Benvolgut senyor Pellicer,
Amb la solidaritat que cal esperar entre dues víctimes, permetin que discrepi dels seus arguments. Entre vostè i jo hi han dues diferències importants: pateixo el mobbing estant en actiu i pertanyo a un grup social molt més pobre que el seu.
La cerca per "Pellicer" dona tres articles en aquesta web. El primer, de 08-05-2004 és:
https://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/88376
El primer que em crida l'atenció és la poca relació, tot i què hi és, que vostè és capaç d'establir entre l'article original (una crítica al Fotut2004 del seminari Taifa) i el seu comentari. La pràctica de publicar opinions a les llistes de correu o als fòrums d'Internet com a rèplica de qualsevol altre text aliè és habitual entre persones poc coneixedores de les regles del mitjà. De fet, vostè manipula una proposta de debat sobre el Fòrum 2004 per convertir-la en el seu particular debat sobre el Mobbing, amb una "carta oberta" que no se sap a qui s'adreça.
Vostè ens informa que el president (Brunet) i el Director General (Monràs) del Consorci Hospitalari formaven un tàndem (Monràs-Brunet) temut a la comarca i lligat al capital financer (Caixa d'Estalvis). Vostè era el Director d'una unitat productiva del Consorci. Els dos volien que vostè marxés, cosa què aconseguiren, via la seva jubilació per invalidesa. Vostè no ens informa o desconeix els rerafons, però sembla clar que, per alguna raó, vostè no convenia als executors de la política de la propietat del Consorci. La propietat, si no m'equivoco, continua en les mateixes mans reals.
Vostè creu que la seva denúncia ha produït el resultat, en abril d'enguany, d'una declaració d'intencions de la modernista direcció del Consorci. No vull menystenir el seu coratge, ni la seva activitat militant en associacions contra el mobbing, però la llista d'empreses i institucions, nacionals i europees, que ja han fet semblant és inacabable; tot incloent una proposta de Directiva i una "guia" de la Generalitat de CiU.
Vostè celebra que hagin publicat una Guia i muntat una Comissió. Com què allò que s'anomena mobbing no para, ni pararà, de créixer, les direccions avisades s'apresten a gestionar el mal, per a la qual cosa necessiten definir conceptualment el problema al seu gust (Guia) i crear els mecanismes de gestió que permetin reconduir els conflictes de manera convenient (Comissió). ¿No es va fent així, des de fa moltes dècades, per a qualsevol de les desgràcies que produeix aquesta societat? ¿No és pas el Fòrum 2004 un pas més en la direcció de normalitzar la crisi permanent davant de la població; i, de pas, fer negoci d'això?
Finalment, vostè ens vol explicar que és el mobbing. Un atemptat a "la dignitat", teòricament protegida per diversos texts inútils (Constitució, Declaració de ...), què cal defensar lluitant. Miri: jo no penso lluitar per cap d'aquests conceptes vuits, ni crec que la seva lluita vagi a "rescatar les relacions laborals". A vostè, ciutadà de bé, li preocupen els efectes d'aquestes conductes del poder: "la gent deixa de creure en les persones i en la societat i això es mol greu". A mi en preocupa el contrari: els que encara creuen que és possible reformar quelcom, sense capgirar el tot. De fet, com que vostè té ulls per veure, s'acaba contradient: "al marge d'una cultura humanística i d'una direcció ètica i moral adequada, moltes organitzacions continuaran sent llocs d'intens sofriment psicològic per a moltes persones, el que, per altra banda, tampoc afavoreix la consecució dels objectius que es pretenen, perquè res es possible sense una satisfactòria col·laboració dels equips humans que les integren". No cal que li expliqui que els nostres dirigents polítics (ara Tripartit) només han començat a preocupar-se per "la participació ciutadana" quan han vist el seu "xiringuito" del Fòrum en risc de fallida.
El seu segon text, de 09-05-2004, aquesta vegada correctament com a article original, és la traducció castellana del primer amb molt petites variants.
https://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/88508
En el tercer dels seus escrits, de 02-07-2004, vostè ens dona tres "bones noticies".
https://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/102296
La primera ja ens l'havia comunicat: Guia + Comissió del Consorci, "despres de la meva denuncia", diu vostè.
La segona és que la DG d'un departament de la Generalitat, en "resposta al meu escrit", us ha escrit per dir-vos que faran "un fulletó explicatiu". Si no ho sabeu, Navarra, entre d'altres, ja ho va fer fa temps i la Generalitat de Catalunya ja va publicar
aquí el Full Monogràfic número 23 sobre el tema, amén d'altres projectes.
La tercera és que "em van telefonar de la Secretaria del Ministre de Treball del Govern Espanyol, Sr. Caldera", en resposta al seu escrit al Ministerio de Trabajo, per dir-li aproximadament: 'estamos en ello'. Caldrà informar als lectors que el PSOE va presentar en 2001 una proposició no de llei sobre mobbing, poc desprès de la presentada al Parlament català por el PSC i d'altres partits.
També ens dona dues noticies de dolentes: què els maltractadors continuen maltractant, tot i haver après a dissimular millor, i què continuen en els seus càrrecs. Bé, doncs hem avançat molt poc amb aquests "lluites"!
Permetin, finalment, de víctima a víctima que li faci dues ratlles més personals. Vostè, en allò que ha esdevingut l'empresa, em sembla una bona persona. No recuperarà més autoestima, ni es farà millor del que sempre ha estat, amb un protagonisme en el petit món del anti-mobbing. Són massa els que tracten de fer el mateix lluitant per una cadira real o imaginària. El poder necessita ara una definició de mobbing gestionable i per allò els infiltra i manipula, en cerca d'un "consens social". Tot i ser lloable, la seva cerca de justícia en les fonts del Dret, a les noves generacions de la precarietat els és i els serà de ben poca utilitat.
El model de Piñuel és el que sembla anar-li més bé al poder: tothom pot ser víctima, però els assetjadors tenen un perfil patològic. Es a dir, trau per la porta el que introdueix per la finestra, per tal de no parlar de l'organització de les empreses, ni de la societat. Si els perfils existeixen per als "killers" s'acaben en la pràctica aplicant a les víctimes, què el que necessiten és un bon psiquiatra. Apa, que el donin de baixa o que li donin la incapacitat.
Aquest conceptualisme tecnocràtic sense contingut social ha estat rebutjat, des dels anys 60 per la salut laboral d'origen obrer. "Nada mejor que una teoría errónea para determinar acciones igualmente erróneas". Als anys 40 la psicòloga Dumbar ja va proporcionar la coartada necessària per atribuir els accidents als propis treballadors. Ha tingut un èxit parcial, perquè avui dia la investigació d'accidents laborals ha conservat aquesta idea sota el concepte causal de "actes insegurs del treballador". L'altra pota de l'anàlisi són "les condicions de treball". Tot i els percentatges escandalosos de població afectada per mobbing (o d'altres conceptes que es pretén que es refereixen a alguna cosa de diferent: estrès, etc.), aquesta metodologia amb la causalitat atribuïda al treballador és la que se aplica en el 99,9% dels casos.
Cordialment
La segona víctima
|