|
|
|
|
|
Barcelona NO és Catalunya
|
|
per Olotí
Correu-e: Impervium ARROBA lycos.com (no verificat!) |
22 jun 2004
|
|
. |
Si a França és París i a Espanya Madrid ;
a Catalunya és Barcelona.
L´autogeneradada fixaciò de identificar-se com a "EL" pais que "capitalitza" i el "complexe de melíc" centralista, és quelcom del quels barcelonins no se n´escapen ni se n´adonen.Sencíllament ho viuen aixis.
Cuan venen a comarques de catalunya més "intactes" com L´Empordà,La Garrotxa,Osona,El Ripollès etc...
A nosatres en canvi , s´ens fa ben palpable.
Apart del dialecte barceloní,més semblant al valencià que al català i plè de castellanismes i barbarismes.
És la seva Actitud de "Capitalins Arrogants" que venen DE la "civilitzaciò" a les comarques oblidades......!
No, No us feu estimar gaire a les comarques.
És per això que se us diu despectivament "Xaves".
(Es podría traduir per : catalans que no son ni carn ni peix i a sobre venen de "cosmopolites enterats", a veure les vaques,doncs només les han vist dibuixades als supermercats, i a Embrutir !!! )
El "sobreentès de que la cultura es trova tota centrada a Barcelona és una absoluta fal.làcia.
La "hipotètica independència" de Catalunya dispararía inevitablement els problemes de centralitzaciò entre Barcelona i comarques... |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per Quina xorrada |
23 jun 2004
|
Perdona, però em sembla que això és una xorrada, que l'únic que fa és caure en un tópic absurd.
Esta clar que molta gent de la gran ciutat no té ni idea del que passa a comarques, però aixo passa a tot arreu. O es que els gironins o els tarragonins són diferents?
Jo sóc de Barcelona, i passo sovint molt de temps al Ripollès, i em sembla que no soc cap xave. I com jo, milers. |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
per Barceloni
menota ARROBA menoots.com |
23 jun 2004
|
Ni França és París, ni Espanya Madrid.
Barcelona no és Catalunya, ni els barcelonins així ho creuen. Tal vegada t'hauràs trobat amb persones arrogants, cosmopolites enterats o acomplexats com a melics, però això no vol dir ni molt menys un terenà general a la gent que viu a Barcelona.
El què està clar, és que ni tots van a les comarques d'aquesta manera i que ni tots els de comarques veuen els de Barcelona d'aquesta manera.
Aposto més a per una mala experiència o un prejudici precipitat. La prularitat de pensaments i d'idees és el nostre tresor, tant dels uns com dels altres, i la contribució a la comunitat que formem com a poble, passa, obligadament, per enterndre aquesta diversitat... com?
Doncs per exemple, entendre que la riquesa de la pròpia llengua esdevé una realitat amb la diversitat de dialectes dels qui la parlen, i no en quin dels dialectes és el més autèntic.
Més enllà d'això, a títol personal, deixa'm apuntar-te:
1- Les comarques de girona, ni de bon tros són les més intactes. Entre tots hauríem d'evitar molts dels fenòmens especulatius que es manifesten per la província causats sobretot pel turisme.
2- La catalanitat del personal no va en funció ni de veure vaques, ni de venir d'excursió al corte inglés...
3- EL millor favor que podem fer a la nostra cultura i llengua, potser passa per pensar més què escrivim i com ho escrivim ( Quan, en català, va amb q, i no pas amb c ) i no en "descatalanitzar" a la resta per autoidentificar-se més català un mateix.
Respectfully yours.
menota |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per comarcal |
23 jun 2004
|
benvolgut olotí,
jo també pateixo les invasions de cap de setmana de les al·lucinants onades de barcelonesos que fugen de la contaminació i l'estrés de la ciutat
però et vull fer un parell de reflexions que alhora m'han fet a mi diferents persones:
1.- pensa en el tipus de gent que fuig de la ciutat, és potser gent de tot tipus, o més aviat gent que té una segona residència 'al camp' o a 'la muntanya' o 'platja'? (ho poso entre cometes perquè tot plegat és ara una gran urbanització)
penses que la gent que lluita i treballa per canviar algunes coses (com molta de la gent que corre per aquí) és la mateixa que dissabte rera dissabte fuig de la ciutat?
2.- sobre el tema del dialecte 'xava', és cert que és desagradable a l'oïda i que és ple de barbarismes, però ves a fer un vol per barna i escolta la gent, sentiràs de tot menys català (sobretot castellà)
per això, hem de considerar que la gent que parla en xava, són resistents, els últims que parlen català a barna i com a tals els hem d'ajudar (corregir si es dóna el cas) però mai no n'hem de fer mofa. si són pocs els que el parlen, imagina't com s'han de sentir si la resta de catalanoparlants s'en fot.
amb el tema del centralisme hi estic totalment d'acord, si quatre amics de barna s'ajunten i formen una associació s'anomena directament 'plataforma catalana del que sigui' o similar, quan de fet sería plataforma barcelonina
pd. ara m'ha recordat una anècdota molt curiosa que em va passar al poble del meu pare: estavem a la terrasa d'una bar prenent alguna cosa i a la taula hi havia un grup de xaves (però xaves xaves) amb una actitud molt prepotent i desagradable. a causa d'això últim vam fer alguns comentaris sobre el comportament xava amb la resta de contertulians de manera que els de l'altre taula ho van poder sentir. llavors la seva conversa va canviar, per la nostra sorpresa, segons ells erem nosaltres els que voliem que vinguessin setmana rera setmana, es veu que ens hem forrat venent les segones residències i amb els supermercats! quin morro que tenen alguns!
en fi.. que a barna hi ha de tot, de la mateixa manera que a olot hi ha cases particulars de quatre pisos amb patis de la mida d'un camp de futbol
apaaaaa |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per Unaltre de comarques |
23 jun 2004
|
Apart d´estar d´acord amb el 1er post ( I afeixiríe moltes més comarques)
Barcelona com a ciutat ha demostrat sobradament un tarannà d´Ambiciò internacionalista i Capitalista.
El capitalisme Sempre té el Capital per sobre del país mateix.
No em faría cap gracia tindre Barcelona com a capital.
Sense volguer caure en basquitis,em sembla si més no interessant que el govern basc està establert a Gasteiz.
La capital més petita i "casolana".
I no a Bilbo o Donostia.
A Catalunya tots els camins condueixen a Barcelona.
Ah!!! I a Barceloní de dalt:
És tota la franja costanera que està
"des-catalinatzada" pel turisme.
15 Km terra endins canvía radical.
I molt/es a les comarques no varem poguer estudiar català a l´escola.Però Verbalment no se´ns acudeix dir :
"desde luegu" ,"buenu pues" i tantes altres grulleríes. |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per Un De Poble |
23 jun 2004
|
Si ells (els xaves) volen que apreném a escriure bé el català amb: l.l,¨,`, etc etc... d´acord. Podem estudiar gramàtica.
Però Ells, Que aprenguin a PARLARLO. |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per Baix en lluita |
23 jun 2004
|
Jo també estic fart del centralisme barceloní, no cal ser de 15 km endins per donar-nos compte de com Barcelona s'ens pixa al damunt. Molts pobles del Baix Llobregat, del Barcelonès, del Vallès o del Maresme, patim la seva macrocefàlia i el seu expansionisme en forma de grans infraestructures que els hi sobra a la capital.
El Pla Delta ha destrossat tot un delta per construir infraestructures que engrandeixin encara més els seus afanys expansionistes. El port de Barcelona no estarà a Barcelona, bé el port industrial no el maco de la mar bella, la tercera pista de l'aeroport (aeroport de Barcelona s'anomena oficialment tot i estar al Prat), els pol·lígons industrials , les carreteres, l'especulació de les noves vivendes que s'han de construir, el TAV-AVE-TGV o com cony es digui....Les necessitats de la Gran Barcelona del Fotut 2004 la pateixen moltes poblacions del costat i molts barcelonins de dins, no és una actitut dels barcelonins sino dels governants que impulsen unes polítiques expansionistes i debastadores amb els ecosistemes i les persones més properes. |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per Xaves |
23 jun 2004
|
|
Xaves = complexe de melic |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per Un De Poble |
23 jun 2004
|
Si ells (els xaves) volen que apreném a escriure bé el català amb: l.l,¨,`, etc etc... d´acord. Podem estudiar gramàtica.
Però Ells, Que aprenguin a PARLARLO. |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per mestís |
23 jun 2004
|
Vaja!, ara tenim aquí a gent que recrimina la poca "puresa" cultural, racial, lingüística o el que sigui dels barcelonins. Veiu les implicacions que té aquest discurs sobre pureses i essències? Sabeu ja qui va fer el mateix discurs en altres èpoques i quines conseqüències va tenir?
Agafeu la línia 1 o la línia 4 del metro de Barcelona qualsevol tarda. Veureu magrebins, subsaharians, dominicans, xinesos, romanesos, i gent que ha vingut de més a prop. Això és avui Barcelona com ho és qualsevol metròpoli del món occidental. Ara només faltaria que els ianquis recriminin als de Nova York que són plens a vessar d'inmigrants llatins, que els anglesos recriminin als de Londres que són plens a vessar de paquistanesos, o que els xinesos recriminin als de Hong Kong que la seva cultura és impura, barrejada, i fora de les lleis de Confuci.
Però quina gent més.... prefereixo no dir-ho.
Em fan por les pureses i les essències. |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per CAPUYOS |
23 jun 2004
|
es que els gironins o els tarragonins són diferents?
Es cierto, son menos diferentes que uno de burgos y otro de barna, donde va a parar. Los catalanes somos muchisimo mas diferentes que los españoles. |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per pixa_pins |
23 jun 2004
|
|
Pregunteu-li als pol!t!cs, per que ho central.litzen tot cap a Barcelona... |
|
La veritat absoluta és aquí
|
|
per Mireia |
23 jun 2004
|
Aquest article va aparèixer fa un temps a Barcelona.indymedia, i per mí, descriu a la perfecció el tema:
Catalunya és bacelona
Conferencia de Miquel Amorós en el centro social ocupado La Ópera, de L'Hospitalet de Llobregat, 14 de mayo de 2004.
"I creixes i t'escampes; quan la planície et manca
t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent."
(Jacint Verdaguer, A Barcelona)
Hablar de Cataluña solamente tiene sentido en pasado. Como lugar que integra realidades diversas --ciudades, pueblos, espacios naturales y actividades varias-- en una realidad histórica cualitativamente superior, con una cultura y un estilo propios, "nacionales", ha dejado de existir. Cataluña es un territorio exhausto, parasitado por una insoportable megalópolis, que, al concentrar todo el poder económico y político, pronostica la lluvia y el buen tiempo mejor que los meteorólogos. Hace mucho tiempo que la oposición entre una Cataluña rural y una Cataluña urbana dejó de manifestarse. No hay Cataluña rural porque no queda agricultura en Cataluña; incluso la actividad industrial que recibe ese nombre no representa más que el 1'8% del total. La ruralidad es anecdótica; Cataluña entera, o es urbana, o es un decorado paisajístico de lo urbano. Todos sus habitantes son idénticos, comen y visten igual, conducen los mismos coches, ven los mismos programas de televisión y se divierten de la misma manera; el modo de vida barcelonés se ha impuesto apenas sin variaciones. No hay ciudades con una dinámica independiente, ni siquiera Tarragona o Lleida; todas son complementos o sucursales. La región metropolitana --la Barcelona real-- concentra el 80% de la población catalana. La mano de Barcelona es larga; todo el territorio catalán gravita en torno a ella y está a su servicio; todos los lugares habitados son barrios suyos (literalmente, la mitad de Cataluña es usada como segunda residencia por los habitantes de la metrópolis). En consecuencia, el territorio es consumido sin reparos; sus recursos, esquilmados; su riqueza biológica, aniquilada; su belleza, explotada y destruida.
Un místico sensible como Verdaguer detectó el fenómeno en el siglo XIX, es decir, en los inicios de la Cataluña burguesa, pero su irreversible generalización no tuvo lugar hasta el periodo comprendido entre 1959, año de la primera línea de Alta Tensión que conectaba Iberduero con la red catalana (y del Plan de Estabilización), y 1976, año en que vio la luz el Plan General Metropolitano, que vino a regular la expansión de Barcelona y a delimitar su cinturón industrial, merced al establecimiento de una normativa y de una nueva zonificación. Con el Primer Plan de Desarrollo (1963), Barcelona dejó de ser solamente un centro del mercado interior para convertirse en la puerta de entrada del capital exterior. Al entrar en sintonía con el sistema capitalista europeo, el franquismo hizo de Barcelona la capital económica de España. Muchas grandes firmas se establecieron y usaron la ciudad como plataforma de penetración en el mercado español. Gracias a la alianza del Estado y las oligarquías financieras con el empresariado catalán, se implantó un modelo desarrollista basado en la gran industria, la agricultura intensiva y el turismo de costa. Las consecuencias no se dejaron esperar: la petroquímica desecó y salinizó el Camp de Tarragona; la agricultura tradicional fue eliminada de la Plana de Lleida, primero, y a continuación de todo el país; las primeras autopistas empezaron a desmembrar el territorio mientras las mercancías peligrosas circulaban alegremente, como más tarde demostraría la tragedia del camping de Los Alfaques; las instalaciones hidroeléctricas del Pirineo se completaron, las centrales térmicas se adaptaron al fuel y en 1972 se construyó la primera central nuclear de Vandellós; mientras que a la par, se producía una oleada migratoria hacia el área de Barcelona y la costa, atraída por la oferta de trabajo. Alrededor de la ciudad surgieron polígonos y suburbios dormitorio para albergar el aluvión de trabajadores desarraigados del campo español. La expansión descontrolada de Barcelona y de otras áreas urbanas provocó todo tipo de problemas derivados tanto de la motorización general y de la escasez de equipamientos, como del suministro de agua o de la abundancia de residuos. La apertura de accesos a la ciudad la partieron en dos. Las aguas del Ter hubieron de trasvasarse hacia Barcelona, mientras ya se hacían proyectos con las del Ebro, y en 1974 se inauguraba el macrovertedero de El Garraf. En fin, la "modernización" despedazó y contaminó el territorio catalán más que en cualquier otro momento de la dominación burguesa.
Una consecuencia social del desarrollismo, fue la formación de una nueva clase obrera que se radicalizó al calor de las luchas asamblearias de 1972-78. La industrialización trajo la proletarización, y la proletarización, la conciencia de clase. La transición política, desde la "ruptura pactada" al pacto de La Moncloa y el Estatuto de los Trabajadores, sirvió para desactivar dicha conciencia y reducir el enérgico proletariado catalán a un amasijo social atomizado y sin empuje. Por lo demás, la guerra que libraba el capitalismo contra el territorio siguió igual bajo el signo democrático, una vez recuperada la "identidad" catalana. De hecho, en el periodo de la transición económica que alcanza hasta las Olimpiadas de 1992, se produjo una fusión entre los intereses políticos y los económicos sobre la base del desarrollismo anterior, lo que se tradujo en más devastación, mediante diversas planificaciones que retomaban viejos proyectos franquistas y elaboraban otros nuevos del mismo signo, como el "minitrasvase" hacia Tarragona, el embalse de El Catllar, los nuevos vertederos e incineradoras, la ordenación de costas según un modelo intermedio entre Lloret y Ampuriabrava (que dejó por el camino más de cuarenta puertos deportivos y más de cincuenta campos de golf), la térmica de Cubelles, las centrales nucleares de Ascó y el Eje transversal. Por otro lado, dicho capitalismo hubo de efectuar importantes cambios estructurales debidos a la crisis industrial, en perjuicio de los trabajadores. Barcelona se terciarizaría; las industrias, expulsadas en su mayoría a la primera corona metropolitana, se cerraron o trasladaron a cualquier parte, mientras se acentuaba el proceso de suburbanización. Los barrios antiguos perdían habitantes al tiempo que los elevados precios de las viviendas y la escasez de oferta de alquiler expulsaban a los trabajadores de la ciudad, muchos barceloneses, no necesariamente de la burguesía, fijaban sus residencias en las afueras, principalmente en la segunda corona. El trabajo se volvía más y más precario, mientras que sucesivos pactos sociales volvían la contratación "flexible" y el despido, barato. El carácter obrero de Barcelona desapareció en pocos años y los barceloneses empezaron a cortarse todos del mismo patrón mediocre. Barcelona dejó de crecer en 1975 y perdió habitantes a partir de 1980. Sin embargo, en el mismo periodo 1976-92, el área metropolitana duplicó en superficie ocupada. En parte debido a las infraestructuras viarias (entre 1990 y 1993 se pusieron en funcionamiento el túnel de Garraf, el túnel de Vallvidrera, los nudos de la Trinidad y Les Glòries, las rondas, las "potes" sur y norte, y la autopista del delta del Llobregat) y en parte a la intensa actividad edificadora de los promotores inmobiliarios. Desde que en 1986, coincidiendo con la entrada de España en la Comunidad Europea, Barcelona fue designada sede de los Juegos Olímpicos, la urbanización fue frenética. Sólo entre 1988 y 1990 se construyó cerca de un millón de metros cuadrados de techo residencial. Los Juegos Olímpicos fueron la coartada de la especulación. El precio del metro cuadrado subió verticalmente, trasladándose el fenómeno a toda la conurbación. En un contexto de crisis, la construcción y el turismo se convertían en el motor de la economía. Así, mientras la población se estabilizaba, el cemento avanzaba favorecido por la apertura de nuevos ejes viarios y por las pérdidas bursátiles. Los lugares de trabajo y de consumo se separaban, alcanzando la movilidad de la población niveles nunca vistos. Y a la vez que los accesos a Barcelona se colapsaban todos los días al empezar o terminar la jornada laboral, el supermercado de la esquina daba paso a las grandes superficies comerciales. El Pryca de El Prat, Baricentro de Barberà del Vallès e Hipercor representaron un modelo de abastecimiento que se generalizaría en los años noventa. Todo el mundo trabajaba en un sitio, vivía en otro, hacía sus compras en un tercero y pasaba los fines de semana en un cuarto. En 1990 un 21% de la población de la región metropolitana tenía una segunda residencia y las de Tarragona, Lleida y Girona empezaban a imitarla desparramándose por los alrededores. Y mientras éstas ciudades formaban modestamente su propia conurbación, otras entraban a formar parte de la Gran Barcelona: Granollers, Sabadell, Mollet, Terrassa, Martorell, Mataró, Vilanova.... Las que no eran absorbidas, quedaban fuertemente interrelacionadas. El balance de la transición económica dejaba una Cataluña más desforestada, más urbana --más barcelonesa--, menos productiva, más turística, y por lo tanto más dependiente, más uniforme y mejor integrada en la masiva vulgaridad del modo de vida consumista.
El periodo entre comprendido entre los eventos de 1992 y 2004 ha sido el de los mayores cambios y peores efectos nocivos. La clase dirigente en Cataluña, reformada en el periodo anterior, se hará cada vez más "occidental" merced a los pactos con las multinacionales. El capitalismo nacional deseaba verse plenamente integrado en el internacional. Después de los fastos del 92, dicha clase estaba mal posicionada ante la mundialización de los intercambios financieros y los récords de productividad hechos posibles por las nuevas tecnologías. El crecimiento del producto interior bruto catalán se ralentizó desde entonces con relación al resto de España. Barcelona había perdido liderazgo económico y tenía que competir desventajosamente con Madrid, Valencia y otras capitales. Un montón de obstáculos dificultaban la incorporación a la economía "sin fronteras": la falta de infraestructuras suficientes y el peso todavía importante de una industria mayormente familiar, basada más en la mano de obra barata que en la calidad del producto. Con la sensación de no haber hecho todos los deberes, la elite politicoeconómica apostó por acelerar el proceso de transformación y completar la destrucción del territorio, a fin de subir al carro de la globalización en primera clase. Cataluña se desvanecía como realidad económica. Por primera vez se hablaba simplemente de Barcelona, a la que se quería convertir en "la Rotterdam del Mediterráneo", el centro logístico del Sur de Europa. El "déficit fiscal", y por consiguiente, la reforma de los impuestos, será el caballo de batalla de la catalanidad. Por lo pronto, al no disponerse de suficiente inversión estatal, la construcción volvió a calentar los motores de la economía. Desde 1997 los promotores se lanzaron sobre el terreno, estimulados por la subida constante de precios de las viviendas. Entre 1970 y 2003 se habrá construido más en Cataluña que en los 2000 años anteriores de historia. El éxodo rural se detuvo con la expansión de las segundas residencias; las tres cuartas partes de los trabajos creados en los noventa tenían que ver con ellas. Los complejos lúdicos de las afueras como Montigalà y los parques temáticos como el de Port Aventura (inaugurado en 1995), indicaban que el ocio y la diversión pasaban a ser una industria de una fuerza trivializadora terrible. La antigua Cataluña agraria se volvía una versión fin de semana de la región metropolitana. La movilidad se convertía en el gran problema, pero no por el hecho de estar la población cada vez más dispersada en el continuum urbano, aunque ello no fuera desdeñable (a cada puente o fiesta salen de Barcelona 300.000 automóviles; el catalán pasa una media de tres horas diarias dentro del coche), sino por el enorme incremento del tráfico de viajeros, ejecutivos y mercancías que iban a ocasionar los flujos de la globalización. Por eso las carreteras fueron uno de los objetivos estratégicos de la Generalitat, que en 1995 elaboró su plan correspondiente; nuevas autovías, autopistas y variantes se fueron construyendo a lo largo de esos años (Barcelona-Sabadell-Terrassa, Barcelona-Mataró-Pallafols, Nacional II entre Barcelona y Lleida, etc.), destripando montañas y arrasando patrimonio. Quedaron pendientes, primero, un nuevo eje transversal, del que forma parte el conflictivo túnel de Bracons, que al comunicar Vic con Olot, servirá para desviar el tráfico pesado hacia la frontera por el centro, aliviando la ruta habitual por Girona y El Vallès; segundo, el llamado Cuarto Cinturón, especie de M-40 encargada de soslayar --¿por cuánto tiempo?-- la conurbación barcelonesa. El Tren de Alta Velocidad, la ampliación del puerto de Barcelona y la del aeropuerto --en vistas a la cual se ha desviado el cauce del Llobregat-- constituirán el resto de infraestructuras estratégicas destinadas a convertir Barcelona-región en un monstruo urbano con un alto grado de accesibilidad.
Movilidad significa en último término hormigón, lo que a su vez quiere decir, residuos, energía y agua, factores que limitan los procesos urbanizadores. En 1999 la Cataluña urbana producía nueve millones de toneladas de basuras, con tendencia a aumentar a mucho mayor ritmo que el porcentaje de incineración o reciclado. La instalación de industrias expulsadas de las ciudades, los vertederos y las plantas incineradoras son para algunos pueblos ex rurales la alternativa a la despoblación, así que sus gentes suelen ser menos beligerantes con la contaminación y los desperdicios, aunque no siempre; la revuelta de la Conca de Barberà en 1990 y la protesta de Cardona en 1997 son ejemplos de lo contrario. En otras partes, la capitalización de las formas de producción agropecuarias ha roto la simbiosis entre la agricultura y la ganadería, ocasionando excedentes de heces y demás inmundicias. Cataluña, que es la comunidad con mayor producción cárnica del Estado, produce al año 800.000 metros cúbicos de purines. Las montañas de excrementos y los ríos de orines han contaminado las aguas de más de trescientos municipios, sin que por ahora sea posible acabar con tanta porquería (todavía hoy, más de diez mil granjas no disponen de ningún sistema de eliminación). A pesar de que se intenta el reciclaje y la recogida selectiva, y de que muchas voces reclaman al Estado una normativa estricta --una especie de "nueva cultura de la mierda"--, la solución parece consistir en crear un mercado de la basura, como se va a crear un mercado de la energía o del agua. Sin embargo, aunque se convierta la basura en mercancía, es decir, en parte de la economía, no deja de ser un problema y una amenaza, sólo que ese problema y esa amenaza tienen precio, o sea, que pueden ser rentables. Por lo que respecta a la energía, el consumo se incrementó en más del 70% entre 1986 y 1999, en gran parte a causa del peso creciente del sector servicios y de algo tan simple como los acondicionadores de aire, ejemplo que ilustra la estandarización de la existencia mejor que los teléfonos móviles, pero se prevén mayores incrementos para cuando entre en funcionamiento el TAV y el mercado único de la energía, lo que ha obligado a terminar una de las mayores obras faraónicas, el pantano de Rialb en el Segre, a fusionarse las eléctricas Fecsa y Enher y a pugnar por la construcción de parques eólicos, térmicas de ciclo combinado y líneas de alta tensión, como la que conectará con la red francesa y la que pasa por Les Gavarres y surte a La Costa Brava. El negocio, sin embargo, parece que está en el transporte más que en la producción, de ahí la relativa flexibilidad de las empresas y la administración respecto a las centrales térmicas o nucleares, y la intransigencia en torno a las líneas. Y en cuanto al agua, la necesidad es tanta que la regulación mayor de las cuencas hidrográficas agostará todo el territorio. Paralizado el trasvase Ebro-Barcelona previsto en los dos últimos planes hidrológicos nacionales, un nuevo plan nos va a traer desaladoras, y algún que otro embalse. Se esperan fuertes inversiones cuyo resultado será una mayor mercantilización del agua. El agua no es ya algo sagrado ligado a la vida, un preciado bien público, sino una mercancía, un objeto de la acción empresarial. El agua es propiedad privada y al final solamente tendrán derecho a ella quienes puedan pagarla: los complejos residenciales que la necesitan para regar sus zonas ajardinadas, los propietarios de adosados con piscina trasera, los dueños de campos de golf, los cultivos bajo plástico, etc. Como el crecimiento urbano y el desarrollo económico no tienen fin y no hay más agua que la que cae, su demanda no podrá jamás ser satisfecha, y acabará siendo un producto de importación, embotellado, trasvasado o llevado en cisterna. Si el agua ya no brota por ensalmo de los agotados acuíferos, manará del mercado.
Desconfiemos del poder que fragmenta y destroza el territorio porque es la causa insondable de la muerte: su pasión por crear es ante todo pasión destructora. Cuando la megalópolis tiraniza su entorno y lo transforma en "zona logística", acuchillándolo y despedazándolo, no deja de asombrar que el discurso de sus dirigentes se vuelva ambientalista. La publicidad y la política revelan un lenguaje de la mercancía fuertemente ecologista, como obedeciendo a la necesidad de disfrazar con palabras biensonantes lo injustificable. Alcanzado un cierto umbral, la destrucción ha de disimularse tras una cortina de humo verde. Por eso, detrás del circo cultural con el que se pretende cubrir la oscura operación urbanística conocida como Fòrum 2004 están empresas tan respetuosas con la naturaleza como Coca Cola, Nestlé (responsables de numerosos crímenes medioambientales) o Endesa (uno de los mayores emisores de gases de efecto invernadero en Europa), y tan pacíficas como Indra (fabricante de armas) o Agbar (acaparadora de agua). Además, el mercado global hace posible la exportación de la nocividad. Y es que, al igual que permite deslocalizar la industria y la producción de alimentos, hace posible la "desterritorialización" de las refinerías, las centrales nucleares, los embalses y los vertederos, sentando las bases de una sostenibilidad aberrante compatible con un urbanismo totalitario. El Fòrum ilustra a la perfección el caso, en tanto que retazo de un supuesto "Estado Ecológico del Bienestar" pagado con la especulación inmobiliaria. Sólo que se asienta sobre una enorme depuradora que no se come sus residuos, y que justo detrás del kitch tecnológico fotovoltaico funcionan dos centrales térmicas. La división mundial del trabajo hace que en relativamente poco espacio se produzcan alimentos y ropa suficientes para dar de comer y vestir a todo el planeta. Sucede lo mismo con la energía, el agua y el almacenaje de residuos. La única condición imprescindible para que el sistema funcione de esta manera es una circulación fluida y veloz de mercancías. La movilidad es la clave. El futuro de nuestra actual clase dirigente reside a fin de cuentas en las infraestructuras. Esas son el verdadero negocio, y por consiguiente, su verdadero punto débil. Allí donde conviene aplicarse. |
|
Barcelona,la ciutat MENYS catalana.
|
|
per Un NO "purista" |
23 jun 2004
|
¿Cuants barcelonins coneixen el nom de totes les comarques catalanes? (Ja no demano les capitals...)
En canvi ¿Cuants barcelonins coneixen les provincies de l´estat espanyol? Amb les capitals
O els barris i parades de metro de la seva ciutat.
Normalment Aprens el que t´interessa (O et van imposar) i No aprens el que No t´interessa.
Apart de Ciutat vella,l´eixample i algunes ex-viles com Gràcia. Barcelona... "La Gran Barcelona"... és un fàstic.
Mai la voldría com a Capital.
Faría com Madrid,xuclar tot el profit capa ella.
Que s´entengui ,sisplau,NO és un atac als Barcelonins.
Peró els succecius governs de "Dretasquerra" (Tots venuts al Capital), Han i Estàn convertin Barcelona en un Monstre devorador,lleig i insassiable.
L´excepticisme de les comarques és més que justificat. |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per Unaltra que pregunta |
23 jun 2004
|
¿Cuants Km. quadrats d´asfalt deu aver a la provincia de Barcelona?
Si es continúa extenguen,a aquesta marxa i sense respectar altres comarques,d´aquí a poc la pregunta serà?
¿Cuanta zona NO asfaltada queda a Catalunya? |
|
Re: Barcelona NO
|
|
per Excèptic |
23 jun 2004
|
Si la "Petita" Catalunya fos independent i la capital fos Barcelona (Que no tindría perquè !!! )
Barcelona sería PITJOR en vers aquest pais del que Madrid ho és ara en vers l ´estat espanyol. |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per v |
23 jun 2004
|
jo, com no tinc un duro, no surto de barna...
com em qualifiques olotí? dec ser carn d'asfalt... |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per rural |
23 jun 2004
|
per a oloti:
"Apart del dialecte barceloní,més semblant al valencià que al català i plè de castellanismes i barbarismes."
Trobe que de filologia estàs una mica fluix. no hi ha variants dialectals més importants que altres, a cas l'andalús és pitjor que el castellà de valladolid? Si ens basem en una òptica centralista, que és per la qual optes tu, potser sí, però que et quede clar la normativa és una simple convenció. Si la teua variant s'assembla més a la normativa, no t'enganyes, és pura convenció. Si en el castellà s'haguera optat per agafar l'estàndard de l'andalús,pos ara serien els de valladolid els que paralarien malament.
pos això, a vore si tenim menys prejudicis pel que fa a la llengua cadascú fa el que pot i tot és igual de respectable.
Ahhh!, jo sóc valencià i rural i no crec que el meu valencià siga pitjor que el de l'empordà, simplement diferent. O és que per no fer la neutra ja som d'altra categoria? Et recorde tb que ni la neutra ni les neutralitzacions de o cap a u àtones tampoc es fan a lleida i gran part de tarragona, igual que al valencià, de fet les diferències entre nosaltres som mínimes.
així i tot, sí que pense que es pot fer una mica de distinció entre ciutat i poble. són dos móns que moltes voltes xoquen i a mi en certa mesura tb em passa. la gent de les ciutats moltes voltes es creu el centre del món i no sé no no sé, això d'estar per damunt dels altres pel simple fet de ser de capital i estar al dia de tot no m'acaba de. a les ciutats la gent es meneja per guettos i si no eres tal o qual ja no moles. a mi m'agrada més ser planer i poder-me relacionar amb qui siga, en un poble estàs obligat a relacionar-te amb tothom i crec que com a persona guanyes més. ara bé, açò no vol dir que no haja gent decent tant a les ciutats com als pobles.
salut i ruralia |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per ¿? |
23 jun 2004
|
Bastant absurd com us ho feu anar... tothom a ciutat és blablabla i tothom a comarques és blablabla.
Califiqueu els catalans i catalanes segons si el seu dialecte és més "pur" o menys. No se que en penses, olotí, dels immigrants de Ciutat Vella que parlen el català amb infinites mancances. A saber quina consideració en tens. I a saber que em puc considerar jo mateix, que visc en una ciutat dormitori de Barcelona i que parlo utilitzant castellanismes i barbarismes. Et demano perdó doncs per la contaminació que duc a la sang, de seguida salto al buit.
Resistència i unitat... |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per Gartzia |
23 jun 2004
|
|
Quines parides, Barcelona és Catalunya encara que alguns no els agradi. Visc a Barcelona, la meva parella és argentina, menjo falafels i vaig a concerts de tango i tinc col.legues castellers... aneu-vos amb les vostres palles mentals a un altre lloc. |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per xagori |
23 jun 2004
|
Inocent de mi. Vaig trucar (un 902) a "Ciutat Oberta" (BTV).
A la televisió de Barcelona (BTV) en el programa "Ciutat Oberta" d'ahir dimarts 22/06/04, van parlar del castell de Montjuïc de Barcelona i em va semblar que hi lligava que es comentés qui pagava la 'festa'.
Em vaig colar.
L'orientació del programa era cap a burxar suaument sobre què s'hi hauria de fer al castell. Comprensible i respectable. S'ho miren des de Barcelona, amb una manera 'genuïnament barcelonina' d'enfocar i d'orientar les coses.
Quin interès podia tenir, des d'aquesta 'genuïna manera barcelonina', l'enfocament i el punt de vista de la perifèria i, més concretament, un punt de vista 'genuïnament andreuenc'?
La qüestió és que vaig trucar al número que sortia en pantalla (902 075 868) i una senyoreta que filtra les trucades, molt correctament em va fer que li expliqués què volia opinar.
Li vaig dir que Sant Andreu de Palomar és qui havia pagat el regal amb els terrenys de les casernes.
Li vaig dir també que això es va produir amb la renúncia de l'ajuntament de Barcelona a l'octubre malgrat que ho va ocultar fins el febrer.
Això, si fa no fa, és que li vaig dir i que, assabentat per ella que si 'sortia' o no 'sortia' depenia de la direcció del programa, no m'estranyaria gens que decidissin que no 'sortia'.
No vaig 'sortir', clar.
Quan es va despedir el dol (una manera de parlar, eh?) vaig tornar a trucar al 902... i els hi vaig dir: "- Com sóu els barcelonins...".
Se li va girar feina i no va poder seguir-me atenent.
He! He! A algú li sona?
Ai, ai, ai !! aquests pijoprogres barcelonins...
Bé és veritat que qui es va colar --equivocar vaja, perquè 'colar' no em van deixar-- vaig ser jo, inocent de mi. |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per Gartzia |
23 jun 2004
|
|
Pero Sant Andreu no és a Barcelona? No s'enten que per ser de Sant Andreu no puguessis parlar, molt extrany. La veritat és que no entenc que de que va aixó. Barcelona és una ciutat gran, quin problema tens amb aixó? |
|
No es tracta de " Puresa Catalana"
|
|
per Olotí |
23 jun 2004
|
L´inversiò BILIONARIA que han fet les dues últimes dècades els Empresaris-Catalans-Espanyolistes : amb les seves campanyes de Barcelona poset Guapa,les Olimpíades,un gran nombre de events d´ambit internacional, últimament el "Fórum" i na fent !!!.Han aconsseguit el que volíen.Donar-li a la ciutat un inusual i atractiu "Renom" internacional ( un plà per atraure Diners- Només - pels burgesos, esclar)
I ho sé perque viatjo molt arreu del mon.
Veig com a molts barcelonins se´ls hi ha pujat massa
aquesta mena "Renom".
( De quins autentics beneficis NOMÉS gaudeixen en realitat els burgesos-catalans-espanyolistes )
Tant es així, que la paraula "Estirats" està guanyant terreny a la clàssica de xaves.
(Sería l´equivalent català a la "Xulería dels Madriles")
Que tot sigui dit no te cap fonament. ¿De que fárden pobrets? Si tiren com poden amb una qualitat de vida més que questionable...
A nivell Govern : "Generali- tat i Generalí- simo" son dues paraules molt semblants.
La Generalitat mira pel seu melic que és Barcelona i en particular, per la classe social alta d´aquesta ciutat.
El Capital Mana.
La resta de la poblaciò i del PAIS queda en 2on o 3er pla .
No al Centralisme de la Generalitat
Capitalista-Xauvinista-Espanyolista
No a Barcelona com a capital de Catalunya.
Ja l´hi hem vist les dents al llop. |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per xagori |
23 jun 2004
|
per Gartzia.
Barcelona és una ciutat prou gran i molt centralista.
I si és prou gran és perquè el 20 d'abril de 1897 va perpetrar l'annexió del pobles del pla. Només Sants hi va estar d'acord, els demés vàren lluitar legalment, pobrets, per a impedir-ho, peró la "reina de España" els va obligar per reial decret: http://www.sant-andreu.com/20-04/
Ara, després de 107 anys d'annexió no volguda ens ha tocat el rebre a Sant Andreu de Palomar, poble d'història mil·lenària, amb l'expoli dels últims terrenys públics que ens quedaven: http://www.sant-andreu.com/casernes/
De fet mai ensha arribat res de bo de Barcelona al llarg d'aquests 107 anys: ens van esquarterar el Terme Municipal ( http://www.sant-andreu.com/planol/termemunicipalstap/ ); ens van travessar per una autopista, la Meridiana; ens van fotre la Rambla, que després de batallar-ho vam aconseguir que ens retornessin ( http://www.sant-andreu.com/raaambla/ ); el nus de la Trinitat, les Rondes...
No Gartzia, molts a Sant Andreu de Palomar no ens sentim barcelonins, sinó andreuencs i seguim creien que aquella annexió ilegítima algun dia s'harà de revisar.
Coneixes Sant Andreu de Palomar, el meu Poble?
http://www.sant-andreu.com |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per mogent |
23 jun 2004
|
Com a clotenca, és a dir com a barcelonina -però nascuda a St. Andreu- teniu tota la meva solidaritat i tantdebò aconseguiu algun dia la desannexió que voleu. El poder, com més esmicolat millor ;-)
Jo crec que l'error principal d'alguna de les intervencions -generalitzacions sense sentit a banda- rau en barrejar causes i efectes. Allà on hi ha un focus de concentració de poder(s) s'hi produeix la concentració de gent. Uns perquè hi van per primer cop, els altres perquè són fills dels què vingueren anteriorment. L'efecte passa amb Nova York-Món, Paris-França, Barcelona-Catalunya(-esp-món), Granollers-Vallès Oriental o St.Celoni-Baix Montseny... De fet, cada poble, per petit que sigui, no deixa de ser una concentració de gent a l'entorn de petits focus de poder del qual se'n beneficia més fàcilment qui hi viu a prop que no pas la gent que viu escampada en masies o petits nuclis del voltant.
Aquestes migracions d'aproximació als centres de concentració de poder, com, tanmateix, qualsevol altra migració, són conseqüència doncs del desequilibri en el repartiment del poder (econòmic, polític, cultural...) que caracteritza el sistema estat-capital piramidal que hem patit fins avui.
La globalització (capitalista) també pren el model piramidal (capitalista) com a referència i només en pretén modificar les magnituds, passar d'escales estatals a escales globals, de concentracions o piràmides de poder d'un abast geogràfic i social limitat, a una sola piràmide més o menys definida però d'escala global. En aquest procés de reorganització dels diferents poders, per primer cop a escala planetària, en aquesta mena de carrera de rates dins del laberint per tal de situar-se en el graó més alt possible de la piràmide, hi participen tots (els centres de concentració de poder-s) cadascú d'acord amb les seves capacitats (poder). L'estratègia del poder polític pijo-progre barceloní per tal d'afrontar aquesta carrera de rates, descartada la carrera per la concentració de poder polític -con España hemos topado!-, passa per aliar-se amb el migrat poder econòmic que encara hi resta -molt insuficient per participar en una lliga amb els millors equips de rates del món- i esdevenir al menys un centre de concentració de poder econòmic d'allò que en diuen "l'arc mediterrani". I això, atesos els complexes de caire identitari que arrossega la gauche divine barcelonina és tradueix en un cosmopolitisme d'aparador turístic on les persones només hi contem com a part del decorat i la llengua del país hi fa nosa. Per això no cal que ens envegeu pas res, doncs això és tot el que som els barcelonins, mers components plurilingües i exolingües d'un zoo-urbà per a la major glòria del turisme cosmopolita i la globalització business class.
au, salut |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per HI |
24 jun 2004
|
Dejaos en paz de chorradas.
Barcelona es ESPAÑA!!!!!!! TODOS EN PIE!!!!!ARRR!!!!!! |
|
Re: Barcelona NO és Catalunya
|
|
per me parto |
24 jun 2004
|
No, no vamos a embrutir, vamos a embrutar!!!
Una pregunta: als pobles no hi ha escoles? Perquè la gent de poble escriu tan malament la llengua que diuen que parlen tan bé?
Además, a mi no me llames xava, me llamas charnego, que me gusta más. |
|
|
