|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
Petit resum de les II Jornades sobre Tortura
|
|
|
per Antoni Ferret |
13 jul 2004
|
|
|
El dissabte dia 10 es van fer a la plaça de la Revolució, del barri de Gràcia, de Barcelona, les Jornades sobre la Tortura, que crec que eren les II. Van consistir en una exposició de textos i fotografies i en una xerrada, entre altres coses. No sé quina entitat les organitzava, perquè no es va dir, però hi van participar, com a ponents, persones de l'Asociación contra la Tortura i del TAT (organització basca).
Algunes de les idees més importants que s'hi van expressar són les següents:
Entre 2002 i 2003 (22 mesos) hi va haver 1.232 casos de denúncies de maltractaments o tortura en tot l'Estat. La major part d'aquest nombre, un 43 per 100, eren persones relacionades amb organitzacions polítiques. Però, en el cas contrari, hi havia un 24 per 100 de persones que no tenien res a veure, ni la seva actuació havia tingut res a veure, amb la política (per exemple, conductors que haguessin comès una infracció, etc.).
Un nombre de 278 d'aquestes denúncies corresponien a Catalunya. Però el fenomen afectava totes les comunitats autònomes. Afectava, així mateix, tots els cossos policials, però sobretot el Cos Nacional de Policia, cosa lògica tenint en compte que aquest és el que actua a les ciutats.
Cal dir, però, que aquestes denúncies només són una part dels casos, perquè hi ha dos grups socials de persones sovint afectades que no denuncien mai els maltractaments, ni volen fer-ho: immigrants i petits delinqüents. Aquests creuen que, si denuncien, en sortiran molt perjudicats.
Durant aquest mateix període de 22 mesos, hi hagué 35 persones mortes durant la custòdia policial en comissaria. I 27 persones van resultar mortes per trets considerats oficialment ocasionals (l'arma es va disparar) amb ocasió de caigudes, forcejos, etc.
L' Asociación contra la Tortura publicava, entre 1990 i 1998, un informe anual de casos denunciats i contrastats, que venia a ser uns 300 casos a l'any. Cal remarcar que es tractava de denúncies contrastades amb les persones afectades, però també de llistes que, abans de ser publicades, havien estat presentades a organismes oficials per si aquests hi apreciaven algun error.
L'any 1999 es va aprovar una Llei de protecció de dades, i, basant-se en aquesta llei, un sindicat policial va presentar una demanda contra l'ACT, per les dades revelades. Al setembre del 2000 l'ACT va ser objecte de dues multes d'un total de 60 milions de pessetes (no pagades per insolvència, però que pengen com una amenaça) i el seu web, on hi havia els informes anuals, va ser clausurat. Els corresponents recursos contra aquestes sancions estan ara en el Tribunal Suprem.
Des de la presa de possessió del nou Govern estatal, hi ha hagut un detall de possible evolució favorable: la directora d'Institucions penitenciàries ha mostrat la seva voluntat de permetre a col·lectius socials visitar les presons.
Els objectius que s'atribueixen a la pràctica de la tortura, en el cas de persones polítiques —i sobretot a Euskadi— són:
* Obtenir informació (per exemple, sobre altres persones).
* Destruir la personalitat del militant, perquè deixi de ser-ho.
* Estendre el pànic entre la població, perquè la gent tendeixi a no comprometre's.
La Llei antiterrorista estableix les condicions que fan possible la tortura, sobretot perquè el període d'incomunicació (de fins a 5 dies) fa que la persona pràcticament «desaparegui» i ningú no pugui saber què li passa ni on és. Però aquesta llei té uns culpables, que són els parlamentaris dels partits que la van votar.
La tortura també té uns altres culpables, i no sols els policies que la practiquen: els jutges de l'Audiencia Nacional poden permetre que es torturi un detingut polític o no. Però no sols això: quan un detingut portat al tribunal denuncia haver estat torturat o objecte de maltractaments, els jutges ordinaris, normalment, no investiguen el cas, i sovint donen crèdit a la declaració obtinguda per la policia sense posar-la en qüestió.
També els mitjans de comunicació permeten la pràctica de la tortura en la mesura que se'n fan còmplices amb el seu silenci.
(Nota personal: Els partits d'esquerra no volen enfrontar-se a aquest tema. Puc documentar aquesta afirmació amb dues experiències. Un text meu, de condemna de la tortura i d'altres formes de repressió, va ser presentat, com a esmena d'un document polític en l'Assemblea d'EUiA del 2003, i mai va ser possible saber si havia estat aprovat o no: presumptament va ser exclòs per la direcció, la qual, tanmateix, no ho va voler reconèixer mai, ni en privat ni en públic. El mateix text va ser presentat més tard, aquesta vegada en concepte de resolució, al Congrés del PSUC de 2004, i oficialment es va «perdre» i no va arribar a la sessió final, malgrat haver estat aprovat unànimement en l'agrupació de base.)
La tortura és un tema que no agrada, que fa por, del qual ningú no vol parlar. I aquest silenci és profundament culpable: fa que es pugui continuar practicant sense obstacles. Felicito efusivament els i les joves que van organitzar aquestes Jornades.
Antoni Ferret
http://llengcat.com/aferret |
This work is in the public domain |
