Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
Canvis a nivell d´Estat i a Europa, com l´Esquerra Independentista hi hem de fer front
31 jul 2004
Canvis a nivell d´Estat i a Europa, com l´Esquerra Independentista hi hem de fer front.
1. Canvi de govern a lâestat espanyol: nova cara amable per a lâopressió nacional i lâexplotació capitalista de sempre.
2. Eleccions europees: deslegitimació dâun projecte imposat
3. Reforcem la Unitat Popular

_____________________________________________

1. Canvi de govern a lâestat espanyol: nova cara amable per a lâopressió nacional i lâexplotació capitalista de sempre.

Amb 183 vots favorables, el 16 dâabril passat va ser investit president del govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero. Per a ser escollit, a més dels 164 vots del PSOE, Zapatero havia de rebre suports dâaltres formacions. Una de les que va fer-li confiança, en paraules textuals de Joan Puigcercós, va ser ERC. En el discurs fet per Puigcercós, el portaveu del grup dâERC al Congrés espanyol va realitzar una aferrissada defensa del suposat caràcter democràtic i progressista i de la pretesa diferència qualitativa en les formes i contingut del PSOE respecte al PP.
Puigcercós, artífex del tripartit a la CAC, ha fet del PSOE, novament, lâaposta dâERC per tal dâaconseguir els seus objectius. Sense deixar de mantenir un to i un discurs formalment independentista, fins i tot força reivindicatiu, el diputat a les Corts espanyoles va entrar, amb el seu suport final al candidat del PSOE, de ple en un nou projecte regeneracionista i reformista per a lâestat espanyol, en continuació amb el que ja anteriorment Cambó i Pujol han reclamat.
Un cop més, exemplificat molt gràficament amb la visita de Carod al rei espanyol en les consultes prèvies a la investidura, els fets i no les paraules marquen el caràcter rupturista dels partits. ERC, amb tota seguretat, no es pot considerar dins dâaquests.


La investidura de Rodríguez Zapatero va comptar, a més dels seus diputats âdes del PSOE, amb el suport dâERC, CC (Coalición Canaria), CHA (Chunta Aragonesista) i Esquerra Verda (IU i ICV), lâabstenció de CiU, PNB i Nafarroa Bai, i el vot en contra dels 148 diputats del PP.
Els resultats de les darreres eleccions estatals espanyoles han suposat, doncs, la constitució dâun nou govern a lâestat designat íntegrament pel PSOE. Els 164 diputats al Congrés espanyol, per bé que per sota de la majoria absoluta (176 diputats), han permès al PSOE conformar un govern monocolor, gràcies als suports rebuts.

El PSOE ha deixat clar des de fa anys que del PP sols el diferencien les formes. Tant PP com PSOE són, des de la seva gènesi, dreta espanyolista igual, tal i com mana el seu caràcter de classe. El PSOE és tant estat com ho és el PP, i té el mateix paper en la defensa dâaquest marc simbòlico-material dâacumulació.
Bona part de la progressia ben-pensant dels Països Catalans, malgrat tot, ha elogiat i ha fet seu el discurs que diu que el suposat nou talant del govern encapçalat per Rodríguez Zapatero marca una diferència qualitativa inqüestionable amb lâanterior govern espanyol.
El PSOE ha fet una notòria i concient campanya des dâaleshores per tal de remarcar i publicitar gestos que contribuïssin a confondre i crear aquesta opinió general de ser un projecte diferent al del PP. La recent aprovació de la Llei Integral de Defensa de les Dones Maltractades, la retirada de les tropes espanyoles de lâIrak, els canvis anunciats en el âPHNâ? espanyol... han estat actuacions curt-terministes (per bé que importants, però que en el futur es poden aturar i fer enrera) encaminades a, dâuna banda, guanyar suports de cara a les eleccions europees, i de lâaltra, a aprofundir i afermar el discurs ideològic que dóna per bo el bi-partidisme espanyol entre PP i PSOE.
Aquest partit i el seu govern mostraran la seva la seva autèntica cara durant els tres anys llargs sense eleccions que queden per a la circumscripció de lâestat, fins a les properes eleccions municipals de 2007. La seva línia dâactuació traspunta ja en fets com la posició contrària a una resolució en base al dret dâAutodeterminació respecte a lâocupació del Sàhara Occidental, el seu recent anunci en plena celebració dels 125 anys del PSOE de que el seu lloc en política internacional era, malgrat tot, al costat dels EUA, els seus avisos de que és fonamental la âllibertat dâempresaâ? per a lâeconomia espanyola, la recent aprovació dâenviament de tropes a lâAfganistan o, molt notablement, en la continuació del pacte sagrat (perque saben que sâhi juguen la unitat de lâestat) amb el PP per tal mantenir la il.legalització sobre lâEsquerra Abertzale basca, impedint la concurrència de la candidatura HZ a les eleccions europees.
Com el sociòleg basc Justo de la Cueva recentment recordava: âningú amb una mínima memòria pot esperar res de bo de la mal anomenada âesquerra espanyolaâ? (en realitat, ex-esquerra espanyola) del PSOE i PCE (IU), i de CCOO i UGT. Els ferotges Pactes de la Moncloa el 1977 van carregar la crisi econòmica sobre la classe obrera i la no menys ferotge política econòmica pro-capitalista dels Governs PSOE de Felipe González van implantar la precarietat de la contractació temporal abolint la indemnització per acomiadament i el principi guanyat amb sang obrera de âsou igual per a igual treballâ?. També van realitzar una ferotge destrucció dâindústries amb la disfressa de la reconversióâ?. Aquesta és la situació en que ens trobem i hem de combatre.

Malgrat totes aquestes evidències, el discurs dâERC continua esperant del PSOE descentralització, treure lâestat del tutelatge dels EUA en política internacional, que sâapliquin unes mínimes polítiques redistributives en matèria social i una major participació fiscal de la CAC sobre impostos. En poques paraules, una nova versió del que âel Principat es pugui sentir còmode a Espanyaâ?. El seu projecte no va més enllà de voler reformar lâestatut del Principat i la Constitució Espanyola, establir un marc de col.laboració suposadament més avançat amb lâestat i millorar el finançament de la CAC. Obertament, Esquerra aspira a una política, no dâenfrontament, ruptura i dignitat nacional, dâacumulació de forces en el si de les classes populars per a conformar una massa crítica revolucionària, ans de consecució de petits guanys per a âanar avançantâ?, del tot mancats de qualsevol mena dâestratègia, tal i com CiU ha reclamat durant tots aquests anys. Tot això, és clar, sols a través del treball en les institucions regionals que lâestat espanyol ens permet de tenir (i patir).
Ãs cert que aquesta tàctica va acompanyada dâuna retòrica diferent a la utilitzada per CiU fins ara, però també CiU, salvant les diferències ideològiques ja de partida amb ERC, tenia un discurs diferent en els primers temps. Els mitjans utilitzats per ERC i CiU són els mateixos (la democràcia burgesa). Per això, sense dotar-se dâun suport popular que vigili constantment lââ?èlitâ? política que treballa a les institucions, el suposat projecte independentista (perque hi ha sectors importants de les bases del partit que treballen sincerament en aquest sentit) dâERC està condemnat a fracassar, integrant-se en el joc del sistema de partits del marc jurídico-polític espanyol.

Lâactuació del PSOE, autèntic gestor del govern regional principatí, està comportant i comportarà més encara en el futur lâaplicació de polítiques liberals i espanyolistes, així com fer girar encara més el panorama polític principatí al voltant del marc estatal. Ãbviament, en matèria econòmica i social, les polítiques del PSOE, com ja es pot veure a hores dâara, no diferiran de les del bi-partit CiU-PP en pràcticament res. Ni en lâaspecte depredador amb el medi (com sâha pogut veure amb Bracons i estan intentant amb el 4t. Cinturó), ni en lâaplicació de polítiques redistributives.
Els socis del PSOE al govern principatí, ICV i ERC resten del tot incapaços i impotents per a canviar les polítiques del partit de Maragall. Mentre acumulen càrrecs i presència mediàtica, paguen deutes i cobren de comissions i per representació electoral, no pensen en arriscar el patrimoni que acumulen fent realment de contrapès al PSOE. Mentrestant, els sectors més âacomodatsâ? dâaquests partits van guanyant posicions per a evitar que res dâaixò canvïi.

Aquest panorama ha comportat ja una important devallada en les mobilitzacions, que cal revifar, per efecte de la propaganda, en gran mesura, del suposat âcanviâ? en la línia de govern, tant a nivell estatal com al Principat.
En aquest context, doncs, la Unitat Popular Catalana és, de fet, lâúnic projecte alternatiu i antagonista amb la neo-Reforma que seâns planteja, és lâúnic projecte de llarg abast que pot agrupar àmplies capes populars per a trencar amb lâordre actual, superar els marcs jurídico-polítics francès, espanyol i de la UE, evitant caure en reformulacions que no vagin més enllà de reformes descafeinades dâEstatuts dâautonomia.
El discurs, per si sol, de cap projecte polític no és cap garantia que el blindi davant de possibles degeneracions ideològiques. Ãs lâarrelament popular, la discussió i debat constants, una pràxis diària i compromesa i uns forts fonaments tèorics el que permeten que un projecte dâesquerres i rupturista no degeneri per la compra de les âèlitsâ? a base de privilegis parlamentaris o bé per cants de sirena i falses dreceres dirigides a unes bases que no són més que meres comparses en lâactivitat dels partits.


ELS PROCESSOS DE NEO-REFORMA: ELS ESTATUTS DEL PRINCIPAT I EL PAÃ?S VALENCIÃ, I LA POSSIBLE REFORMA DE LA CONSTITUCIÃ ESPANYOLA

En la conjuntura actual, també ens veiem com a poble immersos en discussions de perilloses conseqüències com la reforma dels estatuts, del País Valencià i, sobretot, del Principat. Aquestes reformes, en cas de dur-se a terme, cal que siguin denunciades com el que són, unes maniobres extremadament perjudicials per als Països Catalans que poden aparcar el debat sobre la Construcció Nacional i la Independència dels Països Catalans per molt de temps. Poden suposar tancar les portes a reivindicacions i elements cabdals nacionalment, com són la unitat territorial dels Països Catalans (superació de la divisió en autonomies) o el reconeixement del dret dâAutodeterminació, alhora que poden suposar un efecte psicològic molt negatiu en les masses populars catalanes, mitjançant la ja coneguda eufòria propagandística de les administracions autonòmiques, frenant en el futur reivindicacions nacionals que ni molt menys estaran resoltes.

El 25 dâabril dâenguany al País Valencià, de la mà dâACPV, en aquest sentit ha representat una nova aposta per reformes estatutàries, un nou gest impotent i una nova renúncia a bastir un projecte rupturista i de masses. Cal que entitats socio-polítiques com ACPV deixin de tenir por a superar el discurs dels estatuts i prescindir del PSOE i la resta de partits burgesos per a començar a conformar un projecte propi per a les classes populars catalanes en base a uns mínims plantejaments democràtics i nacionals.
Cal preguntar-se on està portant tota lâescenificació dâaparent projecte de construcció nacional que hi ha darrera de lâactuació dâACPV (grans manifestacions amb projecció electoralista, una xarxa de Casals Jaume I que, exceptuant dignes excepcions, estan suposant una mera il.lusió de casals autònoms i arrelats popularment...). A la pràctica la Xarxa de Casals Jaume I sols està resultant ser el lloc dâentreteniment dels i les sòcies de lâentitat enlloc de punts de debat i treball local i en xarxa, socio-polític, vers un projecte de construcció nacional. Aquest projecte, amb lâaposta Horitzó 2007 com a component més emblemàtic, té com a âgranâ? fita afavorir que el PSPV-PSOE guanyi la Generalitat Valenciana. Quan convingui, doncs, tota la base social dâACPV serà desactivada en funció de lâobjectiu darrer, com ja ha ocorregut en el passat.

CONJUNTURA SOCIO-ECONÃMICA:

Enmig del context econòmic mundial recessiu, amb la retirada de gran part dels fons de cohesió de la UE destinats a lâestat espanyol, que han suposat lâ1â12% del PIB per a lâestat espanyol el 2002 i el fenomen de les malanomenades deslocalitzacions, sâobre un període dâoberta crisi (sobretot per a les classes populars) per a lâeconomia catalana en el territori sota administració espanyola. Davant dâaquest panorama, es fa urgent dâarticular organismes i propostes en clau de Països Catalans que permetin de proposar alternatives tant immediates (com lâautogestió de fàbriques en procés de tancament) com de llarg abast, així com organitzar mobilitzacions contundents de denúncia.

Tal i com sâha destacat des de la Xarxa Contra els Tancaments i la Precarietat, el 2003, només en acomiadaments col.lectius, sâha deixat sense feina al Principat a 10.712 persones, un 24% més que el 2002. Per al 2004, les previsions són molt més pessimistes. Per tercer trimestre consecutiu sâha produït un creixement de la desocupació als Països Catalans. La creació de llocs de treball no compensa (ni a lâestiu, amb la gran demanada de feines estacionals que hi ha) la destrucció de llocs que la fuga dâempreses i la temporalitat contractual està comportant.
Les xifres oficials en desocupació per al Principat, el País Valencià i les Balears i Pitiuses parlen de 305.800, 197.300 i 54.400 desocupats -des, respectivament (Font: Món Empresarial, maig 2004). Amb un total de 557.500 desocupats âdes per a aquestes zones dels Països Catalans, ens trobem molt lluny de les âplenes ocupacionsâ? que el discurs neoliberal promet dins el sistema capitalista. Cal tenir present que les xifres oficials amaguen molta desocupació no comptabilitzada, així com ocupació de pèssima qualitat o treball submergit, que no compta a efectes estadístics pràctics. Aquesta cara, la de les empreses difuses, de la temporalitat, de les feines submergides i lâatur de llarga durada és lâautèntica cara del sistema, amagada darrera de la propaganda i el consumisme barat i carregat de valors burgesos que es difonen de forma permanent.

Mentre que a països com la Xina tenen un 9% creixement econòmic anual i les empreses traslladen plantes de producció cap allà, als Països Catalans cada cop es produeix una major dissociació social entre els que posseeixen els mitjans de producció i les persones que han de viure fent feinetes sense cobertura ni contracte, visquent de lâajut social (cada cop més magre) o bé fent més dâuna feina per tal de mantenir el nivell (ja de per si prou baix) de vida.

Lâeconomia catalana ha canviat espectacularment els darrers anys. Poc tenen a veure els actuals sectors capdavanters en lâeconomia catalana amb els que fins fa poc més de vint anys eren els principals generadors de PIB. Si fins fa dues dècades la manofactura (amb el textil com a principal exponent), agricultura i automòbil eren els sectors més importants en aquest sentit, actualment només el sector automobilístic manté la seva importància en el conjunt de lâeconomia catalana, juntament amb nous sectors com la indústria química, el sector turístic i lâimmobiliari, molt més dependents de transnacionals (químic), o conjunturals (com lâimmobiliari). El resultat és una economia molt més dependent dâempreses estrangeres i depredadora amb el medi, que alhora està més enfocada vers les acumulacions financeres, que no generen riquesa real, aspectes que en qualsevol cas suposen el debilitament de sectors estratègics claus en la perspectiva dâuns Països Catalans independents.
Aquests canvis haguts en els darrers anys ens mostren la capacitat del Capital de condicionar i emmotllar les economies nacionals i quin és actualment el paper reservat per la divisió internacional del Treball per als Països Catalans.

Mentre que les Caixes han experimentat en el darrer any un creixement de lâactiu anual de 3-5% com a mínim (superior en les caixes de menor mida), el poder adquisistiu de les classes populars no para de retrocedir. Aquest creixement ha estat, principalment, a causa del sector creditici i, més darrerament, el negoci del finançament de segones residències. Els Països Catalans no són cap excepció, doncs, al fenòmen de creixent domini del capital financer a nivell mundial. Caldrà veure en perspectiva a mig i llarg termini fins a quin punt el domini dâaquesta fracció, la financera, més genuïnament expansionista, depredadora i imperialista, és real per sobre de la fracció industrial.
Enmig dâaquest panorama, dâuna banda, de creixement continuat del benefici financer vinculat al negoci immobiliari i, de lâaltra, dâempitjorament de les condicions de vida de les classes populars, sâha sabut recentment que lâincrement del preu de lâhabitatge als Països Catalans en un any ha estat del 19% (vegeu informe sobre habitatge a www.endavant.org).

A nivell de la Unió Europea, el 3 de juliol es va saber que el govern dâAlemanya, lâeconomia capdavantera i més important de la UE, ha aprovat unes serioses reformes de lâEstat del benestar que entraran en vigor lâ1 de gener de 2005. Malgrat el ja prou magre sistema de protecció social alemany, com en la majoria dâestats europeus que es troben en procés de desarticulació dâaquest conjunt de mesures de protecció social, les mesures aprovades suposaran lâobligatorietat dâacceptar feines de menor qualificació i haver de desplaçar-se grans distàncies sota risc de perdre en cas de no acceptar-se, importants quanties en la prestació dâatur.
Tots els estats europeus estan duent a terme actualment mesures encaminades a reduir les despeses sota el discurs neo-liberal dâincrement de la taxa de guany a costa de reducció de despesa social. El cas alemany és especialment preocupant i significatiu pel paper político-econòmic central que juga en el si de la UE, que suposarà de ben segur marcar tendència en els futurs passos. Podem veure com en un context, doncs, de major precarització i desprotecció de les classes populars, sobretot dones, joves i població immigrada, com cada cop gaudeixen de majors beneficis els sectors econòmics lligats a lâacumulació financera.

Als Països Catalans els casos més extrems dâaquesta situació es poden veure en lâexplotació als camps de fruita de Ponent, en el sector de la construcció, donant lloc a protestes com la que sectors importants de la població immigrada han protagonitzat recentment (el tancament del 5 de juny a la Catedral de Barcelona i lâesglésia del Pi com un dels casos més difosos darrerament) en reclam per unes mínimes condicions salarials i de vida.

El projecte que hem de bastir ha de passar indefugiblement per incorporar a la lluita pel control popular de lâeconomia i de la distribució a la nova població immigrada i per unes noves formes de producció de béns en que es tendeixi a superar lâeconomia monetària i es produeixi de manera planificada segons les necessitats de la població i no orientat vers la consecució de cada cop majors quotes de benefici privat.


2. Eleccions europees: deslegitimació dâun projecte imposat

Els resultats dâaquestes eleccions europees han mostrat una gran indiferència, a cops transformada en desconfiança o fins i tot rebuig actiu, per part de la població europea envers el projecte del gran Capital europeu: la Unió Europea. Lâabstenció al conjunt de la UE sâha situat al voltant del 55%, assolint en diversos països més del 60% del cens, països entre els quals nâhi ha algun dels de nova incorporació.

La Unió Europea, aquest procés dâintegració polític, econòmic i cultural a nivell europeu, és, cada cop més, vista com un projecte aliè a les classes populars europees, quant no un projecte imposat i contrari als interessos dâaquestes.
Aquestes eleccions han confirmat la tendència que sâha anat gestant i accentuant en els darrers anys en que cada cop un major nombre de ciutadans âes europees ha optat per lâabstenció o el rebuig anti-sistema en el procés electoral per a escollir un Parlament tant allunyat de la població. Si el 1994 la participació a nivell de la Unió va ser del 56â8%, i el 1999 ja va arribar al 49â8%, ara el 2004 sâha situat en una xifra tant baixa com el 45â5%.

Aquestes eleccions, a nivell dâestat espanyol, dins dâun encara més accentuat context de bi-polarització PP-PSOE, han suposat la continuïtat del PSOE com a força més votada. Tanmateix, i per bé que el PP ha quedat com a segona força fruit de la inèrcia electoral respecte a les eleccions del 13 de març passat, sâha confirmat que el PP manté molts suports electorals i mecanismes dâinfluència política, i per tant possibilitats, per a continuar podent aspirar a mig termini a guanyar eleccions en aquest marc territorial.
Lâabstenció ha estat un fenomen que ha castigat totes les formacions i ha deixat en quotes molt menors que respecte a les estatals totes i cadascuna de les formacions. CiU, amb la pèrdua de mig milió de vots respecte a les anteriors europees, ha estat la formació més castigada.

Lâacumulació dâarbitarietats anti-democràtiques i lâescàs interès i la distància que hi ha entre la població i el Parlament de la UE sâapunten com una de les principals causes de lâabstenció. Aquesta percepció, cada cop més generalitzada, de moment no pot ser contrarestada per part dels representants polítics de la Burgesia, malgrat lâenorme maquinària productora dâideologia i alienació de la qual disposen els diferents estats de la UE. Els discursos de la âUE com la Història dâun èxitâ?, âla UE com a procés pacífic dâintegració natural dels pobles europeusâ?, âun gran espai de llibertat i benestarâ?... que la indústria político-mediàtica destil.la, es veuen en gran mesura, si més no de moment, inútils per a contrarestar la impressió negativa que la majoria de la població europea té de la UE. Cada cop és major la percepció popular, doncs, que la UE és un projecte anti-democràtic i que menarà a un greu retrocés en la protecció i el reconeixement dels drets socials.
La UE és, de fet, un procés de reordenació inter-burgès. Ãs la resposta del Capital per tal dâaconseguir dâincrementar la taxa de benefici, sota una triple actuació:

1) atacant i intentant reduir la resistència del Treball,
2) establint un referent monetari propi (lâEuro) que faci de contrapès al Dòlar, i
3) a través de lâexpansió vers el sud-oest europeu, primer, i lâest europeu, posteriorment.

La Constitució Europea és la plasmació jurídica dâaquest procés.

LA âCONSTITUCIÃ EUROPEAâ?: CULMINACIÃ DELS ATACS AL TREBALL

Lâelaboració de la Constitució Europea no ha estat un procés constituent pròpiament dit. No hi ha hagut un procés de debat per a poder-hi incorporar aportacions de tots els diferents agents socials i polítics existents, ans ha estat un text elaborat per una Convenció que ha redactat un text dâacord amb les necessitats de lâAlta burgesia europea. El resultat ha estat un text que es limita a reglamentar la repartició de poder al si de la Unió i patrocinar el procés dâintegració i reordenació econòmica europea. Tot plegat, establint els estats com a únics subjectes de dret a la UE.

A iniciativa de la Convenció presidida per Giscard dâEstaing, el juny de 2003 es va fer una proposta de text constituent al Consell Europeu. Era previst que el desembre de 2003, en reunió a Brussel.les sâarribés a un acord per a aprovar el text definitiu que més tard havien de ratificar els estats. Tanmateix, per la qüestió de la repartició de la quota de poder, lâEstat Espanyol i Polònia (dos grans aliats dels EUA, juntament amb la Gran Bretanya) van impedir-ho, vetant-ne lâaprovació.
Finalment, el juny dâenguany sâha arribat a un acord per a poder presentar als estats un text definitiu. Els diferents estats membres de la UE lâhauran de ratificar abans del 2006, període durant el qual serà vigent mentrestant lâultra-liberal Tractat de Niça. Posteriorment, abans del 2009, tots els estats de la UE hauran dâhaver dut a terme canvis en les respectives legislacions estatals per a adaptar-se a allò marcat per la Constitució Europea.

Aquest text, clarament, representa la consolidació, molt marcada ja amb el Tractat de Maastricht, dâun marc jurídico-polític fet a mida del projecte neoliberal de les burgesies dominants europees. A la Constitució Europea els estats passen a ser els únics subjectes de dret a la UE (art. I-9-2), assumint aquests de manera exclusiva totes les atribucions. Això suposa que els estats, a través del Consell Europeu (amb els ministres estatals corresponents), siguin els únics que defineixin el pressupost de la UE (amb total menyspreu pel ja de per si poc democràtic Parlament de la UE). Els estats també són els únics que intervenen en el disseny de la política de Defensa europea, així com també són els únics que tenen dret a ser representats a les institucions europees. Alhora, la doble nacionalitat sols és reconeguda per als estats (art. I-8-1), la qual cosa farà que haguem de constar com a ciutadans europeus i espanyols/francesos, però no com a catalans -es

Sota lâEsperit de Lisboa, es rebutgen i no es recullen els criteris mínims recollits pel Consell Econòmic i Social europeu, així com tampoc els de la revisió de 1991 de la Carta de Turí. La Carta tampoc no recull el dret a un Medi saludable i salubre, el dret a prestacions i drets socials ni el dret a una feina (que resta transformat en el dret a treballar).
Alhora, la Constitució Europea consagra la subordinació europea (amb totes les seves contradiccions i tensions internes) a nivell militar als EUA, a través de la coordinació amb la OTAN (establerta a lâart. I-40-2).

Mentre les formacions polítiques catalanes discuteixen sobre aspectes superficials dâaquesta Constitució (com la major o menor importància que el text sâacabi traduïnt o no al català...) el debat de fons clau, la manca de sobirania i la impossibilitat que els Països Catalans tinguin veu pròpia a les institucions de la UE, queda aparcada, deixant-nos com a poble en una greu situació, en una cruïlla històrica trascendental. Ãs dâesperar que a lâestat espanyol es convoqui un referèndum per a la ratificació de la Constitució Europea (on no cal dir que lâEsquerra Independentista demanarà un NO ben rotund), mentre que a lâestat francès seran sols les altes institucions legislatives les que sâencarregaran de donar-hi el vist-i-plau.
Cap discurs polític independentista no pot, actualment, defugir en les seves anàlisis les conseqüències que comportarà el marc-jurídico polític que aquests dies sâestà conformant a nivell europeu. LâEI ha dâintegrar lâanàlisi del projecte de la UE en la seva actuació diària i superar vells discurs centrats estríctament en el paper que realitzen els estats espanyol i francès.
Ãs clar que sense poder comptar amb un estat, els Països Catalans no podrem decidir ni tenir veu a la UE ni a cap altre organ o instància internacional. Malgrat, doncs, que la majoria dâestats actualment serveixen a les classes dominants, als Països Catalans hem dâavançar vers la constitució dâun bloc social que reclami un estat propi com a principal instrument de defensa dels interessos de la majoria i que ens representi internacionalment, que permeti que ens autogestionem els recursos propis i que sigui controlat estretament per les masses populars organitzades, que hauran de planificar lâautoextinció de lâestat des del mateix moment en que neixi.
Lâestat dels Països Catalans ha de ser lâinstrument fonamental per a preservar i reconstruir els elements destruïts o danyats per lâocupant, sobretot el complex lingüístico-cultural i el medi ambient, que posi lâeconomia al servei de les classes populars, defensant i establint les relacions que creguem més oportunes amb la resta del món.


3. Reforcem la Unitat Popular

LâEsquerra Independentista ha fet en els darrers anys avenços importants en la construcció de la Unitat Popular. Aquesta Unitat Popular que volem construir, encara embionària, aquesta unió dels col.lectius, organitzacions i persones dâesquerres, anti-feixistes, ecologistes i feministes, demòcrates i que treballen en clau de Països Catalans, però, ha dâavançar amb pas més ferm i decidit.
Cal que tots els Agents Polítics de lâEI (organitzacions nacionals i sectorials, col.lectius locals...) arribem a una entesa per tal de treballar plegats, construïnt un Espai Nacional per a la coordinació i lâactuació conjunta, de manera que lâEI pugui esedevenir lâautèntic motor i referent de la Unitat Popular Catalana.
Des dâEndavant (OSAN) fem una crida per a reprendre, doncs, el diàleg sincer i constructiu per a establir, en els propers mesos, un espai de treball de tots els agents polítics de lâEI, on es pugui posar unes bases sòlides per a lâentesa en base al treball pràctic i real com a pas previ per a poder fer passos qualitatius posteriors.

Des dâEndavant (OSAN) entenem que la construcció del Moviment que lâEsquerra Independentista ha dâafrontar, ja ho hem dit en diverses ocasions, és un camí que es planteja difícil i complicat. Ãs un camí que necessàriament suposarà molta feina i sacrificis ja que lâEI es troba avui dia amb grans mancances, tant fruit del passat recent, en que es va produir un trencament generacional, com fruit de lâinexistència dâespais de treball i coordinació comuns entre els diferents agents polítics.

UNITAT POPULAR: DE QUÃ PARLEM?

La Unitat Popular que hem de tirar endavant no la construirem sols des de lâEsquerra Independentista. Ãs un espai, un bloc social, polític, que ha dâagrupar totes aquelles persones, col.lectius i organitzacions que actualment treballen en una línia dâesquerres, de democràcia radical i de base, anti-patriarcal, anti-imperialista i anti-feixista per a construir uns nous Països Catalans. Agrupar tota aquesta massa social, donar-li entitat i capacitat dâincidència política demana temps de treball i esforç.
Per a poder arribar a construir aquesta Unitat Popular, si volem que sigui (que ho ha de ser) sòlida, el camí a fer és llarg, és molta la gent que cal que sâanimi a treballar i veure en aquest projecte lâespai referencial per a la seva activitat i lâinstrument de defensa dels seus interessos i els col.lectius. Tot just lâestem desenvolupant, de forma embriònària, i sols en algunes parts del país, de manera massa disconnexa.
Si el camí que hem de fer, doncs, és llarg, no sâhi valen draceres i hi ha pendents tasques ineludibles.

Els resultats obtinguts per la canidatura de les CUPs, amb sols 7.000 vots als Països Catalans, mostren que és precipitat de tirar endavant una projecte electoral dâaquesta embergadura si es pretén que sigui el referent político-electoral per a la gent que ha dâacabar conformant la Unitat Popular. Amb els resultats obtinguts, queda molt qüestionat que aquesta candidatura representi a un bloc social important del País.
Una plataforma electoral com aquesta no és la expressió visible de la Unitat Popular. No ho pot ser perque hi ha una feina prèvia a fer, ineludible, sense la qual no farem res més que bastir una aparença dâUnitat Popular i arriscar-nos a que molts sectors vegin amb recels la nostra actuació, precisament per lâencara important mancança de canals de comunicació i debat.
La construcció de la Unitat Popular ha de convèncer als sectors populars, als diversos Moviments Populars, locals, comarcals o Nacionals. No nâhi ha prou amb informar-los o amb suports puntuals. Cal que sâhi sumin i en formin part, ja que la Unitat Popular o és un projecte veritablement col.lectiu o no serà una autèntica Unitat Popular.

Des dâEndavant (OSAN) entenem que el camí per a construir la Unitat Popular passa, a nivell institucional, actualment, per la lluita municipal, pel treball de les CUPs a nivell local, amb perspectiva nacional, però bastint-se, primer i abans que res, com a referent dels col.lectius i moviments populars de cada localitat. Cal una àmplia base social i aquesta sols lâaconseguirem amb anys de treball diari denunciant els atacs que el Capital perpetra sobre les classes populars, des de la clausura de geriàtrics, la degradació del sistema i infraestructures educatives, lâofensiva patriarcal, fins a lâempitjorament de les condicions laborals o la depredació del medi.
Alhora, cal una decidida tasca dâexpansió de CUPs per tot el territori, en aquells llocs on fer-ho sigui realista, és a dir, hi hagi un treball previ i col.lectius que en puguin ser la base.

La lluita és lâúnic camí.

Endavant, Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Països Catalans
Juliol de 2004
Mira també:
http://www.endavant.org

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Canvis a nivell d´Estat i a Europa, com l´Esquerra Independentista hi hem de fer front
31 jul 2004
Està currat, sembla que si més no aquests s´aturen de tant en tant i analitzen les coses, per tal de continuar lluitant sobre coses tangibles.
L´analisi i la lluita, l´unic camí!
Sindicat Terrassa