar la guerra, les tortures en els interrogatoris i, en concret, van fer possible que experts israelians impartissin seminaris per a formar als membres de la Intel·ligència Militar d'EUA en les seves tècniques de tortura, adquirides al mig segle de prà ctica en els interrogatoris dels presoners à rabs.
Per a buscar fonts documentals sobre els mètodes de tortura usats en els interrogatoris, Hersh es remunta a textos acadèmics i als manuals de fa 20 anys de la CIA, però en cap cas al·ludeix a les prà ctiques à mpliament difoses pels assessors del Mossad i del Shin Bet que, en l'actualitat, estan implicats en la tortura en la veïna Palestina i a L'Iraq.
A Hersh se li ha presentat en els mitjans de comunicació com un iconoclasta periodista d'investigació, una etiqueta que imprimeix als seus reportatges i denúncies un segell de gran credibilitat. Gens importa que Seymour Hersh fora qui públicament defensés la tortura com mètode d'investigació amb els sospitosos i les seves famÃlies després del 11 de setembre, citant per a això el model israelià , i justificant la tortura de la mateixa manera que el Pentà gon ho fa ara amb els sospitosos iraquians. En lloc d'esmentar a un desconegut professor de la Universitat de Xicago, Hersh deuria haver citat la influent opinió en defensa de la tortura del professor de Dret de Harvard, Alan Dershowitz ( col·lega sionista ) à mpliament llegit pels civils “militaristesâ€? que manen en el Pentà gon i dirigeixen la cadena de comandament que ha conduït als interrogatoris amb aplicació de tortures.
El relat de Hersh no presenta el context polÃtic existent en el Pentà gon, i a Orient Pròxim, quant a la sistemà tica aplicació de la tortura. Per a comprendre la qüestió de la prà ctica nord-americana de la tortura i els violents abusos comesos amb els presoners i civils iraquians cal analitzar la satanización ideològica de la població iraquiana- els “à rabsâ€?- i l'incondicional suport polÃtic i militar que Estats Units presta a l'Estat d'Israel, el principal executant, des de fa molt temps i a gran escala, de la tortura contra els à rabs. La més vitriólica i sistemà tica denigració dels à rabs i dels musulmans a Orient Pròxim es basa en els escrits i discursos d'influents ideòlegs sionistes que resideixen en EE.UU, com els Pipes (pare i fill), els Kristol (major i menor) els Kagan, Cohen, Goldhagen, entre uns altres. El primer pas per a justificar la tortura és el “de deshumanitzarâ€? a les vÃctimes, l'etiquetar-les d'infrahumanes “â€? (violents salvatges congénits). En Estats Units els sionistes es limiten a seguir els pronunciaments dels seus mentors ideològics a Israel, qui freqüentment han proclamat que “l'única cosa que comprenen els à rabs és la forçaâ€? (Sharon, Golda Meier, Dayan, Rabin, etc...). Els ideòlegs sionistes del Pentà gon han tingut gran influència a despertar, de diverses formes, l'odi cap als à rabs. En primer lloc, mitjançant la seva defensa d'Israel, mitjançant la manipulació deliberada de la naturalesa colonial de la guerra que sostenen els israelians, i la culpabilització a les vÃctimes palestines de la violència sistemà tica que Israel exerceix sobre elles. Els ideòlegs han defensat totes les accions violentes d'Israel: la massacre de Jenin, les noves colònies a Cisjordà nia, l'atac assassà a Rafah, l'assassinat d'activistes i treballadors de l'ajuda humanità ria de Nacions Unides, el monstruós Mur que va a tancar a tot un poble en un gueto, els assassinats massius de cents de palestins i la destrucció de milers d'habitatges en Gaza. La violència israeliana contra els palestins produeix una profunda impressió en els sionistes nord-americans qui generalitzen i aguditzen la seva animositat contra els à rabs musulmans en tot Orient Pròxim, i particularment a L'Iraq on es troben en situació de portar a terme les seves polÃtiques.
Els sionistes i les tortures a L'Iraq
La principal font d'informació “â€? i propaganda per a la invasió i ocupació de L'Iraq, en part, va provenir de l'Oficina de Plans Especials (OPS) i del Grup d'Avaluació Antiterrorista creat per l'ultra sionista Douglas Feith, sotssecretari de Defensa (tercer en la jerarquia del Pentà gon) amb el ferm suport de Wolfowitz, Abrams i Rumsfeld. Feith va posar al capdavant de la OPS al seu col·lega sionista Abram Shulsky. El Grup especial va pontejar a la CIA i a les agències militars d'intel·ligència, es va assegurar les seves pròpies fonts d'informació abans de la guerra, i es va responsabilitzar de donar “informació seguraâ€? durant els primers moments de l'ocupació (abans de ser desmantellat). Quan la resistència iraquiana va incrementar la seva eficà cia, i la justificació nord-americana per a la guerra (les armes de destrucció massiva) va quedar provada que havia estat una invenció absoluta del Grup Especial, el cim del Pentà gon, Rumsfeld i els sionistes sumits en la desesperació, van donar les ordres conjuntes d'intensificar i estendre les tortures als sospitosos iraquians empresonats. És una enorme simplificació dir que la lÃnia de comandament responsable de les accions quotidianes de prosecució de la guerra, quedava limitada a Rumsfeld quan Wolfowitz, Feith i Abrams defensaven de forma tan extremada l'ocupació i controlaven la informació.
Fins i tot més que Rumsfeld, els fanà tics sionistes del Pentà gon eren els més ardents partidaris d'introduir els mètodes israelians de tortura i d'humiliació dels sospitosos à rabs, a l'elogiar els “èxits�israelians en la seva forma de tractar als “à rabs�. Van ser ells, i no els serveis militars d'informació, qui van impulsar l'ocupació d'experts “� israelians en mètodes de interrogació; ells van ser qui van protegir als israelians perquè oferissin seminaris als oficials d'intel·ligència militar i als contractistes privats nord-americans sobre escamot urbà i tècniques de interrogació.
En “les revelacions� de Hersh no s'al·ludeix a la responsabilitat dels sionistes del Pentà gon en les tortures dels iraquians. Les flagrants omissions són deliberates i, com és obvi, formen part d'un model sistemà tic, i serveixen per a exonerar als sionistes del Pentà gon i a Israel carregant en Rumsfeld tota la responsabilitat dels crims de guerra.
Anà lisi detallada de la metodologia de Hersh
Una lectura final de la sèrie d'articles de Hersh en el New Yorker revela les seves premisses i perspectives polÃtiques, cap de les quals té gens que veure amb valors democrà tics o preocupació pels drets humans.
La preocupació principal de Hersh és que l'ordre de Rumsfeld per a utilitzar la tortura entorpia les operacions d'un grup d´elit de comandos professionals implicats en “un programa especial d'accés secretâ€? dissenyat per a assassinar, segrestar, i torturar a “sospitosos de terrorismeâ€? en tot el món. En altres paraules, a l'implicar en les tortures a L'Iraq a milers de soldats nord-americans corrents ( a qui una de les fonts de Hersh crida “taujansâ€?), Rumsfeld posava en perill l'operació dels assassins professionals en tot el món. La segona preocupació més important de Hersh era que el descobriment de les tortures podria “danyar (*sic) les perspectives nord-americanes en la guerra contra el terrorismeâ€?, és a dir, que la tà ctica que ell atribuïa (única i injustament) a Rumsfeld estava posant en perill les possibilitats de construir l'imperi nord-americà . La visió imperial de Hersh es nega a reconèixer els drets elementals d'autodeterminació i les lleis internacionals. L'aparent tercera preocupació de Hersh és la que Rumsfeld intentava monopolitzar la informació pontejant a la CIA i a les altres agències d'intel·ligència, el que resulta un poc ingenu. Wolfowitz i Feith van crear la unitat especial d'informació que va facilitar a Rumsfeld les informacions falses; van ser qui van presentar a Chalabi (conegut en tots els centres d'informació de Washington per no tindre fiabilitat alguna) com una font impecable d'informació “des de l'interiorâ€?; i van ser els quals li van informar de les inexistents armes de destrucció massiva de Saddam, sabent que li facilitaven dades falses. Com Wolfowitz cÃnicament ha admès més tard, la decisió de llançar la invasió d'Estats Units, basada en l'existència d'armes prohibides, es va prendre perquè era l'única qüestió sobre la qual estaven d'acord.
Hersh no és un imbècil, coneix el que qualsevol a Washington i fora del Govern sap: que els sionistes del Pentà gon estaven pressionant per a portar a terme la guerra amb L'Iraq des d'abans del 11-S (fins i tot des d'abans que arribessin al poder a Washington) i treballaven amb l'Estat israelià per a intentar que Estats Units destruÃs L'Iraq a qualsevol preu, inclosos la pèrdua de vides nord-americanes, els enormes dèficits pressupostaris, el posar en perill els interessos petrolÃfers i els interessos generals de l'imperi nord-americà .
Ells van llançar la invasió pontejant al comandament central de l'exèrcit mitjançant la falsificació deliberata del que anava a ser la reacció del conquistat poble iraquià (“ens rebran com a alliberadors�-, segons Wolfowitz i Perle) i l'intent de destruir les estructures civils i estatals ( les cridades purgues per a la des-baathització ) amb la finalitat de minar per a sempre les possibilitats de L'Iraq d'oposar-se al domini d'Israel a Orient Pròxim.
Cap de les preguntes de Hersh analitzen aquests bé coneguts fets sobre qui és el responsable de les atrocitats comeses contra els iraquians. Ni tan sols havia de citar fonts anònimes d'informació del Pentà gon: el General Anthony Zinn i molts bé informats no sionistes, aixà com la CIA i el Comandament Central sabien qui eren els promotors sionistes i els seus plans, i a més coneixien el paper ocupat per Feith al pressionar perquè s'empressin tècniques més dures d'interrogatori. Però Hersh va fer cas omÃs de tot això, dels sionistes i dels seus partidaris ideològics i consellers que van fer tot el possible per a impedir qualsevol recuperació econòmica iraquiana i la possibilitat si es fes cà rrec dels seus propis sistemes educatiu, sanitari i electoral. La Des-baathització anava a ocasionar que L'Iraq tornés a ser un paÃs tribal i dividit, governat pel seu protegit Chalabi, l'únic “candidatâ€? que reconeixeria a Israel, li subministraria petroli i donaria suport la “integracióâ€? d'Orient Pròxim sota l'hegemonia israeliana. Els sionistes del Pentà gon van tenir èxit en assegurar-se que hagués guerra; també ho van tenir en la destrucció dels serveis socials iraquians bà sics i en el desmantellament de les institucions de l'Estat (tribunals, exèrcit, administració civil). No obstant això, en la seva cega submissió a Israel, van passar per alt el fet que els soldats professionals dispersos, els lÃders civils purgats i els professionals del paÃs es convertirien en part d'una resistència armada experimentada; que L'Iraq podria convertir-se en ingovernable, que el domini nord-americà s'esfondraria i que els Estats Units s'enfangarien en una guerra polÃticament perduda; que el seu Govern titella no tindria ni legitimitat ni suport popular. Els sionistes van fer el que van pensar que era el millor per a Israel, fins i tot encara que això provoqués una enorme oposició en tot el món, fins en Estats Units on, al maig de 2004, una majoria s'ha tornat contra l'ocupació. Només la cadena de transmissió israeliana, la AIPAC1, donaria suport a Bush i a la seva continuada lleialtat a la guerra d'ocupació israeliana contra els palestins. Quan la seva interesada predicció que hauria un comitè iraquià de benvinguda es va convertir en una valerosa guerra anticolonial, Feith i els seus acólits van exigir l'ocupació de mètodes més convincents d'interrogatori, i Rumsfeld i Feith es van decidir a usar els mètodes de tortura israelianes per a “humiliar als à rabsâ€?. Mentrestant la cridada de Kagan per a “bombardejar els carrers à rabsâ€? s'intentava però fracassava en intimidar a la resistència iraquiana.
La denúncia de Hersh, assenyalant a Rumsfeld com únic i mà xim responsable, apareix en el moment oportú: quan la polÃtica nord-americana ha fracassat i els funcionaris millor informats comencen a denunciar el paper ocupat pels sionistes del Pentà gon. Ha estat una maniobra intel·ligent només a mig fer: Rumsfeld ha estat menyspreat pel congrés i pels militars professionals i s'ha convertit en ostatge d'uns altres per les seves polÃtiques i arrogà ncia públiques. No obstant, fins i tot al “denunciarâ€? a Rumsfeld, Harsh ha estat cuidados en la forma de fer-lo de manera que permeti als seus col·legues sionistes romandre indemnes en els seus llocs.
Hersh justifica algunes actuacions terroristes il·legals de Rumsfeld a l'assenyalar "els obstacles legals" existents per a l'eliminació dels terroristes. El suport de Hersh al fet que Rumsfeld recorregués a la contractació d'innombrables comandos per a assassinar, segrestar i torturar a sospitosos en el món sencer és, en efecte, una manera de perdonar aquestes tà ctiques una vegada que Rumsfeld deixés el cà rrec. Si Rumsfeld dimitÃs, les tortures continuarien amb els seus col·legues Feith i Wolfowitz. Hersh porta per els pèls a un funcionari de cinquè nivell que treballa a les ordres de Feith, Stephan Cambone, del que ens diu que “estava profundament implicatâ€? en la tortura de presoners, més implicat que els seus superiors sionistes? DeurÃem preguntar a l'incomparable periodista d'investigació: Com és que Hersh responsabilitza als quals estan en les altures (Rumsfeld) i als quals estan baix (Cambone) però mai se centra en Wolfowitz i Feith que són qui dissenyen i dirigeixen aquesta polÃtica?
A l'assenyalar a Cambone, Hersh ho descriu en termes que encaixen a la perfecció amb els sionistes: defensava la guerra a L'Iraq (seguint a Wolfowitz, Perle, Feith i Abrams); menyspreava a la CIA, que els sionistes del Pentà gon consideraven “massa cautelosa�; l'atacava per no haver trobat les armes de destrucció massiva. Tenint en compte que Cambone actuava a les ordres de Wolfowitz i Feith, es limitava a repetir el que els seus caps volien escoltar i potser aquesta fos la raó per la qual li van confiar la bruta i rellevant tasca d'extreure informació per mitjà de la tortura.
Hersh intenta vincular a Cambone amb la generalització de la prà ctica “selectivaâ€? de la tortura a cà rrec del Programa del Grup Especial, que ja estava en marxa abans que Cambone fora nomenat, i les operacions de la qual depenien de la direcció de Rumsfeld, Wolfowitz, Feith i Abrams. La data d'agost de 2003, que proporciona Hersh com la d'inici de les tortures amb Cambone i el General Miller (provinent de Guantánamo), és falsa ja que havia començat abans amb el Grup Especial i amb els interrogadors formats per israelians. Més encara, el Pentà gon dirigit pel mateix trio (Rumsfeld, Wolfowitz i Feith) havia donat ordres a Miller per a l'ocupació de la tortura amb “els sospitososâ€? de Guantánamo, i ells van ser qui li van traslladar a L'Iraq com recompensa pel seu exemplar treball. Hersh no investiga els vincles existents entre Miller i Rumsfeld, Wolfowitz i Feith abans de la seva arribada A L'Iraq. Es limita a avortar l'anà lisi, i se centra en els nivells mitjos i baixos del poder: Cambone, Miller, els interrogadors i soldats enrolats. Al marge d'aquest context, Hersh porta a terme un treball de periodisme d'investigació selectiu. Hersh denuncia algunes coses però oculta altres relatives als més activament implicats en la preparació de la guerra i en dirigir-la de la manera més convenient per als interessos d'Israel. El cost de vides nord-americanes i la degradació dels seus joves soldats, obligats a assumir el paper de torturadors, preocupa poc als sionistes del Pentà gon. Fins i tot després de les revelacions de tortures, assassinats i violacions, els principals ideòlegs sionistes com Kristol, Krauthammer, Rubin, Perle, Kagan i Frum han llançat crÃtiques a Bush per “fer marxa enrere en la guerraâ€?.
Els sionistes del Pentà gon estan sent criticats. Davant el possible desastre d'Estats Units a L'Iraq la coalició antisionista que es troba en el Departament d'Estat, l'exèrcit, la CIA i alguns més, han llançat una contraofensiva. El general de Marina Anthony Zinn, el senador Fritz Hollings i altres prominents lÃders polÃtics, diplomà tics i militars han assenyalat públicament el paper ocupat pels sionistes del Pentà gon en el llançament i adreça de la guerra per a beneficiar a Israel. El gir més recent i visible ha estat la marginalització del pro-israelià Chalabi (el protegit de Wolfowitz, Feith i Abrams). La incursió en la seva casa i la confiscació dels seus arxius, ostensiblement per a investigar irregularitats financeres, constitueixen un significatiu revés. També ho és l'abstenció d'Estats Units en el Consell de Seguretat de l'ONU en relació amb l'atac d'Israel a Rafah, amb gran disgust dels importants israelians reunits en la convenció de AIPAC. En resposta, les organitzacions jueves més importants i publicacions de la Forward(2), Lliga Antidifamació(3), AJC(4) i unes altres han denunciat les crÃtiques als sionistes del Pentà gon.
Els intents de Hersh per a desactivar a la coalició antisionista que exigeix que caiguin caps, al centrar-se en dos gentils(5)-Rumsfeld i Cambone, ha estat en va. Els ganivets estan enlaire. A causa del poder que detenten els sionistes dintre i fora del Govern, la coalició antisionista i els seus partidaris han d'emprar paraules en clau, la més comuna de les quals és “neo-conservadors�, que tot el món sap al·ludeix a Wolfowitz, Feith, Abrams i altres sionistes, bé formin part del Govern o no. La Lliga Antidifamación, AIPAC i altres importants organitzacions israelianes, al detectar el perill que corren els seus correligionaris, s'han apressat a etiquetar als quals critiquen als neo-conservadors de anti-semites i a mobilitzar a membres del Congrés, als mitjans d'informació i als seus mitjans de propaganda per a silenciar a la coalició i aixà fer-los callar.
Però la coalició està guanyant influència, i Bush insisteix a fer un simbòlic traspà s de poder als shi’Ãs de L'Iraq, mitjançant un subtil joc de cooptació promogut pel departament d'Estat, el que ha donat lloc ja que els sionistes dirigits per Kagan i Kristol gairebé cridin traïdor a Bush i covard per la “retiradaâ€?.
Les fotografies de les tortures, que han desacreditat la polÃtica de la guerra, amenacen amb aïllar als fanà tics sionistes. Enfrontats a la indignació de tot el món civilitzat davant els crims de guerra, els sionistes “progressistesâ€?, com Hersh, tracten de tirar la culpa a Cambone i Rumsfeld i intenten reduir les responsabilitats a uns “pocs soldats d'un grup concretâ€?com ha fet el senador Lieberman, mentre l´elit d´AIPAC anima a Bush perquè segueixi amb la guerra, ignorant el fem i la sang de la tortura.
Rumsfeld, hà bilment, ha vinculat el seu futur als seus companys sionistes del Pentà gon i de l'exterior, en la confiança de fer carrera agarrat als faldons dels seus abrics i de recollir els beneficis del suport del poderós lobby jueu i dels seus lÃders en l'Estat d'Israel, que s'amaguen darrere d'ells, ja que té pocs aliats influents que no pertanyin a aquest grup.
Conclusió
Al cap i a l'últim, fins i tot si Wolfowitz, Feith, Abrams, Rubin, Libby i l'actual ventrada de sionistes en el Pentà gon es veiessin obligats a dimitir això només suposaria un revés passatger. Les organitzacions polÃtiques sionistes es mantenen intactes, conserven la seva aixafadora influència en el Congrés i tenen la promesa dels dos principals candidats a la Presidència que “ La causa d'Israel és la causa d'Estats Unitsâ€? (Bush i Kerry). El gegant sionista ha fet un volt de rosca a l'assegurar sancions contra SÃria i demanar el bombardeig de les suposades instal·lacions nuclears d'Iran. Si no es poden trobar amenaces reals per a Estats Units és probable que la nova collita de sionistes en el poder cuini altre “pretext consensuatâ€?. Holbrooke i Sandy Berger poden aconsellar a EUA en guerres multilaterals d'agressió.
Mentrestant, els que encara neguen el poder del sionisme en la polÃtica exterior nord-americana, només han de llegir els informes de la conferència de AIPAC celebrada a Washington al maig de 2004. En un moment en el qual Israel assassinava nens en els carrers de Rafah i destruïa centenars de cases davant els aterroritzats ulls del món civilitzat; mentre un indignat Consell de Seguretat per fi es posava ferma i condemnava unà nimement a Israel, els lÃders del Congrés nord-americà i els dos candidats a la Presidència prometien suport incondicional a Israel, entre els aplaudiments sanguinaris d'agents de borsa, dentistes, mèdics i advocats – la crema de la crema de la societat jueva nord-americana. “La Causa d'Israel és la Causa d'Estats Unitsâ€? s'escoltava de la boca dels dos candidats mentre els bulldozers d'Israel arrasaven cases i els franctiradors disparaven a nenes quan anaven a comprar caramels. Fa l'efecte que Sharon ha volgut demostrar el poder dels sionistes en EUA al planejar que la vil destrucció de Rafah coincidÃs amb la convenció de AIPAC i amb la fastigosa imatge dels febles polÃtics nord-americans donant suport els crims contra la humanitat que s'estaven cometent. Ni una sóla veu s'ha elevat per a protestar encara que fora feblement. Els que afirmen que els sionistes no són més que un entre els molts influents lobbies, han de donar explicacions sobre el suport incondicional que els més poderosos polÃtics d'Estats Units presten al genocidi que porta a terme Israel amb el poble palestÃ.
Resulta gairebé un plaer morbós contemplar a Sharon untar amb la merda i la sang vessada en Rafah les servils cares dels polÃtics nord-americans, que els uns i els altres l'hi mereixen. Però per a qui som partidaris d'una polÃtica exterior anti-imperialista, constitueix un dels més humillants moments de la història dels Estats Units. Una cosa que no llegirem en les denúncies de Hersh ni en els erudits tractats sionistes que defensen guerres sense fi.
Notes
(*) Seymour Hersh, Torturi at Abu Ghraib: American soldiers brutalized Iraqis. How far does responsibility go? (Tortures en Abu Ghraib: soldats nord-americans tracten com animals als iraquians. Fins on arriben les responsabilitats?) , New Yorker, 10 de maig de 2004. The Gray Zone: How a secret Pentagon program came to Abu Ghraib ( La zona fosca: de com un Programa secret del Pentà gon es va aplicar en Abu Ghraib, New Yorker, 25 de maig de 2004; Mixed Messages: Why the government didn’t know what it knew (Postures duals: Per quines raons el govern no va saber el que se sabia?), New Yorker, 3 de juny de 2004).
1 The *merican Israel Public Affairs Commitee: Grup de pressió pro-israelià de gran influència en EUA
2 Periòdic pro-israelià de gran influència en els mitjans jueus nord-americans. Creada en 1897, originalment es publicava en yiddish
3 Organització creada en 1913 per a combatre l'antisemitisme. Funciona com grup de pressió sionista.
4 The American Jewish Commitee. Creat en 1906, defensa els interessos d'Israel i les comunitats jueves de tot el món.
5 En l'original goyim, que en hebreu designa als no jueus o gentils.
-------------------------------------------------
Seymour Hersh y la olvidada conexión sionista-israelÃ
James Petras
Rebelión
Traducido para Rebelión por Felisa Sastre
Mientras leÃa en la revista New Yorker (*), los muy difundidos e influyentes artÃculos de Hersh sobre la tortura en el Irak ocupado por Estados Unidos, se me hacÃa cada vez más evidente que no se trataba de unas revelaciones completas sobre los principales responsables de la estrategia de aplicación de torturas. El reportaje de Hersh constituÃa un relato selectivo sobre asuntos concretos y sobre unos pocos funcionarios. Cuando, con incredulidad creciente, se lee la versión de los hechos que Hersh revela, aparece claro que toda su argumentación y sus revelaciones sobre los funcionarios implicados en la aplicación de la tortura se basan en una sóla persona, el Secretario de Defensa Donald Rumsfeld (por supuesto que muy importante) y olvidan a los altos funcionarios de Defensa que han tenido una gran influencia y responsabilidad en la polÃtica belicista, en la creación de agencias de información y en la coordinación de las estrategias y tácticas durante la ocupación. Rumsfeld era parte de una elite que aprobaba y promovÃa el uso de la tortura. Pero, a lo largo de su exposición, Hersh omite deliberadamente el papel desempeñado por los sionistas (Wolfowitz, Feith- que ocupan el segundo y tercer puesto de mando en el Pentágono), quienes promovieron y apoyaron la guerra, las torturas en los interrogatorios y, en concreto, hicieron posible que expertos israelÃes impartieran seminarios para formar a los miembros de la Inteligencia Militar de EE.UU. en sus técnicas de tortura, adquiridas en medio siglo de práctica en los interrogatorios de los prisioneros árabes.
Para buscar fuentes documentales sobre los métodos de tortura usados en los interrogatorios, Hersh se remonta a textos académicos y a los manuales de hace 20 años de la CIA, pero en ningún caso alude a las prácticas ampliamente difundidas por los asesores del Mossad y del Shin Bet que, en la actualidad, están implicados en la tortura en la vecina Palestina y en Irak.
A Hersh se le ha presentado en los medios de comunicación como un iconoclasta periodista de investigación, una etiqueta que imprime a sus reportajes y denuncias un sello de gran credibilidad. Nada importa que Seymour Hersh fuera quien públicamente defendiera la tortura como método de investigación con los sospechosos y sus familias tras el 11 de septiembre, citando para ello el modelo israelÃ, y justificando la tortura de la misma manera que el Pentágono lo hace ahora con los sospechosos iraquÃes. En lugar de mencionar a un desconocido profesor de la Universidad de Chicago, Hersh deberÃa haber citado la influyente opinión en defensa de la tortura del profesor de Derecho de Harvard, Alan Dershowitz ( colega sionista ) ampliamente leÃdo por los “civiles militaristasâ€? que mandan en el Pentágono y dirigen la cadena de mando que ha conducido a los interrogatorios con aplicación de torturas.
El relato de Hersh no presenta el contexto polÃtico existente en el Pentágono, y en Oriente Próximo, en lo relativo a la sistemática aplicación de la tortura. Para comprender la cuestión de la práctica estadounidense de la tortura y los violentos abusos cometidos con los prisioneros y civiles iraquÃes es preciso analizar la satanización ideológica de la población iraquÃ- los “árabesâ€?- y el incondicional apoyo polÃtico y militar que Estados Unidos presta al Estado de Israel, el principal ejecutante, desde hace mucho tiempo y a gran escala, de la tortura contra los árabes. La más vitriólica y sistemática denigración de los árabes y de los musulmanes en Oriente Próximo se basa en los escritos y discursos de influyentes ideólogos sionistas que residen en EE.UU, como los Pipes (padre e hijo), los Kristol (mayor y menor) los Kagan, Cohen, Goldhagen, entre otros. El primer paso para justificar la tortura es el de “deshumanizarâ€? a las vÃctimas, el etiquetarlas de “infrahumanasâ€? (violentos salvajes congénitos). En Estados Unidos los sionistas se limitan a seguir los pronunciamientos de sus mentores ideológicos en Israel, quienes frecuentemente han proclamado que “lo único que comprenden los árabes es la fuerzaâ€? (Sharon, Golda Meier, Dayan, Rabin, etc...). Los ideólogos sionistas del Pentágono han tenido gran influencia en despertar, de diversas formas, el odio hacia los árabes. En primer lugar, mediante su defensa de Israel, mediante la manipulación deliberada de la naturaleza colonial de la guerra que sostienen los israelÃes, y la culpabilización a las vÃctimas palestinas de la violencia sistemática que Israel ejerce sobre ellas. Los ideólogos han defendido todas las acciones violentas de Israel: la masacre de Jenin, las nuevas colonias en Cisjordania, el ataque asesino a Rafah, el asesinato de activistas y trabajadores de la ayuda humanitaria de Naciones Unidas, el monstruoso Muro que va a encerrar a todo un pueblo en un gueto, los asesinatos masivos de cientos de palestinos y la destrucción de miles de viviendas en Gaza. La violencia israelà contra los palestinos produce una profunda impresión en los sionistas estadounidenses quienes generalizan y agudizan su animosidad contra los árabes musulmanes en todo Oriente Próximo, y particularmente en Irak donde se encuentran en situación de llevar a cabo sus polÃticas.
Los sionistas y las torturas en Iraq
La principal fuente de “informaciónâ€? y propaganda para la invasión y ocupación de Irak, en parte, provino de la Oficina de Planes Especiales (OPS) y del Grupo de Evaluación Antiterrorista creado por el ultra sionista Douglas Feith, subsecretario de Defensa (tercero en la jerarquÃa del Pentágono) con el firme apoyo de Wolfowitz, Abrams y Rumsfeld. Feith puso al frente de la OPS a su colega sionista Abram Shulsky. El Grupo especial puenteó a la CIA y a las agencias militares de inteligencia, se aseguró sus propias fuentes de información antes de la guerra, y se responsabilizó de dar “información seguraâ€? durante los primeros momentos de la ocupación (antes de ser desmantelado). Cuando la resistencia iraquà incrementó su eficacia, y la justificación estadounidense para la guerra (las armas de destrucción masiva) quedó probada que habÃa sido una invención absoluta del Grupo Especial, la cumbre del Pentágono, Rumsfeld y los sionistas sumidos en la desesperación, dieron las órdenes conjuntas de intensificar y extender las torturas a los sospechosos iraquÃes encarcelados. Es una enorme simplificación decir que la lÃnea de mando responsable de las acciones cotidianas de prosecución de la guerra, quedaba limitada a Rumsfeld cuando Wolfowitz, Feith y Abrams defendÃan de forma tan extremada la ocupación y controlaban la información.
Incluso más que Rumsfeld, los fanáticos sionistas del Pentágono eran los más ardientes partidarios de introducir los métodos israelÃes de tortura y de humillación de los sospechosos árabes, al elogiar los “éxitosâ€?israelÃes en su forma de tratar a los “árabesâ€?. Fueron ellos, y no los servicios militares de información, quienes impulsaron el empleo de “expertosâ€? israelÃes en métodos de interrogación; ellos fueron quienes respaldaron a los israelÃes para que ofrecieran seminarios a los oficiales de inteligencia militar y a los contratistas privados estadounidenses sobre guerrilla urbana y técnicas de interrogación.
En las “revelacionesâ€? de Hersh no se alude a la responsabilidad de los sionistas del Pentágono en las torturas de los iraquÃes. Las flagrantes omisiones son deliberadas y, como es obvio, forman parte de un modelo sistemático, y sirven para exonerar a los sionistas del Pentágono y a Israel cargando en Rumsfeld toda la responsabilidad de los crÃmenes de guerra.
Análisis detallado de la metodologÃa de Hersh
Una lectura final de la serie de artÃculos de Hersh en el New Yorker revela sus premisas y perspectivas polÃticas, ninguna de las cuales tiene nada que ver con valores democráticos o preocupación por los derechos humanos.
La preocupación principal de Hersh es que la orden de Rumsfeld para utilizar la tortura entorpecÃa las operaciones de un grupo de elite de comandos profesionales implicados en “un programa especial de acceso secretoâ€? diseñado para asesinar, secuestrar, y torturar a “sospechosos de terrorismoâ€? en todo el mundo. En otras palabras, al implicar en las torturas en Irak a miles de soldados estadounidenses corrientes ( a quienes una de las fuentes de Hersh llama “palurdosâ€?), Rumsfeld ponÃa en peligro la operación de los asesinos profesionales en todo el mundo. La segunda preocupación más importante de Hersh era que el descubrimiento de las torturas podrÃa “dañar (sic) las perspectivas estadounidenses en la guerra contra el terrorismoâ€?, es decir, que la táctica que él atribuÃa (única e injustamente) a Rumsfeld estaba poniendo en peligro las posibilidades de construir el imperio estadounidense. La visión imperial de Hersh se niega a reconocer los derechos elementales de autodeterminación y las leyes internacionales. La aparente tercera preocupación de Hersh es la de que Rumsfeld intentaba monopolizar la información puenteando a la CIA y a las otras agencias de inteligencia, lo que resulta un poco ingenuo. Wolfowitz y Feith crearon la unidad especial de información que facilitó a Rumsfeld las informaciones falsas; fueron quienes presentaron a Chalabi (conocido en todos los centros de información de Washington como carente de fiabilidad alguna) como una fuente impecable de “información desde el interiorâ€?; y fueron los que le informaron de las inexistentes armas de destrucción masiva de Saddam, a sabiendas de que le facilitaban datos falsos. Como Wolfowitz cÃnicamente ha admitido más tarde, la decisión de lanzar la invasión de Estados Unidos, basada en la existencia de armas prohibidas, se tomó porque era la única cuestión sobre la que estaban de acuerdo.
Hersh no es un imbécil, conoce lo que cualquiera en Washington y fuera del Gobierno sabe: que los sionistas del Pentágono estaban presionando para llevar a cabo la guerra con Irak desde antes del 11-S (incluso desde antes de que llegaran al poder en Washington) y trabajaban con el Estado israelà para intentar que Estados Unidos destruyera Irak a cualquier precio, incluidos la pérdida de vidas estadounidenses, los enormes déficits presupuestarios, el poner en peligro los intereses petrolÃferos y los intereses generales del imperio estadounidense.
Ellos lanzaron la invasión puenteando al mando central del ejército mediante la falsificación deliberada de lo que iba a ser la reacción del conquistado pueblo iraquà (“nos recibirán como a liberadores�-, según Wolfowitz y Perle) y el intento de destruir las estructuras civiles y estatales ( las llamadas purgas para la des-baathización ) con el fin de minar para siempre las posibilidades de Irak de oponerse al dominio de Israel en Oriente Próximo.
Ninguna de las preguntas de Hersh analizan estos bien conocidos hechos sobre quien es el responsable de las atrocidades cometidas contra los iraquÃes. Ni tan siquiera tenÃa que citar fuentes anónimas de información del Pentágono: el General Anthony Zinn y muchos bien informados no sionistas, asà como la CIA y el Mando Central sabÃan quienes eran los promotores sionistas y sus planes, y además conocÃan el papel desempeñado por Feith al presionar para que se emplearan técnicas más duras de interrogatorio. Pero Hersh hizo caso omiso de todo ello, de los sionistas y de sus partidarios ideológicos y consejeros que hicieron todo lo posible para impedir cualquier recuperación económica iraquà y la posibilidad de hacerse cargo de sus propios sistemas educativo, sanitario y electoral. La Des-baathización iba a ocasionar que Irak volviera a ser un paÃs tribal y dividido, gobernado por su protegido Chalabi, el único “candidatoâ€? que reconocerÃa a Israel, le suministrarÃa petróleo y apoyarÃa la “integraciónâ€? de Oriente Próximo bajo la hegemonÃa israelÃ. Los sionistas del Pentágono tuvieron éxito en asegurarse que hubiera guerra; también lo tuvieron en la destrucción de los servicios sociales iraquÃes básicos y en el desmantelamiento de las instituciones del Estado (tribunales, ejército, administración civil). Sin embargo, en su ciego sometimiento a Israel, pasaron por alto el hecho de que los soldados profesionales dispersos, los lÃderes civiles purgados y los profesionales del paÃs se convertirÃan en parte de una resistencia armada experimentada; que Irak podrÃa convertirse en ingobernable, que el dominio estadounidense se derrumbarÃa y que los Estados Unidos se enfangarÃan en una guerra polÃticamente perdida; que su Gobierno tÃtere no tendrÃa ni legitimidad ni apoyo popular. Los sionistas hicieron lo que pensaron que era lo mejor para Israel, incluso aunque ello provocara una enorme oposición en todo el mundo, hasta en Estados Unidos donde, en mayo de 2004, una mayorÃa se ha vuelto contra la ocupación. Sólo la cadena de transmisión israelÃ, la AIPAC1, apoyarÃa a Bush y a su continuada lealtad a la guerra de ocupación israelà contra los palestinos. Cuando su interesada predicción de que habrÃa un comité iraquà de bienvenida se convirtió en una valerosa guerra anticolonial, Feith y sus acólitos exigieron el empleo de métodos más convincentes de interrogatorio, y Rumsfeld y Feith se decidieron a usar los métodos de tortura israelÃes para “humillar a los árabesâ€?. Mientras tanto la llamada de Kagan para “bombardear las calles árabesâ€? se intentaba pero fracasaba en intimidar a la resistencia iraquÃ.
La denuncia de Hersh, señalando a Rumsfeld como único y máximo responsable, aparece en el momento oportuno: cuando la polÃtica estadounidense ha fracasado y los funcionarios mejor informados empiezan a denunciar el papel desempeñado por los sionistas del Pentágono. Ha sido una maniobra inteligente sólo a medias: Rumsfeld ha sido menospreciado por el Congreso y por los militares profesionales y se ha convertido en rehén de otros por sus polÃticas y arrogancia públicas. No obstante, incluso al “denunciarâ€? a Rumsfeld, Harsh ha sido cuidadoso en la forma de hacerlo de manera que permita a sus colegas sionistas permanecer indemnes en sus puestos.
Hersh justifica algunas actuaciones terroristas ilegales de Rumsfeld al señalar “los obstáculos legales" existentes para la eliminación de los terroristas. El apoyo de Hersh al hecho de que Rumsfeld recurriera a la contratación de innumerables comandos para asesinar, secuestrar y torturar a sospechosos en el mundo entero es, en efecto, un modo de perdonar esas tácticas una vez que Rumsfeld dejara el cargo. Si Rumsfeld dimitiera, las torturas continuarÃan con sus colegas Feith y Wolfowitz. Hersh trae por los pelos a un funcionario de quinto nivel que trabaja a las órdenes de Feith, Stephan Cambone, del que nos dice que “estaba profundamente implicadoâ€? en la tortura de prisioneros, ¿más implicado que sus superiores sionistas? DeberÃamos preguntar al incomparable periodista de investigación: ¿Cómo es que Hersh responsabiliza a los que están en las alturas (Rumsfeld) y a los que están abajo (Cambone) pero jamás se centra en Wolfowitz y Feith que son quienes diseñan y dirigen esa polÃtica?
Al señalar a Cambone, Hersh lo describe en términos que encajan a la perfección con los sionistas: defendÃa la guerra en Irak (siguiendo a Wolfowitz, Perle, Feith y Abrams); despreciaba a la CIA, que los sionistas del Pentágono consideraban “demasiado cautelosaâ€?; la atacaba por no haber encontrado las armas de destrucción masiva. Habida cuenta de que Cambone actuaba a las órdenes de Wolfowitz y Feith, se limitaba a repetir lo que sus jefes querÃan escuchar y quizás esa fuese la razón por la que le confiaron la sucia y relevante tarea de “extraerâ€? información por medio de la tortura.
Hersh intenta vincular a Cambone con la generalización de la práctica “selectivaâ€? de la tortura a cargo del Programa del Grupo Especial, que ya estaba en marcha antes de que Cambone fuera nombrado, y cuyas operaciones dependÃan de la dirección de Rumsfeld, Wolfowitz, Feith y Abrams. La fecha de agosto de 2003, que proporciona Hersh como la de inicio de las torturas con Cambone y el General Miller (proveniente de Guantánamo), es falsa ya que habÃa comenzado antes con el Grupo Especial y con los interrogadores formados por israelÃes. Más aún, el Pentágono dirigido por el mismo trÃo (Rumsfeld, Wolfowitz y Feith) habÃa dado órdenes a Miller para el empleo de la tortura con los “sospechososâ€? de Guantánamo, y ellos fueron quienes le trasladaron a Irak como recompensa por su ejemplar trabajo. Hersh no investiga los vÃnculos existentes entre Miller y Rumsfeld, Wolfowitz y Feith antes de su llegada a Irak. Se limita a abortar el análisis, y se centra en los niveles medios y bajos del poder: Cambone, Miller, los interrogadores y soldados enrolados. Al margen de este contexto, Hersh lleva a cabo un trabajo de periodismo de investigación selectivo. Hersh denuncia algunas cosas pero oculta otras relativas a los más activamente implicados en la preparación de la guerra y en dirigirla de la manera más conveniente para los intereses de Israel. El coste de vidas estadounidenses y la degradación de sus jóvenes soldados, obligados a asumir el papel de torturadores, preocupa poco a los sionistas del Pentágono. Incluso después de las revelaciones de torturas, asesinatos y violaciones, los principales ideólogos sionistas como Kristol, Krauthammer, Rubin, Perle, Kagan y Frum han lanzado crÃticas a Bus por “dar marcha atrás en la guerraâ€?.
Los sionistas del Pentágono están siendo criticados. Ante la posible debacle de Estados Unidos en Iraq la coalición antisionista que se encuentra en el Departamento de Estado, el ejército, la CIA y algunos más, han lanzado una contraofensiva. El general de Marina Anthony Zinn, el senador Fritz Hollings y otros prominentes lÃderes polÃticos, diplomáticos y militares han señalado públicamente el papel desempeñado por los sionistas del Pentágono en el lanzamiento y dirección de la guerra para beneficiar a Israel. El giro más reciente y visible ha sido la marginalización del pro-israelà Chalabi (el protegido de Wolfowitz, Feith y Abrams). La incursión en su casa y la incautación de sus archivos, ostensiblemente para investigar irregularidades financieras, constituyen un significativo revés. También lo es la abstención de Estados Unidos en el Consejo de Seguridad de la ONU en relación con el ataque de Israel a Rafah, con gran disgusto de los importantes israelÃes reunidos en la convención de AIPAC. En respuesta, las organizaciones judÃas más importantes y publicaciones de la Forward2, Liga Antidifamación3, AJC 4y otras han denunciado las crÃticas a los sionistas del Pentágono.
Los intentos de Hersh para desactivar a la coalición antisionista que exige que caigan cabezas, al centrarse en dos gentiles5-Rumsfeld y Cambone, ha sido en vano. Los cuchillos están en alto. Debido al poder que detentan los sionistas dentro y fuera del Gobierno, la coalición antisionista y sus partidarios tienen que emplear palabras en clave, la más común de las cuales es “neo-conservadoresâ€?, que todo el mundo sabe alude a Wolfowitz, Feith, Abrams y otros sionistas, bien formen parte del Gobierno o no. La Liga Antidifamación, AIPAC y otras importantes organizaciones israelÃes, al detectar el peligro que corren sus correligionarios, se han apresurado a etiquetar a los que critican a los neo-conservadores de anti-semitas y a movilizar a miembros del Congreso, a los medios de información y a sus medios de propaganda para silenciar a la coalición y asà acallarlos.
Pero la coalición está ganando influencia, y Bush insiste en hacer un simbólico traspaso de poder a los shi’Ães de Irak, mediante un sutil juego de cooptación promovido por el Departamento de Estado, lo que ha dado lugar ya a que los sionistas dirigidos por Kagan y Kristol casi llamen traidor a Bush y cobarde por la “retiradaâ€?.
Las fotografÃas de las torturas, que han desacreditado la polÃtica de la guerra, amenazan con aislar a los fanáticos sionistas. Enfrentados a la indignación de todo el mundo civilizado ante los crÃmenes de guerra, los sionistas “progresistasâ€?, como Hersh, tratan de echar la culpa a Cambone y Rumsfeld e intentan reducir las responsabilidades a “unos pocos soldados de un grupo concretoâ€?como ha hecho el senador Lieberman, mientras la elite de AIPAC anima a Bush para que siga con la guerra, ignorando el estiércol y la sangre de la tortura.
Rumsfeld, hábilmente, ha vinculado su futuro a sus compañeros sionistas del Pentágono y del exterior, en la confianza de hacer carrera agarrado a los faldones de sus abrigos y de recoger los beneficios del apoyo del poderoso lobby judÃo y de sus lÃderes en el Estado de Israel, que se esconden detrás de ellos, ya que tiene pocos aliados influyentes que no pertenezcan a ese grupo.
Conclusión
A fin de cuentas, incluso si Wolfowitz, Feith, Abrams, Rubin, Libby y la actual camada de sionistas en el Pentágono se vieran obligados a dimitir ello sólo supondrÃa un revés pasajero. Las organizaciones polÃticas sionistas se mantienen intactas, conservan su aplastante influencia en el Congreso y tienen la promesa de los dos principales candidatos a la Presidencia de que “ La causa de Israel es la causa de Estados Unidosâ€? (Bush y Kerry). El gigante sionista ha dado una vuelta de tuerca al asegurar sanciones contra Siria y pedir el bombardeo de las supuestas instalaciones nucleares de Irán. Si no se pueden encontrar amenazas reales para Estados Unidos es probable que la nueva cosecha de sionistas en el poder cocine otro “pretexto consensuadoâ€?. Holbrooke y Sandy Berger pueden aconsejar a EE.UU. en guerras multilaterales de agresión.
Mientras tanto, los que todavÃa niegan el poder del sionismo en la polÃtica exterior estadounidense, sólo tienen que leer los informes de la conferencia de AIPAC celebrada en Washington en mayo de 2004. En un momento en el que Israel asesinaba niños en las calles de Rafah y destruÃa centenares de casas ante los aterrorizados ojos del mundo civilizado; mientras un indignado Consejo de Seguridad al fin se ponÃa firme y condenaba unánimemente a Israel, los lÃderes del Congreso estadounidense y los dos candidatos a la Presidencia prometÃan apoyo incondicional a Israel, entre los aplausos sanguinarios de agentes de bolsa, dentistas, médicos y abogados – la crema de la crema de la sociedad judÃa estadounidense. “La Causa de Israel es la Causa de Estados Unidosâ€? se oÃa de la boca de los dos candidatos mientras los bulldozers de Israel arrasaban casas y los francotiradores disparaban a niñitas cuando iban a comprar caramelos. Da la impresión de que Sharon ha querido demostrar el poder de los sionistas en EE.UU. al planear que la vil destrucción de Rafah coincidiera con la convención de AIPAC y con la asquerosa imagen de los débiles polÃticos estadounidenses apoyando los crÃmenes contra la humanidad que se estaban cometiendo. Ni una sóla voz se ha elevado para protestar aunque fuera débilmente. Quienes afirman que los sionistas no son más que uno entre los muchos influyentes lobbies, tienen que dar explicaciones sobre el apoyo incondicional que los más poderosos polÃticos de Estados Unidos prestan al genocidio que lleva a cabo Israel con el pueblo palestino.
Resulta casi un placer morboso contemplar a Sharon untar con la mierda y la sangre derramada en Rafah las serviles caras de los polÃticos estadounidenses, que unos y otros se lo merecen. Pero para quienes somos partidarios de una polÃtica exterior anti-imperialista, constituye uno de los más humillantes momentos de la historia de los Estados Unidos. Algo que no leeremos en las denuncias de Hersh ni en los eruditos tratados sionistas que defienden guerras sin fin.
Notas
(*) Seymour Hersh, Torture at Abu Ghraib: American soldiers brutalized Iraqis. How far does responsibility go? (Torturas en Abu Ghraib: soldados estadounidenses tratan como animales a los iraquÃes. ¿Hasta dónde llegan las responsabilidades?) , New Yorker, 10 de mayo de 2004. The Gray Zone: How a secret Pentagon program came to Abu Ghraib ( La zona oscura: de cómo un Programa secreto del Pentágono se aplicó en Abu Ghraib, New Yorker, 25 de mayo de 2004; Mixed Messages: Why the government didn’t know what it knew (Posturas duales: ¿Por qué el gobierno no supo lo que se sabÃa?), New Yorker, 3 de junio de 2004).
1 The American Israel Public Affairs Commitee: Grupo de presión pro-israelà de gran influencia en EE.UU.
2 Periódico pro-israelà de gran influencia en los medios judÃos estadounidenses. Creada en 1897, originalmente se publicaba en yiddish
3 Organización creada en 1913 para combatir el antisemitismo. Funciona como grupo de presión sionista.
4 The American Jewish Commitee. Creado en 1906, defiende los intereses de Israel y las comunidades judÃas de todo el mundo.
5 En el original goyim, que en hebreo designa a los no judÃos o gentiles. |
Mira també:
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=2849
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Seymour Hersh i l'oblidada connexió sionista-israeliana. (James Petras)[Català /Castellano]
|
|
per nazi-sionistas |
04 ago 2004
|
¡Lo que han aprendido de sus verdugos los nazis!...En vez de sacar como consecuencia tras el Holocausto,que aquello no debería repetirse nunca más...sacaron la lección contraria :"Vamos a imitar a nuestros verdugos,a ser los más fuertes y a aplastar a los débiles(al fin y al cabo son sub-humanos de otra raza"
¡Que triste que hayan convertido su sufrimiento de antaño en una crueldad imitada y sin límites !
Quizá en el fondo admiraban la fuerza,el poder y la superioridad aberrante de sus torturadores y por eso les imitan?
Pues pueden tener un final tan catástrófico como ellos :Sharon y los suyos ante un Tribunal Penal Internacional,
¡¡Recordad NüREMBERG ! |
|
|
