Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: ecologia
Patrimoni Natural (ressenya)
per pas poc	08 jul 2004
Ressenya de Jesús Tuson, Patrimoni Natural, ed. Empúries, Bcn 2004, 110p publicada a L’Escletxa, núm. 5, estiu-2004, p. 5. La següent ressenya publicada a la darrera revista de la CAL aporta alguns pistes de per què, sigui quin sigui l’idioma propi de cadascú, cal lluitar per la llengua d’aquest país.
Per Jordi-Carles Burillo, professor El professor Jesús Tuson, professor de lingüística de la Universitat de Barcelona, té una llarga trajectòria en la publicació d’obres de divulgació de la seva especialitat.  Recentment, ens ha regalat un altra joia del seu saber fer, Patrimoni natural, un breu tractat sobre la diversitat lingüística, del per què i com d’una realitat que cal preservar. Segons Tuson, la diversitat és un fet ineludible a la nostra espècie, una manifestació de la nostra adaptabilitat planetària, de la qual no poder prescindir. Per això, la idea d’una llengua única és una realitat certament irrealitzable, ja que les formes lingüístiques sempre canvien amb el temps, les separacions geogràfiques i els préstecs culturals. Però, a més, si tot i així, és volgués imposar una única llengua, seria alhora un proposta perillosa, ja que facilitaria la implantació d’uns únics poders planetaris, per la qual cosa podem dir que la diversitat lingüística se’ns apareix com un dels mur de contenció a la uniformització cultural, social i política. I és que aquesta capacitat de ser diversos és la que ha afavorit que sobrevisquem com a Homo sapiens. Per això, diu Tuson, que totes les llengües són una manifestació d’aquesta capacitat d’adaptabilitat humana i que, per tant, totes elles disposen els elements necessaris per satisfer les necessitats socioculturals dels éssers humans, en una gran ciutat europea, al gel de Groenlàndia o a la selva de Malàisia. Contra la idea que hi ha llengües científiques, llengües poètiques o llengües familiars, el que defensa Patrimoni Natural és que tothom té al seu abast els suficients recursos creatius per adaptar-se a totes les situacions (cultivació, préstecs i manlleus ... ). No hi ha cap jerarquia lingüística mundial, ni pel nombre de parlants, ni per la quantitat de llibres escrits, ni per famílies lingüístiques. Només els racistes i els imperialistes hi creuen. Però si que és cert que no tots els sers humans gaudim dels mateixos drets lingüístics, ja que els Estats els retallen i els eliminen amb la genocida intenció de fer-nos canviar de llengua. D’aquí que el famós bilingüisme que s’atribueix a certs pobles (com el català) sigui la coartada perfecta per al lingüicidi de més 5.000 comunitats humanes. Com és que els partidaris de la bilingüització en una llengua determinada sempre són monolíngües actius i confessos en aquesta mateixa llengua? Per què, planteja el lingüista, pobles sencers ha de renunciar a un monolingüísme que altres pobles poden mantenir? Realment, la qüestió no és si tenim dret a viure català (en quítxua, en saami o en kwakiutl), sinó què estem disposats a fer nosaltres per mantenir-nos com a comunitat lingüística en aquesta diversitat lingüística planetària? La recepta del doctor Tuson és clara: tornar al monolingüísme, com els anglesos a Londres, els coreans a Seül o els portuguesos a Lisboa. Però per fer-ho possible, hem de desempallegar-nos de l’imperialisme lingüístic (espanyol i francès) que ens atenalla. Ens hi juguem, no únicament les més de 5.000 llengües amenaçades, sinó la nostra supervivència, com a espècie. Aquest és el repte, el nostre repte com a poble.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more