¿Insurrecciones o revoluciones? El papel del instrumento político

Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494


Notícies :: altres temes
¿Insurrecciones o revoluciones? El papel del instrumento político
per comuniska	03 ago 2004

¿Insurrecciones o revoluciones? El papel del instrumento político Marta Harnecker Rebelión 1. Los recientes levantamientos populares que han sacudido a Argentina y a Bolivia ?y, en general, la historia de los múltiples estallidos sociales que se han producido en América latina y el mundo ?, han demostrado fehacientemente que no basta la iniciativa creadora de las masas para lograr la victoria sobre el régimen imperante. 2. Masas urbanas y campesinas empobrecidas se han sublevado y sin una conducción definida se han tomado carreteras, pueblos, barrios, han asaltado centros de abastecimiento, han logrado tomar parlamentos, pero, a pesar de haber logrado la movilización de cientos de miles de personas, ni su masividad ni su combatividad permitieron pasar de la insurrección popular a la revolución. Han logrado derribar presidentes, pero no han sido capaces de conquistar el poder para iniciar un proceso de transformaciones sociales profundas. 3. La historia de las revoluciones triunfantes, por el contrario, ratifica en forma porfiada lo que se puede lograr cuando existe un instrumento político capaz, en primer lugar, de levantar un programa alternativo de carácter nacional que permita canalizar la lucha de los diversos actores sociales hacia un objetivo común; que ayude a articularlos entre sí y que sea capaz de promover la elaboración de los pasos a seguir de acuerdo a un análisis de la correlación de fuerzas existente. Sólo así se podrán lanzar las acciones en el momento y el lugar más oportuno, buscando siempre el eslabón más débil de la cadena enemiga. 4. Esa instancia política es como el pistón que comprime al vapor de una locomotora en el momento decisivo y permite que éste no sea desperdiciado y se convierta en fuerza impulsora. 5. Para que la acción política sea eficaz, para que las actividades de protesta, de resistencia y de lucha logren cambiar realmente las cosas, para que las insurrecciones desemboquen en revoluciones, se requiere una instancia política que ayude a superar la dispersión y atomización del pueblo explotado y oprimido creando espacios de encuentro para aquellos que tienen diferencias pero luchan contra un enemigo común; que sea capaz de potenciar las luchas existentes y promover otras orientando las acciones en base a un análisis de la totalidad de la dinámica política; que sirva de instrumento articulador de las múltiples expresiones de resistencia y de lucha. 6. Reconocemos que el terreno no es fértil para escuchar estas ideas. Hay muchos que no aceptan siquiera discutirlas. Y adoptan esta actitud porque las asocian a las prácticas políticas antidemocráticas, autoritarias, burocráticas, manipuladoras que han caracterizado a muchos partidos de izquierda. 7. Yo creo que es fundamental superar este bloqueo subjetivo y entender que cuando hablo de un instrumento político, no se trata de cualquier instrumento político, se trata de un instrumento político adecuado a los nuevos tiempos; un instrumento que tenemos que construir entre todos. 8. Pero para crear o remodelar el nuevo instrumento político hay que cambiar primero la cultura política de la izquierda y su visión de la política. Esta no puede reducirse a las disputas políticas institucionales por el control del parlamento, de los gobiernos locales; por ganar un proyecto de ley o unas elecciones. En esta forma de concebir la política, los sectores populares y sus luchas son los grandes ignorados. La política tampoco puede limitarse al arte de lo posible. 9. Para la izquierda la política debe ser el arte de hacer posible lo imposible. Y no se trata de una declaración voluntarista. Se trata de entender la política como el arte de construir fuerza social y política capaz de cambiar la correlación de fuerzas a favor del movimiento popular de tal modo de poder hacer posible en el futuro lo que hoy aparece como imposible. 10. Hay que pensar la política como el arte de construir fuerzas. Hay que superar el antiguo y arraigado error de pretender construir fuerza política sin construir fuerza social. 12. Por desgracia, entre nuestros militantes hay todavía mucha verborrea revolucionaria; mucho radicalismo en los pronunciamientos. Estoy convencida de que la única forma de poder radicalizar las cosas es mediante la construcción de fuerzas. A los que se llenan la boca de exigencias de radicalización hay que preguntarles: ¿qué están haciendo ustedes por construir la fuerza social y política que permita hacer avanzar el proceso? 13. Pero esta construcción de fuerzas no se produce espontáneamente, espontáneamente sólo se producen los estallidos sociales. Requiere de un sujeto constructor. 14. Y yo imagino este instrumento político como una organización capaz de levantar un proyecto nacional que permita aglutinar y sirva de brújula a todos los sectores que se oponen al neoliberalismo. Como una instancia volcada hacia la sociedad, que respete la autonomía de los movimientos sociales y renuncie a manipularlos, y cuyos militantes y dirigentes sean verdaderos pedagogos populares, capaces de potenciar toda la sabiduría que existe en el pueblo -tanto la que proviene de sus tradiciones culturales y de lucha, como la que adquiere en su diario bregar por la subsistencia- a través de la fusión de estos conocimientos con los más globales que la organización política pueda aportar. Como una instancia orientadora y articuladora al servicio de los movimientos sociales.
This work is in the public domain

Comentaris

Re: ¿Insurrecciones o revoluciones? El papel del instrumento político
per pz	03 ago 2004
la política es el problema, no la solución el "pueblo" no necesita ser representado por ninguna "instancia" ni "orientadora" ni "articuladora" gracias de todos modos salud

Rebelión = Hoja Parroquial Quintacolumnista
per Jm	03 ago 2004
Ya era hora de que empcemos a descubrirlos y desenmascararlos: ahora piden la "instancia orientadora y articuladora al servicio de los movimientos sociales".... al poco vendrán a proponer la "doctrina social de la Iglesia"... y el principio de jerarquía...luego el sometimiento al "moisés de turno" y la vuelta a la misma esclavitud de los siglos oscuros. Señores quintacolumnistas dogmáticos, la instancia directiva de los movimientos sociales son los procesos asamblearios y no ninguna "vanguardia" ....

Re: ¿Insurrecciones o revoluciones? El papel del instrumento político
per Josep RG	03 ago 2004
JM: no crec que el article critiqui en cap moment el assamblearisme, ni que parli de la doctrina esclesiàstica. L'article parteix d'una realitat: la multitut (tal com diu Negri) no ha servit per ser subjecte revolucionari en cap país on s'han donat casos, sino que ha sigut el instrument perque el reformisme socialdemocràta arribi al poder (Argentina, Bolívia, i fins i tot l'Estat Espanyol), perque els socialdemocràtes, a diferència dels revolucionaris, saben aprofitar el descontentament social per arribar al poder i calmar la situació per estabilitzar-la i aixi poder acomadar-se durant molt anys (amb quina rapidessa Zapatero va retirar les tropes!). Això és una realitat, la "multitut" només serveix per induïr canvis parcials. Marta Harnecker parla d'una organització que serveixi per orientar al moviment social cap a un procés de canvi en profunditat de la nostra societat, i això és una mancança forta en la nostra realitat. A l'estat espanyol el moviment anti-guerra perd força quan es retiren les tropes, potser calia una organització forta dins del moviment que orientès a la resta de participants socials cap a una solució antimilitarista. Llavors el sentiment contra la guerra de Irak de la població s'haguès convertit en un sentiment contra tots els exèrcits. De lo que no parla Marta Harnecker és de com ha de ser aquesta organització, i sembla ser que això es lo que et preocupa Jm. No ha de seguir cap dogma ni jerarquia, i s'ha de regir pel procès assambleari, el més democràtic i participatiu que coneixem fins ara. Potser cal recordar que el moviment social que nosaltres coneixem (i parlo del cas que conec, Barcelona) no es del tot democràtic i participatiu. O no va ser una "avantguarda" (com tu dius) qui va decidir convocar una manifestació el 13-M per canviar el resultat de les eleccions al endemà? Només una "èlit" (que consti el entrecomillat) que té accès a les noves tecnologies es va assabentar de la convocatòria, i no va ser fins que Rajoy va sortir a la tele dient que eren il·legals quan les protestes van ser massives i es van portar a altes ciutats de l'estat a més de Madrid i Barcelona (úniques ciutats on les concentracions eren convocades). Una "avantguarda", molt saviament per cert, va decidir portar a terme la protesta, i va poder fer-ho perque té a les seves mans un gran poder mediàtic alternatiu: Internet i la telefonia mòvil. Algú li extranya que es parli de cobrar un tanto per cada mail enviat? L'actual moviment social no és del tot democràtic, o no ho és tant com és voldria. S'ha d'entendre l'actual descrèdit per les organitzacions polítiques revolucionàries, però una organització amb forta presència a tots els sector socials (fàbriques, escoles, universitats, etc.) es molt necessària per contruir el "altre món possible"

Re: ¿Insurrecciones o revoluciones? El papel del instrumento político
per pz	03 ago 2004
la cuestión es: ¿por qué UNA organización?

Re: ¿Insurrecciones o revoluciones? El papel del instrumento político
per Lo gaiter	03 ago 2004
Quan la gent surt al carrer no estan disposats a aconseguir el que diuen voler. Els casos argentins i bolivians els desconec i per tant considero molt superficialment que s'han fet coses però no s'ha acabat de donar el pas que molts anticapitalistes esperaven, les coses continuen més o menys igual i a base de delegar en els polítics aquests s'han reapropiat d'un poder que se'ls hi anava de les mans, una altra cosa és el capitalisme que en cap moment ha vist perillar el seu veritable poder, el mateix poder que defensen els polítics del sistema. Indiscutible poder pel més "radical" dels polítics actuals. Quan deia que la gent quan surt al carrer no està disposada a aconseguir el que diuen voler, parlo des d'una òptica europea, catalana o com li volgueu dir, la que he viscut. Surten milers de persones a reclamar una altre europa, a dir no a l'europa del capital a demostrar la seva disconformitat, però saben de sobra que no estan disposats a fer res per canviar aquests estat de coses, que inclús arribarà un referendum europeu i molts d'aquells manifestants (mig milió deien) votaran a favor, tot i ser una constitució creada a Niça pels mateixos que denigraven llavors. Quan la gent surt per aturar la guerra d'Irak en milions de persones a tot un estat, estan fent un acte simbòlic per quedar-se tranquils amb la seva consciència, per manifestar la seva oposició, i potser en alguns casos creient que els governs escoltaran i pararan. Quan s'ha demostrat que milions de persones no són capaços d'aturar una guerra, una constitució capitalista, els atemptats de qui sigui, s'hauria de replantejar el concepte de les manifestacions i començar a pensar d'una forma molt més pràctica, radical i imaginativa. Això per mi no vol dir una organització avantguardista que dirigeixi la revolució, que ens digui per on anar i que hem de fer, significa simplement que la gent cregui el que diu quan surt al carrer i s'intenti plantejar l'assoliment del que diu. Si volem aturar una guerra anem més enllà d'un passeig per demostrar-nos que bé que sabem caminar tots junts. Calen accions molt més contundents i realment plantejar-li amb imaginació un pols al poder, no calen liders, el que cal és que ens creiem el que diem i ho intentem dur a la pràctica. No parlo tampoc necessàriament d'accions violentes (que no em semblen malament en segons quins casos), crec que trencant un escaparat tampoc canviem res, simplement explicitem una ràbia, però hem de donar un pas endavant i conscienciar-nos de com podem fer per asolir el que diem. Com aturem una guerra? Potser si molta gent conscienciada okupes el parlament (a fora i a dins) fins que no s'aturessin els bombardejos, la resposta política seria diferent. És un exemple txorra, però cal anar més enllà de la mani puntual i multitudinària i segurament en aquestes accions hi hauria molta gent disposada a emprendre-les. L'autocensura dels "organitzadors" de moltes manis coarta moltes possibilitats de resposta que no tenen perque ser violentes i poden aconseguir més profunditat en les demandes. Però inclús les manis més "radicalitzades" estan entrant en una aceptació de l'statu-quo oficial (permissos, recorregut, serveis d'ordre coercitius...). també val a dir que en alguns casos és necessari per la resposta que es vol donar, però en manis més multitudinàries on la ràbia hauria d'estar present molts hem d'escollir entre passejar-nos o rebentar-ho tot, i crec que hi ha camins intermitjos que ni tansols valorem. PD: Com a anècdota a una manifestació contra els tancaments que es va fer al meu poble, tots dient "no al tancament", "obrero despedido patron colgado" (encara no he vist cap patró penjat), i després estaven negociant amb l'empresa quants dies els pageven per any treballat. Apart de la manipulació de certes organitzacions, hi ha l'autoengany de molts manifestants o senzillament el fet de no creure's ni ells mateixos el lema pel que es manifesten. Ho sento per la txapa. Salut i Revolució.

Re: ¿Insurrecciones o revoluciones? El papel del instrumento político
per Luis	04 ago 2004
Informacion relacionada: http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/109467/index.php