|
|
|
|
|
Notícies :: mitjans i manipulació |
|
Els silencis còmplices de la Comissió d'Investigació Parlamentà ria del 11-M[Català /Castellano]
|
|
|
per L...)A |
28 jul 2004
|
|
|
Els silencis còmplices de la Comissió d'Investigació Parlamentà ria del 11-M
Angel Rekalde
Rebelión
El dia 11 de març es van cometre a Madrid dos gravÃsims atacs: l'atemptat dels trens, d'Al Qaeda, i la gran mentida del govern d'Aznar, que va calumniar a la societat basca i la va involucrar a consciència, amb voluntat criminal, en el primer episodi.
La “Comissió d'Investigació Parlamentà ria del 11-M�, es dedica aquests dies a esclarir el primer succés. Bé sabem quin és la comesa d'aquestes Comissions a l'ús: reconduir les crisis socials, imprevisibles en el seu desenvolupament, a dimensions controlades, institucionals, i sotmetre-les a tractament protocol·lari. El curiós és que ningú sembla tenir el menor interès a dilucidar el segon cas. Per quin el Govern d'Aznar va dirigir les seves acusacions al tema basc?
Que el llavors president Aznar va mentir deliberatament està a hores d'ara meridianament clar. Com publicava en la primera plana un destacat diari espanyol de referència, “L'informe policial del 11-M prova que les pistes mai van apuntar a ETAâ€?. Primera notÃcia de portada (El PaÃs. 1 de juliol de 2004). La mentida va anar d'escà ndol.
Però l'abast del fenomen en si és més complex. Per que li resultava rendible al Partit Popular embullar en un vesper com el d'Al Qaeda el laberint basc?
L'actual procediment de la Comissió Parlamentà ria es deté en la simple atribució de l'atemptat a ETA, com si el subterfugi no fos més lluny. Però després d'ETA el Govern espanyol apuntava els seus tirs al conflicte, a la societat basca en el seu conjunt. “Els han matat per ser espanyolsâ€?, va proclamar el president Aznar al convocar la seva manifestació en defensa de la Constitució. Són postulats polÃtics nets, que intentaven tocar la fibra del nacionalisme espanyol. Darrere de l'acusació a ETA s'apuntava al “nacionalisme bascâ€?, a les seves reivindicacions, a la “hidra separatistaâ€? (segons successius mitjans i escriptors), al Pla Ibarretxe... Amb això van involucrar a la societat basca en un terrible episodi en el qual no tenia art ni part. La precipitada intervenció del lehendakari Ibarretxe o la trà gica mort d´Angel Berrueta a Iruñea són dues expressions patètiques, lamentables, irrefutables, d'aquesta incriminació col·lectiva.
Per resumir un fenomen extens i complicat, exposat ja en el llibre publicat ad hoc (11-M. Tres dies que van enganyar al món), diguem que si davant l'incendi de Roma Nerón va culpar als cristians, Aznar va recórrer a una similar cortina de fum. Els bascos, els culpables de les pitjors atrocitats en l'imaginari espanyol. Deia l'escriptor Joseba Sarrionandia que els espanyols han fabricat un ninot del basc, un estereotip ajustat a la mesura del seu ideari, i li atonyinen tots els dies. Encara que poc tingui a veure amb nosaltres, serveix als espanyols per a unificar criteris i esperits patris.
Aznar va recórrer a la mentida que tenia més a mà . Una mentida que ve des de lluny, construïda durant anys, alimentada amb l'odi, la difamació i el verà dels mitjans de comunicació. Aquest és el quid del segon assumpte del 11-M, el qual passarà per la Comissió Parlamentà ria enmig d'un piadós silenci. Vegem alguna de les seves claus.
Aquests dies l'escriptor Javier MarÃas es queixa del desdenyat paper que va jugar el 11-M. Va escriure desbocat, enmig del tot val i amb el lema “a por ellosâ€?. “No los creà capaces de semejante irresponsabilidad criminaloideâ€?[1], diu ara referint-se als governants del Partit Popular. “Ningú espanyol es va molestar en cridar-me per a donar-me notÃcies extraoficialsâ€?, afegeix, justificant el qual patinés, que ho intoxiquessin, que ho utilitzessin per a enganyar, sobre el seu prestigi i el seu renom, al món sencer.
El mea culpa de MarÃas dóna una perspectiva –relativa- del que va anar el fenomen que van crear els polÃtics, amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació, periodistes i personalitats de tot l'espectre social. Javier MarÃas va compondre el seu article el dia 11 i ho va enviar A La Repubblica (Ità lia), al Frankfurter Allgemeine Zeitung alemany, al Nova York Estafis (EEUU), a El PaÃs (Espanya), i aquesta mateixa tarda va concedir una entrevista sobre el mateix tema a la BBC (Gran Bretanya).
“Excepte cures, ETA ha matat a tota classe de gent (...) Que al PaÃs Basc no existeixi cap opressió des de fa més de vint-i-cinc anys...â€?[2]. Tots els tòpics del tema basc. I ho va escriure, per exemple, quan es compleixen sis anys del tancament i segrest d´Egin, o mentre dura la presó d'Iñaki Uria. Quin periodisme és l'espanyol! Quin sentit de la veritat, de l'ètica professional, del dret a la informació en una societat democrà tica...!
Com es pot desbarrar d'aquesta manera, sense comprovar la versió que es divulga, i amb semblant tribuna internacional?
“És obvi que no pensava a ulls clucs que aquest partit i el seu Govern d'Aznar poguessin mentir il·limitadament. O callar la veritat o ocultar-la, o retardar-la, que en segons quins casos greus és exactament el mateixâ€?, insisteix MarÃas. No obstant això, tan puntillos davant el mal lloc que li han deixat, amb el pas canviat i la cara de Babieca, tampoc es qüestiona la calúmnia que, amb dos-cents morts en escena, van penjar sobre la societat basca.
Un escriptor en actiu, intel·lectual cèlebre a Europa, habitual dels mitjans de premsa, es queixa de la manipulació informativa que li van sotmetre. Es lamenta del descrèdit que ha quedat davant els seus lectors internacionals. Es revela indignat per aquesta informació-parany amb que la hi va jugar la banda d'Aznar. I, en canvi, en cap moment cau en el compte que aixà s'escriu habitualment en aquest estat, sense que les informacions es contrastin, deixant córrer les majors barbaritats sense comprovar la veracitat o la responsabilitat del que es transmet.
Narra que, després d'aquell intent de “treure profit de dos-cents morts, encara calents�, els periòdics europeus es van omplir de vinyetes d'Aznar amb el nas de Pinocho. I a ell, com li veuen els diaris als quals va colar aquella versió infumable, criminalitzada, fraudulenta, dels bascos?
-------------------------------------------------
[1] Javier MarÃas, “Informe no solicitado sobre el jueves negroâ€?, 11 de juliol de 2004. El PaÃs Semanal.
[2] Javier MarÃas, “De buena mañanaâ€?, 12 de març de 2004. La *epubblica, Frankfurter Allgemeine Zeitung, New York Times, El PaÃs.
-------------------------------------------------
Los silencios cómplices de la Comisión de Investigación Parlamentaria del 11-M
Angel Rekalde
Rebelión
El dÃa 11 de marzo se cometieron en Madrid dos gravÃsimos ataques: el atentado de los trenes, de Al Qaeda, y la gran mentira del gobierno de Aznar, que calumnió a la sociedad vasca y la involucró a conciencia, con voluntad criminal, en el primer episodio.
La “Comisión de Investigación Parlamentaria del 11-Mâ€?, se dedica estos dÃas a esclarecer el primer suceso. Bien sabemos cuál es el cometido de estas Comisiones al uso: reconducir las crisis sociales, imprevisibles en su desarrollo, a dimensiones controladas, institucionales, y someterlas a tratamiento protocolario. Lo curioso es que nadie parece tener el menor interés en dilucidar el segundo caso. ¿Por qué el Gobierno de Aznar dirigió sus acusaciones al tema vasco?
Que el entonces presidente Aznar mintió deliberadamente está a estas alturas meridianamente claro. Como publicaba en primera plana un destacado diario español de referencia, “El informe policial del 11-M prueba que las pistas nunca apuntaron a ETAâ€?. Primera noticia de portada (El PaÃs. 1 de julio de 2004). La mentira fue de escándalo.
Pero el alcance del fenómeno en sà es más complejo. ¿Por qué le resultaba rentable al Partido Popular enredar en un avispero como el de Al Qaeda el laberinto vasco?
El actual procedimiento de la Comisión Parlamentaria se detiene en la simple atribución del atentado a ETA, como si el subterfugio no fuera más lejos. Pero tras ETA el Gobierno español apuntaba sus tiros al conflicto, a la sociedad vasca en su conjunto. “Los han matado por ser españolesâ€?, proclamó el presidente Aznar al convocar su manifestación en defensa de la Constitución. Son postulados polÃticos netos, que intentaban tocar la fibra del nacionalismo español. Detrás de la acusación a ETA se apuntaba al “nacionalismo vascoâ€?, a sus reivindicaciones, a la “hidra separatistaâ€? (según sucesivos medios y escritores), al Plan Ibarretxe... Con ello involucraron a la sociedad vasca en un terrible episodio en el que no tenÃa arte ni parte. La apresurada intervención del lehendakari Ibarretxe o la trágica muerte de Angel Berrueta en Iruñea son dos expresiones patéticas, lamentables, irrefutables, de esta incriminación colectiva.
Por resumir un fenómeno extenso y complicado, expuesto ya en el libro publicado ad hoc (11-M. Tres dÃas que engañaron al mundo), digamos que si ante el incendio de Roma Nerón culpó a los cristianos, Aznar recurrió a una similar cortina de humo. Los vascos, los culpables de las peores atrocidades en el imaginario español. DecÃa el escritor Joseba Sarrionandia que los españoles han fabricado un muñeco del vasco, un estereotipo ajustado a la medida de su ideario, y le zurran todos los dÃas. Aunque poco tenga que ver con nosotros, sirve a los españoles para unificar criterios y espÃritus patrios.
Aznar recurrió a la mentira que tenÃa más a mano. Una mentira que viene de lejos, construida durante años, alimentada con el odio, la difamación y el veneno de los medios de comunicación. Éste es el quid del segundo asunto del 11-M, el que pasará por la Comisión Parlamentaria en medio de un piadoso silencio. Veamos alguna de sus claves.
Estos dÃas el escritor Javier MarÃas se queja del desairado papel que jugó el 11-M. Escribió desbocado, en medio del todo vale y con el lema “a por ellosâ€?. “No los creà capaces de semejante irresponsabilidad criminaloideâ€?[1], dice ahora refiriéndose a los gobernantes del Partido Popular. “Nadie español se molestó en llamarme para darme noticias extraoficialesâ€?, añade, justificando el que patinara, que lo intoxicaran, que lo utilizaran para engañar, sobre su prestigio y su renombre, al mundo entero.
El mea culpa de MarÃas da una perspectiva –relativa- de lo que fue el fenómeno que crearon los polÃticos, con la inestimable ayuda de los medios de comunicación, periodistas y personalidades de todo el espectro social. Javier MarÃas compuso su artÃculo el dÃa 11 y lo envió a La Repubblica (Italia), al Frankfurter Allgemeine Zeitung alemán, al New York Times (EEUU), a El PaÃs (España), y esa misma tarde concedió una entrevista sobre el mismo tema a la BBC (Gran Bretaña).
“Excepto curas, ETA ha matado a toda clase de gente (...) Que en el PaÃs Vasco no exista ninguna opresión desde hace más de veinticinco años...â€?[2]. Todos los tópicos y simplezas del tema vasco. Y lo escribió, por ejemplo, cuando se cumplen seis años del cierre y secuestro de Egin, o mientras dura la prisión de Iñaki Uria. ¡Qué periodismo es el español! ¡Qué sentido de la verdad, de la ética profesional, del derecho a la información en una sociedad democrática...!
¿Cómo se puede desbarrar de este modo, sin comprobar la versión que se divulga, y con semejante tribuna internacional?
“Es obvio que no pensaba a pies juntillas que ese partido y su Gobierno de Aznar pudieran mentir ilimitadamente. O callar la verdad u ocultarla, o retrasarla, que en según qué casos graves es exactamente lo mismoâ€?, insiste MarÃas. Sin embargo, tan puntilloso ante el mal lugar en que le han dejado, con el paso cambiado y la cara de Babieca, tampoco se cuestiona la calumnia que, con doscientos muertos en escena, colgaron sobre la sociedad vasca.
Un escritor en activo, intelectual célebre en Europa, habitual de los medios de prensa, se queja de la manipulación informativa a que le sometieron. Se lamenta del descrédito en que ha quedado ante sus lectores internacionales. Se revela indignado por esa información-trampa con que se la jugó la banda de Aznar. Y, en cambio, en ningún momento cae en la cuenta de que asà se escribe habitualmente en este estado, sin que las informaciones se contrasten, dejando correr las mayores barbaridades sin comprobar la veracidad o la responsabilidad de lo que se transmite.
Narra que, tras aquel intento de “sacar provecho de doscientos muertos, aún calientes�, los periódicos europeos se llenaron de viñetas de Aznar con la nariz de Pinocho. ¿Y a él, cómo le ven los diarios a los que coló aquella versión infumable, criminalizada, fraudulenta, de los vascos?
-------------------------------------------------
[1] Javier MarÃas, “Informe no solicitado sobre el jueves negroâ€?, 11 de julio de 2004. El PaÃs Semanal.
[2] Javier MarÃas, “De buena mañanaâ€?, 12 de marzo de 2004. La Repubblica, Frankfurter Allgemeine Zeitung, New York Times, El PaÃs. |
Mira també:
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=2568
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Els silencis còmplices de la premsa mundial
|
|
per un altre mon era possible |
28 jul 2004
|
The World Trade Center was not destroyed by terrorists.
It was a controlled demolition, an inside job!
You have seen the evidence. The footage, the eyewitness reports, the seismographs, the infrared shots, the molten steel. They all point to one thing…
http://www.letsroll911.org/articles/controlleddemolition.html |
|
|
