|
|
|
Notícies :: educació i societat |
|
la necessitat d'una àmplia cobertura pública d'educació infantil a Catalunya
|
|
|
per república |
02 jul 2004
|
|
|
L’educació infantil podria ser considerada una temàtica multidisciplinar. Per aquest motiu, les necessitats al voltant de l’increment de l’oferta pública de places d’educació infantil vindran plantejades des de tots aquests distints àmbits i el plantejament i cobertura del servei també tindrà efectes en diferents aspectes i grups poblacionals. D’aquesta manera, arguments de diversa índole ens mostren la necessitat de desenvolupament de la política d’educació infantil actualment existent.
Segons González(2003) els arguments més evidents són el progressiu debilitament de les xarxes familiars; l’augment creixent de la participació de la dona al mercat laboral; les demandes creixents d’ampliar el sistema educatiu públic; i el rejoveniment de la població provocat per la immigració.
En primer lloc doncs, les xarxes familiars, que tradicionalment havien assumit la responsabilitat dels més petits, s’han anat modificant i actualment la majoria de famílies són nuclears i cada vegada menys les famílies poden recolzar-se en altres generacions per a la cura i educació dels infants.
En segon lloc, la creixent incorporació de la dona en el mercat laboral, fa necessari desenvolupar el servei de cura i educació dels infants, tant per mantenir les taxes de fecunditat com per garantir unes bones condicions per als infants.
En tercer lloc, a part del fet que els efectes positius de l’escolarització de la primera infància estan àmpliament avalats i donat que amb la LOGSE es reconeix la funció educativa del primer cicle d’educació infantil, amb uns objectius pedagògics concrets i amb uns criteris mínims de qualitat, el reconeixent dels aspectes pedagògics de l’educació infantil contribueix a fomentar l’escolarització en detriment dels usos informals de cura proporcionats per un entorn familiar (González, 2003).
A més d’això, i segons González(2003) les entrades d’immigrants estan tenint un lleu efecte de rejoveniment de la població, i així sembla ser que en el futur les demandes d’educació infantil també creixeran per aquest motiu.
Més enllà d’aquests arguments, existeixen dades que mostren una alta proporció de demanda d’escolarització dels infants no satisfeta(González, 2003:26) i així l’escolarització dels infants a Catalunya(un 44%) dista molt de cobrir la totalitat de la població compresa entre els 0 i els 3 anys.
Ara bé, a Catalunya, no només cal incrementar l’oferta de places, sinó que, a més, cal incrementar l’oferta pública per damunt de la privada.
Un punt bàsic a tenir en compte quan fem referència a l’educació infantil és el fet que l’educació pública dels infants també s’associa a aspectes socials. Per una banda cal reconèixer el dret individual dels infants de poder accedir als serveis públics d’educació infantil( González i Quiroga, 2003:233) i per altra l’escolarització dels infants representa un mecanisme d’igualtat d’oportunitats per aquelles famílies econòmicament, o socialment, més desfavorides, donat que tendirà a compensar determinades mancances al mateix temps que prepararà als menors per afrontar amb millors resultats la formació posterior (González(2003) i González i Quiroga(2003)).
A Catalunya, si ho comparem amb la resta de l’Estat Espanyol, com també amb altres països europeus, la despesa pública en educació es mostra més baixa en tots els nivells d’ensenyament.
Si tenim en compte el gran volum de provisió privada de l’educació infantil, es fa evident un dels principals dèficits del sistema educatiu català.
A Catalunya la provisió pública del servei d’educació infantil és força inferior que la provisió privada per els nens de fins a 2 anys. Especialment a la província de Barcelona i Tarragona.
A més d’això, la demanda explícita de places en centres públics no es cobreix. Segons González(2003) només a la ciutat de Barcelona, la demanda no satisfeta dels centres públics fou del 56% pel curs 2000-2001, i és possible que la demanda pugui ser major del que mostren les xifres pel fet que les baixes perspectives d’entrada desanimin a priori a molts pares d’efectuar la demanda. A més d’això i val a dir que el fet que existeixin llargues llistes d’espera per als centres públics mostra la voluntat de les famílies de que els seus fills assisteixin a escoles públiques a la vegada que mostren la seva confiança vers les mateixes(González, 2003:26).
I encara més, si aprofundim en la mateixa provisió privada del servei i continuant amb l’exemple de Barcelona ciutat, per al curs 2002-2003, el 73% dels infants escolaritzats anaven a escoles privades no concertades, un 7% a privades concertades i només un 20% a públiques(Oroval i Rodriguez, 2003:136). Amb aquest fet doncs veiem que no només hi ha una majoria d’infants que assisteixen a centres privats sinó que a més la majoria d’aquests ni tan sols són concertats. Si tenim en compte això, s’entreveu de forma clara que l’educació infantil a Catalunya poc podrà contribuir a possibilitar unes millors oportunitats futures a aquells nens que provenen de les classes més desafavorides social o econòmicament.
Per tant doncs, des de múltiples àmbits es mostra la necessitat d’incrementar el nombre de places de llars d’infants de Catalunya. I, a més, tenint en compte els aspectes socials de la política educativa es fa necessari que aquest increment de places sigui en forma de places públiques per tal de possibilitar el gaudiment dels seus efectes redistributius.
Més informació:
González, M.J, Quiroga, A.(2003) Per què no hi ha escoles bressol públiques al meu municipi? L’escolarització de la primera infància a Catalunya en els contextos europeu i espanyol A: Navarro, V. L’Estat del Benestar a Catalunya. Diputació de Barcelona. Barcelona.
González, M.J. (2003) Servicios de atención a la infancia en España. Documento de trabajo 1/2003. Fundación Alternativas.
Oroval, E. Rodríguez, D. L’educació a Catalunya: diagnòstic i perspectives. A: Navarro, V. L’Estat del Benestar a Catalunya. Diputació de Barcelona. Barcelona.
http://www.cat365.net
www.gencat.net
www.idescat.net |
This work licensed under a
Creative Commons license |
|
Re: la necessitat d'una àmplia cobertura pública d'educació infantil a Catalunya
|
|
per una |
02 jul 2004
|
Fa dies que hi dono voltes i no estic segura que l'atenció a la petita infància passi per demanar que s'incrementi el nombre d'escoles bressol.
Demanem escoles bressol perquè no ens queda més remei: treballem i no podem estar amb el nostre fill/a. És això el que volem perpetuar?
Potser, posats a demanar, podríem exigir unes ajudes fortes i reals cap a la família, cap els homes i les dones que tenen fills/es i volen dedicar temps a estar amb ells/es, conèixer-se i acompanyar-los en el seu desenvolupament.
Sense sotmetre a l'infant a horaris estrictes, a espais tancats i un entorn pobre (les 4 parets d'una escola), a una mobilitat reduïda,... I oferint-li altrament una riquesa d'entorns i possibilitats de mobilitat i sensacions, l'adaptació als seus horaris, la possibilitat de descobrir normes i actituds a partir de la pròpia vivència sense que vinguin marcades per un/a educador/a, la possibilitat de gaudir d'estones d'intimitat a casa seva,...
Em fa la sensació que aquest és un problema amb una solució institucionalitzada que funciona com un pedaç d'altres canvis més de fons que caldria que hi fossin de debò. |
|
Re: la necessitat d'una àmplia cobertura pública d'educació infantil a Catalunya
|
|
per Para "una" |
25 set 2004
|
Senyora, les seves idees són perilloses. Vosté, pot ser sense intenció, desafia (des de la família) a l'Estat en les seves institucions educatives posades per enregimentar al seu fill. També desafia al Mercat, el qual espera la seva asalarització, ni que sigui precària, i les seves compensacions consumistes. Vostè, insolidàriament, vol quedar-se les energies seves i del seu fill a casa.
Com diu la cançó: "qué la detengan, malvada y peligrosa ...." |
