Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: criminalització i repressió
La confessió del torturador
05 jul 2004
No val gens, o poc val, la confessió del torturat. Des dels temps de la Santa Inquisició, se sap que no són creïbles, o ben poc creïbles són, les informacions i les confessions arrencades sota tortura, per la senzilla raó que el dolor converteix a qualsevol en gran novel·lista.

En canvi, el sistema de poder confessa la seva veritable identitat a través de les tortures que infligeix. En les càmeres de turment, els que manen s'arrenquen la màscara.

Així ocorre a l'Iraq, posem per cas. Per a apoderar-se de l'Iraq a pesar dels iraquians i contra els iraquians, les tropes d'ocupació actuen amb realisme: prediquen la democràcia i la llibertat i practiquen la tortura i el crim. Qui vol la fi, vol els mitjans. O per ventura algú pot creure que existeix altra manera de robar un país?

La resta és pur teatre: les cerimònies, les declaracions, els discursos, les promeses i la transferència de la sobirania, que passa d'Estats Units a Estats Units.

Ocorre que el poder no diu el que diu. Per exemple: quan diu "terrorisme a l'Iraq", en molts casos deuria dir: "resistència nacional contra l'ocupació estrangera".

***

Quan es van publicar les fotos i va esclatar l'escàndol, els cims del poder polític i militar van cantar a l'uníson els salms de la seua autoabsolució:

o "Són casos aïllats";

o "Són casos patològics";

o "Són unes quantes pomes podrides";

o "Són perversos que deshonren l'uniforme".

Com de costum, l'assassí ha tirat la culpa al ganivet.

Però aquests soldats o policies que embogeixen al presoner disparant-li descàrregues d'electricitat, o submergint-li el cap en la merda, o partint-li el cul, no són més que instruments: funcionaris que es guanyen el sou complint la seva tasca en horari d'oficina. Alguns treballen a desgana i uns altres fiquen fervor, com aquestes entusiastes senyoretes que s'han fotografiat mentre humiliaven als seus torturats iraquians i els exhibien com trofeus de cacera. Però tots, els apàtics i els fervorosos, són buròcrates del dolor que actuen al servei d'una gegantesca màquina de picar carn humana. Bojos? Perversos? Pot ser; però la coartada patològica no absol al poder imperial que necessita la tortura per a assegurar i ampliar els seus dominis, perquè aquest poder està molt més boig i és molt més pervers que els instruments que utilitza. I res té d'anormal que un poder atroçment injust utilitzi mètodes atroços per a perpetuar-se.

***

Res té d'anormal, tampoc, que aquests mètodes atroços no es cridin pel seu nom.

Europa sap que on mana capità no mana mariner. La declaració de la Unió Europea contra les tortures a L'Iraq no va esmentar la paraula tortura. Aquesta desagradable expressió va ser substituïda per la paraula "abusos". Bush i Blair van parlar de "errors". Els periodistes de la CNN i d'altres mitjans massius no van poder utilitzar la paraula prohibida.

Anys abans, perquè els presoners palestins fossin legalment triturats, la Suprema Cort d'Israel havia autoritzat "les pressions físiques moderades". Els cursos de tortures que des de fa molt temps reben els oficials llatinoamericans en l'Escola de les Amériques es denominen "tècniques d'interrogatoris". En Uruguai, que va ser campió mundial en la matèria durant els anys de la dictadura militar, les tortures es deien, i es diuen encara, "constrenyiments il·legals".

Segons Amnistia Internacional, la venda d'aparells de tortura en el món és un brillant negoci per a unes quantes empreses privades d'Estats Units, Alemanya, Taiwan, França i altres països, però aquests productes industrials són "mitjans d'autodefensa" o "material de control de la delinqüència".

***

En canvi, sí van esmentar la paraula tortura, amb totes les seves lletres, els enquestadors que van interrogar a la població d'Estats Units en l'any 2001, poc després de l'ensulsiada de les torres de Nova York. I gairebé la meitat de la població, el 45 per cent, va contestar que la tortura no li semblava malament "si s'aplica contra els terroristes que es neguen a dir el que saben".

Sis anys abans, no obstant això, a ningú se li hagués ocorregut torturar al terrorista Timothy McVeigh quan es va negar a donar els noms dels seus còmplices. La bomba que McVeigh va posar en Oklahoma va matar a 168 persones, incloent moltes dones i nens, però ell era blanc, no era musulmà i havia estat condecorat en la primera guerra de L'Iraq, on va aprendre a cuinar puré de gent.

***

Contra el terrorisme, tot val. Ho ha proclamat el president Bush, en mil ocasions; i ho ha repetit l'eco Blair. Ambdós continuen brindant per l'èxit de les seves croades. Segueixen dient: "El món és ara un lloc molt més segur", mentre el món esclata i cada dia la violència genera més violència i més i més.

***

Guantánamo és el símbol del món que ens espera. Sis-cents sospitosos, alguns menors d'edat, romanen en aquest camp de concentració. No tenen cap dret. Cap llei els empara. No tenen advocats, ni processos, ni condemnes. Ningú sap gens d'ells, ells no saben res de ningú. Sobreviuen en una base naval que Estats Units va usurpar a Cuba. Se suposa que són terroristes. Si són o no són és un detall que no té la menor importància.

Allí va ser on el general Ricardo Sánchez va assajar trenta-dues formes de tortura, cridades "tàctiques de pressió i intimidació", que després va implantar en les presons de L'Iraq.

***

Des de l'ensulsiada de les torres de Nova York, la tortura ve rebent nombrosos elogis. S'ha desencadenat un bombardeig d'opinions jurídiques i periodístiques oberta o vetladament favorables a aquest mètode institucional de violència, encara que mai, o gairebé mai, ho criden com es diu. Aquestes apologies de la infàmia, que provenen del poder, o de fonts properes, sostenen que la tortura és legítima per a defensar a la població desemparada davant les amenaces que aguaiten, perquè hi ha mitjos de lluita de moralitat dubtosa que resulten inevitables contra els inescrupulosos assassins que practiquen el terrorisme i ho promouen i que mai diuen la veritat.

Però, si així fora, a qui caldria torturar? Qui són els homes que més han mentit en aquest segle XXI? Qui són els quals més innocents han matat, sense cap escrúpol, en les seves guerres terroristes d'Afganistan i de L'Iraq? Qui són els quals més han contribuït a la multiplicació del terrorisme en el món?

***

Ara abunden els sorpresos i els indignats, però la tortura no va ser utilitzada per error ni per casualitat contra la població iraquiana. Les tropes d'ocupació la van emprar com era costum, per ordres molt superiors, sabent el que feien i de para quins ho feien.

Para què? No hi ha cap prova que la tortura hagi servit mai per a evitar ni un sol atemptat terrorista. En el cas de L'Iraq, ni tan sols ha estat útil per a capturar a cap dels pròfugs importants. El més, Saddam Hussein, no va caure gràcies a la tortura sinó gràcies al diners que va comprar a un soplón.

La tortura arrenca informacions d'escassa utilitat i confessions d'improbable veracitat. I no obstant això, és eficaç. Per això s'ha aplicat i es continua aplicant: el que és eficaç és bon, segons els valors que regeixen al món. La tortura és eficaç per a castigar heretgies i humiliar dignitats, i sobretot és eficaç per a sembrar la por. Bé ho sabien els monjos de la Santa Inquisició i bé ho saben els caps guerrers de les aventures imperials del nostre temps: el poder no empra la tortura per a protegir a la població, sinó per a atemorirla.

Serà tan eficaç com el poder creu que és?


La confessió del torturador
Eduardo Galeano
Uruguai, juliol del 2004.

This work is in the public domain
Sindicat