|
|
|
|
|
ORGULL
|
|
|
per Satisfet, pero no orgullós... (Ecce) |
28 jun 2004
|
|
|
Del bon rollo...
Algú em podria explicar per qué a Indymedia i en determinats cercles de protesta subalterna passa el següent, senir:
Orgull catala---es igual a--> NaZionalista
Orgullo español-> Feixista
Orgull blanc----> Nazi
Orgull heterosexual--> Intolerant
Orgull obrer----> revolucionari
Orgull negre----> pantera negra "colegui"
Orgull gai------> Lo más
Sentir orgull de ser obrer esta bé, i d'esser catala no? Sentir orgull de ser hetero esta mal vist, pero ser homosexual es la reostia?
Orgull? De que? Catala, Español, Obrer, Blanc, Negre, Xinés, gai, hetero o bisexual... Prouduiex algun tipus de sentiment especial? De que? No es quelcom forca innat? No es simplement circumpstancial? Dic jo...
Jo sóc catala, hetero i n'estic satisfet, content i m'agrada defensar la meva identitat i sexualitat, afirmar-la de forma positiva... pero orgull, orgull... molt, molt, no m'en dona doncs no he fet res per ser-ne, ho accepto i m'agrada i punt...
Potser sera qüestió que organitzem un "dia del orgull hetero" amb carrosses i tot el rollo aquest i potser comprenc el tema... pero vaja... |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: ORGULL
|
|
per un@ |
28 jun 2004
|
|
Si fueras una minoria sexual, lingüistica, cultural, de raza, étnica, ... tendrías, seguramente, la necesidad de manifestar tu existencia, diversidad y liberación frente, o al lado, de la mayoría, en nuestro caso, patriarcal, blanca y heterosexual. |
|
Orgull dels oprimits
|
|
per Manel |
28 jun 2004
|
En els oprimits, l'orgull és necessari per reafirmar l'autoestima que el poder mira de prendre, i de fet pren i per lluitar contra l'opressió. Per tant és comprensible que, per a persones revolucionàries, sigui connotat positivament està orgullós de ser un oprimit (i voler deixar de ser-ho) i, en canvi no estar orgullós de formar part de la categoria "opressora". Per tant, és positiu estar orgullós de ser proletari, negre, gai o català i és negatiu està orgullós de ser blanc, heterosexual o español, perquè no et fa falta està orgullós de ser-ho, perquè ningú nega els drets dels blancs, dels heterosexuals o dels epsañols i en canvi els drets de obrers, negres, gais o catalans sí que estan negats.
És evident que, als Països Catalans, alguns estan tant fatal que situen l'orgull de ser català a una categoria que no li pertoca. Però això són figues d'un altre paner.
Salut ! |
|
Re: ORGULL
|
|
per Ecce |
28 jun 2004
|
Si, si ... estic d'acord amb els vostres comentaris... pero lingüísitcament l'orgull té un significat que implica cert sentiment de superioritat implícit i crec que en casos extrems l'orgull de ser com un és o pertanyer a un col.lectiu molt amenacat es l'ultim recurs, pero quan es tira una mica endavant i se surt de la subalternitat i la marginació-opressió dura i pura cal apartar l'orgull i moure la lluita des de d'altres vessants més racionals, menys impulsives, plantejar la qüestió més de fons... L'orgull es només un mer impuls de supervivencia, res més, sino es converteix en odi i/o superioritat...
No sé si m'explico prou bé... Pero mireu els Balcans, s'ha passat d'un orgull natural de les nacions d'allí oprimides per l'Imperi otoma i austiac - i mes tard els nazis- a un autentic bany de sang, i tot aixo per que? per que - tot i els intents de Tito- no es va aconseguir reconvertir l'orgull d'oprimit en acceptació de la diferencia sense sentiments de superioritat o de diferencia irreconciliable. |
|
Re: ORGULL
|
|
per Ecce |
28 jun 2004
|
|
A més, jo com a Heterosexual o caucasic no oprimeixo a ningú, a ningú... la meva etnia o sexualitat no implica obligació dels altres a compartir-la ni a sentir-se inferiors, no. Pero si n'estigues orgullos SI que ho implicaria? Segur? Llavors els orgulls homobitransexuals o asiaticoamerindiafroracials si que impliquen obligació i/o summissió? ... Extrany, no creieu? Val, estan oprimits... i que? Jo soc blanc i hetero i no crec que oprimeixi a ningú - i si ho faig demano disculpes pero es que negre no m'en puc fer i de lo altre... es que a mi les dones m'agraden, em sap "greu"- llavors per quina raó no puc sentir orgull? |
|
Re: ORGULL
|
|
per Manel |
28 jun 2004
|
Però és que no CAL que estiguis orgullós. No et fa falta. Jo, per exemple, mai m'he dedicat a pensar si estava orgullós de ser blanc o ser hetero perquè ningú qüestionava aquestes identitats. Simplement sóc blanc i hetero, i punt. En canvi tinc més tendència a afirmar la meva catalanitat, que alguns sí que em neguen, o no em deixen realitzar plenament (depenent del periode històric).
El debat interessant podria ser què fem amb aquest orgull, necessari en el periode d'opressió, un cop la dominació ha passat. Si aquest orgull no es pot converit en potencialment perillós un cop ja ets "lliure".
No tinc una opinió formada perquè crec que "l'orgull de l'oprimit" és necessari, legítim i fins i tot saludable, però també és cert que més endavant pot tenir, diguem-ne, derivacions no desitjades.
Com digué Sòcrates "Només sé, que no sé res".
Salut |
|
Re: ORGULL
|
|
per Io |
28 jun 2004
|
|
A mi em passa el mateix... Jo vaig neixer a catalunya i soc catala, pero n'estic orgullos del meu origen xarnego... |
|
Re: ORGULL
|
|
per ull gros |
28 jun 2004
|
no se por qué hay que sentir lo del orgullo gay-lesb-transx como una agresión.
es un momento de visibilidad, fuerte, ruidosa, alegre.no es un orgullo que oblige a nadie a nada, sólo a un gesto de atención para los despistados, quizá una reflexión sobre la multitud de identidades,y la necesidad de su normalización.
tampoco creo que haya que disculparse por ser hetero,más bien imagino que much@ estarán agradecid@s, no? ;)
es más si un@ se siente orgullos@ de lo que sea lo hará mejor |
|
Re: ORGULL
|
|
per Llibert |
28 jun 2004
|
A veure jo entenc q hom es pot sentir orgullos d'actuar d'una determinada manera o d'haver-se currat un acte, campanya... haver potenciat alguna iniciativa... Però sentir-se orgullos de ser quelcom per naixement no té gaire sentit.
Et pots sentir orgullos de parlar català a pesar de la història de repressió, o et pots sentir orgullos d'haver nascut a un barri obrer i haver tirat endavant sense les mateixes facilitats que els altres. PErò sentir-se orgullos de ser negre pel fet de ser-ho o gay pel simple fet de ser-ho es prou estupid. Jo ems entiria orgullos de ser gay i actuar amb normalitat. |
|
Re: ORGULL
|
|
per llibert |
28 jun 2004
|
|
quan dic amb normalitat vull dir sense complexos ni prejudicis. Però no us sentiu orgullosos de ser quelcom del que no en teniu cap merit. |
|
Re: ORGULL
|
|
per jo-an-ito |
28 jun 2004
|
La veritat, no crec que a Barcelona es donin gaires episodis de represio sexual de cara als col.lectius gai/lesbics, es mes, en aquesta ciutat de peseteros i negociants tan es qui ets sempre i quan pugis montar un hotel/disco/club tematic del que sigui... clar que si es fes un hotel hetero, amb simbols heteros y fer-lo dins de un getto hetero, segurament se l'acusaria de prepotent o de prostibul .... no?
però es que ara tot el gai/homeosexual es un factor capitalitzable i ja sigui desde una rave enmig de les rambles o un hotel enmig de la example el triomf esta assegurat.
Menys Orgull i mes dia a dia. |
|
Re: ORGULL
|
|
per Jaim |
28 jun 2004
|
falta
assasinat = qualsevol acció que condeuxi a al mort d'un terrorista o indesitjable qualsevol que sigui antisistema
mort = assassinat de nens , dones o agents de seguretat
Lluitadors per la llibertat = terroristes
resistencia = terroristes
...
aquest és el llenguatge que sura a indymedia |
|
Re: ORGULL
|
|
per Ecce |
28 jun 2004
|
|
reivindiquemos el orgullo friki. |
|
Re: ORGULL
|
|
per Ecce |
28 jun 2004
|
jaim--->provocador
...També falta |
|
Re: ORGULL
|
|
per Ecce |
28 jun 2004
|
per cert (pel penultim missatge)
Si vols posar-te el meu nom em sembla bé, pero si vols colar com a tal escriu en llengua catalanadoncs jo sempre ho faig així ací... |
|
Re: ORGULL
|
per menota
menota ARROBA menoots.com |
28 jun 2004
|
Crec que en qualsevol cas és inteligible que donades les circumstàncies, incloent-hi la mateixa història, els colectius SOCIALMENT més desafavorits, reivindiquin la seva identitat, i en el reclam recuperin terreny als colectius majoritaris....
Les vegades que faci falta, i amb un orgull, en la plenitud de concepte, s'ha de sortir a reclamar el què no és just.
Afortunadament crec que ja comencem a ser bastants que ens preocupa la consciència social, car encara ens suposi un esforç.
El missatge és perquè el rebi tothom. TOTHOM.
No t'arribes a imaginar la inconvivència que ens volta per aquests móns...
Per cert, sóc dels "normals" |
|
Re: ORGULL
|
|
per A...... G..... T........ |
28 jun 2004
|
ORGULLO
A G T
Confundido con la soberbia, la vanidad, el amor propio o el amor de sí mismo, el orgullo no goza de consideración social. La religión de las iglesias y la moral de los moralistas cometieron la felonía de tratarlo como pecado capital de los ángeles y vicio sustancial de los hombres. El motor de la rebelión contra la ley de Dios y la Naturaleza. Una pasión de liberto.
Intimidados por tan negra sospecha, los clásicos psicólogos del alma no abrieron la puerta íntima que les habría dado el conocimiento del virtuoso secreto del orgullo. Que nunca será quebrantamiento del deber de reconocer a los demás como iguales por naturaleza. No vieron que la sensación de superioridad vital anidada en el sentimiento de orgullo, a diferencia de la que está animada por la soberbia, no guarda relación con la idea de igualdad de las leyes naturales o políticas. Su campo de acción está confinado en el noble reino de la vida del espíritu y el espíritu de la vida. Por eso Alain lo incluyó dentro de los sentimientos de dignidad. Pero, ofuscado por la tradición satánica del orgullo, lo acompañó del movimiento de cólera propio de la soberbia. Y lo contrapuso, tontamente, a la modestia.
La reivindicación del honor para el orgullo tuvo que salir de los humanistas que iniciaron el «pensamiento maldito» de la dignidad personal. Un sentimiento honorable del puesto que ocupa el hombre en la Naturaleza, con la que se fundía en un sólo bloque. Grandes poetas cultivaron en el jardín del orgullo las mejores flores de su inspiración. De todas las pasiones que alumbran las penumbras del conocimiento o las sombras de la belleza, el orgullo es la más clara. La conciencia sabía poco de esta pasión tan exquisita hasta que Paul Valéry nos aproximó a su esencia: «El orgullo es a las vanidades lo que la fe a las supersticiones». Presumir de la grandeza de lo que se tiene (vanidad), se hace (amor propio), se es (soberbia) o se aparenta (amor de sí), supone una idea de superioridad, en duración y perfección, como la que expresarían las piedras, si hablaran, frente a las plantas. O sea, altivez de estatua y fatuidad de cosa. Miseria de espíritu y capricho de carácter. No es que el orgullo sea distinto, como lo es, de estos vicios narcisistas, sino que constituye el único antídoto eficaz contra esos venenos mortales del alma. Sólo él los reduce a su pequeñez, los disuelve, los ridiculiza, los apaga dentro de sí como el rayo solar reduce, disuelve, ridiculiza y apaga, en la claridad de su luz, la llamita de una vela.
Un noble ideal empequeñece a la persona que lo porta. La hace esclava de la grandeza que la embarga desde que llegó a sentir su inmensidad. Soporta con naturalidad su abrumante peso, pues le parece haber nacido para ello. No concibe que haya nada mejor ni de tanta excelencia. Se le muestra tan superior a los asuntos que importan a la gente, que hasta la servidumbre ante ese ideal se contagia, por simpatía, de su elevada dignidad. Orgullo sólo del espíritu. Consciente «fierté» de saberse siervo de Dios o la Belleza, de la Verdad o la Justicia, o, para mí, del Amor y la Libertad. Siempre insatisfecho de lo que realiza, el orgullo no aspira a ser comprendido. Pues conoce el mundo social. Y contra la hostilidad del medio donde despliega los efectos de su acción, se gratifica con la hermosura de la causa que la inspira.
De la conciencia de superioridad de una vida ideal, sobre otras formas de vida corriente, nace el sentimiento de orgullo. Pasión tan pura como la del amor puro. Pero más lúcida. Que nace y se mantiene ingenua porque la sensación de superioridad que la alimenta no viene de la apropiación de la grandeza del ideal al que sirve, ni del disfrute de ella, sino de la clarividencia: «No me siento superior a ti porque mi ideal sea superior al tuyo, ni porque sea el mío, sino tan sólo porque, no perteneciéndome, sé que le pertenezco». |
|
Re: ORGULL
|
per menota
menota ARROBA menoots.com |
28 jun 2004
|
Crec que en qualsevol cas és inteligible que donades les circumstàncies, incloent-hi la mateixa història, els colectius SOCIALMENT més desafavorits, reivindiquin la seva identitat, i en el reclam recuperin terreny als colectius majoritaris....
Les vegades que faci falta, i amb un orgull, en la plenitud de concepte, s'ha de sortir a reclamar el què no és just.
Afortunadament crec que ja comencem a ser bastants que ens preocupa la consciència social, car encara ens suposi un esforç.
El missatge és perquè el rebi tothom. TOTHOM.
No t'arribes a imaginar la inconvivència que ens volta per aquests móns...
Per cert, sóc dels "normals" |
|
Re: ORGULL
|
|
per jajajaja |
29 jun 2004
|
Jo reivindico l'orgull Kannabic!!
Planta a casa evita el narcotràfic!! |
|
Re: orgull?
|
per Jim
jimmy_gt ARROBA latinmail.com |
02 gen 2006
|
no ho se........
però se m'acut lo següent: 1. Les que van a més, son les que sempre han estat malt vistes,,,, van a menys les ben vistes. 2. pode sigui que la inferioritat a la que hagin estat sotmesos aquets colectius el impulsi a ser "superiors" d'alguna forma als demes..... a tindre el poder de dir tu tsssss..... i el fet d'acorralar als que han estat dominant en una posició socialment malt vista afavoreix a la no proliferaccio dels seus ideals i a que el colectiu en qüestió no creixi.......... 3. en alguns casos tot i ser un colectiu que ha estat sotmes i dominat, degut a que encara estan sotmesos a les visions imperialistes i a ser el punt de mira dels que escriuen totes les definicions de les paraules "ismes",,,,,, pues segueixen essent rebaixats......
No se, a mi m'ha passat això pel cap.... pensa que tampoc no soc ningu. més et dic, boig per alguns. |
|
|
